Delfos

Delfos
Temple d'Apol·lo a Delfos. Foto meva (2008)

diumenge, 27 d’abril de 2014

Julià - El banquet dels Cèsars











Julià l’Apòstata (331-363)
El banquet dels Cèsars (fragment)

῎Αρχει μὲν ἀγὼν
τῶν καλλίστων 
ἄθλων ταμίας, 
καιρὸς δὲ καλεῖ 
μηκέτι μέλλειν. 
᾿Αλλἀ κλύοντες
τὰν ἁμετέραν
κήρυκα βοὰν
οἱ [τὸ] πρὶν βασιλῆς,
ἔθνεα πολλὰ 
δουλωσάμενοι
καὶ πολέμοισι
δάιον ἔγχος
θήξαντες, ὁμοῦ
γνώμης τε μέγαν
πινυτόφρονα νοῦν, 
ἴτ᾿, ἐς ἀντίπαλον 
ἵστασθε κρίσιν,
οἷς τε φρόνησιν
τέλος ὀλβίστης
θέσθαι βιοτῆς,
οἷς τ᾿ ἀντιβίους
κακὰ πόλλ᾿ ἔρξαι
καὶχρηστὰ φίλους
τέκμαρ βιότου 
νενόμιστο καλοῦ,
<οἷς> θ᾿ ἡδίστην
ἀπόλαυσιν ἔχειν
τέρματα μόχθων
δαῖτάς τε γάμους <τ᾿>, 
ὄμμασι τερπνά,
μαλακάς τε φέρειν 
ἐσθῆτας ὁμοῦ 
λιθοκολλήτοις
περὶ χεῖρας ἄκρας 
ψελίοισι φάνη
μακαριστότατον.
Νίκης δὲ τέλος
Ζηνὶ μελήσει.

[De Συμπόσιον ή Κρόνια, § 19]
















Comença la lluita

Comença la lluita
que ens ha de permetre
premiar els millors.
L’hora ja ens acuita:
va, no ens retardem!
Escolteu, monarques
antics, com l’herald
enumera els pobles
que vau subjugar,
i quants enemics
poguéreu abatre
amb l’aguda espasa,
i també la vostra
gran intel·ligència
i esperit despert.
Participeu tots
en aquest concurs
just i equilibrat:
vosaltres, que el seny
teniu com a símbol
d’un viure feliç;
els que voleu vèncer
tots els enemics
i fer el bé als amics;
els que valoreu
com a un plaer màxim
reposar i menjar
fent banquets i festes,
dur els vestits més fins
i lluir als dits
anells, joies, gemmes.
Que Zeus poderós
doni la victòria
a qui Ell voldrà.

[Versió de R. C.]

Julià presidint una reunió de sectaris. Walker Art Gallery, Liverpool
Flavi Claudi Julià, que ha passat a la història com l’Apòstata, va ser un emperador romà que va regnar quan ja el cristianisme, sota Constantí I el Gran (307-227), s’havia imposat com a religió d’estat a l’imperi romà arran de l’Edicte de Milà (313). Julià era nét de l’emperador, encara pagà, Constanci Clor (305-306), i de petit va veure com un emperador ja cristià, Constanci II (337-361) feia assassinar els seus pares i exterminar gairebé tota la seva família. Ell va sobreviure perquè estava lluny de Roma, estudiant a Grècia amb el seu germanastre Constanci Gal. Més endavant, però, el mateix emperador el va casar amb una germana seva (de l’emperador)  i el va fer cònsol, succeint el seu germanastre, Gal, que també havia estat assassinat (354). A les Gàl·lies, Julià es va mostrar un bon estrateg i un militar valent, lluitant sempre als primers rengles i reforçant la frontera del Rin. Malfiant-se de les intencions de l'envejós Constanci, va fer que el seu exèrcit el proclamés emperador a Cluny (361); Constanci es va dirigir contra ell, però va morir pel camí, i Julià va fer córrer la veu que abans de morir l'havia reconegut a ell com a legítim successor.

