Delfos

Delfos
Temple d'Apol·lo a Delfos. Foto meva (2008)

dimecres, 31 de desembre de 2014

Ronsard - Mignongne, levés-vous

 

Pierre de Ronsard (1524-1585)
Mignongne, levés-vous

Mignongne, levés-vous, vous estes paresseuse,
Jà la gaie Alouette au ciel a fredonné,
Et ja le Rossignol frisquement jargonné,
Dessus l'espine assis, sa complainte amoureuse.

Debout-donq, allon voir l'herbelette perleuse,
Et vostre beau Rosier de boutons couronné,
Et vos œillets aimés, ausquels avés donné
Hyer au soir de l'eau, d'une main si songneuse.

Hyer en vous couchant, vous me fistes promesse
D'estre plus-tost que moi ce matin éveillée,
Mais le sommeil vous tient encor toute sillée:

Ian, je vous punirai du peché de paresse,
Je vois baiser cent fois vostre œil, vostre tetin,
A fin de vous aprendre à vous lever matin.

                [Dins Continuation des Amours, 1555]













Lleva’t, minyona

Lleva’t, minyona, va, no siguis tan mandrosa,
que ja l’alegre alosa al cel ha refilat
i el feliç rossinyol amb tendresa ha enlairat,
amagat dintre l’arç, una albada amorosa.

Alça’t i anem a veure la gespa amb rou perlada
i el teu bonic roser, ple de poncelles ja,
i els clavells estimats, que ahir vares regar
al vespre, amb una mà tan gentil i acurada.

Ahir, abans d’adormir-te, em vas fer la promesa
d’alçar-te abans que jo i encetar el dia nou,
però encara la son les parpelles et clou.

Vull castigar-te, doncs, pel pecat de peresa:
et besaré cent cops els ulls i el coll i el pit,
perquè ben d’hora aprenguis a llevar-te del llit.


Els poemes d’amor de Ronsard són una autèntica meravella. En català hi ha, que jo sàpiga, versions antològiques de Pere Rovira (Les roses de Ronsard, Proa 2009) i de Begoña Capllonch, Amors de Cassandra, Adesiara 2013), que tanmateix no conec; i d’alguns poemes esparsos a cura de Natàlia Izard, a Poesia Francesa (MOLC, Ed. 62 i La Caixa, 1985). De tota manera, per no trepitjar els drets de ningú, aquí he posat la meva pròpia versió, lliure i inferior sens dubte a les altres, però que a mi ja em serveix.

El poema de Ronsard és de domini lliure i les imatges són baixades de la Viquipèdia. El dibuix que encapçala el post és de François-Séraphin Delpech (1778-1825); el retrat, d'autor desconegut, cap a 1620, és al Musée des Beaux-arts de Blois. El bust amb l'efígie de Ronsard és al castell de Blois.


dimecres, 22 d’octubre de 2014

Jordi de Sant Jordi - No m'assalt d'hom


Jordi de Sant Jordi (~1399 - ~1424)
No m’assalt d’hom

No m’assalt d’hom que en tots afers no sia
lleial i pur com la fina romana;
ni m’assalt d’hom qui cinc jorns la setmana
ment en sos dits, i vol amb druts paria;
ni m’assalt d’hom que em lleu ploma ni palla
de mon vestir, i es jacta de batalla;
ni m’assalt d’hom qui no hagi vergonya,
car de tot past fa gorja com cigonya.

Cap home em plau

Cap home em plau que en sos afers no sigui
lleial i pur com precisa romana;
cap home em plau que cinc jorns per setmana
parli mentint, i amb adúlters s’amigui;
cap home em plau que em prengui ploma o palla
del meu vestit, ni es vanti de batalla;
cap home em plau que no tingui vergonya,
ni que s’ho empassi tot com la cigonya.

                                  [Versió de R.C.]


