Delfos

Delfos
Temple d'Apol·lo a Delfos. Foto meva (2008)

divendres, 28 de febrer de 2014

March - No em pren així














Ausiàs March (1400-1459)
No em pren així com al petit vailet

        LXVIII

No em pren així com al petit vailet
qui va cercant senyor qui festa el faça
tenint-lo cald en lo temps de la glaça
e fresc, d'estiu, com la calor se met,
preant molt poc la valor del senyor
e concebent desalt de sa manera,
veent molt clar que té mala carrera
de canviar son estat en major.

¿Com se farà que visca sens dolor
tenint perdut lo bé que posseïa?
Clar e molt bé ho veu, si no ha follia,
que mai porà tenir estat millor.
Doncs, ¿què farà, puix altre bé no el resta,
sinó plorar lo bé del temps perdut?
Veent molt clar per si ser decebut,
mai trobarà qui el faça millor festa. 

Jo son aquell qui en lo temps de tempesta,
quan les més gents festegen prop los focs
e pusc haver ab ells los propris jocs,
vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,
servint senyor qui jamés fon vassall
ne el venc esment de fer mai homenatge
e en tot lleig fet hagué lo cor salvatge:
solament diu que bon guardó no em fall.

Plena de seny, lleigs desigs de mi tall:
herbes no es fan males en mon ribatge.
Sia entès com dins en mon coratge
los pensaments no em devallen avall.


No soy como es el paje diligente

No soy como es el paje diligente,
que busca buen señor, y lo ha hallado;
quando hace frio, le da lugar caliente
y en el verano fresco y regalado;
tiénelo en tan poco el inocente,
que á tal señor, como este, ha despreciado,
y viendo el mal camino, con mudarse
trocar quiere su estado y mejorarse.

Ved cómo en su dolor podrá haver cura
pues ha perdido el bien que possehía;
bien ve, si no lo engaña su locura,
que no tendrá un estado cual tenia.
¿Pues qué hará con tanta desventura,
sino llorar el bien que allí perdía?
Pues se engañó por sí, y es disparate,
Pensar que otro hallará que así le trate.

Yo soy el que en invierno veo la gente
en grandes fiestas junto con su fuego,
y en nieve ando descalço, con la frente
al viento, y gozar pude aquel sossiego.
Sirvo un señor que mi servir no siente:
jamás sirvió, es libre, crudo y ciego,
y tiene un coraçón salvaje y crudo,
mas dize que faltarme nunca pudo.

Baxos desseos, señora, y fundamentos
son yervas que no ciegan mi sembrado,
que en este coraçón de vos prendado
jamás habitan viles pensamientos.

[Versión castellana de Jorge de Montemayor, 1560]

Ausiàs March ens ofereix en aquest cant un símil negatiu —l’únic en tots els seus poemes, segons Robert Archer—: en lloc de dir-nos, com sol fer habitualment, que «així com cell [qui es veu prop de la mort, etc.]... ne pren a mé [qui vaig afanys passant, etc.]», aquí ens diu que a ell no li passa com al petit vailet, que es fa criat d’un senyor tan sols per interès. L’amo el tractava molt bé, li donava menjar i li permetia estar fresc a l’estiu i calent a l’hivern. Tot i així, el vailet no respecta el seu amo ni li és fidel. Així, quan finalment l’amo se n’adona i el fa fora, el noi s’adona, massa tard, del bé que ha perdut, se’n plany amargament i enyora el passat. En canvi, el poeta s’ha fet servent fidel d’un amo molt poderós, un senyor de cor salvatge, que mai no ha estat vassall de ningú ni ha fet homenatge a ningú: l’Amor. Per amor del seu amo, el poeta accepta el sofriment: mentre l’altra gent gaudeix i és feliç, ell de bon grat pateix privacions, perquè el servei a un amo tan poderós així li ho exigeix, i perquè confia en la seva promesa que, al capdavall, no li mancarà un bon premi. El premi, ja s’entén, serà rebre l’amor de la seva estimada, que s’oculta sota el senhal «Plena de seny», i el poeta li fa saber que el seu amor és espiritual, perquè ell aparta del seu pensament els desigs lletjos, els quals no davallen cap al seu interior, igual com les herbes de la seva vora mai no es fan dolentes.