Félix Torigny: Julià coronat a Cluny (gravat d'abans de 1870).
Julià havia estat educat com a cristià, però quan va assolir la dignitat imperial va decidir que Roma tornés al paganisme. No va perseguir els cristians: tan sols va proclamar la llibertat de cultes. El 362 va proclamar un Edicte de Tolerància Religiosa que suprimia els privilegis—de monopoli de poder, però sobretot econòmics— que els cristians havien aconseguit; instituïa un sistema pagà d’educació i assistencial; manava reobrir els temples pagans, obligava els bisbats a retornar els béns que havien estat confiscats als pagans i permetia que tornessin a Roma els cristians dissidents que n’havien estat desterrats. Un any després va ordenar que es reconstruís el Temple de Jerusalem —tasca que no es va a dur a terme, no és clar si per culpa d’un terratrèmol o per l’oposició de faccions jueves; segurament la causa principal va ser la mort de l’emperador, esdevinguda aquell mateix any.

Columna de Julià a Ankara (any 362). Foto: Stephan Garcia
Els cristians el van titllar d’Apòstata, i el van atacar furiosament, de manera que Julià ha passat a la posteritat com un home pervers (encara, quan jo estudiava als Padres claretians, el professor d’Història de l’Església ens en parlava amb gairebé la mateixa repugnància que ho feia de Luter; curiosament, aquests dos li mereixien més rebuig que els cruels perseguidors del cristianisme, com Neró, Deci o Dioclecià).

Julià va morir en combat, lluitant a primera fila contra els parts a la batalla de Samarra o de Ctesifont (363), i la llegenda cristiana vol que morís increpant Jesús amb les paraules: «Has vençut, Galileu!», sens dubte un invent posterior. Però també, ja des d’historiadors coetanis, s’ha suggerit que qui el va ferir de mort no va ser un soldat part enemic, sinó un dels seus propis soldats, un romà cristià. Això tampoc no se sap de cert, però la idea la recull i fa seva Gore Vidal al seu llibre Julian (1964; en català, Julià l'Apòstata). Una tradició antiga deia que l'havia matat sant Mercuri, un capadocià com sant Jordi, el qual, després d'haver mort màrtir, es va aparèixer a la batalla per occir l'emperador. El va substituir Jovià, qui de seguida es va afanyar a restaurar els privilegis de l'Església i tornar a imposar un Estat confessional.
  
Sant Mercuri matant Julià. Icona copta. Església de sant Mercuri, El Caire
Julià era una persona molt culta, que havia estudiat filosofia neoplatònica a Atenes, Alexandria, Pèrgam i Antioquia, i va escriure molts llibres, la majoria de debat polític o religiós, dels quals ens han pervingut alguns panegírics, un Himne a Helios, un Himne a la Mare dels Déus i més de 80 cartes i discursos. Contràriament a la moda del seu temps, portava una barba com la dels filòsofs antics, per la qual cosa la gent se’n reia. I ell també: un dels seus escrits porta per nom justament Misopogó, és a dir ‘l’enemic de les barbes’, on es satiritza a si mateix des del punt de vista dels seus detractors, que hi són ridiculitzats amb ironia.

En El banquet dels Cèsars, Julià ens presenta una sàtira de ficció ben curiosa: representa que, al cel, els déus de l’Olimp convoquen un àpat al qual són convidats la majoria dels emperadors romans dels tres darrers segles, des de Juli Cèsar, Octavi August i Trajà fins als antecessors de Julià, a fi que els déus proclamin quin va ser el millor de tots. Arriben els cèsars presumint de llurs gestes i discutint entre ells sobre qui va ser més gran; un comensal, Silè, els va presentant i en fa befa, subratllant els seus defectes o algun episodi cruel o ridícul del seu regnat. D’aquesta manera indirecta, Julià ens dóna una pinzellada —tanmateix breu— de la seva opinió personal sobre els que l’havien precedit al tron imperial. Al final del llibre hi apareix fins i tot Jesucrist, el qual és també víctima de les invectives de l’Apòstata. El premi no se l’emporta cap emperador guerrer, sinó Marc Aureli, l’emperador filòsof en qui Julià s’emmirallava. El text és en prosa, excepte aquest petit poema, no pas res de l'altre món, que ve a ser la convocatòria del concurs.



El poeta Konstandinos Kavafis va dedicar diversos poemes a Julià, a qui retreu que, com a home d’estat, volgués intervenir en qüestions religioses que afectavenels sentiments de les persones i les tradicions; però ¿no és just el mateix que havia fet abans ConstantíDe fet, si per una banda Kavafis censura la intransigència de Julià, per una altra s’hi sent reflectit, perquè en certa manera tots dos compartien la mateixa incomoditat amb el temps que els va tocar de viure, i cercaven en va refugi en un retorn impossible als esquemes d’un passat que ja és perdut per sempre.

