Delfos

Delfos
Temple d'Apol·lo a Delfos. Foto meva (2008)

dissabte, 5 de maig de 2018

Mestres - Poemes patriòtics


Apel·les Mestres (1854-1936)
Poemes patriòtics

Himne a Catalunya

Dolça terra catalana,
noble terra on hem nascut,
torna a ser la sobirana
que altres dies has sigut.
Catalunya, primer morta
que enjunyida per ningú,
seràs lliure perquè ets forta,
seràs forta perquè ets tu.

Quatre pals de sang roenta
barren l’or de ton escut.
És la sang que et fa valenta
contra el jou de servitud.
Catalunya, primer morta
que enjunyida per ningú,
seràs lliure perquè ets forta,
seràs forta perquè ets tu.

El teu nom, llegat dels avis,
per nosaltres és sagrat.
Catalunya en nostres llavis
vol dir Pàtria i Llibertat.
Catalunya, primer morta
que enjunyida per ningú,
seràs lliure perquè ets forta,
seràs forta perquè ets tu.

Dignes fills de tes entranyes
et volem més alta encar,
forta i gran com tes muntanyes,
clara i bella com ton mar.
Catalunya, primer morta
que enjunyida per ningú,
seràs lliure perquè ets forta,
seràs forta perquè ets tu.


La meva llengua

No em preguntis per què, però l’estimo
de cor, la meva llengua;
no ho preguntis en va, sols puc respondre’t:
«L’estimo perquè sí, perquè és la meva».

L’estimo perquè sí; perquè eixa parla
és la parla mateixa
que al son d’una non-non la més hermosa
bressa amorosament ma son primera.

L’estimo de tot cor, per catalana,
l’estimo perquè en ella
la rondalla primera em contà l’àvia
un capvespre d’estiu mentre el sol queia.

L’estimo de tot cor, perquè en descloure’s
l’exquisida poncella
de mos vint anys, aquell sublim «t’estimo»
va dictar-me l’amor en eixa llengua.

L’estimo de tot cor, perquè la parlen
els meus amics de sempre,
els que ploren amb mi i els que amb mi riuen,
els que em criden avant! i avant m’empenyen.

L’estimo de tot cor, perquè cigales,
i espigues i roselles,
i els rossinyols i el mar i el cel i l’aire
sos grans secrets en català em revelen.

L’estimo de tot cor, perquè no en trobo
de més franca i més bella...
I em preguntes per què? I això em preguntes?
L’estimo perquè sí, perquè és la meva.



La Cançó dels invadits

No passareu! I si passeu,
serà damunt un clap de cendra;
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!

No passareu! I si passeu,
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes no serà! Per mes que feu,
no passareu!

No passareu! I si passeu
decidirà un cop més la història,
entre el saió que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà! Per mes que feu,
no passareu!

A sang i a foc avançareu
de fortalesa en fortalesa,
però ¿què hi fa, si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa?
Per’xò cantem: Per mes que feu,
no passareu!

[De ‘Flors de sang’, 1915]


El rei jove

El meu reialme és molt petit,
però só rei del meu reialme.
Avui el bàrbar l'ha envaït,
          però Déu val-me!
Jo só tan jove com ardit,
si el meu reialme és molt petit.

Ell té soldats a milions;
alguns milers jo en tinc a penes,
però menys temen els canons
           que les cadenes.
I en compte d'homes tinc lleons,
si ell té soldats a milions.

Si li fan set els meus tresors
que els prenga tots, i més encara,
però la sang dels nostres cors
            se compra cara.
I, cert, bé val algun esforç
tanta de sang i tants tresors!

De camps sembrats, n'arrasarà;
de rius de sang, en farà córrer;
els nostres forts enrunarà
            torre per torre.
Però d'esclaus, no en trobarà,
mal nostres camps arrasarà.

Un país lliure ens ha engendrat
perquè cada home hi visqués lliure:
en un país engrillonat,
             no hi volem viure.
No és un mot va la llibertat
en el país que ens ha engendrat!

El meu reialme me'l prendran
quan ningú quedi al meu reialme.
Runes i cendra hi trobaran,
              però Déu val-me!
Quan sols el nom en deixaran,
tant com és xic el meu reialme
               serà més gran!


Breu és la vida

[...] Breu es la vida, breu... ¿No ho es bé massa,
per malversar-la en esmolar lo ferro
que ha d'escurçar-la encara més? —Recorda
que, breu com és i dolorosa i dura,
pot l'amor prolongar-la i fer-la bella,
com belles i amoroses se prolonguen
les garlandes de murtra que entrellacen
les columnes granítiques del temple. [...]

[De ‘La garba', 1891]


Inter nos

Escolta això que et dic, creu-me o no em creguis,
mes no en diguis un mot:
D'homes savis, al món, n'hi ha una dotzena,
i una altra d'homes bons.

Llevat d'aquestos bons i aquestos savis,
saps què en queda, del món?
Una cova de lladres en quadrilla
i un hopital de boigs. 

[De ‘Vobiscum’, 1892] 


Sempre he tingut una flaca per Apel·les Mestres, un artista polifacètic: poeta, prosista, dramaturg, músic, compositor, dibuixant, il·lustrador, pintor, col·leccionista, jardiner... Quan podia, publicava els seus llibres amb cura: escrivia els textos, els il·lustrava, hi posava música, cpontrolava la qualitat del paper, el disseny de la coberta, la tipografia, les caplletres, orles i filigranes i el relligat del volum. En summa, cercava l’obra d’art total.  Agnòstic, positivista, naturalista a cavall de la Renaixença i del Modernisme, va combatre aferrissadament l’estètica Noucentista. Autor de poemes i cançons molt molt populars, com la ‘Cançó de taverna’ o ‘Camí de la font’ o ‘Dalt de la Jungfrau’, la seva vàlua com a creador no va ser sempre reconeguda per les capelletes culturals, més aviat era vist com un artista difícil de classificar; el seu caràcter adust no hi devia ajudar.

