Delfos

Delfos
Temple d'Apol·lo a Delfos. Foto meva (2008)

divendres, 30 de maig de 2014

Via - Llibre de fra Bernat



Francesc de la Via (c.1380-c.1443)
Llibre de fra Bernat (fragment)

—Frare, digueu per vostra fe:
      de quin monestir
sou vós, i com es fa dir?
      No m’ho amagueu.1
—Senyor, si saber ho voleu,
      no en faig secret:
frare sóc de Sant Belluguet,
      davall Empeny.
Aquest sant, pel seu noble seny,
      fou coronat
al Paradís, i col·locat
      enmig dels sants;
aquest fa miracles molt grans,
      que allà on ell fer2 
no pot curar-ho cap barber:
      tampoc cap metge.
Qui això no cregui serà heretge
      i home badoc,
car allà on fereix son estoc3   
      no hi val metgia,
ni tota l’art de cirurgia
       no ho pot cosir.4  
El sant sofreix sempre martir
      pels companyós,
i els dóna ajuda i socors
      tant com ho pot,
car vol conduir-los al lloc
      on sovint entra.
Mes, quan el beneit sant és dentre5,
      sos companyós
deixen el dit sant gloriós
      del tot solet;
i ell roman dintre, en molt destret,
      fent-se gran dol,
per tal com la presó li tol6
     sos bons amics,
i per congoixes i fatics7
      li ve suor;
i aquest beneït senyor
     tan fort en plora,
pel desplaer que en ell mora
      i per l’afany.

[Adaptació lliure de R. C.]
  
Francesc de la Via va ser un prohom gironí de començaments del segle XV; se sap que va ser sotsveguer de la ciutat de Girona entre 1403 i 1425, i va deixar escrits diversos textos lírics i narratius en vers. Autor de diverses cançons i cobles, seguint la moda dels fabliaux francesos —novel·les morals o satíriques escrites en octosíl·labs apariats—, va escriure extenses obres narratives en vers, com Lo procés de la senyora de Valor contra Bertran Tudela (3.000 versos apariats; també conegut com Lo procés de Corona d’Aur), on retrata diversos personatges gironins del seu temps; A bella Venus, elegant text en prosa i vers sobre l’amor a una dama; i aquest Llibre de fra Bernat, de més de 2.000 versos, escrit en codolades —apariats que combinen un vers de vuit síl·labes amb un de quatre, amb algunes irregularitats mètriques.

En aquest llibre, l’autor ens conta de forma desimbolta una divertida història eròtica. El protagonista és el mateix Francesc de la Via, qui es troba amb un frare, fra Bernat, que li explica —amb jocs de paraules de doble sentit— de quin convent procedeix, el convent de «sant Belluguet», i narra els miracles d’aquest sant: que allà on fereix, el forat ja no es pot apedaçar; que va amb dos companyons, però quan cada dia entra en una presó estreta, tot i esforçar-se perquè els seus companys hi puguin entrar també, no ho aconsegueix; així, els companys es queden a fora, mentre ell, a dins, tot sol, sofreix un martiri tan gran que el fa suar i plorar.

El frare es troba amb una monja molt atractiva, els favors de la qual es disputen un cavaller i un canonge. Aquests dos li fan regals molt valuosos, que ella accepta contenta; i els cita, separadament, per al vespre, fent-los creure que accedirà als seus desigs. També fra Bernat se li insinua, però quan ella li demana algun regal, ell —que és pobre i avar— s’hi nega, adduint que el seu regal és la seva virilitat (en uns versos que per força ens recorden la divertida Balada de Fra Rupert, de Josep Maria de Sagarra):

Diu fra Bernat: —I quin barber
      per afaitar
voldríeu vós, segons que em par8,
     que us donés paga?—
Llavors ficà mans a la braga,
      mostrà son rave.
La monja es mostrà molt brava
      a fra Bernat,
veient son matràs ben format
      que estava dret,
car feia un gran pam i tres dits,
      amb gran esquena.
Sí que li clarejava la vena
      d’un tret de dard,
que no hi havia cap embarg,
      drap ni cortines.
—Tenen tal bec, vostres gallines?—
      diu fra Bernat,
qui li ofereix de molt bon grat
      aquell present,
que estava aixecat fermament,
      més dur que ferre.
Les palles llevà de terra
      per gran calor [...]
—Senyora —diu—, voleu escriure
      amb eixa ploma?

