Delfos

Delfos
Temple d'Apol·lo a Delfos. Foto meva (2008)

diumenge, 4 de desembre de 2016

Teofilo Folengo - Opus Macaronicarum



Teofilo Folengo (1491-1544)
OPUS MACARONICARUM (fragments)

[Merlini Cocaii apologetica in sui excusationem]

Quisquis es, o tu qui meum hoc grassiloquum
per legendo volumen ridere paras, ride,
sed non irride. Quia si dementer irridendo
rides, alter Marguttus rideas irrisus. [...]
Dicimus ‘se cagat adossum’, melius (fateor)
dici potuerat timet. Sed cur, inquam, fuit
repertum macaronicon?
Causa utique ridendi. Ergo ‘se cagat adossum’
positum est causa ridendi, et non orandi,
nam vulgariter dicimus, ‘el si caga adosso
di paura’, quando quidem vulgare eloquium,
est Macaronicis poetae latinizare. […] 
Praeterea si me ignorantem, minime
doctum, minime poeticum reperis et probas,
non erras, immo cedo, et fateor id humeris
meis pondus congruum non fuisse.
Verum qualem cognoscis talem tibi amicum accipe.

OBRA MACARRÒNICA
[Disculpa de Merlí Cocai en defensa pròpia]

Siguis qui siguis, tu que et disposes a riure
tot llegint el meu llibre de parlar gruixut,
riu, sí, però no te’n riguis. Perquè si rius
mentre rudement te’n burles, pot ben ser que riguis
i es riguin de tu, com un altre ridícul Margut. [...] 
Dic: «Es caga a les calces». Fóra millor, ho confesso,
dir «està espantat». Però, en tal cas, per a què
s’havia d’inventar el mot «macarrònic»?
Doncs, per fer riure! Per tant, dient «cagar»
vull fer-te riure, no pas resar; car, si en vulgar diem
«ell es caga de por» parlant comunament,
llatinitzar-ho és cosa de poetes macarrònics. [...]
Ara bé, si en llegir-me em consideres
ignorant, poc docte o no gaire bon poeta,
no t’equivoques pas, ho reconec; i admeto
que tant de pes no escau a mes espatlles.
Ja que em coneixes bé, accepta’m l’amistat.


Versió meva molt lliure de part del pròleg d’aquest curiós llibre, obra d’un renaixentista mantuà del segle XVI, Teofilo Folengo, humanista i humorista benedictí que va fer servir els pseudònims de Limerno Pitocco i Merlinus Cocaius, entre altres. Va publicar fins a 25 llibres, coneguts en conjunt com a ‘Maccheronee’ o ‘Opus Macaronica rum’, on parodiava i satiritzava tant els llibres cavallerescos com la poesia èpica i lírica llatina i italiana, des de Virgili fins a Dant i Ariosto. La seva obra, que barreja el llatí clàssic amb el vulgar més expressiu, retrata sense embuts la realitat social del seu temps; va influir en Rabelais —que el cita diverses vegades— i altres autors renaixentistes i barrocs. No en conec cap versió al català; tampoc fins ara al castellà, tot i que el doctor José Miguel Domínguez Leal està preparant la traducció del ‘Baldus’, una epopeia de 12.000 hexàmetres, i ja n’ha publicat alguns fragments al seu interessant blog “La poesía macarrónica en España”. “Margut” és un personatge de l’obra ‘Morgante’ de Luigi Pulci (1432-1484): un «gegant nan» que, literalment, es mor d’un atac de riure. 

Imatges: ‘Retrat de Teofilo Folengo’, per Girolamo Romani , Galleria degli Uffizi, Florència. Bust a la seva capella funerària. Portada d'una edició de la seva obra.


dijous, 1 de desembre de 2016

Pessoa - Mensagem


O DOS CASTELOS 

A Europa jaz, posta nos cotovelos:
De Oriente a Ocidente jaz, fitando,
E toldam-lhe românticos cabelos
Olhos gregos, lembrando.

O cotovelo esquerdo é recuado;
O direito é em ângulo disposto.
Aquele diz Itália onde é pousado;
Este diz Inglaterra onde, afastado,
A mão sustenta, em que se apoia o rosto.

Fita, com olhar esfíngico e fatal,
O Ocidente, futuro do passado.

O rosto com que fita é Portugal.

EL DELS CASTELLS

Europa jeu, reposada en els colzes:
d'Orient a Occident jeu, mirant,
i li oculten romàntics cabells
els ulls grecs, recordant.

Té el colze esquerre replegat;
el dret és disposat en forma d’angle.
Aquell duu el nom d’Itàlia, on és posat;
aquest diu Anglaterra on, allunyada,
sosté la mà, en què repenja el rostre.

Mira, amb esguard d’esfinx fatal,
vers l'Occident, futur del passat.

I la cara amb què mira és Portugal.


NUN’ ALVARES  PEREIRA

Que auréola te cerca?
É a espada que, volteando,
Faz que o ar alto perca
Seu azul negro e brando.

Mas que espada é que, erguida,
Faz esse halo no céu?
É Excalibur, a ungida,
Que o Rei Arthur te deu.

Sperança consumada,
S. Portugal em ser,
Ergue a luz da tua espada
Para a estrada se ver!