La Cançó dels Invadits’ va ser escrita arran de la invasió de Bèlgica per les tropes alemanyes durant la Primera Guerra Mundial, i va esdevenir l’himne dels voluntaris catalans aliats i de la resistència francesa; anys més tard, durant la Guerra Civil espanyola, va ser adoptat també com a himne pels republicans que resistien contra l’assalt de les tropes franquistes.

Imatges (Vikimedia Commons):
a/ Apel·les Mestres, fotografia dels fotògrafs Napoleon (Anne Tiffon i Antonio Fernández), 1884.
b/ Apel·les Mestres, dibuix al carbó de Ramon Casas. Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona.  
c/ Apel·les Mestres, caricatura de Ramon Escaler. “La semana Cómica”, gener 1899.
d/ Il·lustració d’Apel·les Mestres en una edició de ‘Don Quijote de la Mancha’ a càrrec d’Antoni de Bofarull (1879).
e/ Segell d’Apel·les Mestres amb les seves inicials, al llibre ‘Flors de Sang’ (1917).


dimecres, 18 d’abril de 2018

Guimerà - Indíbil i Mandoni



Àngel Guimerà (1845-1924)
Indíbil i Mandoni (fragments)

INDÍBIL:  Sobre del món jamai. Que a cada poble
lo comandin los seus, que torni el dia
en què Roma es resigni sols amb Roma
i Cartago amb Cartago, i que aquí siga
només pels ilergetes, i amb Mandoni
los terrers ausetans se vegin lliures. […]
Vosaltres no sabeu de com se migra
mon esperit veient la nostra raça,
un temps, oh ràbia!, dels romans joguina,
un altre de Cartago, i jo i Mandoni
ara ajudant els uns per l’embranzida
dels altres aturar, ara amb los altres
per ventejar als uns! … I amb l’odi a dintre
per tots igual ahir, i avui, i sempre.
Mes lo Sícoris corre com lo dia
primer del món: aital que la sang nostra.
I el Sícoris, si l’aigua cristallina
li pertorba el mal temps, brossam i runes
ho llença avall escumejant amb ira;
i el riu de sang que corre per nosaltres
brossam i runa s’endurà pels segles!
                                                                       [Acte I, escena IV]

MÀXIM: Mes, què vol l’ilergeta? Nostres armes
l’han vençut en camp ras i a dins les viles.

SERVILI: Lo cos sí, mes no l’ànima; i prou Roma
sap que a sota la calma aquí es conspira,
i no és lluny lo moment en què s’aixequin
revoltats altre cop. Ells fantasien
dies i nits, anys i més anys, llençar-nos
per lladres d’esta terra.

                                                                       [Acte I, escena VI]


INDÍBIL: No mor en terra
lo fruit caigut de l’arbre i que es mustiga,
que amunt demà s’aixecarà un nou arbre
amb fruit igual, perquè és igual sa vida.
Morim; mes no la raça, i en mi es troba
lo primer home i lo de l’últim dia.

                                                                       [Acte I, escena VII]

INDÍBIL:  Calla, que no puc més. Tan sols les porta
les cadenes de flors l’esclau indigne,
que més rebaixen, sent de flors, que els ferros.
Aquí tot s’ha creat per ésser lliure,
i fins les roques s’alçaran per treure-us,
i els boscos s’encendra, i ses reïnes  
vos cremaran les carns, i els rius per sobre
de vostres mars vos dragaran per sempre.
I els temps vindran que als nins en les tranquil·les
vores del mar los hi durà l’escuma
un capell o un escut com a petxines
de peixos que s’han mort. I si a l’orella
la conca hi posen sentiran a dintre
brogit de guerra al lluny, mentre la mare
amb lo tros d’una llança potser escriga,
amb ells feliç, sobre l’eterna sorra,
lo nom tot glòria de la pàtria lliure.

                                                                       [Acte I, escena IX]

INDÍBIL: Si en la lluita
finéssim jo i Mandoni, per les ombres
dels boscos, apressades, sense témer
les bèsties salvatgines, més piadoses
que els cors de Roma, feu camí fins Ausa.
I sigueu, fins la mort del nostre poble,
talment com heu nascut i us emmotllàrem;
sense estrafer ni un punt lo tirat vostre
per lo d’altres nissagues estrangeres.  
Enorgulliu-vos de com sou. Esposes,
a l’espòs estimant, i fidels sempre;
feinateres tot temps, i aplegadores
per l’hivern quan arribi. Amb senzillesa
dintre del cor, mai urc; aimant al pobre
i a sos nins emparant; sens fantasies
que ubriaguen com lo vi, ni amb penses boges..
I així se us veu, amb serenor puríssima,
que us fa els ulls lluminosos, i us ho dóna
la llum del nostre cel, com l’hermosura
de vostra cara i dignitat és tota
a semblança dels déus, que d’ells vinguéreu.

                                                                       [Acte II, escena  II]

INDÍBIL: Ah, prou, companys! Tothom ben a la vora!
Que som molts i som un: tan sols un arbre
que es perd amunt i les arrels enfonsa
fins al cor de la terra que és la pàtria.

