Delfos

Delfos
Temple d'Apol·lo a Delfos. Foto meva (2008)

divendres, 21 de març de 2014

Verdaguer - La pomerola















Jacint Verdaguer (1845-1902)
La pomerola (fragment)

[...]  — I la roureda ombrívola? — És tallada!
— I el lledoner de l'era? — Ja no hi és.
— I l'om de la sarment enrinxolada?
— Encara jau vora l'aljub estès.

— A l'hort hi havia una pomera sola,
la regina dels arbres d'aqueix pla;
li deien los veïns la Pomerola:
al jou del  temps son front no doblegà?

— Les tempestes darreres l'aterraren,
ja no alegra el quintà son front joliu.
Veu's aquí les estelles que en restaren;
acostau-vos-hi bé, fan bon caliu—.  [...]
                
— Adéu, li diu, florida pomerola,
arbre on nià mon càntic més hermós;
ton front altiu no el doblegares sola:
destralejats a terra som tots dos.
         
Los aucells que es plavien en tes branques
cerquen perduts llur pavelló nadiu;
mos somnis i records d'aletes blanques
com los aucells se queden sense niu.
         
Adéu records i somnis que bressares,
adéu-siau, ma casa i mon bressol,
adéu amics, adéu germans i pares:
en vostre escó no hi vull plorar tot sol.
          
S'és aterrat mon santuari ombrívol
i solament me resta lo cel blau;
fins eix escó estimat trobo enyorívol,
puix tot en ell m'ha dit adéu-siau.
         
Mes de l'arbre gentil que el front abaixa,
los hermosos bocins no els cremeu tots;
si no n'hi ha prou per fer-me'n una caixa,
feu-ne una creu per coronar mon clot.
         
Penjau lo meu llaüt d'eixa creu santa
i al bes de l'aire oint-la sospirar,
direu: — Deu ser lo trobador, que canta
l'eterna primavera a l'apuntar.

Un trobador torna a la seva llar, després de molts anys. No coneix ningú, ningú no el reconeix. Pregunta pels seus familiars i coneguts: tots són morts. Aleshores s’interessa pels arbres i, en especial, per la pomera, enfilat a la qual, de jove, havia començat a compondre poemes i a cantar —el correlat objectiu, diríem, del seu paradís perdut i el símbol del seu art i de l’arrelament a la terra pairal. La pomera va caure en una tempesta, i en van fer estelles i tions per a la llar de foc que ara l’escalfa: el penúltim servei del símbol abatut. Llavors, el trobador plora, i explica la seva vida, la seva infantesa, els seus jocs prop d’aquell arbre que ara serveix per fer foc, i encara demana que la seva fusta serveixi per a una última finalitat: que se’n faci la creu de la seva tomba, de la qual penjarà el seu llaüt, a fi que continuï sonant quan bufi el vent.

* *  *
 
Verdaguer, carbó de Ramon Casas
Verdaguer va escriure aquest poema l’any 1896, quan ja es trobava immergit en els seus greus problemes personals: marginat socialment, rebutjat per la jerarquia eclesiàstica, reclòs i publicant els seus emotius articles En defensa pròpia. Aquest poema reflecteix el seu estat d’ànim: un poeta trobador que torna a casa seva i ningú no el reconeix, ni ell reconeix les persones i les coses d’un temps passat en què havia estat feliç. El símbol del seu art i de la seva felicitat juvenil —aquesta imaginària pomerola— ja no existeix, però encara servirà per fer que el seu record passi a la posteritat, gràcies al cant del llaüt penjat a la creu de la seva tomba. Verdaguer va enviar aquest poema als Jocs Florals de 1896, on el jurat —que presidia Narcís Oller— no el va premiar.

Així, el poema va restar inèdit, en un manuscrit, amb el títol de La pomerola, conservat a la Biblioteca de Catalunya; després, a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona se’n va trobar una versió posterior, amb el nom de Primavera. L’erudit Ricard Torrents el va publicar per primera vegada a Verdaguer: estudis i aproximacions (Eumo Editorial, Vic 1995). No figura, per tant, a les Obres Completes del poeta ni a la majoria de les antologies anteriors a aquesta data.
 