NUN’ALVARES PEREIRA

Quina aurèola t’encercla?
És l’espasa que, voltant,
fa que l’aire de dalt perdi
el seu blau negre i tou.

Quina espasa és, que, dreçada,
que aquest halo en el cel fa?
És Excalibur, la ungida,
que el Rei Artur et donà.

Esperança consumada,
Sant Portugal en persona,
alça la llum de l’espasa
per mostrar-nos el camí!
  


NEVOEIRO

Nem rei nem lei, nem paz nem guerra,
Define com perfil e ser
Este fulgor baço da terra
Que é Portugal a entristecer —
Brilho sem luz e sem arder,
Como o que o fogo-fátuo encerra.

Ninguém sabe que coisa quer,
Ninguém conhece que alma tem,
Nem o que é mal nem o que é bem.
(Que ânsia distante perto chora?)
Tudo é incerto e derradeiro.
Tudo é disperso, nada é inteiro.
Ó Portugal, hoje és nevoeiro...

É a hora!

BOIRA

Ni rei ni llei, ni pau ni guerra,
no defineix amb ser i perfil
aquest fulgor moix de la terra
que és Portugal, i fa entristir.—
Brill sense llum, i que no crema,
com el que el foc follet amaga.

Ningú no sap què vol,
ni coneix quina ànima té,
ni què és el mal ni què és el bé.
(Quina ànsia distant a prop plora?)
Tot és incert, tot és darrer.
Tot és dispers, res no és sencer.
Oh Portugal, avui ets boira...

És l'hora!


Mesagem’ (Missatge, 1935) va ser l’únic llibre de poemes en portuguès que Pessoa va publicar en vida. És un recull patriòtic, que tracta de l’antiga esplendor i posterior decadència de la seva pàtria. Es divideix en tres parts: Brasāo, la història medieval: els camps, els castells, la corona; Mar portuguès, l’època daurada dels navegants i conqueridors; i O Encoberto, que lamenta el declivi nacional, però acaba amb un alè d’esperança.

El primer poema que he escollit és el que obre el recull. S’hi descriu Europa, personificada com una dona ajaguda; els seus membres —Grècia, Itàlia, Anglaterra— són, per a ell, les arrels culturals europees. Europa jeu com mandrosa, però per mitjà de la seva cara, que és Portugal, mira vers l’occident, que és el futur, l’esperança d’una renovació.

El segon poema triat evoca la figura de Nuno Alvares Pereira (1360-1431), dit “el Sant Conestable”,  militar al servei del rei Joan I de Portugal, va lluitar contra el rei Joan I de Castella, que aspirava a la corona portuguesa. La victòria a la batalla d’Aljubarrota va consolidar la independència de Portugal. Més tard es va fer carmelita. A la seva mort, va ser considerat un sant, d’on la caracterització que en fa Pessoa (aurèola, espasa lluminosa, personificació de la santedat del país); però no va ser canonitzat fins al 2009.

En el tercer poema, que és l’últim del recull, es lamenta del declivi en què viu Portugal, immergit en una crisi política, econòmica, moral i identitària, i acaba dient-li que ja és hora d’aixecar-se i fer front al futur. Sempre és un bon missatge, aquest.

En conjunt, diria jo, el llibre és un missatge adreçat al seu país, que és vist com un ens viu, amb un passat gloriós i un potencial futur esperançador, però que viu sumit en una decadència de la qual el poeta intenta alliberar-lo.  

Imatges: a) Pessoa, en el conegut monument sedent, obra de Lagoa Henriques (1988), davant el cafè A Brasileira, de Lisboa.

b) José de Almada Negreiros (1893-1970), ‘Pessoa’, oli sobre tela (1954).

c) Monument a Nuno Alvares davant del monestir de Batalha. Dedicat a la benita i el Josep, que aquests dies corren per aquells verals.

d) José Malhoa (1855-1933) ‘As promessas’ (Les prometences), oli sobre fusta (1933). Museo Jose Malhoa, Caldas da Rainha.

e) Tomba de Pessoa al Mosterio dos Jerónimos, Lisboa.




dijous, 15 de setembre de 2016

Virgili - Camil·la


Virgili (segle I a.C.)
Eneida (fragment) – Camil·la

Després de tots aquests se’n ve Camil·la,
volsca de nació, menant l’exèrcit
de genets qui rutilen i floreixen
d’aram. És bel·licosa, no avesava
al fus ni a les canastes de Minerva
sos bells dits femenívols; ans és verge
feta a patir els combats durs i enrera
deixar el curs de l’aura voladora.
Que volés ella sobre l’espigatge
de messa no segada i amb ses petges
no trencaria les arestes frèvols.
I si fes via per enmig del pèlag
damunt la cresta en flor d’una bella ona,
no mullaria ses lleugeres plantes.
Tota la joventut escampadissa
per camps i cases i l’esbart de dones,
astorades la miren com s’allunya,
boca-badades i anhelants de veure
com la porpra reial i gloriosa
del mantell vela ses espatlles tendres,
com una agulla d’or sa cabellera
lligada té, com porta un buirac lici
i un tany de murta d’una pastoria
que porta un ferro punxagut de llança.

