Delfos

Delfos
Temple d'Apol·lo a Delfos. Foto meva (2008)

dilluns, 20 de juliol de 2015

Dante Alighieri: Paradís VIII























Dante Alighieri (1265-1321)
Divina Comèdia (fragment)

« [...] E la bella Trinacria, che caliga
tra Pachino e Peloro, sopra‘l golfo
che riceve da Euro maggior briga,

non per Tifeo ma per nascente solfo,
attesi avrebbe li suoi regi ancora,
nati per me di Carlo e di Ridolfo,

se mala segnoria, che sempre accora
li popoli suggetti, non avesse
mosso Palermo a gridar: "Mora, mora!".

E se mio frate questo antivedesse,
l’avara povertà di Catalogna
già fuggeria, perché non li offendesse;  

ché veramente proveder bisogna
per lui, o per altrui, sì ch’a sua barca
carcata più d’incarco non si pogna.

La sua natura, che di larga parca
discese, avria mestier di tal milizia
che non curasse di mettere in arca».  

                                                 [Paradiso, VIII, 67-84]

 
Andrea del Castagno: Dante. Fresc (c. 1450) Uffizzi, Florència
Andreu Febrer
Divina Comèdia  (1429)

« […] E la bella Trinacha, qui fumega
entre Pachí i Pelor, sobra·l golf
qui de Euro sosté la major brega,

no per Tipheu mas per ço que y neix solf,
esperatz hauria·ls seus reys ancora,
natz per mi de Karles e de Rodolf.

si mala senyoria qui acora
sempre·ls pobles sotmesos, no hagués
mogut Palerm a cridar: “Mora. moea!”

E si mon frare açò antivezés,
l’avara pobretat de Cathalunya
fugira ja, que no l’offenés;

e verament proveir-hi besunya
poer ell, o per altre, sí que sa barcha
cargada ja de pus càrrech no gruya.

Sa natura, qui de ba larga parcha
isqué, mester hauria tal milícia
que no curàs de florins metre en archa.»

[Dant Alighieri, Divina Comèdia. Versió catalana en tercets i amb rima d’Andreu Febrer, any 1429. Ed. a cura d’A. M. Gallina. «Els nostres clàssics», 116, Ed. Barcino, Barcelona 1980. Lèxic: Pachí i Pelor, dos promontoris sobre el golf de Catània; avui es diuen Passero i Faro (estrofa 1); Thifeu: Tifeu, personatge mitològic, un monstre que vomitava foc; el sentit és: els fums de l’Etna no són l’alè de Tifeu, sinó emanacions de sofre del volcà; sulf, italianisme, de sulfur: ‘sofre’ (estrofa 2); acora: ‘afligeix’ (estrofa 3); mon frare: ‘el meu germà’, Rodolf; anivezés, italianisme: ‘preveiés’ (estrofa 4); besunya, italianisme, de bisogna: ‘necessita’; gruya: ‘grunyeixi, grinyoli’ (estrofa 5); ba, sembla un error per ‘bé’; larga: ‘generosa’; parcha: ‘avara’ (estrofa 6).

Dante. Galleria degli Uffizzi, Florència
En català tenim tres magnífiques traduccions de la Divina Comèdia en vers: la que va fer Andreu Febrer el 1429, la de Josep M. de Sagarra (1950) i la de Joan Francesc Mira (2009). De totes tres n’he parlat al blog Amb vetusta gonella (vegeu-ne enllaços més avall); avui em centro tan sols en la versió medieval.

I en el contingut, que tanta tinta ha fet córrer. El personatge qui parla és Carles Martell d’Anjou, fill de Carles II d’Anjou i de Margarida d’Hongria. Aquest Carles Martell, nascut el 1271, va ser rei d’Hongria als 21 anys, el 1292, i era l’hereu del regne de Nàpols i del comtat de Provença quan va morir, als 24 anys, el 1295. Es creu que Dante l’havia conegut personalment a Florència; ara representa que se’l troba al cel.

Carles evoca la Provença i el regne de Nàpols, que estaven esperant que els fos senyor quan la mort li ho va impedir. En el fragment que cito, esmenta Trinàcria, el nom clàssic de Sicília, que pateix sovint el fum de sofre de les erupcions de l’Etna; i explica que Sicília també continuaria sota la seva dinastia, eixida de Carles d’Anjou i de l’emperador Rodolf, sogre de Carles Martell, si no hagués estat per les «Vespres Sicilianes», la revolta que el 1292 va fer fora els Anjou al crit de «Morin, morin!» (de fet, van morir uns quatre mil francesos) i va passar a formar part de la corona del nostre Pere II el Gran.