L’obra El banquet dels Cèsars ha estat publicada en català en una excel·lent versió d’Àngel Martín Arroyo, (Adesiara, Barcelona 2009), que tanmateix NO és la que he fet servir jo.

En castellà, les obres completes conservades d’aquest emperador han estat traduïdes per José García Blanco i Pilar Jiménez Gazapo, i publicades a Juliano, Discursos (dos volums: I-V i VI-XII, Biblioteca Clásica Gredos, 17 i 45, Madrid 1982).

També és interessant aquest article del blog de la revista Criteri:


Vegeu encara:



Les imatges són de domini públic, tretes de Commons Wikimedia

Sepulcre de Julià (esquerra). Museu Arqeuològic, Istanbul. Foto Giovanni dall'Orto

dilluns, 21 d’abril de 2014

Hugo - Demain dès l'aube



















Víctor Hugo (1802-1885)
Demain, dès l’aube

Demain, dès l'aube, à l'heure où blanchit la campagne,
Je partirai. Vois-tu, je sais que tu m'attends.
J'irai par la forêt, j'irai par la montagne.
Je ne puis demeurer loin de toi plus longtemps.

Je marcherai les yeux fixés sur mes pensées,
Sans rien voir au dehors, sans entendre aucun bruit,
Seul, inconnu, le dos courbé, les mains croisées,
Triste, et le jour pour moi sera comme la nuit.

Je ne regarderai ni l'or du soir qui tombe,
Ni les voiles au loin descendant vers Harfleur,
Et quand j'arriverai, je mettrai sur ta tombe
Un bouquet de houx vert et de bruyère en fleur.

          [3 de setembre de 1847. De Les contemplations, 1885]







Demà a trenc d’alba

Demà a trenc d’alba, a l’hora que al camp es va fent clar,
me n’aniré. Ja ho veus, prou que ho sé, que m’esperes.
Me n’aniré pel bosc, per camins de muntanya.
No puc estar més temps tan allunyat de tu.

Marxaré amb els ulls fixos en els meus pensaments,
no veient res de fora ni sentint cap soroll,
sol i desconegut, capcot, les mans creuades,
trist, i el dia serà per a mi com la nit.

No miraré ni l’or de la posta al capvespre,
ni les veles de lluny que cap a Harfleur davallen.
I quan hi hauré arribat, et posaré a la tomba
aquest ram de boix grèvol i de bruc tot florit.

[Aproximació de R. Carreté]



Un dels poemes més coneguts de Víctor Hugo. Dedicat a la seva filla gran, Léopoldine (1824-1843), que va morir als 19 anys, ofegada el 4 de setembre de 1843 juntament amb el seu marit de 20 anys, Charles Vacquerie, amb qui s’havia casat feia pocs mesos, i amb un oncle i un cosí d’ell, quan se’ls va tombar la barca en què navegaven pel Sena, a Villequier, prop de Le Havre. Hugo va quedar molt afectat per aquesta tragèdia, i va dedicar a la seva filla diversos poemes: aquest, que va escriure per al quart aniversari del tràgic accident, n’és un dels més recordats. També en va dedicar un altre, igualment molt emotiu, al seu gendre, que va morir quan intentava desesperadament salvar la seva dona.



La fotografia de Víctor Hugo a l'encapçalament la va fer Walery el 1875. El quadre de Léopoldine als 11 anys llegint un Llibre d'Hores és fet per Hugo-Auguste de Châtillon el 1835. Totes dues imatges, així com l'autògraf d'Hugo i la làpida de Léopoldine i del seu marit al cementiri de Villequier són de domini lliure.

dimarts, 15 d’abril de 2014

Guillem de Berguedà - Cansoneta leu e plana

 


Guillem de Berguedà (≈1138-1196)
Cansoneta leu e plana

            I 

Cansoneta leu e plana,
leugereta, ses ufana, 
farai, e de Mon Marques,
del traichor de Mataplana
q'es d'engan farsitz e ples. 
      A, Marques, Marques, Marques, 
      d'engan etz farsitz e ples. 