(Eneida, final del llibre setè. Versió de Llorenç Riber, 1917-18)

No em canso de reivindicar la bellesa de la versió catalana de l’Eneida que va fer el mallorquí mossèn Llorenç Riber en decasíl·labs, ens dos volums, els anys 1917-18. Hi ha també en català les dues versions de Miquel Dolç, en hexàmetres (1955) i en prosa (1973-78), així com la de Josep Bellés (1998), també en prosa. Aquí he triat la descripció de la valenta Camil·la, reina dels volscs i aliada dels rútuls, que al cant XI liderarà una estossinada de troians abans de morir heroicament. 

Imatges: a) bust suposadament de Virgili, a la tomba del poeta, a Nàpols. 
b) Camil·la occint Aunus al cant XI. Gravat de Wenzel Hollar (1607-1677), Thomas Fisher Rare Book Library, Toronto.


Anònim - La copa de Nèstor


Anònim (s. VIII a.C.)
La copa de Nèstor

ΝΕΣΤΟΡΟΣ:...:ΕΥΠΟΤΟΝ:ΠΟΤΕΡΙΟ[Ν]
ΗΟΣΔΑΤΟΔΕΠ[ΙΕ]ΣΙ:ΠΟΤΕΡΙ..:AΥΤΙΚΑΚΕΝΟΝ
ΗΙΜΕΡ[ΟΣ ΗΑΙΡ]ΕΣΕΙ:ΚΑΛΛΙΣΤ[ΕΦΑΝ]Ο:ΑΦΡΟΔΙΤΕΣ

Transcripció ortogràfica en grec:

Νέστορος [....] εποτ[ον] ποτήριο[ν]·
ς δ’ ν τοδε π[ίησι] ποτηρί[ου] ατίκα κνον
μερ[ος αρ]ήσει καλλιστ[εφάν]ου φροδίτης.

Versió catalana lliure, meva):

La copa de Nèstor, bona per a beure!
Qualsevol que en beurà, restarà totalment
atrapat pel desig de la ben coronada Afrodita.

L’autèntica “copa de Nèstor”, un preciós objecte d’or propietat del mític Nèstor, rei de Pilos, és esmentada en uns versos famosos de ‘La Ilíada’ (XI, 632-637, en versió de Jaume Pòrtulas):

“Una copa molt bella, que l’ancià portà de sa casa,
clavetejada amb claus d’or. Tenia unes nanses,
quatre; al costat de cada nansa, dues colomes d’or
hi picotejaven; i dos suports, sota les nanses.
Un cop plena, qualsevol altre l’hauria mogut amb prou feines
de taula; Nèstor, que ara era un vell, l’aixecava sens pena.”


El 1876, l’arqueòleg Heinrich Schliemann va trobar una rica copa d’or a les seves excavacions a Micenes i la va atribuir a aquest personatge èpic, tot i la que va trobar era força més petita, i tan sols té dues nanses i quatre ocells, en aquest cas falcons. La copa de Micenes data possiblement del segle XV a.C. (abans de l’època de la suposada guerra de Troia), i es conserva al Museu Arqueològic Nacional d’Atenes.

Ara bé, el 1954, a Ischia (Itàlia, a la badia de Nàpols: antiga colònia grega de Pitecusa) es va trobar una copa o tassa de ceràmica del segle VIII a.C., d’estil Geomètric Tardà, amb una inscripció que és de les més antigues que s’han trobat en grec. En poso la transcripció epigràfica, seguida de l’ortogràfica grega. El text (escrit de dreta a esquerra i amb les lletres invertides especularment: una primera línia en prosa, o potser en un trímetre iàmbic irregular; les altres dues en perfectes hexàmetres) és una paròdia del poema homèric (deixant a part que el propietari de la copa es digués també, o no, Nèstor), i sosté que a aquell qui en begui (sens dubte, no tant per virtut de la copa com del seu contingut) li vindrà una trempera descomunal. Els simposis dels grecs arcaics devien ser prou divertits, pel que sembla...



La copa de ceràmica es conserva en el museu de Villa Arbusto, a Lacco Ameno (Ischia). A causa de la seva antiguitat, la inscripció ha estat objecte de nombrosos estudis filològics; vegeu-ne un resum a l’excel·lent llibre de Jaume Pòrtulas Introducció a la Ilíada (Alpha, 2008).


dilluns, 22 d’agost de 2016

Savall - De mal saber


Ramon Savall (segle XIV)
De mal saber

De mal saber, amb verinós coratge
e rabejats, dur, inic ez anterc
són hui les gents, que no vei, tant no cerc,
que el baix a l’alt vulla dar avantatge;
tant és l’ergull e l’enveja que s’han,
que no s’hi veu cominal pauc ne gran,
per què vem tuit capvall a mal viatje.

Pensar no puix que els hòmens de paratge
haguessen rei, si fos a llur voler;
ço qui els fig mes e els fa lo cor doler
és temps de pau, com no han sou ne gatge.
Los ciutadans fan estament reial,
en llur vestir meten guany e cabal:
en breu fondran e mudaran penatge.

Dels mercaders és cosa fort salvatge
qui els veu anar cavalcant a tropells,
rient, cantant, folrats de belles pells,
per què sovent n’hi tornen amb guiatge.
Dels menestrals, mal dir e ben menjar
és llur deport e no molt treballar.
Aital se fa de cascú son missatge.