                                                           [Acte II, escena X. Mort d’Indíbil]

MANDONI: Són nostres los portals. Un nen que anava
dalt de tot de la torre, la primera
porta ha obert, i jo he entrat. mentre que hi hagi
infants que han alletat en les mamelles
de dones de la raça que és la nostra,
sobre de tot, malgrat segles i segles,
caient, i alçant-nos més amunt encara,
poble serem, i els peus en nostra terra.

                                                                       [Acte III, escena VI]

MANDONI: Oh, terra
dels passats, i d’aquells que un altre dia
lliures seran, que en heretatge es queda
la meva ànima amb tu… Vindrà una albada
que el sol que surt te veurà gran, eterna,
venjada d’homeiers, i guardadora
de llibertat, d’honor, d’independència!

                                                         [Acte III, escena XII i última]



Avui parlem de l’última tragèdia d’Àngel Guimerà, escrita als 72 anys, de la qual l’any passat es podia haver celebrat el centenari, ja que va ser editada i estrenada el 1917. Posteriorment, el dramaturg va escriure i estrenar encara cinc drames.

L’obra és de tema històric, referida als orígens ancestrals de Catalunya: té lloc en el marc de la Segona Guerra Púnica, l’any 205 abans de Crist, i passa entre Ilerda i Tarraco (Lleida i Tarragona). Els romans volen ocupar Lleida, com ja han ocupat Tarragona i després Ausa (Vic), i els ibers ilergetes, juntament amb altres tribus iberes (ausetans, ceretans, laietans, ilercavons, cossetans…) lluiten per alliberar-se del jou romà com abans ho havien fet contra els cartaginesos; de fet, aliant-se ara amb els uns adés amb els altres segons les vicissituds de la contesa.

Guimerà ja havia escrit un poema amb el mateix títol l’any 1875, que va ser premiat als Jocs Florals i va tenir molt èxit. El 1917, en plena efervescència patriòtica arran de la constitució de la Mancomunitat de Catalunya, va voler traslladar aquest episodi al teatre, només que l’experiència no va acabar de reeixir. Per què? Potser perquè el 1917 el tema ibèric es veia molt llunyà en el temps; potser perquè al final (el poeta no podia pas reescriure la història) els cabdills ilergets moren, llur resistència contra l’invasor fracassa i llur terra acaba caient sota el domini de Roma.

Guimerà, romàntic al capdavall, barreja els fets i personatges històrics —força ben documentats— amb una trama de triangle amorós entre la filla d’Indíbil i dos pretendents seus, un ilerget i un romà. Val a dir que la desfeta final del poble iber s’atenua amb la unió de la filla del cabdill amb el noble romà, que obre la porta a un futur en què la terra s’assimilarà la nova civilització llatina a l’ensems que conserva les arrels autòctones. Sí que hi ha alguns anacronismes que avui ens fan somriure —els ilergets ballen una sardana, dansa que es diu que fou importada a Empúries, via Marsella, des de Grècia; i aixequen un castell humà davant els murs de Tarraco—, però cal remarcar l’esforç de l’autor per incloure en la tragèdia noms de personatges històrics, topònims reals (per exemple, els rius Sícoris i Rubricatus, és a dir el Segre i el Llobregat) i antropònims ibers creïbles. Al final, per raons d’estructura dramàtica, fa que després de la derrota i mort d’Indíbil, Mandoni continuï la resistència durant un any més, abans de ser vençut i executat; en realitat, poc després de la batalla en què va morir el primer cabdill, l’altre va ser fet presoner i crucificat arran de la traïció dels seus mateixos homes —detall aquest que hauria resultat prou contraproduent en una obra de tanta exaltació patriòtica.  

Jo he volgut recordar les paraules del nostre gran dramaturg, perquè —salvant les distàncies, les estètiques, els estils, els matisos, els entorns variables i els arguments caducs, com ara les reiterades apel·lacions etnicistes—, els sentiments de pertinença romanen, o haurien de romandre, trobo, inalterats. Tant si es vol com si no es vol.

[Dec la majoria de les idees d’aquest comentari a l’excel·lent estudi de Maridés Soler (Universität Trier): “La Catalunya ibèrica a ‘Indíbil i Mandoni’ d’Àngel Guimerà”, dins Journal of Catalan Studies, 2015-2016]


Imatges (Wikimedia Commons):

Àngel Guimerà’, carbó de Ramon Casas (1903). Barcelona, MNAC.

Monument a Indíbil i Mandoni’, grup escultòric de Medard Sanmartí (1884), originalment de guix i titulat “Crit d’independència”. El 1946 se’n va fer una rèplica en bronze. Lleida, plaça d’Agelet i Garriga, sota l’Arc del Pont.

Llibertat per a tots els presos polítics, i que puguin tornar lliures tots els exiliats. Contra la repressió, contra les retallades de drets socials, polítics i nacionals, i en defensa de la llengua, l'escola i la cultura catalanes, de la llibertat d'expressió i de tots els drets humans, i per la convivència dels pobles en pau. “Ens mou un anhel de llibertat i una set insadollable de justícia i de pau”. “Us volem a casa”.



dimarts, 29 d’agost de 2017

Bédier - Tristan et Iseut


Joseph Bédier (1864-1938)
Le Roman de Tristan et Iseut (fragment)