            II

Marques, ben aion las peiras
a Melgur depres Someiras,
on perdetz de las denz tres:
no i ten dan que las primeiras
i son e non paron ges. 
      A, Marques, Marques, Marques, 
      d'engan etz farsitz e ples. 

            III 

Del bratz no·us pretz una figa, 
que cabreilla par de biga
e portatz lo mal estes; 
ops i auria ortiga
qe·l nervi vos estendes. 
      A, Marques, Marques, Marques, 
      d'engan etz farsitz e ples. 

            IV

Marques, qui en vos se fia
ni a amor ni paria; 
gardar se deu totas ves
qon qe·z an; an de clar dia, 
de nuoitz ab vos non an ges. 
      A, Marques, Marques, Marques, 
      d'engan etz farsitz e ples. 

            V 

Marques, ben es fols qui·s vana
c'ab vos tenga meliana
meins de brajas de cortves; 
et anc fills de crestiana
pejor costuma non mes. 
      A, Marques, Marques, Marques, 
      d'engan etz farsitz e ples. 


Cançoneta lleu i plana

Cançoneta lleu i plana,
lleugereta, sense ufana,
faré sobre el meu Marquès,
el traïdor de Mataplana
que és d'engany farcit i ple.
      Ah, Marquès, Marquès, Marquès,
      d'engany sou farcit i ple!

Beneïdes siguin les pedres
de Melgur, prop de Someires,
on vau perdre les dents, tres;
són sense dany les primeres,
que hi són i no s'hi veu res.
      Ah, Marquès...

El braç no us val una figa:
sembla un cabiró de biga
i el porteu tot mal estès;
hi aniria bé una ortiga
perquè el nervi us estirés.
      Ah, Marquès...

Marquès, qui de vós es fia
no té amor ni companyia;
amb molt de compte ha d’anar,
si va prop vostre a ple dia:
de nit, que no hi vagi pas!
      Ah, Marquès...

Marquès, ben foll és qui es vana
de fer amb vós la migdiada
sens bragues de cordovà;
mai un fill de cristiana
costum pitjor va adoptar.
       Ah, Marquès...


Caplletra d'un manuscrit. Guillem de Berguedà amb dues dames
Guillem de Berguedà va viure al segle XII al comtat de Cerdanya; era vescomte del Berguedà i senyor de Madrona, Casserres, Puig-reig, Espinalbet i Montmajor, a part de tenir altres honors i drets al Berguedà, a Sentmenat (Vallès) i fins i tot a Fenollet (Occitània). Va ser un senyor feudal molt bel·licós: sempre estava batallant amb altres nobles, als quals, a més, dedicava agres sirventesos (poemes burlescos d’atac personal). Un dia va assassinar, pel que sembla amb traïdoria, el seu rival Ramon Folc III de Cardona i va haver d’estar fugitiu durant un temps. Tan aviat era aliat com enemic del rei Alfons I el Trobador: quan eren amics el va acompanyar en un viatge al Llenguadoc on el rei i ell es van entrevistar amb el també trobador Ricard Cor de Lleó, duc d’Aquitània i futur rei d’Anglaterra. També va conèixer el trobador provençal Bertran de Born, qui li va dedicar algun poema. Novament enemistat amb el rei Alfons, li va escriure uns sirventesos insultants, igual que va fer amb Arnau de Preixens, bisbe d’Urgell. Així mateix va fer amb Ponç de Mataplana, a qui va dedicar quatre sirventesos cruels, entre els quals aquest. Guillem va morir cap al 1196, assassinat per un sicari que sens dubte obeïa ordres d’algun dels seus nombrosos enemics.

El tractament de marquès sembla exageradament burlesc, ja que en Ponç no ostentava aquest títol —reservat en temps de Carlemany als comtes dels territoris fronterers o marques. A la primera cobla (estrofa), en Guillem tracta en Ponç de traïdor i home ple d’enganys. A la segona i tercera es burla de certs defectes físics, alhora que li retreu mancances en l’ofici de guerrer. En efecte, la segona cobla ens diu que una vegada, a Melgur, prop de Someires (entre Montpeller i Nimes), va fer el ridícul en caure del cavall i trencar-se tres dents contra una pedra, mentre que —continua irònicament—  la pedra va restar intacta. I a la tercera cobla es burla del seu braç esguerrat, una disminució que l'impediria de combatre. La quarta i la cinquena cobles denuncien aspectes morals. La quarta el tracta de deslleial, i adverteix que ningú no se’n fiï; i alhora introdueix el tema de la cinquena cobla, on Ponç és titllat obertament de sodomita, i avisa que qualsevol que s’hi acosti vagi amb compte, encara que sigui de dia, i que, sobretot, de nit no s’hi acosti pas. I si algú és tan foll que s’avé a fer la migdiada a prop seu, l’adverteix que corre un gran perill si no té la precaució de posar-se unes calces de cuir cordovà —un cuir de cabra molt resistent que es feia servir per als guarniments dels cavalls—; perquè en Ponç ha introduït aquest mal costum, el pitjor que podria tenir qualsevol fill de cristiana.