Pagesos veig que es llancen a carnatge
per ben venjar, menant bandositats;
pentinats van, amb los collars brodats;
e no us penseu dubten de fer ultratge
per punt d’honor a qui es vulla que fos.
De feina fer los és fort enutjós,
per què mant jorn han pa sens companatge.

De neguns homs, llurs obres ne llenguatge
no s’entén hui, tan falçat han llur cor.
Malvestat viu e la bondat hi mor;
pau no s’hi té, ne fe ne homenatge.
Los grans prínceps e los majors prelats
del dret camí són del tot desviats
per punt d’honor: qui es vol n’haja damnatge!

Dona del mon, qui fes lo pariatge
de Déu e hom per qui fom reparats,
pregats per nós, qui som descaminats,
lo vostre Fill, qui en vós féu son hostatge.

Mete’s cascú la mà en son coratge
e veja si d’aicests mal és tocats,
e, si ho veu clar, lluny-se de tals barats.
Prenets mos dits per peres e formatge.

[La gent, avui, és de mal saber, de cor verinós, rabejats, durs, injustos i tossuts; no veig, per més que busco, que els de baix vulguin donar avantatge als de dalt, tant és l’orgull i l’enveja que es tenen; per això anem tots cap avall a mal viatge.

No crec que els nobles tinguessin rei, si de llur voler depengués; allò que més els fereix i els dol és el temps de pau, perquè no tenen sou ni guany. I els ciutadans imiten l’estament reial, i es gasten guanys i cabals en els vestits: aviat se’ls fondran i mudaran de pelatge.

Dels mercaders, és cosa ben salvatge veure’ls cavalcar, rient i cantant, guarnits amb boniques pells: per això sovint han de tornar acompanyats. I els menestrals, parlar malament i menjar és llur esport, i no treballar gaire. Així es fa cadascú servidor de si mateix.

Veig pagesos que es llencena fer estralls per venjança, i menen bandositats; van ben pentinats, amb colls brodats; i no penseu que dubtin a fer ultratge a qualsevol qui fos. Fer feina els és molt enutjós, per això molts dies han de menjar pa sense res més.

De cap home, ni de llurs obres ni llenguatge no s’entén res avui; tan fals tenen llur cor. La malvestat hi viu i la bondat hi mor; de pau, no se’n té, ni fe ni respecte. Els grans príceps i els majors prelats, del camí dret s’han ben desviat per punt d’honor: tant els fa que qualsevol en rebi perjudici.

Dona del món, que vàreu parir un Déu i home per qui fórem redimits, pregueu per nosaltres, que estem desencaminats, al vostre Fill, que en Vós féu son estatge. Que cadascú es posi la mà al cor i vegi si d’aquests mals és tocat; i si ho veu clar, s’allunyi de tals enganys. Preneu els meus mots per peres i formatge (que us siguin profitosos).] (Assaig meu de versió en prosa.)


Una curiosa anàlisi de la societat del seu temps, per aquest patrici barceloní, ciutadà honrat mort el 1415, de llenguatge català aprovençalat, que troba que el món va de mal borràs i que tots els estaments socials es comporten de forma inapropiada. Per una part, la noblesa no reconeix l'autoritat reial; per altra banda, el rei no convoca les Corts com era preceptiu, no respecta els privilegis de les ciutats i només escolta els seus mals consellers. Els ciutadans i els burgesos aspiren a ascendir socialment i es vesteixen com cavallers, i cavalquen i folguen sense mesura, i no treballen. I els pagesos (s'acostava la revolta dels remences) alcen bandositats per venjar els mals tractes que reben, i tampoc no treballen. En resum, que el país se'n va en orris. En Savall pertanyia a les classes dirigents, conservadores per definició, i lògicament temia els avalots, però també era capaç d'identificar el mal comportament dels poderosos. Malgrat l’evolució del món sis-cents anys després, potser la seva anàlisi no aniria tan desencaminada tampoc avui dia. 

Ramon Savall va ser membre del Consell de Cent barceloní, i va arribar a ser conseller en cap; també va ser batlle general de Catalunya i mestre racional del rei Martí l’Humà. Amic de Bernat Metge i de Francesc Eiximenis, només se’ns ha conservat aquest sirventès moral. 

El poema el va publicar Mariano Baselga a ‘El cancionero catalán de la Universidad de Zaragoza’ (1896) i ha estat reproduït per Joan Lluís Marfany a ‘Poesia catalana medieval’ (1974). He intentat modernitzar l’accentuació, la puntuació i la separació de mots del text original, reduint elisions, simplificant grups consonàntics i fent-hi algun canvi ortogràfic més.