Après sept ans accomplis, lorsque le temps fut venu de le reprendre aux femmes, Rohalt confia Tristan à un sage maître, le bon écuyer Gorvenal. Gorvenal lui enseigna en peu d’années les arts qui conviennent aux barons. Il lui apprit à manier la lance, l’épée, l’écu et l’arc, à lancer les disques de pierre, à franchir d’un bond les plus larges fossés ; il lui apprit à détester tout mensonge et toute félonie, à secourir les faibles, à tenir la foi donnée ; il lui apprit les diverses manières de chant, le jeu de la harpe et l’art du veneur ; et, quand l’enfant chevauchait parmi les jeunes écuyers, on eût dit que son cheval, ses armes et lui ne formaient qu’un seul corps et n’eussent jamais été séparés. À le voir si noble et si fier, large des épaules, grêle des flancs, fort, fidèle et preux, tous louaient Rohalt parce qu’il avait un tel fils. Mais Rohalt, songeant à Rivalen et à Blanchefleur, de qui revivaient la jeunesse et la grâce, chérissait Tristan comme son fils, et secrètement le révérait comme son seigneur.   [I, 24]


                          
                                     * * *

Al cap de set anys complits, en haver arribat el temps de tornar-lo a prendre a les dones, Rohalt confià Tristany a un mestre assabentat, el bon escuder Gorvenal. Gorvenal li ensenyà en pocs anys les arts que convenen als barons. L’ensinistrà a jugar la llança, l’espasa, l’escut i l’arc, a llançar els discos de pedra, a passar d’un bot els fossats més amples; l’ensenyà d’avorrir tota mentida i tota deslleialtat, de socórrer els febles, de mantenir la fe donada; li ensenyà diverses maneres de cant, el maneig de l’arpa i l’art del munter; i, quan l’infant cavalcava entre els joves escuders, s’hauria dit que el seu cavall, les seves armes i ell no formaven sinó un sol cos, i que no havien estat mai separats. En veure’l tan noble i tan gallard, ample d’espatlles, abrinat de flancs, fort, fidel i pros, tothom lloava Rohalt de tenir un fill com aquell. Però Rohalt, pensant en Rivalèn i en Blancaflor, de qui revivien la jovenesa i la gràcia, estimava Tristany com un fill seu, i secretament el reverenciava com a seu senyor.

[Versió de Carles Riba, 1921] 


La llegenda de Tristany i Isolda ens ha arribat, fragmentàriament, en diversos textos medievals des del segle XII. Fins i tot hi havia una traducció catalana en prosa del segle XIV: se’n conserven tres fragments, l’un publicat per Agustí Duran i Sanpere (Biblioteca L’Avenç, 1917), un altre per Pere Bohigas (RFE, 1929) i Ramon Aramon i Serra (1969), i tots plegats per Lourdes Soriano (1999); però dissortadament no tinc a mà cap d’aquestes edicions.

Dels textos originals, l’erudit Joseph Bédier en va fer una refosa en prosa, en francès modern, l’any 1900, i Carles Riba (1893-1959) la va traduir l’any 1921, sota el pseudònim de Damià Soler. Segons  Martí de Riquer, la versió ribiana suposa «un extraordinari enriquiment del català literari, constret amb mà mestra a traslladar des d’allò més eteri i vague a allò més abstracte i subtil, l’expressió popular i l’expressió culta.» Hi estic d’acord. Però, per què Riba es va ocultar rere un pseudònim? El 1921 ja havia publicat el primer recull poètic, Estances, havia traduït L’Odissea en una versió magistral el 1919 (i hi tornaria el 1948 amb una segona versió encara millor), havia traduïts les llibres bíblics de Rut i el Càntic dels Càntics i havia publicat un aplec de crítiques literàries sota el títol ‘Escolis’. Ja era un escriptor de prestigi: per què no presumir de la seva bona feina? Potser li semblava, com insinua Riquer, una “tasca marginal”?



El llenguatge que Riba fa servir és realment ric, tot i que —sens dubte per donar un to arcaïzant a un text en origen venerablement antic— fa servir arcaismes propis del català medieval i altres cultismes que ja fa cent anys penso que eren desuets: “seüssos” (gossos conillers), “abrinat” (prim; fr. grèle ‘prim, gràcil’), “pros” (virtuós, respectable; fr. preux ‘esforçat, brau’),“volenters” (voluntàriament), “girfalc” (falcó sagrat), “certes” (certament), “anap” (vas), “home ligi” (vassall directe? IV “homme lige”), “forfet” (partici de “forfer”, delinquir), “juí” (judici), “aspidar” (travessar), “ascona” (llança), “flató” (bosc?) (“sota un flató lleuger d’aurons” IX: “sous un bois léger d’erables”) i moltes altres. Tot plegat dona al conjunt un to elegant, de ressons nobles.


El fragment que he escollit, al començant del capítol primer, explica l’educació del jove Tristany, qui, des del naixement fins als set anys, havia estat a cura de les dames del palau del noble Rohalt, que li fa de pare (el seu pare de debò, el rei Rivalèn de Leonís, havia mort poc abans de néixer el nen, i la mare, la reina Blancaflor, havia mort poc després del part); en complir els set anys, l’infant és lliurat a un preceptor, l’escuder Gorvenal, qui l’instrueix en les arts de la lluita, però també en les virtuts de la cavalleria —noblesa, honestedat, lleialtat, compromís amb els febles—, així com en el cant, la música i la cacera.


Imatges: Dues peces d’ivori, panells d’un cofre del segle XIV amb escenes de Tristany i Isolda (Museu del Louvre, París).

Tristany i Isolda es fan a la mar. Miniatura d’un còdex del segle XIV. reproduït per Louis Petit de Julleville (1841-1900), ‘Histoire de la langue et de la Littérature Française’ (1896), vol. I

Portada de l'edició de Bédier.