Val a dir que, quan Ponç de Mataplana va morir, Guillem de Berguedà li va dedicar un elogi fúnebre que sembla molt sincer: Consirós cant, e planc e plor, en què —aparentment, de forma espontània, sense que li fes cap falta— es desdiu dels estirabots amb què l’havia fulminat temps enrere.

Recordem que als segles XII i XIII el model lingüístic de prestigi per a la poesia lírica era el dels trobadors occitans. Per això la llengua de cultura en què s’expressaven els poetes catalans era l’occità, conegut com a provençal; fins el mateix Ricard Cor de Lleó hi escrivia, a més de fer servir la llengua d’oïl dels trouvères, el francès de la seva època; i Dante, quan va decidir escriure poesia en llengua vulgar, va considerar si seria millor que fes servir la llengua provençal, tot i que al final, com és sabut, es va decantar per la seva llengua materna, el toscà. Semblantment, els poetes castellans de l’època feien servir per a la lírica el galaicoportuguès, la llengua de les Cantigas. Els poetes francs i alemanys, els Minnesänger, van recollir els models lírics provençals per expressar-los en les seves variants lingüístiques pròpies: la llengua d’oïl i l’alt alemany, respectivament.

Guillem de Berguedà era català i parlava el català del seu temps, però, igual com els altres trobadors catalans, coneixia molt bé el provençal, la llengua estàndard per a la poesia, i hi escrivia de forma modèlica. Per això, naturalment, els trobadors catalans s’estudien dintre de la literatura occitana. Després de la batalla de Muret i l’ocupació francesa del Comtat de Tolosa i altres terres occitanes, el món trobadoresc va decaure i els poetes lírics catalans van anar catalanitzant progressivament la seva llengua literària. Tot i així, els va costar bastant de trencar amb els esquemes tradicionals; per això la lírica, ja ben catalana, de la segona meitat del XIII i del XIV va mantenir trets lingüístics aprovençalats, cosa que perduraria fins a Ausiàs March, ja al segle XV.

Es conserven 31 poemes de Guillem de Berguedà, la majoria sirventesos: contra el rei Alfons, contra Arnau de Preixens, bisbe d’Urgell (4), contra Ponç de Mataplana (4), contra Pere de Berga (3), contra Ramon Folc de Cardona i altres. També va escriure cançons amoroses, tençons i partiments (debats poètics), etc.

Ha publicat els seus poemes, és clar, Martí de Riquer: Los Trovadores, historia literaria y textos, 3 vols., Ariel, Barcelona 1983; i també en català, Martí de Riquer: Les poesies del trobador Guillem de Berguedà, Quaderns Crema, Barcelona 1996. També els va traduir Alfred Badia: Poesia trobadoresca. Antologia, MOLU 14, Edicions 62 i La Caixa, Barcelona 1982. Climent Forner n’ha fet una excel·lent adaptació poètica en català, a Guillem de Berguedà i altres trobadors: Obra poètica, Edicions l’Albí, Berga 1996. Tanmateix, aquí NO publico cap d’aquestes versions per raons de copyright; hi poso la meva pròpia versió, molt menys encertada, no cal dir-ho, però nois, la cosa va com va.

Ruïnes de la torre del castell de Montmajor



Bona biografia i bona selecció de poemes amb la seva traducció. Vegeu, per exemple, els sirventesos que dedica al bisbe d’Urgell i al rei Alfons.

Francesc Ribera “Titot” ha musicat i cantat la Cansoneta. adaptant la versió de Forner. Ho podeu escoltar en aquest enllaç al web Música de poetes de la UOC:

Les imatges són de domini públic. La que encapçala el text és la caplletra d'un pergamí del segle XIII, representant Guimmen de Berguedà a cavall. 

dilluns, 7 d’abril de 2014

Llull - Lo Concili




















Ramon Llull (1232-1316)
Lo Concili [fragment]

Senyor Déus, pluja,
perquè el mal fuja,
car pecat puja! 

