Delfos

Delfos
Temple d'Apol·lo a Delfos. Foto meva (2008)

diumenge, 27 de juliol de 2014

Pere Alamany - Dansa


Pere Alamany (segle XIII)
Dança

—Ay, sènyer, saludar m’ets?
—Ma dança, Déus vos don jay.
D’un venits? —Eu ’s o diray:

de leys que n’es blanxa, saura.
—Dança, quo·l va? —Sènher, bé,
         per ma fe.
—Ay las, porets pendre haura
qu’eu la veja çela re?
  
     —Far cové,
qu’autreyat m’o ha tres vets.
—Er me diats, donchs, quo·l play.
—Mon sènyer, eu ’s o diray:

que·n veníats una nuyt foscha
ab paubr’ arnès descosuts
        e romputs,
per ço qu’om nuls no us conoscha.
Direts: «Fay bé a l’hom nuts»,
       e Na Luts
fara ’ntrar vostre cos quets.
Adonchs veyrets son cors guay
e mays qu’eras no us diray.

Ab tan guarrets d’aytal bascha.
—Oc, si vos no·m vas trixan
       gualian.
—A Déu prech, que buba·m nascha
si u fas, En Per’Alamayn,
       tan ne quan;
enperò, vós o veyrets.
—Vostre sia tot quan hay.
—Mercè, sènyer, vos diray.

—Ffay tot bés. —Vós, que u farets.
Vas Na Luts me’n tornaray,
       e·s un pauquet li diray.


Dansa

­—Ei, senyor, que em saludeu?
—Dansa, joia et doni Déu.
Mes, d’on véns?  —Ja us ho diré:

d’aquella que és rossa i blanca.
—I com li va?  —Senyor, bé,
        per ma fe.
—Podries fer per manera
que amb ella em pugui trobar?
        —Bé es farà:
tres cops m’ho ha demanat ja.
—Digues-me, doncs, què he de fer.
—Mon senyor, jo us ho diré:

Veniu de fosc, a la nit,
amb un vestit descosit
        i estripat,
que no us conegui ningú.
Digueu: «feu bé a un home nu»,
        i Na Llum
us farà entrar d’amagat.
Llavors el seu cos veureu,
i més d’això no us diré:

d’aquest mal us guarireu.
—Sí, si no m’estàs mentint
        o enredant.
—Que em surtin bubes arreu
si us faig, En Pere Alamany,
        cap engany;
però ja ho comprovareu.
—Tot el que tinc serà teu.
—Gràcies, senyor, jo us diré.

—Fes-ho bé.  —Vós, ho fareu!
Vers Na Llum me’n tornaré
i un xic d’això li diré.

Arxiu de la Corona d'Aragó. Manuscrit 129 de Ripoll, foli 28v.
Adaptació lliure al català actual: R.C.


El Cançoneret de Ripoll (manuscrit 129 de l’Arxiu Reial de Barcelona o de la Corona d’Aragó) conté, entre altres poemes, aquesta dansa d’un desconegut Pere Alamany. Lola Badia, en la seva excel·lent edició del Cançoneret, explica que al segle XIV el cognom Alamany era corrent, tant entre diverses branques descendents dels Alamany de Cervelló com entre persones no pertanyents a la noblesa. També el prenom Pere era molt corrent.

Aquesta dansa té una particularitat: és un diàleg entre el poeta i la seva pròpia composició. En efecte, el poeta —que de manera convencional  espera que el poema li obri camí cap a la seva estimada— li demana a la dansa que l’ajudi a aconseguir l’accés a la dama. La dansa, curiosament, ve de veure la dama, i li diu que ella està bé, i que ja li ha manifestat tres vegades el seu desig de rebre el trobador. Per aconseguir el seu objectiu, li demana que es disfressi de pobre, amb vestits esquinçats, i demani acolliment per caritat a casa de la dama, la qual li obrirà la porta i així ell la podrà veure i guarir-se dels seus mals. El poeta dubta de si la dansa l’enganya, però la dansa diu que no, i el poeta li promet una recompensa, ben bé com si el poema fos un alcavot o un mitjancer d’amors. Finalment, la dansa diu que se’n va a veure la dama per explicar-li “un poquet” de tot això que han parlat.