Vegeu una excel·lent traducció al català modern del gran poeta Carles Duarte, al llibre Jordi de Sant Jordi, Poesia. ‘Tast de clàssics’, 1. Barcelona: Barcino, 2011. Per qüestions de copyright, no la publico aquí, però la podeu trobar en un altre blog més agosarat, el dels Amics dels Clàssics:


Jo n’he fet una adaptació lliure, amb les excuses que calgui. Com que ja hi poso el text original i remeto a l’adaptació canònica d’un savi, no m’amago pas gens de les llibertats que m’hi he pres.
Pel que fa a l’edició del text original en occità, he intentat catalanitzar l’ortografia i la puntuació (no sempre el lèxic) segons un criteri propi que s’aparta de les normes comunament acceptades. D’aquí en surt un text que és bastant diferent del que donen els manuscrits conservats, i no coincideix amb cap de les edicions modernes solvents, que no cal dir que són fetes amb tot el rigor acadèmic que a mi em manca (i que a més tenen copyright, és clar: cal fer molts equilibris per mantenir la línia!).

Al vers 2, la «fina romana» es refereix a la màquina de pesar que feien servir els nostres avis: a casa meva, el meu unclo en tenia una, i jo de petit em feia creus de fins a quin punt les pesades que hi feia eren precises («lleials i pures», en diu el poeta).

Jo veig en aquest poemet una declaració de principis: per a Jordi de Sant Jordi un home com cal ha de ser lleial i pur, no ha de mentir ni ser infidel; no ha de ser lladre ni envejós («robar ploma o palla» del vestit d’altri), ni ha de ser fatxenda i agressiu («vantar-se de batalla»), ni desvergonyit ni acaparador. Sis segles després, encara ho subscriuríem.

Nascut a València, Jordi de Sant Jordi va ser fill d’un esclau morisc alliberat; però el seu talent com a literat i músic va fer que ascendís fins a tenir un bon càrrec a la cort del rei Alfons IV el Magnànim, de qui fou amic i protegit. Va entrar amb el rei a Nàpols el 1423, i allà va ser capturat i empresonat pel condottiere Sforza, rival del monarca català pel control del regne partenopeu. Alliberat poc després, va fer testament i no va trigar a morir, no sé de què.

A la presó va escriure el seu poema més conegut, Desert d’amics, que Raimon va musicar i enregistrar l’any 1970. Més endavant, Raimon en va musicar també la Cançó d’opòsits («Tots jorns aprench e desaprench ensemps»). Altres poemes força difosos són Estramps o Un cors gentil m’a tant enamorat.

Jordi de Sant Jordi
, com els seus coetanis i amics Andreu Febrer, Ausiàs March, el Marquès de Santillana i altres grans figures del Renaixement, va saber combinar «el discurs de les lletres i el de les armes». Malgrat la seva curta vida —vint-i-cinc anys—, va llegar a la posteritat un cançoner molt interessant, tot i que, per força, breu: tan sols divuit poemes. 

La seva obra ha estat publicada en diverses ocasions: des de l’edició de L’Avenç el 1902, passant per la de Martí de Riquer el 1935, fins a les modernes de Riquer i Lola Badia (1984) i d’Aniello Fratta (2005), a més de l’esmentada de Duarte i altres.


El text de Jordi de Sant Jordi és de domini lliure. La meva versió també la cedeixo a qui la vulgui. No tenim imatges del poeta; les tres que poso corresponen al rei Alfons el Magnànim: un dibuix coetani de Pisanello, una moneda amb la seva efígie i un bust que es conserva al palau reial de Nàpols.