Avarícia és camí
per qui hom va a mala fi,
si és ella al concilí
ell no valrà un peitaví. 

Glotonia és destral
ab colp mortal,
si al concili ha hostal
lo concili en res no val.

Luxúria és pecat
per tot lo món escampat;
del concili sia gitat
e tot hom d’ella enamorat.

Si al concili va ergull
ab null hom, ne en ell l'acull
tot hi serà de mal escull:
no hi cal anar Ramon Llull!
   
Accídia e neclijar
de far bé e destorbar
si al concili pot entrar
no hi cal null hom bo anar.
    
Enveja és desijament
de fembra, castell e argent;
si lo concili és son parent
tot serà vestit de nient.

Ira és trista passió,
d'ella no ve consell bo;
si al concili ha maisó
lo concili no serà bo. 

Senyor Déus, pluja,
perquè el mal fuja,
car pecat puja! 

Celdoni Fonoll interpreta aquest poema

Glossari

peitaví: moneda de poc valor
colp: cop
gitar: treure, fer fora
null: cap, ni un
ne: i no
accídia: peresa
neclijar: ser negligent
far: fer
fembra: dona
nient: res
maisó: casa


Commemoració dels 700 anys de la mort de Ramon Llull

Què puc dir de Ramon Llull que no se sàpiga? El primer, i potser el més gran, escriptor en llengua catalana va néixer a Mallorca al segle XIII, poc després de la conquesta de l’illa, fill d’un colonitzador barceloní. Va passar la seva infantesa a la cort, i de jove era un trobador cortesà de vida dissipada, que fins als 30 anys va conrear la lírica trobadoresca, en el català aprovençalat de rigor. Casat i amb fills, una experiència mística —se li va aparèixer quatre cops Jesucrist crucificat— el va induir a abandonar la família: va vendre els seus béns (reservant-ne només una part, i sembla que no pas gaire generosa, per mantenir la dona i els fills) i es va dedicar en cos i ànima a tres objectius que convergien en un: la conversió dels sarraïns. Les fites que es va imposar eren: escriure llibres útils per a la predicació, formar equips de predicadors i convèncer el papa i els reis que patrocinessin la seva idea.



Va peregrinar a Rocamador (Occitània) i a Sant Jaume de Galícia. De retorn a Mallorca, va estudiar filosofia, teologia i dret. També va aprendre l’àrab, a fi de poder-lo fer servir per predicar els infidels en la seva pròpia llengua. Un punt negre en la seva biografia va ser la disputa que va tenir amb l’esclau sarraí que li ensenyava àrab. Havent discutit sobre religió, es veu que l’esclau va blasfemar; Llull, indignat, el va colpejar i l’esclau el va agredir amb un punyal. L’home fou empresonat i, potser tement el possible suplici, es va suïcidar a la presó. Llull va considerar que havia estat ell, pel seu mal caràcter, el responsable moral de l’incident, i se’n va penedir. De vegades la gent que es creu en possessió de la veritat absoluta té rampells de geni endiastrats; ell, si més no, se’n va adonar i va reconèixer el seu error, ni que fos massa tard per al seu pobre mestre.


Després, Llull es va retirar al puig de Randa a fer vida d’ermità. Allà va tenir una revelació: la «Il·lustració de Randa», que ell va creure que li venia de Déu, i que li va inspirar els fonaments de la seva filosofia. Arran d’aquest fet, va escriure l’Art abreujada d’atrobar Veritat, el seu mètode, que aniria desenvolupant i perfeccionant al llarg de tota la seva vida: l’Art.

L’Art era un sistema que pretenia integrar religió, filosofia, ciència, moral i ordre social, en un conjunt de combinacions lògiques que servissin per demostrar la superioritat del cristianisme en tots els àmbits del coneixement humà. Amb aquesta eina creia que podria convertir, per mitjà de la raó i la lògica, els creients d'altres religions. El mètode lul·lià és enormement complex, d’abast enciclopèdic i de pretensions globalitzadores, ja que volia que fos verificable en qualsevol àmbit del coneixement humà i pogués ser explicat des de diferents nivells de complexitat, per tal d'ajustar-se al nivell intel·lectual del destinatari.