Com es pot veure, és tot un joc convencional de l’amor cortès trobadoresc, on la composició poètica fa el paper que s’espera dels poemes d’amor: arribar a la persona estimada perquè sàpiga com l’estima el poeta. Però la innovació és la personificació de la dansa, que fa de missatgera en els dos sentits (de la dama al poeta i d’aquest a ella) i negocia amb el trobador la forma d’aconseguir el seu desig a canvi d’una recompensa. Dintre de la convenció de tot plegat, és una curiositat a destacar.

El llibre de Lola Badia publica en facsímil les pàgines del manuscrit del Cançoneret. Del manuscrit, justament, he transcrit el text, desenvolupant les abreviatures i compulsant-ne, això sí, les lliçons difícils amb l’edició que en fa la il·lustre filòloga; però accentuant-lo, puntuant-lo i separant les paraules segons el meu propi criteri. D’aquesta manera m’aparto de la seva edició per fer-ne, ben modestament, una de pròpia, amb les reserves i excuses que calgui; sense amagar mai el deute contret amb ella, però alhora sense reproduir mecànicament la seva edició. El títol Dança també és meu, d’acord amb la grafia amb què aquest mot figura en el poema; al manuscrit, on els títols van en llatí, el poema XI, que és el que ens ocupa, porta per encapçalament «Dancia Petri Alamayn».

Bibliografia:

Badia, Lola. Poesia catalana del s. XIV. Edició i estudi del Cançoneret de Ripoll. Barcelona: Quaderns Crema, 1983. Un estudi modèlic, que recomano a qui estigui interessat per la poesia medieval.


dissabte, 19 de juliol de 2014

Salvat - Visió del Guadarrama
















Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)
Visió del Guadarrama

Serra ferrenya i aspra!
D’aquí on ara la veig
sembla un rei castellà
que jagués 
amb l’espasa al costat
sota mantell d’ermini.
Sembla un rei i un gegant,
però jeu.
Té un abís als seus peus
de terra calcigada.
Castella, el Guadarrama!
Posta d’or,
però posta segura
d’un sol que haveu sigut!
Dormiu la vostra sort!
Deixeu pas
als hispans que ara avancen!
Catalans, tots en peu!
L’Escorial deixem-los per trofeu!
Que ara serem nosaltres
qui plantarà les tendes.

De tant pecar, el rei jeu.

           [De Les conspiracions, 1922]

El 16 de maig es van complir 120 anys del naixement del poeta, i el 7 d'agost se'n compliran 90 de la seva mort. 

Salvat, malalt de tuberculosi, va estar uns mesos internat al sanatori de La Fuenfría, a Cercedilla (Madrid). Tenia 28 anys. A La Fuenfría va escriure Les conspiracions, un llibre d’exaltació catalanista, en què exhorta la seva pàtria a deseixir-se de Castella, «terra de Terços petjadors de lleis», per a la qual demana: «Senyor, deixeu a aquestes terres / la comprensió i l’amor que els cal». Defineix Castella com «jou i malvestat [...], soberga en el mal [...] i vol dominar». Invoca els pobles ibèrics que hi estan sotmesos: “Pobles de la Ibèria, / i gallecs  / i èuscars!  [...] / —si ens donem les mans— / si ara ens domenyava / ja no hi tornarà”. I acaba el recull amb un vers que diu «mil sagetes al vent que clamen llibertat

Des de La Fuenfría escrivia a la seva germana Núria: «Em deixen tantes hores aquí, barrina que barrina... Jo, per no perdre el temps, he conspirat». Però la malaltia el va portar a altres sanatoris, a Andorra i a la Catalunya Nord. Finalment, el 1924, amb només trenta anys, després d’haver vist morir la seva filla petita, de 2 anys, i deixant dona i una filla de cinc, va morir a Barcelona qui havia escrit Res no és mesquí, Nocturn per a acordió, L’ofici que més m’agrada i Tot l’enyor de demà: «Vosaltres restareu / per veure el bo que és tot: / i la Vida / i la Mort». 



El monument a Salvat-Papasseit del Moll de la Fusta és de Robert Krier (1992), i la foto és de Pere López. Les fotos d'aquí dalt: Vista de la Serra del Guadarrama, Peñalara i la Laguna Chica; i Vall de La Fuenfría des de La Peñota, són de Miguel303xm; totes tres són de domini públic, amb Llicència de Creative Commons.