dijous, 9 d’octubre de 2014

Verdaguer - Lo follet


             Jacint Verdaguer
Lo follet

En mos catorze anys,    quan n’era donzella,
entre dos llençols    dormia soleta.
Quin dormir tan dolç!    Que ditxosa n’era!
Mes ai!, que un follet    m’aixecà gran guerra.
Malhaja el follet    nuador de trenes!
En sentir-lo a prop    ja n’era desperta
cridant esverada:    —Correu, mare meva,
que sento quelcom    que aquí prop fresseja,
ja el tinc aquí al llit,    que els cabells me pesca.
Malhaja el follet    nuador de trenes!
Encenent lo llum    pujava de pressa
ma mareta adés    posant peus a terra:
—Ja et torna a enfadar,    la dolenta bèstia?
No l’esquivarem?—    neguitosa deia.
Malhaja el follet    nuador de trenes!
Jo que, com un cuc    recargoladeta,
m’estava, del llit    aixecava’m trèmula,
i ella em duia creus    i medalles belles,
posava les butlles    a la capçalera.
Malhaja el follet    nuador de trenes!
Ruixava l’envà    amb aigua beneita
i en lo passadís    plena una escudella
posava de mill,    puix diuen que el vessa
i collint gra a gra    perd la paciència.
Malhaja el follet    nuador de trenes!
Dolenta de mi!     Que en fui, de dolenta!
Marxava ella a baix    i encara no hi era
ja tornava jo    amb uns crits que feia:
—Mare, ja és aquí!—    com si ho fes per befa!
Malhaja el follet    nuador de trenes!
Tant i tant durà    sempre la mateixa,
cremada em digué    d’aqueixa manera:
—Bah, bah, jo no estic    per a tal masega,
cerca’t un marit    que l’esporuguesca!
Malhaja el follet    nuador de trenes!
Ara que en tinc un    com una carreta,
no em fa por el follet,    no só pas tan bleda,
que era per casar-me    traïdoria meva,
que era mon follet    mal de casanera.
Malhaja el follet    nuador de trenes!
No fos estat ell,    jo fóra donzella!




Un poema de joventut de Jacint Verdaguer, del seu llibre Jovenívoles (publicat el 1925, 23 anys després de la seva mort), on es pot veure que, a part d’èpica i mística, també sabia fer poemes d’amor, fins i tot amb un punt d’erotisme bonhomiós i comprensiu —ben allunyat de l’estricta moral oficial del seu temps.



Recentment, amb una colla de bons amics, he estat a Folgueroles, amb una visita molt interessant a la Casa-Museu Verdaguer (on hem vist un excel·lent audiovisual amb guió d’en Joan Vilamala) i un recorregut per la Ruta Verdagueriana, amenitzat per una guia excel·lent, Pilar Canudas, molt bona coneixedora de la vida i obra del poeta, que ens ha recitat de cor una bona selecció de poemes i proses del «Fadrí de Muntanya», entre els quals, un fragment d’aquest poema.

A Balsareny, l’any 2009 vam fer una lectura poètica d'una antologia de Verdaguer, que també incloïa aquest poema. Per tot plegat, penso que és bo de recordar-lo, com a homenatge.



El text i les imatges de Verdaguer, inclòs el carbó de Ramon Casas, són de domini lliure. La foto de Folgueroles és de Josep Reguant.

divendres, 19 de setembre de 2014

Guimerà - El cap d'en Josep Moragues













          Àngel Guimerà
El cap d'en Josep Moragues

Els caçadors són destres
i amaguen el parany;
mes, si l’afront vos deixa
els parpres aixecar,
ja la veureu ben alta,
la gàbia amb el reclam.
L’aucell no beu, ni menja,
ni sap d’aletejar.

A la claror del dia,
sobre el barrot callat,
no sent les mestralades
ni el calabruix ni els llamps;
mes, en venint les ombres,
fa por son refilar.

Viatger, vingues d’on vingues,
si tens el cor honrat,
flecta els genolls i prega
com fill, davant el cap
del pros Josep Moragues,
el nostre general.

Mireu-lo a clar de lluna
sobre el portal de Mar:
té el pergamí del rostre
fet clapes i brufat;
la boca, sense llavis;
els ulls, dos esvorancs;
dels polsos arrapats;
contret de front i celles;
verdós i negrejant.

Dintre un gabiot de ferro,
tot de gairell penjat,
les aus avalotades
el piquen revolant
i ell cruix i traqueteja
i es mou d’ací d’allà.