Seguidament, Carles esmenta el seu germà: es tracta de Robert d’Anjou, que, arran de les Vespres Sicilianes, havia estat retingut a Catalunya com a ostatge de Pere el Gran; un cop alliberat, i havent ja mort Carles Martell, Robert fou coronat rei de Nàpols el 1309. Com que la geopolítica ja funcionava en aquell temps, Robert s’havia casat amb Violant d’Aragó, filla del rei Pere el Gran; després, ja vidu, es va unir en segones núpcies amb Sança de Mallorca, filla de Jaume II de Mallorca. En aquell temps, com deia Ramon Muntaner, els peixos de la Mediterrània portaven les Quatre Barres a l’esquena!

El cas és que Robert, el 1309, va arribar a la ciutat partenopea per coronar-se rei, i ho va fer acompanyat d’una colla de nobles i cavallers catalans, que es veu que de seguida es van fer famosos per la seva rapacitat. Per això, el difunt Carles recomana al seu germà que s’allunyi d’aquells miserables avars abans que no en surti perjudicada la seva hisenda i qui sap si la seva corona i tot. Reconeix que Robert és també avar, però justament per això hauria d’envoltar-se d’una gent que no pensés tant a enriquir-se. La Commedia va ser escrita entre 1304 i 1321, any de la mort de Dante; de manera que aquests personatges li eren contemporanis, i els fets, recents, estaven en la memòria del poeta i dels seus lectors, que els sabien interpretar més bé que nosaltres avui.

Podem, doncs, comprovar que la fama de garrepes que hom atribueix als catalans era ja un lloc comú al tombant dels segles XIII i XIV, tot i que —per variar— el culpable d’aquesta mala fama no era pas el sofert poble català, sinó la minoria absoluta d’aprofitats que, ahir com avui, aquí i allà i pertot arreu, van rapinyant tot el que poden arreplegar per embutxacar-s’ho i allà va que trona.

El rei Robert d'Anjou (British Library)
Dant a Amb vetusta gonella:




El quadre de Dant que encapçala el post és obra de Sandro Botticelli.

dijous, 16 d’abril de 2015

Llull - Cant de Ramon





















Ramon Llull (1232-1316)
Cant de Ramon

Són creat e ésser m'és dat
a servir Déu que fos honrat,
e són caüt en mant pecat
e en ira de Déu fui pausat.
Jesús me venc crucificat,
volc que Déus fos per mi amat.

Matí ané querre perdó
a Déu, e pris confessió
ab dolor e contrició.
De caritat, oració,
esperança, devoció,
Déus me fé conservació.

Lo monestir de Miramar
fiu a frares Menors donar
per sarraïns a preïcar.
Enfre la vinya e el fenollar
amor me pres, fé'm Déus amar,
enfre sospirs e plors estar.

Déus Paire, Fill, Déus Espirat,
de qui és Santa Trinitat
tracté com fossen demonstrat.
Déus Fill, del cel és davallat,
de una Verge está nat,
Déu e home, Crist apellat.

Lo món era en damnació;
morí per dar salvació
Jesús, per qui el món creat fo.
Jesús pujà al cel sobre el tro,
venrà a jutjar li mal e el bo:
no valran plors, querre perdó.

Novell saber plors hai atrobat,
pot-n'hom conèixer veritat
e destruir la falsetat:
serraïns seran batejat,
tartres, jueus e mant orat,
per lo saber que Déus m'ha dat.

Pres hai la crots, tramet amors,
a la Dona de pecadors
que d'ella m'aport gran socors.
Mon cor està casa d'amors
e mos ulls fontanes de plors.
Entre gauig estaig e dolors.

Són home vell, paubre, meyspreat,
no hai ajuda d'home nat
e hai trop gran fait emparat.
Grans res hai del món cercat,
mant bon eximpli hai donat:
poc són conegut e amat.

Vull morir en pèlag d'amor.
Per ésser gran no n'hai paor
de mal príncep ne mal pastor.
Tots jorns consir la deshonor
que fan a Déu li gran senyor
qui meten lo món en error.