Poema musicat per Raimon, al disc Desert d’amics (Discophon, 1970). El podeu sentir al blog de la UOC Música de poetes.

La imatge d’Ausiàs March (taula de sant Sebastià, col·legiata de Gandia) és treta del dipòsit multimèdia lliure Wikimedia Commons, a través de Viquipèdia. 

Louys - Intimités


Pierre Louÿs (1870-1925)
Intimités

Pourquoi je suis devenue lesbienne, ô Bilitis, tu le demandes ? Mais quelle joueuse de flûte ne l’est pas un peu ? Je suis pauvre ; je n’ai pas de lit ; je couche chez celle qui veut de moi et je la remercie avec ce que j’ai.

Toutes petites nous dansons déjà nues ; quelles danses, tu le sais, ma chérie : les douze désirs d’Aphrodita. Nous nous regardons les unes les autres, nous comparons nos nudités, et nous les trouvons si jolies.

Pendant la longue nuit nous nous sommes échauffées pour le plaisir des spectateurs ; mais notre ardeur n’est pas feinte et nous la sentons si bien que parfois, derrière les portes, l’une de nous entraîne sa voisine qui consent.

Comment donc aimerions-nous l’homme, qui est grossier avec nous ? Il nous saisit comme des filles et nous laisse avant la joie. Toi, tu es femme, tu sais ce que je sens. Tu t’y prends comme pour toi-même. 

[De Les chansons de Bilitis, 1894]


Intimitats

Per què m’he tornat lesbiana, oh Bilitis, preguntes? Però quina flautista no ho és pas una mica? Sóc pobre; no tinc llit; me’n vaig al de qui em vol, i li ho agraeixo amb el que tinc.

Ja de petites dansàvem nues; quines danses, ja ho saps prou, estimada meva: els dotze desigs d’Afrodita. Ens mirem les unes a les altres, comparem les nostres nueses, i les trobem tan boniques.

Durant la llarga nit ens hem escalfat per al plaer dels espectadors; però el nostre ardor no és pas fingit, i el sentim tan bé que de vegades, darrere de les portes, l’una s'enduu la seva veïna, que hi consent.

¿Com, doncs, estimaríem l'home, que és groller amb nosaltres? Ens agafa com a noies i ens deixa abans del goig. Tu ets dona, i saps el que jo sento. T'hi poses com per a tu mateixa.

[Versió de R. C.]


Intimidades

¿Por qué me he vuelto lesbiana, oh Bilitis, tú lo preguntas? Pero ¿qué flautista no lo es un poco? Soy pobre; no tengo cama; me acuesto con quien me quiere, y se lo agradezco con lo que tengo.

Ya de pequeñas danzamos desnudas; qué danzas, tú ya lo sabes, amada mía: los doce deseos de Afrodita. Nos miramos las unas a las otras, comparamos nuestras desnudeces, y las encontramos tan bonitas.

Durante la larga noche nos hemos calentado para el placer de los espectadores; pero nuestro ardor no es fingido, y lo sentimos tan bien que a veces, detrás de las puertas, una se lleva a su vecina, que consiente.

¿Cómo, pues, amaríamos al hombre, que es grosero con nosotras? Nos toma como niñas y nos deja antes del gozo. Tú eres mujer, y sabes lo que yo siento. Te lo tomas como para ti misma.

[Versión de R. C.]

Il·lustració de Willy Pogani al poema Intimitats (1926)

Pierre Louÿs és el nom artístic de Pierre Félix Louis. De pares francesos, que s’havien refugiat a Bèlgica arran de la guerra francoprussiana de 1870, el petit Pierre Félix va néixer a Gant; però al cap de pocs anys, amb la seva família, va tornar a França. Va estudiar a París, a l'Escola Alsaciana, on va conèixer André Gide. Als 18 anys va començar a escriure poemes, dins l’òrbita estètica del parnassianisme i del simbolisme. Va fundar una revista literària on van col·laborar Verlaine, Moréas, Leconte de Lisle, Swinburne, Blum, Mallarmé, Gide i Valéry, entre altres; també va conèixer Oscar Wilde i Claude Debussy.

