Delfos

Delfos
Temple d'Apol·lo a Delfos. Foto meva (2008)

dissabte, 31 de gener de 2015

Pons i Gallarza - Los tarongers de Sóller















Josep Maria Pons i Gallarza (1823-1894)
Los tarongers de Sóller 
 
A la marjada ombrívola
los tarongers s’acopen;
son fruit com l’or grogueja
dins de la ufana fosca.
Benhaja l’ombra quieta
dels tarongers de Sóller.
Passa l’oreig que arriba
tot cabdellant les ones,
i de les flors més blanques
porta la flaire dolça.
Benhaja l’ombra quieta
dels tarongers de Sóller.
La busquera que hi niua
per lo brancatge bota
o, fugint-ne, s’hi atura
dels olivars la tórtora.
Benhaja l’ombra quieta
dels tarongers de Sóller.
Lo rossinyol refila
i en el silenci escolta
com l’acompanya l’aigua
que fil a fil degota.
Benhaja l’ombra quieta
dels tarongers de Sóller.
Altívoles muntanyes
amunt la vall coronen;
lo sol ses llums hi senya,
sos trencs hi fan les ombres.
Benhaja l’ombra quieta
dels tarongers de Sóller.
Llunyanes, les cingleres
on l’àliga s’ajoca
el blau del cel retallen
ab sos cairells que es rompen.
Benhaja l’ombra quieta
dels tarongers de Sóller.
L’aigua a la torrentera
sota els pollancs s’escorre;
fuig lo vent que batega
les fulles tremoloses.
Benhaja l’ombra quieta
dels tarongers de Sóller.
Pel cor que amor somia
l’hora d’avui s’escola;
la de demà s’atansa,
mes la d’ahir no torna.
Benhaja l’ombra quieta
dels tarongers de Sóller.

Vet ací un poema que vaig aprendre de petit, ja que figurava en una antologia de poesia catalana d’abans de la guerra que el meu pare conservava i que és on vaig començar a estimar la poesia. 

Pons i Gallarza va néixer a Sant Andreu de Palomar (Barcelona) de pare mallorquí i mare castellana. Llicenciat en Filosofia i Lletres i en Dret, era catedràtic de retòrica a Barcelona i va ser un dels impulsors dels Jocs Florals el 1859. Poc després se’n va anar a exercir la docència a Mallorca, on va portar la llavor de la Renaixença i va promoure publicacions i activitats culturals en català, sense deixar els contactes amb la intel·lectualitat barcelonina. Va ser mestre de poetes com Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera i Gabriel Alomar. Va aplegar la seva obra poètica en el recull Poesies catalanes (1892), d’estètica classicitzant i un formalisme exquisit, centrada en bona part en la descripció del paisatge mallorquí, com en la seva celebrada L’olivera mallorquina.

La fotografia de Pons i Gallarza és de Jules Virenque (1824-1876) i fou publicada a l’edició de 1892 de les Poesies catalanes. Tant el text com la imatge són de domini públic.

dijous, 22 de gener de 2015

Serafí - Cançó
















Pere Serafí (~1505-1567)
Cançó

Sí·m lleví de bon matí
y aní-me'n tota soleta
y entrí-me'n dins mon jardí,
        de matinet
        l'aire dolcet
        la fa rira-riret,
per collir la violeta.
        Ay llasseta, què faré
        ni què diré?
        Val Déu, qu’estich dolenta!
        L'amor és, que·m tormenta.

A mon dolç amat trobí,
adormit sobre l'herbeta.
Despertà's dient així:
        de matinet
        l'aire dolcet
        la fa rira-riret
si vull ésser sa amieta.
        Ay llasseta, què faré
        ni què diré?
        Val Déu, qu’estich dolenta!
        L'amor és, que·m tormenta.

 Yo li'n responguí que sí,
 mas que no fos sentideta.
 Ay, que tant pler may prenguí,
         de matinet
         l'aire dolcet
         la fa rira-riret
 que·n restí consoladeta!
         Ay llasseta, què faré
         ni què diré?
         Val Déu, qu’estich dolenta!
         L'amor és, que·m tormenta.
  