Imatges: 1) Ramon Savall, assegut en posició d'orant, en un manuscrit del Terç del Chrestià de Francesc Eiximenis (Biblioteca Nacional Madrid). Segons explica Martí de Riquer (Història de la literatura catalana, vol. I, 1964), aquest manuscrit devia ser encarregat pel mateix Savall (o per algú que l'hi volia regalar), i per això en aquesta miniatura hi apareix Ramon Savall, aleshores conseller en cap de Barcelona, amb el seu escut d'armes a la dreta. Apareix assegut, i als seus peus una inscripció diu "Ramon Çavall, ciutadà de Barchinona. Primogènit en la obra del Crestià". A l'esquerra de la il·lustració hi ha sis personatges, de qui els textos diuen: "Conseyllers e regidors de la ciutat de Barchelona"; i cinc d'ells porten les següents etiquetes: "Mals ecclesiàstuchs e prínceps", "Mals conseyllers e officials", "Mals cavallers e ciutadans", "Mal avocats, notaris e jutges" i "Mals navegants, mercaders, menestrals, pagesos, fembres e servicials". A la dreta de la imatge, sis personatges més, cinc dels quals estan etiquetats així: "Mal cogitar" (mal pensar), "Mal obrar", "Mal parlar", "Mal perseverar" i "Mal morir". I a la vora del setial hi diu: "Mala rayl (arrel), mal arbre, mala flor e mal fruyt". En Savall, que mira un àngel, porta un escrit que diu: "Mossènyer: vulles-me informar com poré a tants mals contrastar", i l'àngel li respon: "En aquest libre studiaràs diligentment, e quí veuràs com pots als presents mals scapar prestament", i li mostra un llibre obert, que no és altres que el Terç del Chrestià d'Eiximenis. Veiem, doncs, que el que va fer aquest dibuix sabia quina opinió negativa tenia el conseller en cap de tots els estaments socials del país, i com desitjava ell poder-se'n deslliurar; per la qual cosa demanava ajut a l'àngel, qui li oferia, com a solució, una enciclopèdia que explica com s'ha de comportar el bon cristià.
2) Pàgina sencera del manuscrit, on es pot veure, a part de l'encapçalament que hem descrit amb detall, una caplletra amb l'escut d'En Savall; escut que torna a aparèixer al capdavall del foli, a dreta i esquerra. 

Pere Terç - El vot del paó



Pere III el Cerimoniós (1319-1387)
“El vot del paó”

 A vós me do, senyora de valor,
 al present jorn, per vostra gran honor,
 e fait de me segons la bona usança
 de les grans corts d’Anglaterra e de França;
 e pregui tots, cavallers e donzells,
 nobles barons e escuders isnells,
 dones presants e donzelles gentils,
 que en me votar vullets seguir l’estils
 e que li vot sien mès en escrit,
 e puis veurem tots si l’hauran complit.

[A vós m’ofereixo, senyora de valor, el dia d’avui, pel vostre gran honor, i faig de mi, segons la bona usança de les grans corts d’Anglaterra i de França; i prego a tots, cavallers i donzells, nobles barons i escuders graciosos, dones de preu i donzelles gentils, que en votar-me vulgueu seguir l’estil; i que els vots siguin posats per escrit, i després veurem si tots els hauran complert.]


Aquest poema anònim va ser atribuït per Manuel Milà i Fontanals al rei Pere III. L’única prova: el fet que el poema va ser presentat en un banquet que el rei oferia als seus cortesans més nobles, per commemorar el seu casament amb la reina Sibil·la de Fortià. Era el gener de 1381, al palau de l’Aljaferia de Saragossa. Després del convit, i mentre sonava la música, hom va portar a la taula reial un paó (no sé si viu o dissecat) amb les plomes de la cua obertes fent roda. L’animal duia penjat al coll aquest poema. Com es veu, els versos demanen a tots els comensals que facin un vot —és a dir, una promesa, un compromís públic— que després seria posat per escrit per poder comprovar posteriorment si tothom hauria complert allò que s’havia proposat.


Martí de Riquer (Història de la literatura catalana, vol. I, 1964) explica que, tal com afirma el poema, aquesta cerimònia cavalleresca s’havia celebrat diverses vegades a les corts angleses i franceses. Els cavallers, sobre un paó o un faisà, pronunciaven vots anunciant gestes difícils de complir, per honorar així una personalitat —en el nostre cas, la reina Sibil·la— i posar-se al seu servei. Riquer documenta un poema, els “Vœux du paon”, de Jacques de Longuyon, del 1312, i que molt després, el 1454, a la cort de Felip el Bo de Borgonya, a Lille, es van prinunciar uns “Vots del faisà”. I també esmenta que el Marquès de Santillana, al seu Prohemio, fa esment d’un poema castellà, avui perdut, que es titulava “Los votos del pavón”. Riquer, citant Milà, recorda que els versos del nostre poemet són anònims, però no descarta que els hagués escrit el rei Cerimoniós, bon amador de les lletres. El poema és en un català aprovençalat, cosa habitual en aquella època.  L’he transcrit regularitzant l’accentuació i fent alguna petita modernització ortogràfica.