Mort de Tristany. miniatura del segle XV, d’un còdex de ‘Tristan et Yseut’ (Bibliothèque Nationale de France, París: Fr. 116, foli 676v.

Hebert James Draper (1863-1920), Tristan and Isolde. Oli sobre tela (1901), Paisley Museum and Art Galleries, Paisley (Escòcia).  


Edmund Blair Leighton (1853-1922), The End of the Song (El final de la cançó). Oli sobre tela (1902), col·lecció privada.

dimarts, 15 d’agost de 2017

Estesícor - Plany de Jocasta


Estesícor (segle VI aC)
[Plany de Jocasta]

οτε γρ αέν μς
θεο
 θέσαν θάνατοι κατ' ααν ρν
νε
κος μπεδον βροτοσιν
ο
δέ γα μν φιλότατ', π δ' μέραι ν νόον λλον
θεο
 τιθεσι.
μαντοσύνας δέ τε
ς ναξ κάεργος πόλλων
μ
 πάσας τέλεσσαι.
 
α δέ με παίδας δέσθαι π' λλάλοισ ι δαμέντας
μόρσιμόν 
στιν, πεκλώσαν δ Μοίραι,
α
τίκα μοι θανάτου τέλος στυγεροο γένοιτο
πρίν ποκα τα
τ' σιδενλγεσι πολύστονα δακρυόεντα
παίδας 
ν μεγάροις
θανόντας 
 πόλιν λοίσαν.
 
λλ' γε, παίδες, μος μύθοις, φίλα [τέκνα, πίθεσθε,
τ
ιδε γρ μν γν τέλος προφα[ίνω,
τ
ν μν χοντα δόμους ναίειν πα[ρ νάμασι Δίρκας,
τ
ν δ' πίμεν κτεάνη
καί χρυσ
ν χοντα φίλου σύμπαντα [ πατρός,
κλαροπαληδ
ν ς ν
πρ
τος λάχηι κατι Μοιρν.

το
το γρ ν δοκέω
λυτήριον 
μμι κακο γένοιτα πότμου
μάντιος φραδα
σι θείου,ι γ' τεν Κρονίδας γένος τε κα στυ φυλάξει
Κάδμου 
νακτος,μβάλλων κακότατα πολν χρόνον  βασιλείαι
πέπρωται γενέθλαι.

                                       * * *  

[èpode]

No per sempre, no per a tothom,
han els deus immortals establert en la terra sagrada
que hi hagi guerra eterna entre els homes;
tampoc amor etern, sinó que el pensament canviï
d’un dia per altre: és el voler dels deus.
Per tant, els teus oracles, Apol·lo que fereixes de lluny,
potser no tots han de complir-se.

[estrofa]

Però si veure morir els meus dos fills, a les mans l’un de l’altre,  
és el meu fat, i així les Moires ho filaven,
tant de bo que l’ominosa mort m’arribi de seguida,
abans d’haver de suportar
una pena tan greu, un destí tan terrible:
veure morts els meus fills
a palau, i la ciutat captiva.   

[antístrofa]

Però fills meus, escolteu el que us dic i deixeu-vos convèncer,
car us puc avançar com pot acabar això bé:
que de vosaltres, l’un resti al palau, vora la font de Dirce,
i l’altre es quedi l’or
i tots els bens del pare, i en gaudeixi a l’exili,
i qui ha de ser, que ho decideixi el Fat,
per mitjà d’un sorteig.

[èpode]

D’aquesta manera, crec jo,
podríeu defugir el vostre destí funest,
dictat pel diví oracle.  
Car si és cert el que es diu, que la ciutat de Cadme i descendents
són protegits pel fill de Cronos,
que se n’allunyi el mal per molt de temps
si així és fixat, i que així sigui.


Estesícor va ser un poeta arcaic, nascut pel que sembla a Hímera, al nord de Sicília, però amb vincles amb Metaure, a Calàbria (sud d’Itàlia), on també hi ha qui creu que va néixer. En tot cas, va ser un innovador de la lírica coral i de l’èpica arcaica. Se sap que va deixar escrits almenys 26 obres de tema èpic i de certa llargada: sobre la guerra de Troia, sobre Helena de Troia (de qui va dir que no era un personatge real, sinó un fantasma), sobre el cavall de Troia, sobre el retorn dels herois, sobre les gestes d’Hèrcules, sobre el gegant Gerió, sobre Orestes, sobre el rapte d’Europa, sobre els funerals de Pèlies, sobre el gos Cèrber i sobre el setge dels “Set contra Tebes”, com veurem. Per dissort, cap de les seves obres ens ha arribat sencera, ans trossejada en fragments breus.  

Aquest fragment (procedent d’un papir descobert a la Universitat de Lille el 1976) no fou d’entrada atribuït a Estesícor, però estudis com de Francisco Rodríguez Adrados i altres van establir que li pertanyia amb certesa i avui així és considerat. Correspon a una obra de tall èpic, però amb un to intimista i sentimental no gens homèric, i amb una mètrica més moderna, a cavall entre l’hexàmetre clàssic i el metre variat que es faria servir després en la tragèdia. L’obra seria protagonitzada per Erífila, esposa del rei Adrast d’Argos, que hauria estat la incitadora de la guerra coneguda com dels “Set contra Tebes”, que un segle després posaria en escena Ésquil.