Prec Déus trameta missatgers
devots, scients e vertaders
a conèixer que Déus home és.
La Verge on Déu hom se fes
e tots los sants d'ella sotmès
prec que en infern no sia mès.

Llaus, honor al major Senyor
al qual tramet la mia amor
que d'ell reeba resplendor.
No són digne de far honor
a Déu, tan fort són pecador,
e són de llibres trobador.

On que vage cuit gran bé far,
e a la fi res no hi puc far,
per què n'hai ira e pesar.
Ab contrició e plorar
vull tant a Déu mercè clamar
que mos llibres vulla exalçar.

Santedat, vida, sanitat,
gauig, me dó Déus e llibertat,
e guard-me de mal e pecat.
A Déu me són tot comanat:
mal esperit ne hom irat
no hagen en mi potestat.

Man Déus als cels e als elements,
plantes e totes res vivents
que no em facen mal ni turments.
Dó'm Déus companyons coneixents,
devots, lleials, humils, tements,
a procurar sos honraments.

Text adaptat a partir de l’edició de Salvador Galmés (1936) que podeu trobar aquí:


Ramon Llull és el primer gran escriptor literari en llengua catalana. Nascut a Mallorca poc després de la conquesta, va ser patge de Jaume el Conqueridor i preceptor del rei Jaume II de Mallorca. Jove ric i poeta mundà, va patir una crisi religiosa arran d’una aparició en què, mentre escrivia un poema d’amor cortesà, cregué veure com se li apareixia Jesús Crucificat. Un sermó sobre sant Francesc d’Assís el va empènyer a abandonar les seves riqueses i la seva família (era casat i amb dos fills) i a destruir —lamentablement— la seva poesia profana, segurament de caire amorós i estil trobadoresc.


Es va voler dedicar a la vida contemplativa al monestir de Randa, però allà va tenir una segona il·luminació (ell en digué una «il·lustració»): allà es va sentir empès per Déu a dedicar la vida a tres grans projectes: ensenyar la religió cristiana als infidels, escriure llibres que servissin per demostrar lògicament les veritats del cristianisme i obrir escoles per formar predicadors, ensenyant-los la llengua àrab —que ell mateix va aprendre— i els arguments lògics per poder debatre amb filòsofs d’altres creences i per convèncer els incrèduls.


Va predicar les seves idees a la Universitat de la Sorbona, on va fer deixebles, entre els quals Thomas le Myèsier, i es va entrevistar amb el rei de França i el papa de Roma. Els va demanar que unifiquessin els diferents ordes militars i que promoguessin una croada per recuperar Jerusalem. Jaume II de Mallorca li va finançar el col·legi de Miramar, prop de Valldemossa, on es van formar tretze monjos d’acord amb les idees lul·lianes. Tanmateix, el rei de França i el papa es van fer l’orni a l’hora de convocar cap croada; d’això es lamenta en aquest Cant de Ramon i en un altre gran poema seu, Lo desconhort. Ell mateix va anar a predicar diverses vegades en terra d’infidels. Va viatjar per Terra Santa, Egipte, Tunísia, Barbaria, Granada i el Marroc; a Bugia va ser perseguit , apedregat i empresonat. Desterrat, el seu vaixell va naufragar tot viatjant cap a Gènova; es conta que en el naufragi es va perdre el manuscrit d’un llibre que havia escrit a la presó, però que a Gènova el va tornar a escriure de memòria.


L’obra de Ramon Llull consta de més de 240 obres autentificades, tot i que algunes s’han perdut. Tanmateix, també se li van atribuir textos apòcrifs. Segurament per algun d’aquests escrits atribuïts, la Inquisició va intentar prohibir els seus llibres i declarar heretges Llull i els seus seguidors; però el papa no ho va autoritzar.



Llull va crear un sistema filosòfic que denominà l’Art, que era un compendi enciclopèdic de coneixements sobre religió, filosofia, ciència, moral, sociologia, història, lògica, matemàtica i, en general, qualsevol àmbit del coneixement humà. L’Art estava elaborada a partir d’un sistema de combinacions complexes de conceptes que s’adaptessin a cada circumstància concreta que calgués expressar —fins s’ha dit que aquest sistema combinatori era un precedent de la informàtica moderna. L’objectiu de tot plegat era demostrar per la raó (i no pas per la fe ni per la imposició) la superioritat de la religió cristiana per damunt de les altres; i el mètode es podia ajustar a diferents graus de complexitat, a fi d’adaptar-se al nivell intel·lectual de l’oient.