Un cop trobada —segons ell— la mecànica de la predicació, va organitzar un equip de missioners (el col·legi de Miramar, prop de Valldemossa, finançat pel rei Jaume II d’Aragó i aprovat pel papa Joan XXI) que posessin en pràctica el seu mètode predicant a sarraïns i jueus. Era un projecte evangelitzador global, basat en la raó i la paraula: crear una xarxa de monestirs on els monjos aprenguessin l’Art; després, un cop formats, podrien ser enviats arreu del món «per sarraïns a preïcar».

Ell mateix ho va fer, viatjant a Xipre, Armènia, el Mar Negre, Geòrgia, Jerusalem i Terra Santa, Egipte, Tunísia, Algèria i Al-Andalus (Granada, Màlaga i Almeria, encara territoris sarraïns), entre altres llocs. I també predicava als calls jueus i a les comunitats islàmiques de terres cristianes com Nàpols, Sicília, Malta o Xipre. De fet, va estar a punt de morir màrtir tres cops. Primer, l’any 1293, a Tunísia, on fou condemnat a mort i va aconseguir escapar de la presó gràcies a l’ajut d’un moro notable, però va ser perseguit per la multitud fins que es va poder refugiar en una nau genovesa. Segon, cap al 1302 a Armènia, on el van intentar emmetzinar; i finalment a Bugia (Algèria) l’any 1308, on va ser perseguit, apedregat i empresonat. A la presó de Bugia va escriure diversos llibres, entre els quals un en àrab, la Disputa del cristià Ramon amb el sarraí Hamar. Finalment va ser desterrat del país; el vaixell en què tornava a Mallorca va naufragar i ell es va salvar agafat a un tros de fusta. Els llibres que havia escrit es van perdre en el naufragi, però ell els va tornar a escriure de memòria, en llatí, que és com s’han conservat. En un moment indeterminat de la seva vida, i considerant que els franciscans havien rebut les seves idees amb més interès que no pas els dominicans, va prendre els hàbits de sant Francesc.


Ramon Llull va predicar la seva Art a la Sorbona de París i va intentar convèncer el poder eclesiàstic i el civil de la bondat del seu projecte. Allà va ser conegut com el Doctor Il·luminat, per l’energia amb què defensava les seves idees i perquè explicava que n’havia rebut la il·luminació divina a Randa. A París va conèixer el seu deixeble Thomas le Myésier, suposat autor de la biografia del poeta, la Vida coetània. La pèrdua de Sant Joan d’Acre el 1291 el va moure a demanar la fusió dels ordes de cavalleria en un de sol que organitzés una nova croada militar per reconquerir definitivament Jerusalem, i que anés acompanyada d’un exèrcit de predicadors armats amb la veritat i la raó (és a dir, primer l’espasa, després l’Evangeli). Però els poderosos no li van fer gaire cas, de la qual cosa es queixà amargament en el seu poema autobiogràfic Cant de Ramon i en Lo Desconhort. El rei Felip el Bell de França i el papa Celestí V se’l treien del damunt com podien; tot i així, les idees lul·lianes devien influir aquest papa en la seva trajectòria personal, ja que va dimitir per retirar-se a la vida contemplativa, igual com havia fet, en la ficció, el papa de Blanquerna.




Fos com fos, el seu successor, Bonifaci VIII, tampoc no va escoltar Llull. El següent papa, Climent V, va semblar que li feia atenció, ja que li va permetre de participar al concili de Viena del Delfinat (1311-1312); és en aquest moment quan escriu Lo Concili. En aquest concili —famós perquè és el que va dissoldre l’orde del Temple— es va decidir, efectivament, organitzar una nova croada, que havia de ser comanada per Felip el Bell, però que no va arribar mai a organitzar-se; i es va acordar obrir escoles d’hebreu, caldeu i àrab per a missioners a Avinyó de Provença, Bolonya, París, Salamanca i Oxford; però el Doctor Il·luminat ja es va ensumar de seguida que el projecte era paper mullat, que no tiraria endavant, i en va tornar decebut.