La monja cita fra Bernat també per aquell vespre. Arriba primer el cavaller, i la monja li demana que es despulli i s’esperi ficat dintre una bassa que hi ha a tocar del monestir, perquè quan serà fosc li obrirà una portella per on el farà entrar a la seva cambra. Fra Bernat, disfressat de metge i acompanyat per Francesc de la Via, truca al convent i demana per la monja; aquesta el rep i li dóna un beuratge (un lletovari) dient-li que és per reforçar la virilitat («el confit fa bé percudir»). El frare s’ho creu i s’ho beu; però en realitat era una purga, de manera que li agafen uns forts cargolins de ventre que l’obliguen a sortir, bo i despullat, del dormitori:

[...] es va tot ben nu despullar
       per fer la lluita;
mes el ventre li donà tal cuita
      i tal dolor,
que hagué d’eixir del dormidor
      contra el seu grat [...]

El soroll que fa el frare desperta les monges, que l’empaiten i el colpegen:

[...] el ventre li dava dolor:
      cregué morir.
Les monges el varen sentir:
      se’n són llevades
i donen grans bastonades
      a fra Bernat,
qui semblava un gat mullat,
      tal com saltava,
car amunt i avall anava
      com hom perdut,
i es tingué molt per decebut:
      no sap què passa.9
La portera li pegà amb la maça
      per los ronyons;
totes li daven amb bastons
      sobre l’esquena  [...]
Una monja li va trencar
      pel mig el braç;
fra Bernat, desfet i las,
      va embrutar
les monges amb son esmirlar10;
      tan lluny va anar,
que les va totes esquitxar [...]

Finalment, el frare salta per una finestra i cau a la bassa just davant del cavaller. Aquest, a les fosques, s’espanta, pensant que no sigui una aparició; quan el frare li explica que estava amb la monja, el cavaller s’indigna i agredeix fra Bernat. Mentrestant, el canonge havia entrat al convent pel terrat; les monges, encara armades amb bastons, el descobreixen i l’ataquen fins que salta a la bassa:

Al cap de poc vingué el canonge,
      que era al terrat.
Les monges, havent-lo trobat,
      volent-lo occir,
li començaren a percudir
      amb grans bastons:
sí que no li valien raons
      ni el seu bon dret.
Aviat li fan passar el fred:
      tant l’han cascat,
que si de cop no hagués saltat,
      l’haurien mort,
car les monges no hi miren tort,
      ni dret ni invers.

El canonge, a la bassa, es baralla amb el cavaller i el frare, fins que ve la força pública i els arresta tots tres. Com que el cavaller i el canonge tenien recursos, són alliberats de seguida; en canvi, el pobre fra Bernat, apallissat i amb el braç trencat, és condemnat a estar-se uns dies a la picota, amb el cos nu untat de mel perquè les abelles el piquin:

Un saig el pren encontinent;11
      li va lligar
les mans, i ben fort l’estacà
      dalt del costell.12
Llavors va venir un gran tropell
      d’abelles,
que el fiblaven a meravelles
      per totes parts.
Aquí es va estar fins al dimarts
      aprés dinar [...]

Així la religiosa es va desfer dels tres borinots que la rondaven. I mentrestant, què feia Francesc de la Via? Doncs quan va veure que fra Bernat sortia corrents del dormitori urgit per necessitat peremptòria, es va esmunyir a l’habitació de la religiosa i la va satisfer de franc amb gran plaer per part de tots dos:

[...] car la monja volia tancar
      la porta amb balda:
jo la vaig agafar per la falda.
      Me’n vaig entrar
i la vaig començar d’abraçar
      estretament;
i no us penseu que en cap moment
      li sabés greu,
ans m’acollí com home seu
      i em va besar.
I jo de cop li vaig saltar
      sobre el paner,
contornant-li el seu broquer13
      amb grans estocs [...]
I jo em vaig estar amagat
      al monestir
de la monja, qui em féu servir
     igual que un rei,
i home del món jo no crei14
     fos tan pagat:
que els altres no han pas caçat
      el que jo he pres;
i cadascú havia despès
      els seus diners
i a mi no em va costar res [...]
      amb ella dormir.
Quan he volgut marxar d’allí,
      n’he pres comiat;
i molts cops ella m’ha pregat:
      —Torna sovint!