Aquí, la qui parla és Jocasta, la reina de Tebes, esposa —i mare, sense saber-ho cap dels dos— d’Èdip. Un oracle del déu Apol·lo, transmès per l’omnipresent endeví tebà Tirèsies, ha fet saber a la reina que el destí dels seus dos fills barons, Etèocles Polinices, és de combatre a mort l’un contra a l’altre per la corona de Tebes; i llur mare, intentant debades d’evitar l’oracle diví, cerca una possible solució: els proposa que, per sorteig, un dels dos regni a la ciutat i l’altre se’n vagi amb totes les riqueses.



Com és sabut, l’acord entre els germans no va anar així: van decidir que regnarien un any cada un. Va començar regnant Etèocles, però en acabat l’any es va negar a cedir el tron al seu germà Polinices; aquest va haver de fugir de la ciutat i va trobar refugi a la cort d’Argos, on va subornar la reina Erífila, la qual va convèncer el seu marit, Adrast, perquè defensés el dret del tebà destronat. Adrast va aplegar un gran exèrcit amb set cabdills (ell mateix el primer, i el setè, Polinices) que va assetjar Tebes. Els tebans van trobar també set cabdills per lluitar en set combats singulars davant cada una de les set portes de la ciutat; naturalment, Etèocles va lluitar contra Polinices, i els dos germans es van matar mútuament, tan com l’oracle havia predit. La ciutat es va salvar, i el nou rei, Creont, germà de Jocasta, va manar que es donés sepultura al cos d’Etèocles, però no al de Polinices, i això va motivar un altre episodi mític del cicle tebà: la desobediència de la germana dels dos prínceps morts, Antígona, posada en escdena per Sòfocles (i molt després, per AnouilhEspriu i molts altres).


El mite va continuar amb un segon atac, els dels Epígons, set cabdills fills dels set que havien fracassat (i, la majoria, mort) a les portes tebanes, els quals van tornar a assetjar la ciutat anys després i finalment la van conquerir. Adrados creu que Estesícor havia inclòs també aquest segon setge a la seva obra, ja que, segons el mite, Erífila, ja vídua d’Adrast, hauria instigat el seu fill a reprendre l’acció del seu pare, aquest cop victoriosament. En fi, els mites donaven per a molt llavors, i nosaltres tenim la fortuna de poder gaudir de la petita part que ens ha arribat de tota la producció literària i artística que van generar.

La versió que presento és meva, molt lliure, feta a partir d’una versió anglesa de David Campbell en vers (també lliure) i la castellana d’Adrados en prosa (molt més literal); l’edició bilingüe dels lírics grecs traduïts al castellà en vers per Joan Ferraté, lamentablement, no inclou aquest fragment com a propi d’Estesícor. El text grec és el fixat per M. W. Haslam (1978, transcrit a la Wikipedia, s.v. ‘Lille Stesichorus’).  A l’estil maragallià, he intentat aproximar-me a un possible ritme accentual lliure sense emmotllar-me a cap esquema mètric preconcebut: me’n disculpo d’entrada.


Imatges: a) Bust modern d’Estesícor, als jardins Bellini de Catània.
b) Jocasta. Miniatura (segle XV) al llibre De mulieribus claris, de Bocaccio, foli 
     21v, Bibliothèque Nationale de France, París.
c) Polinices subornant Erífila amb el collar d’Harmonia. Cratera de figures 
    vermelles, grega, c. 450 aC. Musée du Louvre, París.
d) Etèocles i Polinices. Cratera de figures vermelles, Itàlia, segle IV aC. Museu 
    Nacional do Brasil, Rio de Janeiro.
d) Gianni Battista TiepoloEtèocles i Polinices, c. 1730
e) Giovanni SilvagniEtèocles i Polinices, c. 1800


divendres, 11 d’agost de 2017

Giordano Bruno - Tres sonets

Giordano Bruno - Tres sonets


Giordano Bruno (1548-1600)
Tres sonets de ‘De gli eroici furori’

Muse, che tante volte ribbutai

Muse, che tante volte ributtai,
Importune correte a' miei dolori,
Per consolarmi sole ne' miei guai
Con tai versi, tai rime e tai furori,
Con quali ad altri vi mostraste mai,
Che de mirti si vantan ed allori;
Or sia appo voi mia aura, àncora e porto,
Se non mi lice altrov'ir a diporto.
O monte, o dive, o fonte
Ov'abito, converso e mi nodrisco;
Dove quieto imparo ed imbellisco;
Alzo, avvivo, orno il cor, il spirto e fronte,
Morte, cipressi, inferni
Cangiate in vita, in lauri, in astri eterni.

[Part I, diàleg I, poema 1]

Oh, Muses, que tants cops he refusat

Oh Muses que tants cops he refusat,
importunes correu als meus dolors,
tan sols per consolar-me en els meus mals
amb versos tals, i rimes, i furors,
que a ningú més no haveu mai demostrat,
ni als que de murtres i llorers es vanten:
que tingui aire a prop vostre, àncora i port,
si no trobo altre lloc pel meu conhort.
Oh mont, deesses, font
on resideixo i parlo i em nodreixo,
on plàcid puc aprendre i m’embelleixo,  
i aixeco el cor, i orno esperit i front;
oh, mort, xiprers, inferns:
torneu-vos vida i llor, astres eterns.


Chiama per suon di tromba il capitano

Chiama per suon di tromba il capitano
Tutti gli suoi guerrier sott'un'insegna;
Dove s'avvien che per alcun in vano
Udir si faccia, perché pronto vegna,
Qual nemico l'uccide, o a qual insano
Gli dona bando dal suo campo e 'l sdegna:
Cossí l'alma i dissegni non accolti
Sott'un stendardo o gli vuol morti, o tolti.
Un oggetto riguardo;
Chi la mente m'ingombra, è un sol viso.
Ad una beltà sola io resto affiso,
Chi sí m'ha punto il cor, è un sol dardo,
Per un sol fuoco m'ardo,
E non conosco piú ch'un paradiso.

