Delfos

Delfos
Temple d'Apol·lo a Delfos. Foto meva (2008)

dilluns, 30 de juny de 2014

Anònim - No puc dormir soleta

















Anònim (segle XV)
No puc dormir soleta

No puch dormir soleta, no.
      Què·m faré, lassa,
      si no mi spassa?
Tant mi turmenta l’amor!
Ay amich, mon dolç amich,
somiat vos he esta nit.
      Què·m faré, lassa?
Somiat vos he esta nit
que·us tenia en mon lit.
      Què·m faré, lassa?
Ay amat, mon dolç amat,
anit vos he somiat.
      Què·m faré, lassa?
Anit vos he somiat
que·us tenia en mon braç.
      Què·m faré, lassa?

v.2: espassar vol dir ‘passar, cessar (un estat anormal de salut, d’ànim, de temps atmosfèric); calmar, fer cessar’ (DCVB)

El 1429 un autor anònim va acabar la traducció del Decameró al català. Una traducció que ha arribat als nostres dies en una còpia de 1492, feta a Sant Cugat del Vallès, i que es conserva a la Biblioteca de Catalunya (manuscrit 1716). La crítica ha elogiat unànimement l’encert i la bellesa d’aquesta traducció, contemporània de la que Andreu Febrer va fer en vers, el mateix any 1429, de la Divina Comèdia (vegeu-ne unes mostres en aquest enllaç i en aquest altre).

La traducció catalana medieval del Decameró va ser publicada el 1910 a Nova York per Jaume Massó i Torrents, en una edició que va ser copiada textualment per un misteriós A.H.R. en una publicació “pirata”de 1964, en una pretesa “Col·lecció Renaixença” de l’Editorial AHR, precedida d’una introducció de quatre pàgines del mateix AHR (afortunadament tan sols quatre, ja que estan farcides d’errades lingüístiques increïblement garrafals). Aquesta edició “pirata” va resultar especialment nefasta perquè, segons esmenta Lola Badia, l’erudit Germà Colon estava preparant des de 1962 una edició crítica de la traducció de 1429 per a la col·lecció “Els Nostres Clàssics” de l’Editorial Barcino (que els anys 1926 i 1928 ja n’havia publicat dos volums, amb pròleg de Carles Riba, seguint l’edició de Massó) i l’aparició del llibre d’AHR va fer que Barcino renunciés a la seva publicació.

Com és sabut, l’obra de Boccaccio consta de cent contes agrupats de deu en deu, contats per deu narradors en deu jornades. I al final de cada jornada, el florentí hi va incloure una balada en vers. Doncs bé, l’anònim traductor català va pensar que seria més adient per als seus lectors substituir aquelles balades per cançons catalanes del seu temps, que fossin agradables al públic receptor de l’obra. De fet, tan sols va arribar a posar-hi quatre cançons (al final de les jornades I, V, VI i VIII), deixant per a les altres al manuscrit un espai en blanc que mai no va emplenar.

Aquesta és la cançó que va al final de la jornada vuitena, i ens és coneguda perquè Guillermina Motta la va musicar i cantar i enregistrar a Concèntric el 1968. En transcric el text a partir de l’edició d’AHR de 1964, corregint-ne lleument la puntuació seguint Romeu.

Bibliografia:

Guillermina Motta, Visca l’amor. Concèntric, 1968

Lola Badia, «Sobre la traducció catalana del “Decameron” de 1429», a Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, vol. 35 (1973-1974), Barcelona 1974, pàg. 69-101:

Martí de Riquer, «Boccaccio en la literatura catalana medieval (El Corbaccio y Bernat Metge y la traducción catalana del Decamerón de 1429)», a Filología Moderna, XV, núm. 55, Universidad de Madrid, 1975, pàg. 451-471.

Germà Colon, La llengua catalana en els seus textos, I, Curial Edicions Catalanes, Barcelona 1978, pàg. 235ss.

David Romano «Il Decameron nelle biblioteche catalane (1485-1509)», a Cultura Meridionale e letteratura italiana. I. I modeli narrativi dell’età moderna, Nàpols 1985, pàg. 101-105.

Josep Romeu i Figueras, «Les poesies populars de la traducció catalana del ‘Decameron’ (Sant Cugat del Vallès, 1429)», a Medievalia, 9, 1990, pàg. 203-218.

María Hernández Esteban, «Introducción», a Giovanni Boccaccio, Decamerón. Edición de M.H.E., ‘Letras Universales’, 150, Cátedra, Madrid, 32ª ed., 2001, pàg. 78-79




El quadre que encapçala el post és, naturalment, la Dànae (1907; col·lecció privada, Graz) de Gustav Klimt (1862-1918), de domini públic, baixada de Wikimedia Commons. La portada del disc de Concèntric és baixada d'Internet i es retirarà a petició.

dissabte, 7 de juny de 2014

Salvat - Perquè has vingut



















Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)
Perquè has vingut 

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
                         envejosa
                                        a les roses: 


mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre. 


De tant que és jove enamora el seu pas
—qui no la sap quan la veu s'enamora. 


Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom
                         i el cantarà l'alosa.  


[De Poema de La rosa als llavis,  1923]

El 16 de maig es van complir 120 anys del naixement del poeta, i el 7 d'agost se'n compliran 90 de la seva mort. 













L'escultura de Salvat-Papasseit és obra de Robert Krier (1992) i es troba al Moll de Bosch i Alsina de Barcelona. Forma part del catàleg d'art públic de Barcelona. La fotografia és de Pere López. Domini lliure de Wikimedia Commons.