Pere Serafí va ser un pintor i poeta català del segle XVI. Potser provenia de Xipre, ja que els seus coetanis li deien de renom lo Grech. Després d’una estada a Itàlia, es va instal·lar a Barcelona, en una època en què l’estètica renaixentista s’imposava arreu i moltes esglésies renovaven la seva decoració d’acord amb l’estil de moda. Així, al llarg de trenta anys, Serafí va pintar, entre altres, el retaule major de l’ésglésia d’Arenys de Munt, el de Corpus Christi a Terrassa, el de Sant Romà a Lloret de Mar, l’altar major de l’església barcelonina dels Sants Just i Pastor i la capella de Sant Sever a Barcelona, així com les portes dels orgues de les catedrals de Barcelona, Tarragona i Vic. 

Com a poeta, El 1560 va publicar un sonet dedicat a Ausiàs March en una edició de les obres del poeta de Gandia. El 1561, el músic vigatà Pere Alberc i Vila (1517-1582) li va musicar un poema, De un desesperat de amor. El 1565 va editar un volum titulat Dos libres de poesia vulgar en llengua Cathalana, que contenia la seva obra poètica religiosa i profana: 170 sonets, madrigals, octaves rimes, epístoles, emblemes, cançons, danses i altres poemes. La seva lírica, que combina formats cultes i populars, és rica en jocs verbals i amb diversitat de mètriques i rimes, incloses les rimes fènix i les cobles esparses. La poesia amorosa té reflexos petrarquistes i conté, en un sonet, un reconeixement explícit a autors com Homer, Virgili, Ovidi, Dant, Petrarca i Ausiàs March.La mort li va impedir de publicar també una Arte poética en romance castellano, dedicada al rei Felip I d’Aragó (II de Castella), juntament amb un aplec de Silvas en castellà, que s'han perdut.

Modernament, han editat i comentat aquesta cançó Josep Alegret: «Una cançó de Pere Serafí», dins Narcís Garolera, Anàlisis i comentaris de textos literaris catalans, vol. 3, Curial,  Barcelona 1985; i August Bover, dins Pere Serafí: Antologia poètica. Edicions 62, Barcelona 1987. Dos estudis excel·lents, que recomano. Jo, tanmateix, no he fet servir cap d’aquestes dues edicions per publicar el poema, que transcric —com fa Alegret— de l’edició de 1565, tot regularitzant-ne mínimament la grafia i la puntuació segons un criteri personal, diferent del que han seguit els altres il·lustres editors.

GLOSSARI: llasseta, diminutiu de llassa, femení de la forma popular del cultisme las, vol dir ‘cansada’, però també ‘infeliç, desgraciada’, que és el sentit en què s’empra aquí (com en la cançó de la malmonjada que vam veure fa un temps: Lassa, mais m’agra valgut…). Dolenta no és adjectiu, sinó el participi present del verb doldre (com el castellà doliente); avui faríem servir el gerundi: patint, sofrint. Amieta, per aimieta, diminutiu del provençal aimia, ‘amiga’.

 

Podeu trobar les cançons de Pere Serafí en una edició de La Ilustració Catalana de 1840, digitalitzada per la Biblioteca Virtual Lluís Vives (B. V. Miguel de Cervantes), en aquest enllaç:

Vegeu un comentari d’aquesta cançó a l’excel·lent blog de Josep Bargalló, en aquest enllaç:

Escolteu-la musicada i cantada per Guillermina Motta en aquest altre enllaç:


Aquesta pintura, La flagel·lació de Crist, és de Pere Serafí i es troba al MNAC. La que encapçala el post, en canvi, no té res a veure amb el nostre poeta: és de John William Waterhouse (1849-1917) i es titula Spring spreads one green lap of flowers . Totes dues són de domini lliure, tretes de Vikimedia Commons.Els poemes de Serafí són així mateix de domini lliure, tenint present a més que no segueixo cap de les edicions publicades.