Imatges: 1) El rei Pere III, de Jaume Mateu, pintura al tremp sobre fusta de pi (1427). Museu Nacional d’Art de Catalunya.
2) Escut del rei Pere III a la porta del monestir de Santa Maria de Poblet.
3) Sibil·la de Fortià, del “Mestre de Daroca”, a l’església de San Miguel de Daroca. Cap a 1381.
4) Caplletra de les ‘Ordinacions fetes per lo senyor Pere Terç d’Aragó sobre lo regiment de tots los oficials de la usa cort’ (1344), que mostra el rei En Pere assegut al tron. Bibliothèque Nationale de France, ms,. 99, foli 1.

dimarts, 16 d’agost de 2016

Ausiàs March - Cants d'Amor


Ausiàs March (1400-1459)
La sinceritat en els Cants d'Amor

Lir entre carts,      tant vos am purament,
que m'és dolor      com no·m poreu amar
sinó d'amor      que solen praticar
los amadors      amant comunament.   [LXI, 41-44]

En aquesta tornada, com en diversos altres poemes marquians, Ausiàs descriu, en un procés sistemàtic d’interiorització, la gran tensió que li causa l’anhel mai no satisfet d’un amor espiritual pur, en contrast amb la pobra realitat de l’amor carnal (l’apetit, el foll amor) que li poden oferir les dones:

Lo bon voler      cerquí, no sabent hon;
los apetits      he trobat en molt loch.    [LXXI, 45-46]

En aquest mateix poema no s’està de blasmar les dones com a ésser concupiscents i folls, una concessió evident al tòpic literari de la misogínia medieval:

Qui en amor      és ben apercebut,
sab que jamés      dona tench voler ferm:
cor deshonest      y enteniment enferm
los toll Amor      e no l'an percebut.
Com res del món      sens honestat no dur,
e delitar      sens entendr·om no pot,
e dones han      poqua part de tal dot,
Amor no pot      en elles fer atur.   [LXXI, 65-72]

Graesch a Déu      faent-me tant de bé
que mon voler      no·s dellita·n llur cor,
hoc en lo cors,      e no·m dupte que·n plor,
car per son preu      yo só cert que n'hauré.
Lur cap no val,      perque no y ha cervell,
tot l'àls és bo      segons a qué serveix:
linatge d'om,      mijançant elles, creix;
lur ésser fon      per aumentar aquell.
Maldich lo temps      que fuy menys de consell,
dones amant      més que a mi mateix;
ama-les tal      qui bé no les coneix,
e yo·m confés      que fuy lo foll aquell.    [LXXI, 97-108]

En unes notes que he repescat de quan, fa ja no poques dècades, estudiava, em plantejava el dubte de si March era prou sincer quan expressava aquesta tensió. Aquest anhel d’un amor pur em semblava contradictori amb la visió d’aquell altre Ausiàs, que s’autoanomenava el “pus estrem amador”:

Yo son aquell      pus estrem amador,
aprés d'aquell      a qui Déu vida tol:
puys yo son viu,      mon cor no mostra dol
tant com la mort      per sa strema dolor.
A bé o mal      d'amor yo só dispost,
mas per mon fat      Fortuna cas no·m porta;
tot esvetlat,      ab desbarrada porta,
me trobarà      faent humil respost.    [XLVI, 41-48]

March , desenvolupant la doctrina tomista-aristotèlica i allunyant-se de “l’estil dels trobadors”, distingia dues classes d’amor: l’amor honest i l’amor delitable, a les quals afegia encara una tercera possibilitat,  el “profit amable”:

Tot entenent     amador mi entenga,
puys mon parlar     de amor no s'aparta,
e l'amador     qu·en apetit se farta,
lo meu parlar     no·m pens que bé comprenga.
Tres amors són     per on amadós amen:
l'u és honest,     e l'altre delitable;
del terç me call,     qu·és lo profit amable,
per que·ls amats     lurs amants no reamen.
Los dos hunits     en nós se poden pendre,
si lurs dos fochs     han loch en nós d'encendre.   [LXXXVII, 1-8]

L’amor honest seria la unió espiritual dels amants, basada en la pura contemplació de la persona amada, altament idealitzada; i l’amor delitable seria el sensual, que dóna delit als sentits, però és efímer (“aquell plaer qu·en fastig volant passa” [XVIII, 48]) . El poeta defensa la coexistència d’aquestes dos amors, si tots dos són capaços d’encendre llurs focs en el seu esperit. En canvi, rebutja l’amor profitós o interessat, que manca de reciprocitat, ja que els amats no “reamen” llurs amants.

March es proclama a si mateix expert en l’assoliment d’aquell nivell d’amor sublim:

Ffantasiant,     Amor a mi descobre
los grans secrets     c·als pus suptils amaga,
e mon jorn clar     als hòmens és nit fosqua,
e visch de ço     que persones no tasten.
Tant en Amor     l'esperit meu contempla,
que par del tot     fora del cors s'aparte,
car mos desigs     no són trobats en home,
sinó en tal      que la carn punt no·l torbe.

Ma carn no sent      aquell desig sensible,
e l'esperit     obres d'amor cobeja;
d'aquell cech foch      qui·lls amadors s'escalfen,
paor no·m trob     que yo me'n poqués ardre.
Un altr·esguart     lo meu voler pratica
quant en amar-     vos, dona, se contenta,
que no han cells     qui amadors se mostren
passionats      e contr·Amor no dignes.    [XVIII, 1-16]

Però aviat s’adona que les dames que ell estima no arriben a assolir aquest mateix nivell de sublimitat, i en altres ocasions és ell mateix qui no s’ha mostrat a l’alçada de les seves pròpies expectatives, massa elevades:

Si la que am      és fora d’aquest segle,
la major part    d’aquella és en ésser;
e quant al món    en carn ella vivia,
son esperit    yo volguí amar simple.
E donchs, quant més    qu·en present res no·m torba?
Ella vivint,    la carn m’era rebel·le;
los grans contrasts    de nostres parts discordes
canten, forçats,    acort, e, de grat, contra.    [XCIX, 113-120]

De tota manera. hem de pensar que el March “pessimista”, reflexiu, que rebutja l’amor carnal és un home de certa edat, mentre que, segons ell mateix, el March jove hyavia estat un fogós amador sensual que no s’entretenia a fer reflexions morals a l’hora de festejar una dona.