GLOSSARI

(1) amagueu... voleu: l’original diu celets... volets: he pogut regularitzar les terminacions verbals mantenint-hi una rima; (2) fer: fereix; (3) estoc: espasa, cop d’espasa (tant aquí com cap al final, en sentit figurat); (4) dentre: dintre; (5) cosir: l’original diu clausir ‘cloure, tancar’; (6) tol: pren, lleva; (7) fatics: l’original diu destrics ‘danys, perjudicis’; (8) par: sembla; (9) passa: l'original diu faça 'faci' (no sap què fer); (10) esmirlar: cagar (amb perdó); (11) encontinent: tot seguit; (12) costell: picota; (13) broquer: escut rodó amb una cavitat al mig per posar-hi la mà (aquí, en sentit figurat); (14) crei: crec.

L’original del Llibre de fra Bernat va circular en còpies manuscrites (n’hi ha referències en testaments i inventaris del XV) i va ser imprès almenys una vegada, el 1482; se sap que al XVI encara hi havia llibreters a Barcelona i a València que el tenien a la venda. El 1914, Ramon Miquel i Planas en va publicar una edició parcial (Bibliofília I, col. 547-580). El 1935, Antoni Llorens va publicar A bella Venus (Estudis Universitaris Catalans, XX)

Arseni Pacheco (1932-2011) el va editar el 1968, al segon volum de l’obra completa de Francesc de la Via en dos volums (Biblioteca Catalana d’Obres Antigues, Barcelona 1963-1968); es va reeditar a Blandín de Cornualla i altres narracions en vers dels segles XIV i XV (MOLC 96, Edicions 62 i La Caixa, Barcelona 1983); i més endavant, amb text revisat, a Francesc de la Via. Obres (Quaderns Crema, Sèrie Gran 20, Barcelona 1997).

L’obra de Francesc de la Via s’inscriu en una literatura d’àmbit burgès que satiritza la societat del seu temps amb referències a personatges segurament identificables pels lectors (o oients) de l’època. Més que amb intenció crítica, que no podria descartar, l’autor fa paròdia de les tradicions literàries del seu temps, amb plena llibertat i molt d’enginy, amb la intenció de divertir el públic. No cal adduir referents clàssics (el Decameró, els Contes de Canterbury), sinó els abundosos fabliaux de l’època i altres obres catalanes coetànies, com ara el Testament de Bernat Serradell o la Disputació de Buc amb son cavall, que algun dia penso recordar també.


He tret algunes d’aquestes dades de la ressenya que Josep Pujol va fer de l’edició de Quaderns Crema, ressenya publicada a Llengua i Literatura, 2003, pàg. 495-505:


Pujol assenyala la disparitat de criteris d’edició entre els texts de 1963-68 i el de 1997.

Jo, tanmateix, no transcric de cap de les edicions de Pacheco, sinó que m’he permès la llibertat d’adaptar el text de Miquel i Planas al català modern, llevat dels mots-rima, que he intentat d’explicar en nota. He tingut, això sí, a la vista l’edició de MOLC per a escatir algun punt en què l’edició de 1914 em semblava dubtosa.

Sobre el Llibre de fra Bernat podeu veure aquest interessant article de Josep Antoni Ysern, A propòsit del Llibre de fra Bernat:


Sobre Lo procés de Corona d’Aur, podeu veure l’interessant article d’Anna Alberni El procés de Francesc de la Via, una nota de societat gironina de l’any 1406, dins Actes del tretzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Universitat de Girona, 8-13 de setembre de 2003, volum III. Biblioteca Abat Oliba, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007):



El quadre que encapçala l'entrada és El frare i la monja (1591), de Cornelius van Haarlem. Franz Hals Museum, de Haarlem. Els dibuixos La monja i El frare són de Wenceslas Hollar (1607-1677): Wenceslas Hollar Digital Collection, Thomas Fischer Rare Books Library. La miniatura del còdex d'aquí a baix és de Simon Marmion (1425-1489): La glòria dels bons monjos i monges (1475), Paul Getty Museum, Los Angeles. Totes són de Wikimedia Commons, de domini lliure.

dissabte, 10 de maig de 2014

Capellà de Bolquera - Pert-se qui ffemna xastia



El capellà de Bolquera (segle XIV)
Pert-se qui ffemna xastia

Pert-se qui ffemna xastia,
      foll es qui·ls és amichs
      e pus foyl qui s’i fia.

Ffemna tostemps pren la reversa,
      ço fa que hom no vol;
tart val e tost fall, eu és perversa;
      sopta plora si·s vol;
seny per volentat cambia;
      de res no la castichs,
      que a mal fer se’n pendria.