El 1892 publica Astarté, un recull de poemes de tema eròtic ambientats en un món oriental antic, amb una tirada de tan sols 100 exemplars. El 1893 edita una traducció seva de les poesies de Meleagre, un poeta en llengua grega del segle I aC. Finalment, el 1894, amb 24 anys, publica Les chansons de Bilitis, que presenta també com una traducció, en prosa poètica francesa, de l’obra d’una suposada poetessa grega del segle VI aC, contemporània doncs de Safo, i que hauria nascut a Pamfília (Anatòlia) i viscut a Lesbos i a Xipre.

Per tal de fer més creïble l’autenticitat de la falsa autora, Louÿs havia preparat un extens aparat de notes crítiques comentant la traducció de determinades paraules gregues i remetent a estudis reals sobre història i literatura grega. Per donar consistència a la ficció, dos dels poemes atribuïts a Bilitis són imitació de dos epigrames reals del poeta Filodem de Gadara (segle I aC), de qui les notes diuen que va imitar la poetessa, quan en realitat és Louÿs qui imita Filodem. A més, diverses cançons de Bilitis estan dedicades a la seva amant, la jove Mnasidika, que és en realitat el nom d'un personatge que apareix en els poemes de Safo, la qual, al seu torn, també és cantada per Bilitis. Per postres, Louÿs s'inventa un arqueòleg alemany, G. Heim (en alemany, Geheim vol dir 'secret'). Aquest científic, ens diu, ha descobert la tomba de Bilitis prop de Limassol, i ha trobat una terracota a Rodes i un bust a Larnaka que reprodueixen el rostre de la noia; rostre que, dibuixat, apareix al llibre. Al final, les Chansons es van publicar sense aquest aparat crític, del qual tan sols, molts anys després, es va editar una petita part; suficient, però, per comprovar que, als 24 anys, Louÿs era un hel·lenista expert i solvent.

Com que Louÿs ja s’havia fet un prestigi amb la seva versió de Meleagre, d’entrada tothom va creure en l’existència real de Bilitis. Fins i tot algun crític es va cobrir de glòria en afirmar coses com: «Naturalment, ja coneixíem en grec les poesies de Meleagre i de Bilitis, però ara, gràcies a la versió de Louÿs, el gran públic en pot gaudir en francès». I encara un comentarista, presumint de conèixer bé l’inexistent original grec, va gosar esmenar algun «error» al traductor.

El cas és que Les chansons van tenir un gran èxit de públic, que hi aprecia l’estil refinat, elegant i sensual, que descriu la sensibilitat amorosa d’un esperit femení. El 1898 en publica una segona edició ampliada amb alguns poemes. L’obra és dividida en tres parts: Bucòliques a Pamfília, Elegies a Mitilene i Epigrames a Xipre; així com una biografia de la poetessa i tres suposats epitafis a la seva tomba.

El 1896, Louÿs publica Aphrodite, una novel·la ambientada a l’Alexandria hel·lenista; l’obra, amb 350.000 exemplars, va esdevenir un rècord de vendes sense precedents. Val a dir que la primera edició de les Chansons havia estat de 500 exemplars, i la segona de 609.

El 1897, Claude Debussy va posar música a alguns dels poemes de Bilitis. La cinquena edició de les Chansons, de tan sols 335 exemplars, va aparèixer el 1906, ja no com a traducció, sinó com a obra original de Louÿs.