[Part I, diàleg I, poema 3]
  
Crida al so de corneta el capità

Crida al so de corneta el capità
tots els seus combatents sota una ensenya;
mes s’esdevé que, per a algun, en va 
es fa sentir, perquè no prou s’afanya,
i l’enemic el mata, o un insà
l’expulsa del seu bàndol i el desdenya:
així, l’ànima els designis no aplega
sota un penó, i els vol ferits o morts.
Un sol objecte esguardo:
qui m’obstrueix la ment és un sol rostre.
A una sola beutat resto enganxat;
qui així m’ha fes el cor és un sol dard; 
per un únic foc cremo,
i no conec sinó un sol paradís.


Gentil garzone

Gentil garzone, che dal lido scioglieste
La pargoletta barca, e al remo frale,
Vago del mar, l'indotta man porgeste,
Or sei repente accorto del tuo male.
Vedi del traditor l'onde funeste
La prora tua, ch'o troppo scende o sale;
Né l'alma, vinta da cure moleste,
Contra gli obliqui e gonfii flutti vale.
Cedi gli remi al tuo fiero nemico,
E con minor pensier la morte aspetti,
Che per non la veder gli occhi ti chiudi.
Se non è presto alcun soccorso amico,
Sentirai certo or or gli ultimi effetti
De tuoi sí rozzi e curiosi studi.
Son gli miei fati crudi
Simili a' tuoi, perché, vago d'Amore,
Sento il rigor del piú gran traditore.

[Part II, diàleg I, 12]

Gentil minyó

Gentil minyó, que al port vas deslligar
la barqueta tan fràgil, i el seu rem,
ebri de mar, guiaves amb mà indocta,
i ara de sobte et trobes en perill.
Mirant del traïdor el funest onatge, 
la teva proa adés s’enfonsa o s’alça;    
i el seu ànim, retut de tants treballs ,  
ja no hi pot res contra la mar inflada.
Cedeix els rems al teu fer enemic,
i sense pensar més, la mort espera,
que per no veure-la et tancarà els ulls.  
Si no hi ha a punt algun socors amic,
sentiràs ara els últimes efectes
dels teus escassos, inútils estudis.
Són els meus fets tan crus
semblants als teus, perquè, enfebrit d’Amor,
sento el rigor del més gran traïdor.




Giordano Bruno va ser un gran filòsof humanista, comentador de les obres de Ramon Llull, que va morir a la foguera de la Inquisició per heretge. Molts anys després, en temps de Joan Pau II, l’Església va reconèixer que l’execució havia estat un error. Un pèl tard...

S’ha dit que va ser condemnat per les seves idees copernicanes sobre el moviment dels astres; i és cert que va defensar públicament la teoria de Copèrnic, però també el van acusar de tenir idees heterodoxes sobre les naturaleses divina i humana del Crist, de la Verge i de l’Esperit Sant; sobre la Transsubstanciació; sobre la transmigració de les ànimes; sobre l’existència d’altres mons...  De fet, va viatjar molt per Europa i arreu acabava mal vist tant pels catòlics com per calvinistes i per luterans. Detingut a Venècia el 1592, va empresonat set anys abans que li fessin judici. Com que es va negar a abjurar de les seves idees, el van condemnat a morir públicament «de forma piadosa, sense efusió de sang» (una ben galdosa manera de referir-se a la foguera!). Quan el van condemnar va dir a l’inquisidor cardenal Bellarmino:  «Maiori forsan cum timore sententiam in me fertis quam ego accipiam», és a dir: «teniu més por vosaltres dient la sentència que no pas jo escoltant-la». El van portar a la foguera amb la llengua travada perquè no pogués parlar a la multitud, i el van cremar viu al Campo dei Fiori, a Roma, on avui hi té un monument. Les seves cendres van ser llançades al Tíber. El 1603, tots els seus escrits van ser inclosos a l’Índex de llibres prohibits.

El corpus de la seva obra és filosòfic, però va escriure tres espessos tractats de teologia en hexàmetres llatins —no els he pas llegits, ho confesso, quina mandra—, però va deixar un bon nombre de poemes, bàsicament sonets, en italià, comentats i argumentats, en el seu llibre ‘Dels furors heroics’ —i aquest, en canvi, per a mi sí que fa de bon llegir. Són poemes en què Bruno experimenta amb certes llibertats formals; per exemple, en els tres sonets que he triat s’hi combinen hendecasíl·labs i heptasíl·labs, i en el tercer hi ha també un estrambot (tres versos afegits al final del sonet); en altres poemes, tercets i quartets estan barrejats, i fins i tot n’hi ha un  que és un diàleg entre dos personatges que alternen frases monosíl·labes.  El llibre es divideix en dos volums, amb cinc diàlegs cada un; cada diàleg és entre dos personatges que debaten sobre filosofia (l’ésser humà, el coneixement, la raó, les passions, l’amor...) i s’hi tracta també d’història, literatura i belles arts; i cada diàleg és amanit amb diversos poemes que serveixen als personatges (és a dir, a l’autor)  per exposar el seu pensament. Amb la particularitat que el desè diàleg el mantenen dues dones, amb un nivell de coneixements igual o superior que el dels seus predecessors; també en això es veu la modernitat de Bruno, qui en el pròleg ho subratlla fent veure que se n’excusa, ja que les dones —diu— «segons costum del meu país, no està bé que comentin, argumentin, desxifrin, sàpiguen molt i siguin doctoresses, usurpant així als homes l’ofici d’ensenyar i donar instrucció, normes i doctrina; ans [els està bé] que endevinin i profetitzin sempre que se’n trobin l’esperit al cos; però ja els ha bastat de fer-se només recitadores de la figura, deixant a l’enginy mascle el pensament i la tasca d’aclarir la cosa significada». En aquells temps i en altres de no pas tan llunyans —que , ai las, sembla que tornen— calia anar amb peus de plom per evitar de contradir les idees prefixades de l’autoritat. Bruno, com Galileu 42 anys més tard— no se’n va pas sortir.