Ffemna és avara per natura
      e li plats que hom li do;
desconexent sens mesura,
      tart ret bon guasardó.
Ne secrets no·t selaria,
      ans diu tots mals antichs,
      si morir ne sabia.

Ffemna qui lonch temps és aymada
      ben tost és fayta vil,
 e pus dos l’an enguanada,
      si·s farien mil.
Un ne té, altre·n volria,
       e ab sos fals presichs
       ço que·n veus negaria.


Es perd qui amb dona s'alia

Es perd qui amb dona s'alia;
      qui se’n fa amic és un foll,
      i és més foll qui se’n refia.

La dona t’és sempre adversa,
      fa tot allò que hom no vol;
va tard, és vana i perversa
      i sovint plora, si vol.
Seny per voluntat canvia;
      i no li causis fatics,
      que malament s’ho prendria.

És avara per natura,
      i li plau rebre algun do;
malagraïda sens mesura,
      mai no et torna res de bo.
Cap secret no et guardaria,
      ans xerrarà mals antics:
      ni morint no callaria.

Dona que és massa estimada
      aviat es torna vil;
i si dos l’han enganyada,
      també ho podrien fer mil.
Si en té un, més en voldria,
      i amb els seus falsos predics
      fins el que és clar negaria.

[Adaptació de R. C.]

Coneixem el Capellà de Bolquera a través d’uns comentaris de Francesc Eiximenis al seu llibre Terç del Crestià (de cap a 1384), on el tracta de «famós coblejador» i li cita un parell de poemes misògins, alhora que dóna referències de dos altres «coblejadors») que no anomena, els quals comenten, l’un a favor i l’altre en contra, l’obra del Capellà.

El text que reprodueixo —modernitzant-ne l’accentuació— és, segons la classificació de Riquer, una dansa. El cito sobre la transcripció d’Eiximenis (foli 79r, col. 1-2), excepte l’última paraula del penúltim vers, que en el text esmentat apareix com «cembeys» (mot que no sé traduir), i que Martí de Riquer substitueix conjecturalment, basant-se en la rima, per «presichs» («precs»).

De l’autor ens diu Eiximenis que era xantre (canonge encarregat de dirigir el cant del cor) i arxiprest, i que a més de ser capellà a Bolquera (Alt Empordà, avui Catalunya Nord), va estar a Carcassona. Tot i això, el poeta que en parla malament, i que també l’anomena «xantre», quan el critica perquè era un gran bevedor, afegeix que aquest vici «està mal a un clergue, si no és de Berga». Segurament el topònim ve imposat per raons de rima, però hom ha especulat que no fos nascut a Berga abans de ser capellà a Bolquera. Aquest crític que el titlla de beverri també el tracta de descortès i mentider perquè diu mal de les dones, i ho atribueix al fet que «llurs aires jamai no pogué tastar», ja que devia ser enamoradís però no aconseguí d’ésser correspost. En canvi, l’altre poeta, el que el defensa, l’anomena «arxiprest» i diu que parlava inspirat per Déu i que deia paraules sàvies i justes.

Eiximenis (foli 79r, col. 2) encara cita del Capellà de Bolquera una altra estrofa d’un poema diferent:

Qui ffemna amar vol,
      la mor desija,
ne pot viure sens dol
car guasta si tot sol
      e a tuyt enfastiga.

(Qui dona estimar vol,
      és com qui vol morir;
no pot viure sens dol,
que es consumeix tot sol
      i a tothom fa avorrir.)

[Adaptació de R. C.]

Al Cançoneret de Ripoll (manuscrit del segle XIV, posterior al 1346, que es troba a l’Arxiu de la Corona d’Aragó) hi ha dos poemes atribuïts al Capellà de Bolquera, diferents d'aquests dos que apareixen al Terç del Crestià; Lola Badia els ha publicat tots quatre al seu llibre Poesia catalana del segle XIV.

Portada del Terç del Crestià. Biblioteca Nacional de Madrid
Bibliografia: Martí de Riquer, «Poetes de la primera meitat del segle XIV», dins M. de Riquer – A. Comas, Història de la literatura catalana, vol. I. Ariel, Barcelona 1962 (2a. ed. 1980, pàg. 510-512). Cito el poema, no pas d’aquesta edició d’Ariel —on Riquer corregeix, encertadament, un parell de versos mal transcrits a fi d’ajustar-los a la mètrica; jo no ho faig—, sinó del text transmès per Eiximenis al Terç del Crestià, excepte els «presichs» del penúltim vers, que sí que prenc de Riquer. L’accentuació i puntuació és meva, com els maldestres intents de traducció; Riquer en fa traduccions literals en prosa, que tampoc no transcric.