Llull va escriure en català, en llatí, en provençal i en àrab. En català, se n’han conservat 57 obres. Les més conegudes són el Llibre d’Evast i Aloma i de Blanquerna, el seu fill (que conté el cèlebre Llibre d’Amic i Amat); el Llibre de Consolació en Déu; el Fèlix o Llibre de Meravelles (que conté el Llibre de les bèsties); el Llibre del gentil i els tres savis; el Llibre de l’Orde de Cavalleria; l’Arbre de Ciència, i l’Arbre de Filosofia d’Amor. A més, va dictar la seva pròpia autobiografia, que s’ha conservat amb el nom de Vida coetània.

El Cant de Ramon, escrit cap al 1300, narra la seva conversió, la fundació de Miramar i la redacció de la seva Art, i lamenta el poc ressò que els seus projectes van tenir entre els poderosos; per això demana a Déu que l’ajudi i li doni «companyons coneixents» que puguin dur a terme el seu projecte evangelitzador.



(Il·lustracions: miniatures del Breviculum ex artibus Raymundi Luliii electum de Thomas Le Myèsier i de l’Ars magna generalis ultima lul·liana: dos còdexs del segle XIV que es conserven, amb moltes altres obres de Llull, a la Badische Landesbibliothek de Karlsruhe. La imatge gòtica de Ramon Llull és a la portalada de l'església de Sant Miquel, a Ciutat de Mallorca).

dilluns, 9 de febrer de 2015

Alomar - Estrofa al vent















Gabriel Alomar (1873-1941)
Estrofa al vent

Jo escric al vent aqueixa estrofa alada
per a que el vent la porti cel enllà;
jo vull seguir-la amb ma candent mirada,
plorós de no poder-la acompanyar. 
Entre els hiverns, quan vibri la ventada,
el meu vers per l'espai ressonarà,
i sobre els homes sa brunzent tonada
durà el so d'un incògnit oceà. 
I cantarà en la lira de les branques
i de la lluna en les crineres blanques
o en l'arquet de silenci de la nit. 
I eternalment la maternal Natura
l'espargirà per la infinita altura
quan el meu nom, obscur, serà extingit. 
                                         [De La columna de foc, 1911]
Poeta, prosista, assagista, periodista i polític mallorquí, catalanista d’esquerres i anticlerical, Gabriel Alomar va ser un dels fundadors del diari El Poble Català. Després de ser membre del Bloc Republicà Autonomista i del Partit Republicà Català, va fundar i presidir la Unió Socialista de Catalunya (USC). Durant la República va ser diputat al Congrés espanyol amb la coalició ERC-USC per Barcelona i amb el Partit Radical Socialista per Mallorca. Va propugnar, sense èxit, que les Illes Balears es poguessin confederar amb la Catalunya autònoma. Va ser un dels signants del Manifest d’adhesió dels intel·lectuals mallorquins a la cultura catalana i del Manifest dels intel·lectuals catalans a favor de la República. Diplomàtic, durant la República va ser ambaixador espanyol a Itàlia (1932-34), però va renunciar quan la CEDA va arribar al poder. Durant la guerra va ser ambaixador espanyol a El Caire, on es va quedar exiliat, ajudant altres republicans a l’exili, fins que hi va morir. El 1977 les seves restes van ser traslladades a Mallorca.

Catedràtic en un institut de Palma, va ser mestre de Bartomeu Rosselló-Pórcel i de Llorenç Vilallonga. Com a poeta, va publicar La columna de foc (1911). El 1920 va publicar un recull de poesies, i el 1924 Tomàs Garcés li va editar una antologia a la col·lecció «Els poetes d’ara». Alomar també va publicar diversos estudis d’estètica i poètica: El futurisme i L’estètica arbitrària (1906), De poetització (1906); i articles periodístics de pensament polític i social: Un poble que es mor. Tot passant (1904), Catalanisme socialista i L’evolució del catalanisme (1910), així com diverses obres en castellà. Com a curiositat, diré que Alomar va ser també l’autor dels rodolins que acompanyen les il·lustracions de Ramon Casas encapçalant cada un dels capítols de la novel·la L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol (1907).
  