Narcís Comadira va traduir alguns d’aquests tres poemes, no cal dir que molt millor que jo; la meva versió, molt lliure, ha partit de l’original italià i s’ha basat en la versió anglesa, també lliure, deLouisa Williams (dos volums, Londres 1887-1889), sense defugir òbviament la consulta a la versió catalana.  


Un poema sospitós

Ja que parlem de Bruno, no puc deixar de fer esment d’un fet curiós. A diversos blogs i altres llocs d’internet es troba un poema que hom titula de diverses formes, però bàsicament com a «Giordano Bruno a su verdugo» i hom l’atribueix a Bruno sense pensar-s’hi gaire.  És un text que, de debò, està prou bé; pretén transmetre unes suposades paraules del filòsof al seu botxí —o, metafòricament, al papa Climent VIII, que el va fer condemnar. 

Ara bé, jo dubto molt que sigui un poema escrit per Bruno, que altra feina devia tenir un cop va ser condemnat. La versió que hom copia i recopia a la xarxa és un poema en llengua castellana, mètricament perfecte i amb bones rimes consonants. És evident que Bruno l’hauria escrit en italià o en llatí; i entre els poemes italians i llatins que he furgat no l’hi he sabut pas trobar. Altrament, posat que el poema —llatí o italià— fos del filòsof++, qui seria l’autor de la versió espanyola? No ho he trobat enlloc, tampoc: hom accepta i repeteix acríticament la pretesa autoria, com s’esdevé amb altres poemes que circulen falsament atribuïts a Neruda i a altres poetes moderns.  Jo m’abstinc de reproduir-lo  mentre no en sàpiga l’autor; el primer vers fa així: «Decid, ¿cúal es mi crimen? ¿lo sospecháis siquiera?», i googlejant el podeu localitzar fàcilment si us abelleix.

De Bruno hi ha, això sí, un sonet traduït a l’anglès pel filòsof  escocès Thomas Davidson (1840-1900), que el reprodueix al diari The Indexde la FRA (Free Religious Association, Syracuse, Nova York), al vol. 6, datat el 4 de març de 1886. En aquest cas sí que és la versió lliure d’un poema de Giordano, que contempla metafísicament la seva mort, però no té res a veure amb l’ignominiós martiri que va patir:

Since i have spread my wings to purpose high,
The more beneath my feet the clouds I see,
The more I give the winds my ‘pinions free,
Spurning the earth and soaring to the sky.
Unwarned by Icarus' sad fate to ply
My flight near earth, I farther heavenward flee.
That I shall sink in death, I know must be;
But with that death of mine what life will die?
Across the air, I hear my heart's voice cry:
Where dost thou bear me reckless one? Descend!
Such rashness seldom ends but bitterly'
'Fear not the lofty fall' I answer 'rend
With might the clouds, and be content to die,
if God such a glorious death for us intend.


Encara voldria citar, entre altres molts, un poema que va escriure el poeta victorià Swinburne el 1889, amb motiu d’erigir-se el monument que encara avui commemora el suplici del filòsof al Campo dei Fiori on va ser tan vilment executat:

Algernon Charles Swinburne (1837-1909)
The Monument of Giordano Bruno

I
Not from without us, only from within,
Comes or can ever come upon us light
Whereby the soul keeps ever truth in sight.
No truth, no strength, no comfort man may win,
No grace for guidance, no release from sin,
Save of his own soul's giving. Deep and bright
As fire enkindled in the core of night
Burns in the soul where once its fire has been
The light that leads and quickens thought, inspired
To doubt and trust and conquer. So he said
Whom Sidney, flower of England, lordliest head
Of all we love, loved: but the fates required
A sacrifice to hate and hell, ere fame
Should set with his in heaven Giordano's name.

II
Cover thine eyes and weep, O child of hell,
Grey spouse of Satan, Church of name abhorred.
Weep, withered harlot, with thy weeping lord,
Now none will buy the heaven thou hast to sell
At price of prostituted souls, and swell
Thy loveless list of lovers. Fire and sword
No more are thine: the steel, the wheel, the cord,
The flames that rose round living limbs, and fell
In lifeless ash and ember, now no more
Approve thee godlike. Rome, redeemed at last
From all the red pollution of thy past,
Acclaims the grave bright face that smiled of yore
Even on the fire that caught it round and clomb
To cast its ashes on the face of Rome.

(June 9, 1889)

Imatges (Wikimedia Commons): Efígie de Giordano Bruno, moderna, a partir d’un gravat d’una edició del segle XVIII del ‘Livre du recteur’ (1578, Universitat de Ginebra).

Monument a Giordano Bruno al Campo dei Fiori, a Roma. Bronze d’Ettore Ferrari (1889). Detall del cap del monument.

Placa de bronze d’Ettore Ferrari al pedestal del monument del Campo dei Fiori, que reprodueix el judici de Giordano Bruno.