Coratge meu,      a pendre sforç molt tart,
no piadós      de tots los qui·t sostenen:
l'arma y lo cos      a departir-se vénen;
per tu ser flach,      lo cos de viur·és fart;
mos ulls no són      lliberts fer son offici,
mon pas és tolt,      ma lengua no·m profita;
e d'açò      la Vergonya·s delita,
com só plaguat      de tan vergonyós vici. [...]

En tots aquells     on gran amor no penja,
son giny no pot     de Vergonya, ne força;
a mi he pochs     a son voler nos força,
nostre voler     nostres enemichs venja.
Aquest voler     Desig i Amor sostenen,
causa d'aquests     sou vós, a qui s'esguarden;
creure no pusch     vostres sentiments tarden
en descobrir     los mals que per vós vénen.

O foll· Amor,     aquells dolors sostenen
que cerquen fi     lla on fi no pot ésser;
de llur treball     no·s mostra res en ésser,
e són aquests    los qui de vós s'encenen.   [XLIII, 1-8, 33-44]
¿Pot ser que un amador tan gran acabés obsessionat per la buidor que diu que troba en l’amor carnal? De debò, que el March madur era en això ben sincer? Potser sí, que ens ho hem de creure, de tant que ho repeteix. Ara bé, en altres afirmacions que fa al llarg de la seva obra no ho sembla pas tant.  Per exemple: quan parla del refús dels béns terrenals:

Per consegüent      lo meu consell yo don:
que vostr·amich      hus dels dinés axí:
que solament      ne prenga per a ssi,
tan com mester      al necessari són;
e lo restant      partesc·als qui no han,
car no·n traurà      d'aquells son propi bé,
hoc hun bé fals      que tost se'n va e ve,
tal que·l pus rich      és lo més pobrejant.    [CIII, 49-56]

Queda molt bé, donar aquests consells austers i evangèlics; però sabem per la seva biografia que en March, com a bon senyor feudal, pledejava contínuament en defensa dels seus privilegis. Per tant, la seva teoria s’allunyava de la seva pràctica. Una altra cosa fóra que, en la seva maduresa, hagués reflexionat, i també ací, igual com quan parla d’amor, ens transmeti les reflexions a què l’experiència l’ha emmenat.

Així mateix, moltes de les seves lloances a la Dama (LV, 9-12; LXXXVIII, 25-28] tenen tot l’aire d’un tòpic cortès; i la representació en Lucrecia d’Alagno de la Dama Ideal (CXXII-b, 27-40] no passa de ser una plasenteria galant o directament aduladora. O el desig de morir per amor, una mera exageració retòrica:

ja mos desigs      no saben elegir
vida ne mort,      qual és la millor triha;
natura·n mi      usa de maestria
e pren la mort      per major dan fugir.     [XXVII, 37-40]

Comparem-ho, si no, amb aquesta altra afirmació, més raonable, on deixa clar que hom no es mor pas de dolor:

O amadors!      No us caygua del recort
un fet tan car      per sola stranyedat:
yo, gran parler,      dos anys só mut estat;
no cregau, donchs,      que dolor done mort.     [LV, 33-36]

En canvi, sí que crec autèntic el dolor que expressa per la pèrdua de l’esposa.

[...] Y asò·m fa brega
tal e tan fort,      qu·altre matant, mi mata.
No ssé com és      que lo cor no m'esclata.    [XCII, 138-140]

Als que la Mort      toll la muller aymia
sabran jutjar      part de la dolor mia.      [XCII, 179-180]


L’evolució dels Cants d’Amor d’Ausiàs March va paral·lela amb el seu envelliment, però no hi trobem poemes “goliardescos” exaltant l’amor foll que ell mateix confessa haver seguit. Al contrari, tota la seva poesia amorosa reflecteix el conflicte moral entre la seva voluntat d’amor pur i la realitat de les seves mancances i fracassos. Però els poemes només estan enfocats a l’exaltació d’aquell amor sublim, o a la constatació de l’existència d’alternatives més comunes a la majoria dels amants, ell inclòs.

Agrupats, com es fa generalment, els Cants d’Amor pels senyals de llurs destinatàries, els poemes del cicle dedicat a “Plena de seny” ja expressen una voluntat de superar l’amor estrictament carnal i enfocar una relació espiritual; però la Dama no respon. En el cicle de “Llir entre cards” ja s’aparta de la carnalitat i postula una contemplació gairebé mística de la Dama; la qual, tanmateix, prefereix unir-se amb un “hom pech”, un home vulgar, per a desesperació del poeta. En el cicle “Amor, Amor”, ja de maduresa,  és on March sembla adonar-se que no n’hi ha prou amb l’amor intel·lectual i contemplatiu, i evoca la seva jovenesa, en què estimava desesperadament. En el breu cicle “Mon darrer bé”, Ausiàs, ja “vell” (per al seu temps: va morir als 59), s’enamora encara d’una dona i sembla recuperar l’alegria. Finalment, el cicle “Oh foll· Amor” oposa l’amor pur amb els que el poeta havia experimentat en la seva vida: March se sent pecador i impur, es penedeix de les seves febleses i demana perdó a Déu, alhora que s’endinsa encara més en els Cants de Mort i la poesia espiritual, que ja havia anat conreant paral·lelament amb els poemes amorosos.