El seu estil poètic barreja idees modernistes, com la relació de l’home amb la Natura o el paper del poeta com a guia de la societat, amb postulats estètics i formals noucentistes —tot i que el Noucentisme «oficial» el rebutjava per les seves idees massa radicals—, i es mostra influït pels Parnassians francesos, així com pels italians D’Annunzio i Carducci i per l’escocès Carlyle, en considerar la Bellesa com l’única religió que ha d’inspirar la poesia. 

El retrat d’Alomar és de Ramon Casas. Tant la imatge com el text són de domini lliure. Vegeu més informació sobre Alomar en aquest enllaçhttp://www.escriptors.cat/autors/alomarg/index.php

dissabte, 31 de gener de 2015

Pons i Gallarza - Los tarongers de Sóller















Josep Maria Pons i Gallarza (1823-1894)
Los tarongers de Sóller 
 
A la marjada ombrívola
los tarongers s’acopen;
son fruit com l’or grogueja
dins de la ufana fosca.
Benhaja l’ombra quieta
dels tarongers de Sóller.
Passa l’oreig que arriba
tot cabdellant les ones,
i de les flors més blanques
porta la flaire dolça.
Benhaja l’ombra quieta
dels tarongers de Sóller.
La busquera que hi niua
per lo brancatge bota
o, fugint-ne, s’hi atura
dels olivars la tórtora.
Benhaja l’ombra quieta
dels tarongers de Sóller.
Lo rossinyol refila
i en el silenci escolta
com l’acompanya l’aigua
que fil a fil degota.
Benhaja l’ombra quieta
dels tarongers de Sóller.
Altívoles muntanyes
amunt la vall coronen;
lo sol ses llums hi senya,
sos trencs hi fan les ombres.
Benhaja l’ombra quieta
dels tarongers de Sóller.
Llunyanes, les cingleres
on l’àliga s’ajoca
el blau del cel retallen
ab sos cairells que es rompen.
Benhaja l’ombra quieta
dels tarongers de Sóller.
L’aigua a la torrentera
sota els pollancs s’escorre;
fuig lo vent que batega
les fulles tremoloses.
Benhaja l’ombra quieta
dels tarongers de Sóller.
Pel cor que amor somia
l’hora d’avui s’escola;
la de demà s’atansa,
mes la d’ahir no torna.
Benhaja l’ombra quieta
dels tarongers de Sóller.

Vet ací un poema que vaig aprendre de petit, ja que figurava en una antologia de poesia catalana d’abans de la guerra que el meu pare conservava i que és on vaig començar a estimar la poesia. 

Pons i Gallarza va néixer a Sant Andreu de Palomar (Barcelona) de pare mallorquí i mare castellana. Llicenciat en Filosofia i Lletres i en Dret, era catedràtic de retòrica a Barcelona i va ser un dels impulsors dels Jocs Florals el 1859. Poc després se’n va anar a exercir la docència a Mallorca, on va portar la llavor de la Renaixença i va promoure publicacions i activitats culturals en català, sense deixar els contactes amb la intel·lectualitat barcelonina. Va ser mestre de poetes com Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera i Gabriel Alomar. Va aplegar la seva obra poètica en el recull Poesies catalanes (1892), d’estètica classicitzant i un formalisme exquisit, centrada en bona part en la descripció del paisatge mallorquí, com en la seva celebrada L’olivera mallorquina.

La fotografia de Pons i Gallarza és de Jules Virenque (1824-1876) i fou publicada a l’edició de 1892 de les Poesies catalanes. Tant el text com la imatge són de domini públic.

dijous, 22 de gener de 2015

Serafí - Cançó
















Pere Serafí (~1505-1567)
Cançó

Sí·m lleví de bon matí
y aní-me'n tota soleta
y entrí-me'n dins mon jardí,
        de matinet
        l'aire dolcet
        la fa rira-riret,
per collir la violeta.
        Ay llasseta, què faré
        ni què diré?
        Val Déu, qu’estich dolenta!
        L'amor és, que·m tormenta.

A mon dolç amat trobí,
adormit sobre l'herbeta.
Despertà's dient així:
        de matinet
        l'aire dolcet
        la fa rira-riret
si vull ésser sa amieta.
        Ay llasseta, què faré
        ni què diré?
        Val Déu, qu’estich dolenta!
        L'amor és, que·m tormenta.