De sobte, se li encenen
els ulls com a fornals;
li bull la cabellera,
tot punxes, onejant;
solquen sa faç les venes
com vetes d’un penyal;
dintre el gabiot s’adreça;
fugen al vol les aus,
i ell diu, amb les dents closes
i amb veu d’agarrotat:

—Oh, torre de cent braces,
ja pols del camí ral!
Oh, mar de feres ones,
ja abisme ressecat!
Oh, altíssima Galera,
ja estelles en la llar
on couen les bagasses
pel ventre del tirà!
Nissaga desvalguda,
el que ets i el que has estat!
Tu, que de mar i terra
te feres dos esclaus,
de pellingots vestida,
traient pertot la carn,
vas de genolls per terra,
rebent als ulls el fang.

En el teu pit indòmit
pels cuiros masegat,
on s’han partit els ferros
de llances i panars,
el somiqueig de dona
que bé que ara li escau!

Allà on el cor tenies,
hi deus tenir un cranc:
abans que jo ets podrida,
primer que jo has passat!
Quan sonin les trompetes
del jutjament final,
els hèroes de la Terra
que dormen oblidats
pel mig de les gentades
sos fills han de cercar.

I jo els diré: amb vosaltres
el roure s'ha assecat,
i els nous borrons moriren
abans de plançonar.
Mireu allà els que s'alcen
d'entorn el Montserrat:
porten al coll reblada
l'anella de l'esclau:
sa cara és esllanguida,
son pit i front ben baix;
sa parla és forastera,
no és nostre el seu tirat:
tots són de Catalunya,
ni un sol és català!
I els hèroes de la terra
sens veure't passaran!

Oh pàtria, pàtria meva,
bé et toca de penar,
que per graons d'abismes
vas sens repòs tombant.
L'horrible criatura
que ahir te rematà,
si no té al cos el diable,
s'hi troba emparentat.

Ai trista Catalunya,
bé et cal el treballar!
Per eixa vida impura,
que és món, dimoni i carn,
el sol no té mai posta:
deixonda't, que ella jau.
Tu no pots ser, oh folla,
el Júpiter tonant
que arruixa sa Danae
amb pluja d’or canviat.

Ton lloc és baix la taula;
ja els ossos te daran;
llepa la mà que et pega,
resa per ella als sants,
i obre't el pit, que xuclin
a glops a glops ta sang!—
Així, al clar de lluna,
sobre el portal de mar,
la testa bramulava
de l’hèroe català.

I, ai, roda el temps; dels homes
s’esborra lo passat!
Caigueren les muralles,
tombaren els portals,
i agermanats s’apleguen
els propis i els estranys.

Mes, si l’afront vos deixa
els parpres aixecar,
bé la veureu, ben alta,
la gàbia amb el reclam:
i els aucellots, com sempre,
que el piquen revolant.

El general Josep Moragues va ser un militar que va combatre durant la guerra de Successió al bàndol austriacista. El 1713 va defensar Castellciutat, i el 1714 el pallars. Un cop caiguda Barcelona, ell encara resistia: va defensar Cardona, fins que va capitular, ara ha fet 300 anys: el 18 de setembre de 1714. De moment, d’acord amb les bases de la capitulació, va quedar lliure i se’n va tornar a casa seva, a Sort; però tement-se que Felip V no li perdonaria que hagués lluitat contra ell, va fugir d’amagat cap a Montjuïc, per intentar traslladar-se a Mallorca, que encara no havia caigut a mans dels Borbons.

Tanmateix, algú el va delatar i va ser detingut a Barcelona el 22 de març de 1715, juntament amb els capitans Jaume Roca i Pau Macip. Els van fer un judici sumaríssim i van ser torturats i executats d’una forma infamant, a Barcelona, el 27 de maig de 1715. A Moragues no li van reconèixer els honors militars a què tenia dret: en comptes d’això, va ser condemnat a tres penes de mort.

Van fer que un cavall l’arrossegués pels carrers de la ciutat; finalment, va ser decapitat i esquarterat. El seu cap, com a escarment, el van posar en una gàbia de ferro, penjada al portal de Mar perquè tothom la veiés. Tot i les súpliques de la seua vídua, les macabres restes van estar exposades a la gàbia durant 12 anys, fins al març de 1727.