Encara va viatjar el 1314 a Sicília, on predicava a les comunitats musulmanes, i el 1315 a Tunis, patrocinat pel rei Jaume II d’Aragó, que sempre li va donar suport material i moral. Una tradició popular creu que va morir màrtir en aquest darrer viatge, però sembla que és una confusió amb els fets de Bugia el 1308. Llull va morir poc després, i és enterrat a la basílica de Sant Francesc, a Ciutat de Mallorca. L’Església el va proclamar Servent de Déu l’any 1857. Popularment hom l'anomena Beat, basant-se en una tradició que parla d'una pretesa butlla perduda; en realitat, el procés de beatificació segueix el seu curs, bé que sense gaire pressa pel que sembla.

Obra

Llull és autor d’una vasta obra —se’n conserven 240 llibres— de filosofia en llatí i de literatura en català, llengua a la qual va dotar de recursos estilístics i lèxics molt innovadors per fer-la dúctil i vàlida per expressar qualsevol mena de conceptes, filosòfics o científics. En àrab va escriure, entre altres, la Lògica d’Algatell i el Llibre de Contemplació en Déu, que després va traduir al català. En llatí és autor, entre altres, d’Ars Magna, Ars Brevis, Ars compendiosa, Ars Notatoria, Ars Universalis, Ars Invniendi... En català va escriure Llibre d’Evast i Aloma i del seu fill Blanquerna (que conté el famós Llibre d’Amic e Amat), Fèlix o Llibre de Meravelles, Llibre de Contemplació en Déu, Llibre de l’Orde de Cavalleria, Llibre de les bèsties, Doctrina pueril, Arbre de Ciència i Arbre de Filosofia d’Amor, entre molts altres. És també autor dels poemes Cant de Ramon, Lo Desconhort, Plant de Nostra Dona Santa Maria, Los cent noms de Déu, Medicina de pecat i Lo Concili. Justament d’aquest poema n’he escollit el fragment en què enumera els pecats capitals, dels quals, segons ell, el Concili s’havia d’apartar si volia ser eficient. La tornada, que es repeteix després de cada estrofa, sembla demanar a Déu que enviï un nou diluvi per fer fugir el mal, ja que el pecat no para de pujar. En fi, és el que sembla que diu; no sé si es refiava de salvar-se’n ell en una nova arca...

Vegeu aquí la relació completa d’obres de Ramon Llull:


De l’obra filosòfica llatina de Llull se’n va ocupar amb tenacitat al segle XVIII la Universitat de Magúncia, que en va publicar nou gruixuts volums: Beati Raymundi Lulli Doctoris Illuminati et Martyris Operum.

Les seves obres més importants en català han estat editades per Salvador Galmés (Obres Originals de Ramon Llull, a la Comissió Editora Lul·liana: hi va publicar uns quinze volums fins al 1936, i després algun més a Editorial Barcino), i per Jordi Rubió i Balaguer, Joaquim Carreras i Artau, Miquel Batllori i Martí de Riquer (Ramon Llull, Obres essencials, 2 volums, Ed. Selecta, 1957); més modernament, per Anthony Bonner (Ed. Moll, des de 1989), Robert Pring-Mill i Lola Badia, entre molts altres.

Sobre les aportacions de Llull a la llengua catalana hi ha un llibre excel·lent:

Joan Martí i Castell: El català medieval. La llengua de Ramon Llull, Indesinenter, Barcelona 1981.

I sobre la seva obra, també és molt important aquest:


Jordi Rubió i Balaguer: Ramon Llull i el Lul·lisme. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1985.

Podeu trobar textos d’ell aquí:


I el poema sencer de Lo Concili, en l'edició de Salvador Galmés,aquí:
http://www.rialc.unina.it/89.11.htm  

Uns articles interessants:


http://www.narpan.net/index.php/bibliotecadigital/articles/doc_view/148-la-transmissio-de-lobra-de-ramon-llull  Albert Soler, Universitat de Barcelona.

http://www.hottopos.com/notand20/jaume.pdf    Jaume Medina Casanovas, UAB.


Sepulcre de Ramon Llull a l'església de Sant Francesc, a Ciutat de Mallorca.

Totes les il·lustracions són de domini lliure, La que encapçala l'article és una efígie del Beat Ramon Llull al portal de l'església de Sant Miquel, a Ciutat de Mallorca. Els dibuixos són il·lustracions originals del còdex de la Vita Coetanea de Thomas Le Myésier (c. 1231), Badische Landesbibliothek, Karlsruhe.