Tomba de Verdaguer al cementiri de Montjuïc
Ara n’ha sortit una edició crítica a càrrec de dos grans estudiosos verdaguerians, Ricard Torrents i Bertrana i M. Àngels Verdaguer i Pajerols: Jacint Verdaguer, La Pomerola. Primavera. A cura de Ricard Torrents i M. Àngels Verdaguer. Obra completa, sèrie B, vol. 30. Verdaguer Edicions, Folgueroles 2013.


Vegeu-ne també un fragment comentat pel mateix Torrents


I encara, un comentari de Llorenç Capdevila:


El dibuix de Casas, portada a l'edició de Canigó, de 1901

Agraeixo a l’amic Joan Vilamala, també un gran verdaguerià, que em parlés d’aquest poema que jo desconeixia. En Vilamala és autor ell mateix de diverses antologies de l’altre poeta de Folgueroles (perquè ell també és natural d’aquest poble osonenc), entre les quals: Jacint Verdaguer: Antologia poètica i alguns fragments de prosa (Castellnou Edicions, Barcelona 2002), i Antologia de Jacint Verdaguer (Barcanova, Barcelona 2003). Gràcies, Joan.

Monument a Verdaguer. Santuari de la Mare de Déu del Mont
La foto de Verdaguer amb barretina (1865) és de domini públic: Wikimèdia Commons.
El dibuix de Ramon Casas és al MNAC, també de domini públic, com la portada de 'Canigó' de 1901. I també ho és la foto de la tomba de Verdaguer al cementiri de Montjuïc, declarada bé cultural d'interès local (BCIL).
La foto del monument de la Mare de Déu del Mont és de Davidian Skitzov, domini públic per llicència de Creative Commons. Totes les il·lustracions han estat tretes de la Viquipèdia.

dimarts, 4 de març de 2014

Anònim - Augats seyors qui credets Déu lo Payre















Anònim (s. XIII)
Augats, seyors qui credets Déu lo Payre

Augats, seyors,     qui credets Déu lo Payre,
augats, si·us plau,     de Jhesú lo salvayre!
Per nós pres mort,     e no s’o preset gayre,
sus en la creu,     on lo preyget lo layre,
e·l’ach mercè,     axí com o dec fayre.
      Oy, bels Fyls cars!
      Molt m’és lo jorn dolorós e amars!

Auyts, barons    qui passats per la via,
si és dolor    tan gran com és la mia,
del meu car Fyl,    que Déus donat m’avia;
que·l vey morir    de mort tan descausida!
Mort, com no·m prens?     Volentera moria!
      Oy, bels Fyls cars!
      Molt m’és lo jorn dolorós e amars!

[Uy bel maytí]     m’apellàvon Maria,
or me scamiats     mos noms, lasa, esmarida,
que mariment    n’auray, mays cascun dia
del meu Fyl car,     mon conort que n’avia.
Jueus l·han pres    sens tort, que no·ls tenia;
la·un lo bat,    e l·altre vey que·l lia.
      Oy, bels Fyls cars!
      Molt m’és lo jorn dolorós e amars!

Tostemps j’iray,    dolenta e esmarida,
car aquel gaug    que eu soler avia
or m·és tornats    en dolor e·en yra,
regardant Fyl   que·l cors meus partoria.
      Oy, bels Fyls cars!
      Molt m’és lo jorn dolorós e amars!

Ara·s dublen     les dolos a Maria,
e diu ploran     que sofrir no u poria,
que·l gladi [...]   que Simeon deia,
que de dolor     lo cor meu partiria;
car be no say     [què·m fassa ni] què·m dia.
      Oy, bels Fyls cars!
      Molt m’és lo jorn dolorós e amars!

Molt me pesa    lo greu mal que·l vey trayre,
Ay! Què·s farà    la via la sa mayre?
Tu vas morir,    que·s mon Fyl e mon Payre,
de tot lo món     es apellat Salvayre.
      Oy, bels Fyls cars!
      Molt m’és lo jorn dolorós e amars!

Cascuna·s pens,     si un sol fyl avia,
si auria dol,     si penjar lo veya;
donchs io, lassa,     que·l fyl de Deu noyria,
si·n dey plorar     uymays, la nit e·l dia.
[Bé n’a dur cor,     qui no·m fa companyia.]
      Oy, bels Fyls cars!
      Molt m’és lo jorn dolorós e amars!