En aquest poema de Guimerà, el cap del general es plany de les humiliacions que està sofrint i sofrirà Catalunya sota el jou borbònic. Fa unes admonicions espaordidores, però que tanmateix crec que hauríem de llegir atentament, ja que tot ve que torna…

Vet ací una excel·lent auca de Joan Vilamala sobre Josep Moragues:

He tret aquest poema del recull Les veus de Catalunya (1923), del qual ja vaig parlar al post sobre El Fossar de les Moreres. N'he modernitzat l'ortografia allà on es podia fer sense desgavellar res. 

dimecres, 6 d’agost de 2014

Soler - El Fossar de les Moreres


Frederic Soler ‘Pitarra’ (1839-1895)
El Fossar de les Moreres

               I

—Al Fossar de les Moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Així mestre Jordi, un dia,
cavant deia en el fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint:
—Ell els mata i jo els enterro—
el fosser deia, enfondint.

Quin vellet, el fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.

Era vell: mes ningú ho deia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i l’aliè el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.

Sempre a n’el fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell el seu magall portava,
—Jo —el nin deia— porto el meu.—
I cavant tots dos alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
—Al Fossar de les Moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.—

               II


Molts jorns feia que, assetjada
la ciutat pel de Berwick,
amb l'ànima trasbalsada
el vell cavava amb fatic.
Els fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona,
si se'n gastava de plom!

Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia a n’el seu nét:
—Felip Quint, que tan se'n reia,
vet aquí el que n'haurà tret.
Rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al trono reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val re, un ceptre que tant val!—

I així dient, el vell plorava,
i ofegava amb el seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.

Que aquell fill... taca afrontosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i es va vendre a n'el francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant el plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot el cor.

Ell, tan lleial a Catalunya,
i el seu fill, tan criminal!
Qui, si té bon cor, no allunya
aquest pensament mortal?
Per’xò el pobre vell plorava
com si cavés el clot seu,
i tot cavant, mormolava:
—Si sigués... No ho voldrà Déu!
Al Fossar de les Moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.—

               III


Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs els clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
els morts li van com riuada,
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.

—Bé en tenim, fill meu, de feina!
—Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
—Mes, al fossar —respon l'avi—,
no hi hem d'enterrar ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'alabi!
Si jo em moro, pensa-hi tu.

Conec bé de quina banda
són els morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
el botxí de Felip Quint.
Ja hi ha un clot fet per a aqueixos
fora el marge del fossar:
traïdors amb traïdors mateixos!
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i per replantar!—

I, així dient, el nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint tot just el llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
—Al Fossar de les Moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.—

               IV


Ai, pobreta Barcelona,
com t’estrenyen el dogal!
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ta fi mortal.
Mes tos fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en els murs que, caient, cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.

I a rengleres, a rengleres
els van portant a enterrar
al Fossar de les Moreres,
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
els d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
el lleial amb el traïdor!

De sobte, l'avi es fa enrere
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que de l'esglai resta mut.
Contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res el llavi;
a tots dos els sembla agravi
el mot que han de pronunciar.

I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang dels seus fills
 al puny.

—No! —al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu—.
Mira'l: Déu n'ha pres venjança!
Duu el vestit de la host de França...
i és el teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
—El seu crim dels bons l'allunya.
Fou traïdor a Catalunya;
on l'enterrarem? —A fora.
Al Fossar de les Moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.