Francesc Eiximenis, Terç del Crestià, cap. 944, foli 79r. Manuscrit núm. 1794, del s. XV. Biblioteca Nacional de Madrid.

També l’ha editat Lola Badia: Poesia catalana del s. XIV. Edició i estudi del Cançoneret de Ripoll. Quaderns Crema, Barcelona 1983; edició que tampoc no faig servir (ella, per exemple, tradueix «xastia» per «amonesta»; Riquer proposa «aconsella». Tots dos copsen bé el sentit del vers; jo me'n faig una versió ben lliure).

És curiós notar que Joan Coromines va proposar una lectura diferent de la tercera estrofa: ell creia que hi havia una «rima trencada» que, si la seva lectura fos correcta, suposaria una gran modernitat. Coromines creia que el vers s’havia d’entendre partint la paraula lonch de manera que la l- inicial, darrere del pronom qui, fos final de vers i rimés amb vil i mil, així:

                                 E la femna qui l-
                            onch temps és aymada,
                                 tost és feyta vil;
                            e, pus dos l’han enganada,
                                 sí·s farien mil.

(Coromines, «Palatalització de la L- inicial», dins Entre dos llenguatges, I, Curial, Barcelona 1976, pàg. 78 i 229-230). El manuscrit del Terç del Crestià d’Eiximenis (fol. 79r, col. 2), que és d’on cita l’eminent filòleg, ho transcriu sense el començament  «E la» i tota la frase seguida en un sol vers. A més, per lògica, si el capellà de Bolquera hagués volgut fer aquesta partició, el primer vers de les estrofes primera i segona també haurien d’estar partits i contenir una rima interna (amb –ol i -òr, respectivament). Coromines ho vol salvar adduint que els versos són de mètrica irregular i proposant millores ex novo per ajustar el que diu el text al que ell voldria que digués. Llàstima, perquè la seva idea de rima partida per la consonant inicial era tan genial com immerescuts són els epítets que dedica a Martí de Riquer, a qui —com a altres erudits— li tenia un fòbia declarada.

Sobre el tòpic dels «maldits» contra les dones, és interessant l’estudi de Robert Archer: La tradición del vituperio de las mujeres antes y después de Ausiàs March. Biblioteca Virtual Luis Vives, Alacant, 2010.

No tenim cap imatge del Capellà de Bolquera. La il·lustració que encapçala aquesta entrada representa Francesc Eiximenis, i és a la portada de l'edició incunable del seu llibre Regiment de la Cosa Pública (València, 1499). Imatges i textos són de domini públic.


divendres, 2 de maig de 2014

Próixita - Lo cor e·ls huelhs














Gilabert de Próixita (s. XIV)
Lo cor e·ls huelhs m'an lo cors mis en pena

        [I]

Lo cor e·ls huelhs m'an lo cors mis en pena
amb fin’amors que s'i és enardida,
que·ls huells han fait tant que mon cor entena
en amar vós, qu·
etz de tots bés garnida;
qu·als prims qu'yeu vi vostra gentil bellesa
fon mon cor pres d'un amorós voler,
d'on s'és amor en mé tan fort encesa,
dona, que·n mor lo vostre cavalher.

        [II]

Ayssí·m destr
eny fin’amor e·m desena,
qu·al llit, cant dorm, mantes vets me reixida;
cant m'esbandesch, d'un esmay grieu m'estrena,
e perd l'ausir sovent quan hom me crida;
cant vuelh parlar, trob ma llengua represa,
e planh e plor cant xançós vuelh mover;
tant ha sus mé Amor potença mesa,
dona, que·n mor lo vostre cavalher.

        [III]

Que·l desir fort qu·amor coral amena
ha dins mon cor fayta mortal ferida,
tant que langue
sch e no say qui·m defena,
si doncs mercè no·m pren de sa partida.
Mas si bé·us vey en tots bos fayts cortesa,
ja no m'albir mercè·m vulhatz haver,
car d'un refús xascún jorn faits empresa,
dona, que·n mor lo vostre ca
valher.