«Mayre», dix Deus,     «no us doneç meraveyla
si eu vuyl morir     ni sofrir tan gran pena,
que·l mal qu·eu n’hay     a vós gran gay amena:
de Paradis     sotç dona e regina».
      Oy, bels Fyls cars!
      Molt m’és lo jorn dolorós e amars!

Cant au Jhesús,    las dolos de sa mayre,
clamet Johan,     axi com o pot fayre:
«Cosin Johan,     a vós coman ma mayre,
que li siats fyl,     e ela a vos mayre;
e·n Paradis     abduy ayats repayre».
      Oy, bels Fyls cars!
      Molt m’és lo jorn dolorós e amars!



Oïu, senyors que creieu en Déu Pare

Oïu, senyors  que creieu en Déu Pare,
oïu, si us plau, de Jesús el Salvador!
Per nosaltres morí,  i no li agradà gaire,
dalt de la creu, on li va pregar el lladre,
i el va perdonar, tal com havia de fer-ho.
        Oh, bon fill car!
        Molt m’és el jorn dolorós i amarg!

Oïu, barons que passeu per la via,
si hi ha dolor tan gran com és la meva,
pel meu Fill car, que Déu donat m’havia;
que el veig morir de mort tan envilida!
Mort, com no em prens? De bon grat moriria!

[Aquest matí] tots em dèieu Maria,
ara em canvieu mon nom per Afligida,
que gran dolor en tindré, i més cada dia,
pel meu Fill car, i el conhort que en rebia.
Jueus l’han pres sens culpa, que no en tenia;
l’un el colpeja, i l’altre veig que el lliga.

Sempre aniré amb dolor i afligida,
car aquell goig que fins ara tenia
se m’ha tornat en dolor i en ira,
mirant el Fill, que el meu cor se’m partia.

Ara es doblen els dolors de Maria,
i dic plorant que sofrir no ho podria,
que l’espasa que Simeó va predir
que de dolor el cor meu partiria;
i ja no sé què feia ni què deia.

Em pesa molt el greu mal que veig que el traeix,
Ai! Doncs cap on farà camí sa mare?
Tu vas morir, que ets mon Fill i mon Pare,
i tot el món Salvador t’anomena.

Cada dona pensi, si un sol fill tenia,
si el veia penjat, quin dolor no tindria;
doncs trista jo,  que el Fill de Déu nodria,
si en dec plorar avui, de nit i dia!   
[Bé en té el cor dur, qui no em fa companyia!]

«Mare», digué Déu, «no en tingueu meravella,
si jo vull morir i sofrir tan gran pena,
que el mal que en tinc, a vós gran goig destina:
del Paradís sou mestressa i regina».

Quan oí Jesús els dolors de sa mare,
cridà Joan, tal com Ell podia fer-ho:
«Cosí Joan, t’encomano la mare,
sigues-li fill, i ella a tu et sigui mare;
i al Paradís tots dos tingueu estatge».

[Aproximació de R. Carreté]


Oíd, señores que creéis en Dios Padre

Oíd, señores que creéis en Dios Padre, 
oíd, por favor, de Jesús el Salvador! 
Por nosotros murió, y no le plugo mucho, 
en la cruz, donde le imploró el ladrón, 
y lo perdonó, tal como debía hacerlo. 
      ¡Oh, hijo bien amado!
      ¡Este día me es muy doloroso y amargo! 

Oíd, caballeros que pasáis por la vía, 
si hay dolor tan grande como es el mío, 
por mi Hijo amado, que Dios dado me había; 
que lo veo morir de muerte tan envilecida. 
Muerte, cómo no me llevas? ¡De buen grado moriría! 

[Esta mañana] todos me llamabais María, 
ahora me cambiáis mi nombre por Afligida, 
pues gran dolor tendré, y aún más cada día, 
por mi Hijo amado, y el sosiego que de él recibía. 
Judíos lo han detenido sin culpa, que no tenía; 
uno lo golpea, y otro veo que lo ata. 

Siempre andaré con dolor y afligida, 
pues aquel gozo que hasta ahora tenía 
se me ha tornado en dolor y en ira, 
mirando al Hijo, mi corazón se partía. 

Ahora se doblan los dolores de Maria, 
y digo llorando que sufrir no podría, 
aquella espada que Simeón predecía 
que de dolor el corazón mío partiría; 
y ya no sé qué hacer ni que diría. 