El conegudíssim poema de Frederic Soler i Hubert (Serafí Pitarra), jo el vaig aprendre de petit en un llibret que tenia el meu pare, que es diu Les Veus de Catalunya. Recull de poesies dels mellors poetes de la terra, i que encara conservo. Es tracta d’un volumet de 14,5 x 10 cm, sense tapes ni data d’impremta, que sembla format per tres llibrets diferents, d’acord amb la numeració de les pàgines, que recomença a cada llibret. Les primeres 64 pàgines comencen amb El cap d’en Josep Moragues, d’Àngel Guimerà, i acaben amb El fossar de les Moreres, seguit d’un anunci de l’editorial La novel·la d’ara: “Catalans! Compreu La Novel·la d’Ara, la millor publicació catalana que fins avui s’és coneguda. Tot per Catalunya!!” A continuació ve una segona part, de 62 pàgines, que comença per la pàgina 3 amb Glosa, de Joan Maragall i acaba amb Pàtria, de Claudi Omar, fins a la pàgina 62. Després hi falta tota una tercera part, ja que només hi ha les pàgines 61-62, la primera amb el final de l’Oda a Barcelona de Jacint Verdaguer, que acaba “Qui enfonsa o alça els pobles és Déu que els ha creat” i la segona en blanc. Finalment, una quarta part comença per la pàgina 5 amb L’Emigrant, de Verdaguer, i acaba amb un full estripat, el de les pàgines 61-62, que conté Llevant Déu, d’Antoni Careta. No sé si després hi havia encara un cinquè llibret. Aparentment, el volum estava format per quatre llibrets relligats de 64 pàgines cada un, dels quals s’havia suprimit la portadeta del segon i el quart llibret, i tot el tercer, excepte l’últim full. Suposo que l’editorial seria també La Novel·la d’Ara, que va publicar llibres entre 1923 i 1927. Aquestes dates, que es corresponen amb els anys de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), ja lliguen, perquè diverses pàgines del llibre estan en blanc, i alguns versos o paraules soltes també han estat substituïts per espais en blanc, amb la indicació «Advertim els llegidors que aquest quadern ha passat per la prèvia censura militar».


Jo em vaig aprendre diversos dels poemes que hi havia —en algun cas, mirant de substituir les paraules en blanc per les que em suggeria la meva intuïció—. D’aquesta manera, quan, a la festa de final de curs 1964-1965 del Col·legi de Sant Antoni Maria Claret de Sallent, un padre em va dir si hi volia participar, jo li vaig dir que podia recitar «una poesia». El padre hi va estar d’acord i —imprudentment, però afortunada— no em va demanar de quina «poesia» es tractava. Ni tan sols vam assajar res: o no els interessava la poesia o ja es devien refiar de mi, perquè el final de curs anterior m’havien fet dir un discurset en castellà sobre les excel·lències del col·legi claretià i es veu que me’n devia sortir prou airós. El cas és que vaig aparèixer a l’escenari i els vaig engegar, de cor, El Fossar de les Moreres de cap a cap, amb l’entonació dramàtica que em va semblar adequada. Em sembla que vaig obtenir força aplaudiments, i fins, si no ho he edulcorat en la memòria, diria que càlids.

Després em va fer gràcia la cara d’amoïnat del pobre padre organitzador de la vetllada, que em retreia que no l’hagués advertit abans, que justament recitaria «allò». No cal dir que, si li ho hagués dit, m’hauria fet canviar el poema per algun de menys «compromès»: L’Emigrant o alguna cosa així. Alguns d’aquells bons claretians es van quedar una mica neguitosos pel fet d’haver permès que en un acte públic es recités «allò». Em sembla que entre el públic hi havia l’alcalde de Sallent, que potser devia arrufar una mica el nas, no ho sé de cert, ni sé si va fer cap comentari al superior del centre. Però naturalment no va passar res, i al final un altre padre més jove em va dir que ja estava bé, que allò havia suposat com una mena de «posada al dia» (aggiornamento, en deien, en aquells anys conciliars) en la línia de fer que l’Església s’apropés a les inquietuds socials del poble. Perdoneu que recordi encara, amb simpatia autocomplaent, aquella modestíssima «heroïcitat» que va ajudar que els mestres s'adonessin de quin peu començàvem a calçar, als nostres 14 anyets, alguns alumnes que ja cantàvem les primeres cançons de Raimon i seguíem els Setze Jutges, que tot just eren tretze. És clar que tenint el Jordi Fàbregas i l’Àngel Serra a la nostra classe, no ens era gens difícil, ser catalanistes.


Estem farts d’haver de demanar perdó per existir
Joan Fuster


El text del poema, puntuat i adaptat a l'ortografia moderna, però mantenint el lèxic i, per raons mètriques, algunes peculiaritats morfològiques, és de domini públic.