L’autor va trobar un filó d’èxits en la narració eròtica, i va publicar molts més llibres d’aquesta corda; en destaquem, el  1901, Les Aventures du roi Pausole; el 1916, els poemes Pervigilium mortis (L'avantsala de la mort), i el 1917 el conegut Manuel de civilité pour les petites filles (Manual d'urbanitat per a jovenetes), que va esdevenir de seguida un clàssic de la literatura eròtica (n'hi ha una edició catalana en versió d’Oriol Castanys: La Magrana, 1988). Pòstumament, el 1929, va aparèixer una nova edició de Bilitis amb alguns poemes que l’autor s’havia autocensurat —i que només tenen de particular un ús més directe, menys subtil, sense eufemismes, dels noms de certes parts del cos i de la descripció de determinades activitats amatòries: res, tanmateix, que escandalitzés avui cap alumna de col·legi de monges. Encara el 1930 va aparèixer una edició apòcrifa, Les Véritables Chansons de Bilitis, amb poemes més crus, que hom considera apòcrifs.

Les obres de Louÿs van ser il·lustrades per molts artistes: els dibuixos eròtics contribuïen sens dubte a l’èxit de vendes. De les Chansons —que ja des de la quarta edició, de l’any 1900, apareixen amb gravats— destaquen els dibuixos art-déco de Willy Pogani, editats el 1926 a Nova York.

Hi ha almenys dues edicions en català:  la traducció de Júlia Cirera Garcia (Petits poemes de Bilitis, Raima Edicions, 1987), i la traducció de Lleonard Muntaner (Les cançons de Bilitis, Lleonard Muntaner editor, 1997). En castellà n’hi ha diverses, entre altres: la versió de Mariano Navarro (Les chansons de Bilitis, Javier Martín Santos editor, 2011; abans a Visor Libros, 1994); i la de Ramón Hervás (Las canciones de Bilitis, Ediciones 29, 2002). No he fet servir cap d’aquestes versions en aquest post.

Versió anglesa d’Alvah C. Bessie, amb il·lustracions de Willy Pogany (1926, arxiu de lliure disposició): 

Versió anglesa i dibuix d’aquest poema: 


Alguns poemes de Louÿs en castellà:  http://amediavoz.com/louys.htm  

El retrat de Pierre Louÿs, obra d'Henry Bataille, l'he tret de la Viquipèdia, on s'indica que és de domini públic perquè els drets de l'autor van expirar en complir-se 70 anys de la seva mort.

El dibuix de Willi Pogany, corresponent al poema Intimitats, l'he tret del web Sacred Texts citat més amunt, on s'indica que és un arxiu de lliure disposició.

dijous, 27 de febrer de 2014

Mallarmé - Don du Poème


Stéphane Mallarmé (1842-1898)
Don du Poème

Je t'apporte l'enfant d'une nuit d'Idumée!
Noire, à l'aile saignante et pâle, déplumée,
Par le verre brûlé d'aromates et d'or,
Par les carreaux glacés, hélas! mornes encor,
L'aurore se jeta sur la lampe angélique.
Palmes! et quand elle a montré cette relique
A ce père essayant un sourire ennemi,
La solitude bleue et stérile a frémi.
O la berceuse,  avec ta fille et l'innocence
De vos pieds froids, accueille une horrible naissance :
Et ta voix rappelant viole et clavecin,
Avec le doigt fané presseras-tu le sein
Par qui coule en blancheur sibylline la femme
Pour les lèvres que l'air du vierge azur affame ?


Do del Poema

Aquí et porto el nadó d’una nit d’Idumea!
Negra, amb l’ala sagnant i pàl·lida, plomada,
pel vidre cremat d’aromes i d’or,
pels finestrons glaçats, ai!, encara moixos,
l’aurora s’abocà sobre la llàntia angèlica.
Palmes! I quan ha mostrat aquesta relíquia
a aquest pare que assaja un somriure enemic,
la solitud, blava i estèril, s’ha estremit.
Oh, bressoladora, amb la teva filla i la innocència
dels vostres peus freds, acull una horrible naixença:
i mentre la teva veu recorda viola i clavecí,
¿amb el dit pansit t’espremeràs la sina
per on brolla la dona en blancor sibil·lina
pels llavis famolencs per l’aire d’atzur verge?