El cor i els ulls m'han posat pena al cos
El cor i els ulls m'han posat pena al cos amb l’amor noble que s’hi ha encès; els ulls han fet que el meu cor aprengui a estimar-vos, vós que esteu de tots els béns guarnida. Car tan bon punt vaig veure la vostra gentil bellesa, el meu cor va ser pres d'un amorós desig, del qual en mi l’amor es va encendre tan fort, senyora, que el vostre cavaller en mor.
Així l’amor noble m’assalta i em fereix; al llit, quan dormo, molts cops se m’apareix; quan em desperto, em pren un greu desmai i sovint perdo l’oïda quan algú em crida; quan vull parlar, em trobo la llengua travada, i gemego i ploro quan vull cantar cançons; fins a tal punt Amor ha posat el seu poder mi, senyora, que el vostre cavaller en mor.
Que el desig fort que l’amor cordial provoca ha fet una ferida mortal en el meu cor; tant, que llangueixo i no sé qui em defensarà, car la pietat no es posa de part meva. Però, malgrat que us veig cortesa en totes les vostres bones accions, jo ja no espero que em vulgueu tenir pietat, perquè cada dia em trobo amb un nou refús, senyora, que el vostre cavaller en mor.
[Assaig de traducció de R. C.]


Joan I. Rotlle genealògic del monestir de Poblet (c. 1400)
Se suposa que Gilabert de Próixita devia néixer a la Plana de Castelló, a mitjan segle XIV. Apareix documentat entre 1392 i 1405, any en què va morir a Nàpols. De família noble, descendent de l'italià Giovanni di Procita, es va passar la vida combatent en empreses militars o bé en les bandositats del Regne de València, on va lluitar amb el bàndol dels Centelles contra els Vilaragut, dues bel·licoses famílies rivals.
En temps del rei Joan I «l’Amador de Tota Gentilesa», Gilabert va obtenir el càrrec de tallador reial, és a dir, l’encarregat de proveir la carn i el peix a la taula del rei; un ofici ben definit a les Ordinacions Reials, i que va continuar exercint en temps de Martí I «l’Humà». Suposo que, en funció d’aquesta delicada tasca, devia acompanyar el monarca en els seus viatges i, per tant, possiblement també li devia omplir la copa a Balsareny, en aquell festí en què, en paraules del mateix rei Joan I, bisbes i nobles van agafar una llufa tan memorable que van acabar parlant en hebreu, grec i llatí:
«N’Andreu de Peguera, de qui és lo castell, ha tengut tinell a nós e a tots los que són venguts ab nós, així prelats, ço és l’archabisbe d’Atenes, bisbe d’Urgell e abat de Ripoll, com altres; e ha donat de fort fin vi vermell aytal com lo de Beuna, e vin cuyt que ha XIV anys que és fet, e és estat cascun vin així amorós, que de tots estaments n’ich ha qui parlen ebrayce, grece et latine, que peça no se’n té ab altra.»  

[Carta de Joan I a la reina Violant de Bar, el 12 de maig de 1392, publicada per Daniel Girona Llagostera, Itinerari del rei en Joan I (1387-1396), ‘Estudis Universitaris Catalans’, XIV, 1929, pàgs. 115-126; citat per Josep M. Sabala, Antoni Pladevall i Pere Català-Roca a «Castell de Balsareny», dins Els Castells Catalans , vol. V, Rafael Dalmau editor, Barcelona 1976,  pàgs. 496-518; i per Josep M. Sabala i Sanfont, Estudis d’Història de Balsareny, ‘Col. Pau Bròquil’, 8, Cercle Cultural de Balsareny i Ajuntament de Balsareny, 1994, pàgs. 23-24]. 


Autògraf del rei Joan I
Com a poeta, Gilabert de Próixita segueix l’estil dels trobadors occitans, en un provençal acatalanat, com era encara costum en la lírica de l’època. Va formar part dels organitzadors dels Jocs Florals de Barcelona el 1392, a instàncies de Joan I i a imitació dels prestigiosos Jocs de la «Sobregaya Companyia del Gay Saber» del Consistori de Tolosa, fundats el 1323. La seva obra conservada, vint-i-un poemes de temàtica amorosa, la va aplegar i editar Martí de Riquer (Poesies de Gilabert de Próixita a cura de Martí de Riquer. ‘Els Nostres Clàssics’ 76, Ed. Barcino, Barcelona, 1954).


Joan I, imaginat per Manuel Aguirre Monsalbe (1885)
El manuscrit de l'encapçalament és una esparsa de Gilabert de Próixita (Puys he d'amor ço qu·aver ne solia), al foli 26 del Cançoner Vega-Aguiló (Biblioteca de Catalunya). Totes les il·lustracions són de domini lliure.