Me pesa mucho el gran mal que lo traiciona, 
Ay! Pues adónde hará camino su madre? 
Has muerto, tú que eres mi Hijo y mi Padre, 
y todo el mundo Salvador te denomina. 

Cada mujer piense, si un solo hijo tenía, 
si viéndole colgado, qué dolor no tendría; 
pues triste yo, que al Hijo de Dios nutría, 
¡cuán debo llorar hoy, por la noche y de día! 
[¡Qué duro, el corazón de quien no me acompaña!] 

«Madre», dijo Dios, «no os maravilléis, 
si yo quiero morir y sufrir tan gran pena, 
que el mal que padezco un gran gozo os destina: 
del Paraíso sois dueña y reina». 

Cuando oyó Jesús los dolores de su madre, 
llamó a Juan, tal como Él podía hacerlo: 
«Primo Juan, te encomiendo a mi madre, 
sé su hijo, y que ella a ti te sea madre; 
y que en el Paraíso los dos tengáis morada». 

[Aproximación de R. Carreté]



Un poema anònim, de mitjan segle XIII, que forma part del cicle litúrgic de Pasqua, dins el gènere de “Plany de la Verge Maria”, ja que posa en boca de la Verge una lamentació per la crucifixió del seu Fill. És un dels poemes més antics escrits a Catalunya, una mica posterior a l’Epístola farcida de Sant Esteve que vam veure fa uns mesos. Està escrit en provençal, que era la llengua poètica per excel·lència en aquella època, però ja conté força catalanismes lèxics o sintàctics.

Del poema es coneixen diverses variants manuscrites. El dominic valencià pare Jaume Villanueva el va descobrir l’any 1806 a la col·legiata d’Àger; el va titular «Planctus Sanctæ Mariæ Virginis, metro vernaculo scripto ante sec. XIII», i el 1821 el va editar al volum IX del seu famós Viage literario a las Iglesias de España. L’erudit Manuel Milà i Fontanals el va reproduir, corregit i esmenat, a Observaciones sobre la poesía popular, con muestras de romances catalanes inéditos (1853) i també, parcialment, a Trovadores en España (1861). El manuscrit d’Àger es conserva a la Biblioteca de Catalunya. L’any 1885, el francès Camil Chabanneau en publica una versió diferent, que trobà dins una Passió occitana; el manuscrit d’aquesta Passió es troba a la Bibliothèque Nationale de París, però del Plany hi ha còpies fragmentàries a Mallorca i a Solsona, així com una transcripció feta per Josep M. Casacuberta el 1923 d’una versió que hi havia a Morella i que es va perdre durant la Guerra Civil. El 1959, Ramon Aramon i Serra en va fer una excel·lent edició crítica; darrerament, Amadeu Soberanas n’ha publicat una versió diferent, i Barbara Spagiari n’ha analitzat dues altres.

Cito sobre l’edició de Villanueva, Viage literario, IX (València, 1821):
http://sirio.ua.es/libros/BFilosofia/viage_literario_iglesias_IX/ima0283.htm  
(el plany és a les pàgines 281-283). Hi regularitzo les separacions de paraules i l’accentuació segons els criteris modern de transcripció, i en dos casos hi he restituït, entre claudàtors, sengles fragments que hi mancaven, basant-me en les edicions d’Aramon i de Spagiari, respectivament.


Il·lustracions: a dalt, Crucifixió, del Meister des Pahler, c. 1410. Museu de Baviera, Munic. De la Viquipèdia, amb llicència de GNU Free Documentation License. 

Segona, Els set dolors de Maria, d'Adriaen Isenbrant (s. XVI). KMSKB, Brussel·les. Fotografia de Georges Jansoone. Viquipèdia, amb llicència de Creative Commons.

Tercera, imatge dels Goigs de Maria Santíssima dels Dolors, de Monistrol de Montserrat. Impremta Trullàs de Manresa, s.d. (s. XVIII). Del blog dels Amics dels Goigs.

Quarta, La Verge dels Set Dolors, d'Adriaen Isenbrant (s. XVI). Església de la Mare de Déu, Bruges. Foto: Web Gallery of Art. De la Viquipèdia. De domini públic.

Cinquena, la Pietà de Michelangelo Buonarroti. Basílica de Sant Pere del Vaticà. Fotografia de Stanislav Traykov, amb llicència de Creative Commons.