 Yo li'n responguí que sí,
 mas que no fos sentideta.
 Ay, que tant pler may prenguí,
         de matinet
         l'aire dolcet
         la fa rira-riret
 que·n restí consoladeta!
         Ay llasseta, què faré
         ni què diré?
         Val Déu, qu’estich dolenta!
         L'amor és, que·m tormenta.
  

Pere Serafí va ser un pintor i poeta català del segle XVI. Potser provenia de Xipre, ja que els seus coetanis li deien de renom lo Grech. Després d’una estada a Itàlia, es va instal·lar a Barcelona, en una època en què l’estètica renaixentista s’imposava arreu i moltes esglésies renovaven la seva decoració d’acord amb l’estil de moda. Així, al llarg de trenta anys, Serafí va pintar, entre altres, el retaule major de l’ésglésia d’Arenys de Munt, el de Corpus Christi a Terrassa, el de Sant Romà a Lloret de Mar, l’altar major de l’església barcelonina dels Sants Just i Pastor i la capella de Sant Sever a Barcelona, així com les portes dels orgues de les catedrals de Barcelona, Tarragona i Vic. 

Com a poeta, El 1560 va publicar un sonet dedicat a Ausiàs March en una edició de les obres del poeta de Gandia. El 1561, el músic vigatà Pere Alberc i Vila (1517-1582) li va musicar un poema, De un desesperat de amor. El 1565 va editar un volum titulat Dos libres de poesia vulgar en llengua Cathalana, que contenia la seva obra poètica religiosa i profana: 170 sonets, madrigals, octaves rimes, epístoles, emblemes, cançons, danses i altres poemes. La seva lírica, que combina formats cultes i populars, és rica en jocs verbals i amb diversitat de mètriques i rimes, incloses les rimes fènix i les cobles esparses. La poesia amorosa té reflexos petrarquistes i conté, en un sonet, un reconeixement explícit a autors com Homer, Virgili, Ovidi, Dant, Petrarca i Ausiàs March.La mort li va impedir de publicar també una Arte poética en romance castellano, dedicada al rei Felip I d’Aragó (II de Castella), juntament amb un aplec de Silvas en castellà, que s'han perdut.

Modernament, han editat i comentat aquesta cançó Josep Alegret: «Una cançó de Pere Serafí», dins Narcís Garolera, Anàlisis i comentaris de textos literaris catalans, vol. 3, Curial,  Barcelona 1985; i August Bover, dins Pere Serafí: Antologia poètica. Edicions 62, Barcelona 1987. Dos estudis excel·lents, que recomano. Jo, tanmateix, no he fet servir cap d’aquestes dues edicions per publicar el poema, que transcric —com fa Alegret— de l’edició de 1565, tot regularitzant-ne mínimament la grafia i la puntuació segons un criteri personal, diferent del que han seguit els altres il·lustres editors.

GLOSSARI: llasseta, diminutiu de llassa, femení de la forma popular del cultisme las, vol dir ‘cansada’, però també ‘infeliç, desgraciada’, que és el sentit en què s’empra aquí (com en la cançó de la malmonjada que vam veure fa un temps: Lassa, mais m’agra valgut…). Dolenta no és adjectiu, sinó el participi present del verb doldre (com el castellà doliente); avui faríem servir el gerundi: patint, sofrint. Amieta, per aimieta, diminutiu del provençal aimia, ‘amiga’.

 

Podeu trobar les cançons de Pere Serafí en una edició de La Ilustració Catalana de 1840, digitalitzada per la Biblioteca Virtual Lluís Vives (B. V. Miguel de Cervantes), en aquest enllaç:

Vegeu un comentari d’aquesta cançó a l’excel·lent blog de Josep Bargalló, en aquest enllaç:

Escolteu-la musicada i cantada per Guillermina Motta en aquest altre enllaç:


Aquesta pintura, La flagel·lació de Crist, és de Pere Serafí i es troba al MNAC. La que encapçala el post, en canvi, no té res a veure amb el nostre poeta: és de John William Waterhouse (1849-1917) i es titula Spring spreads one green lap of flowers . Totes dues són de domini lliure, tretes de Vikimedia Commons.Els poemes de Serafí són així mateix de domini lliure, tenint present a més que no segueixo cap de les edicions publicades.