[Versió de R. Carreté]


Don del Poema

¡Aquí te traigo el hijo de una noche de Idumea!
Negra, con ala sangrienta y pálida, desplumada,
por el vidrio quemado de aromas y de oro,
por los ventanucos gélidos, aún mustios,
la aurora se lanzó sobre el candil angélico.
¡Palmas! Y cuando ha mostrado esta reliquia
a este padre que ensaya una sonrisa enemiga,
la soledad, azul y estéril, se estremeció.
¡Oh, mecedora, con tu niña y la inocencia
de vuestros pies helados, acoge un nacimiento horrible,
y mientras tu voz suena como viola y clavecín,
¿tu dedo marchito apretará el seno
por el que emana en blancura sibilina la mujer
para los labios hambrientos por el aire del azul virgen?

[Versión de R. Carreté]


Mallarmé va escriure aquest poema el 1865, mentre estava escrivint Hérodiade, el llarg poema que havia de ser la seva obra mestra, però que al final va deixar inacabat. Aquella obra es centrava en el personatge d’Herodies, princesa d’Idumea, casada primer amb el seu oncle Herodes Filip i després amb el germà d’aquest, Herodes Antipas, tetrarca de Galilea, i mare de Salomé. A l’obra hi juguen un paper important la dida de la princesa i una sibil·la o profetessa.

Mallarmé i la seva dona tenien una filla petita. El poeta ha passat tota la nit insomne escrivint un dels poemes que conformen Hérodiade, i finalment l’ha acabat de matinada: el poema és acabat de néixer, per això és «el nadó d’una nit d’Idumea». Però no li agrada com ha quedat: el poema no té vida, ha tingut «una horrible naixença», és una relíquia estèril. Arriba l’albada (que, paradoxalment, és negra, simbolitzada per un ocell d’ales sense ploma i sagnants) que s’imposa sobre la poca claror que feia una llàntia (en aquest cas, «angèlica», símbol de la inspiració poètica minvant). El poeta troba la seva dona, que està bressolant la nena; totes dues tenen els peus freds. Ell li ofereix el seu poema, que troba tan horrible, amb l’esperança que li infongui vida, de la mateixa manera que, tot i fer-ho amb uns dits pansits, es prem el pit per alletar l’infant, com la dida d’Herodies. Per mitjà de la llet (que és d’una blancor que simbolitza la puresa i la veritat, com les paraules de la sibil·la verge del poema maldestre), la dona alimenta la petita, li transfereix vida als seus llavis famolencs, igual com el poema necessita il·luminar-se de la puresa verge del cel (l’atzur) del nou dia que neix.

Mallarmé caracteritzat com a un faune. Portada de 'Les hommes d'aujourd'hui', 1887
Aquesta és una de les interpretacions possibles del poema, basada en una explicació que mateix Mallarmé va escriure al poeta Villiers de l’Isle Adam; vés a saber, si no ho hagués explicat l’autor, com l’entendríem nosaltres, lectors desconeixedors de l’entorn creatiu del poema. Ja veiem, doncs, que la gràcia de la poesia simbolista rau en la pluralitat de significats que podem atribuir a cada signe, i que exigeix del lector una aportació individual que reelabori el poema segons la seva pròpia experiència, sensibilitat o intuïció. I no hi fa res si els resultats difereixen de la intenció original de l’autor, que ens compromet en tant que ens dóna sempre aquesta llibertat de recreació.

Conec almenys una versió catalana d’aquest poema, obra de Joan Peña (Poesia francesa, MOLU, Ed. 62, Barcelona 1985) i una de castellana, de Pablo Mañé (Ediciones 29, Madrid 1979), evidentment molt millors que les meves; però NO les he fet servir per a aquest post.


Mallarmé per Edouard Manet, 1876
Fotos de domini lliure. La de l'encapçalament és una fotografia de Nadar (Gaspar Félix Tournachonde 1896. La del mig és també de Nadar, sense data (Tucker Collection, New York Public Library). El retrat d'Édouard Manet és de 1876 i es troba al Musée d'Orsay, a París. El de baix no té data ni autor. Font: Viquipèdia/Wikipedia.