En resum, jo també he evolucionat, i ara, malgrat els dubtes de les meves notes de joventut, m’inclino a creure que l’evolució del pensament marquià respecte a l’amor carnal fóra en línies generals sincera. Tota la seva obra, certament, és influïda per la poesia dels trobadors, així com per Dant, Petrarca i els Stilnovisti, per les lectures bíbliques i de clàssics llatins i alhora per la filosofia d’Aristòtil i de Tomàs d’Aquino. Les influències italianes, superant les trobadoresques, encarrilarien l’obra de March vers la percepció de l’Amor com una cosa espiritual i intel·lectual, allunyada de la carnalitat; i l’edat, així com les experiències de la mort de dues dones i el sentiment de proximitat del propi traspàs, l’haurien mogut a rebutjar la seva vida “llicenciosa” passada i enfocar el conjunt de les seves reflexions amb l’objectiu de salvar la seva ànima tot blasmant els plaers, ja llunyans, del seu cos.

Imatges:  Imatges: 1) Taula de Sant Sebastià (segle XV) a la Col·legiata de Xàtiva, atribuïda a Jacomart; hom cregué que era l’efígie d’Ausiàs March. 2) Sepultura de March a la catedral de València. 3) Medalló amb l’efígie d’Ausiàs March a la sala de personatges il·lustres del Palau del Marquès de Dosaigües, a València. 4) Monument a Ausiàs March, Gandia. Obra de Josep Rausell i Sanchis (1929).


dissabte, 13 d’agost de 2016

Ausiàs March - Cell qui d'altruy


Ausiàs March
Cant XL – Cell qui d’altruy

Cell qui d'altruy rep enuig e plaer
e perdre vol totalment sa amistat,
és-li mester haja per oblidat
tot lo plaer, havent-ne desesper;
e tot primer que es lluny de sa presença
e del plaer no sia recordant,
car si aquell li és present al davant,
enyorament dobla sa benvolença.

Tres coses són que allunyen bon voler:
dany e desalt e gran iniquitat.
Al propi bé hom és tan inclinat
que no vol bé d'on gran dany pot haver.
En gran desalt no ens basta la potença
que cell amem qui ens és desagradant;
lo nostre esforç no sap fer en nós tant
que el prim voler no vinga en malvolença.

Iniquitat met l'hom en desesper,
avorrint Déu, senyor qui l'ha creat
—ço fa lo seny de l'hom quan és irat,
se avorrint, amant-se tant primer–.
Aprés de si, l'hom ama sa semença,
tant que lo nan cuida ésser gegant,
e tant pot ser envers nós mal usant,
que en mal voler giram nostra sciença.

Sí com l'hom fort qui s’egual de poder
ab l'enemic qui li és davant posat
—fins que l'un d'ells és per l'altre sobrat,
algú no pot negun dret juí fer—,
tot enaixí no puc donar sentença
entre Amor ab Oy desacordant:
cascú d'aquests en mi és tant puixant,
que mon saber no hi coneix diferença.

Amor al camp no fon lo pus darrer,
mas Oy venc lla d'armes tan esforçat
que al pus extrem del camp l'ha derrocat,
que jo em pensí no es pogués mai refer;
mas no el fallí Amor sota valença:
mon foll Voler li fou prest ajudant;
Oy donà crit dient: "O las, e quant
tarda Raó qui em tolga de temença!"

Tornada

Suplic a Déu que em tolga coneixença,
o, volent Ell, ús jo de passió,
d'aquella que sia prop de raó,
lleixant Amor qui em traeix en creença.

Intent de glossa: Aquell qui ha rebut d’algú (s’entén: de la persona estimada) alhora enuig i plaer (plaer perquè l’estima, enuig perquè no és correspost) i vol posar fi a la seva relació, necessàriament ha d’oblidar el plaer que en rebia, ja que si recorda els bons moments, acabarà mostrant benvolença. Hi ha tres coses que allunyen la benvolença: el dany, el disgust o desplaer i la iniquitat o injustícia. Com que tothom se sent inclinat a aconseguir el propi bé, ha de rebutjar allò que li causa dany. Així mateix, no podem veure amb bons ulls aquella persona qui ens causa disgust o desplaer. Al seu torn, la iniquitat i la injustícia fan que l’home es desesperi, desconfiï de Déu i arribi a desitjar la mort, tot i que normalment hom estima molt la vida.

Així com un home fort, davant d’un enemic igualment fort, no pot saber com acabarà el combat fins que l’un dels dos venci, així el poeta no pot saber si en ell vencerà l’Amor o bé l’Odi (“Oy”), ja que tots dos dintre ell són igual de poderosos. L’Amor entrà a la lluita amb valentia, però l’Odi el va abatre; és llavors que el Voler (la folla voluntat del poeta, poc assenyada) decideix ajudar l’Amor. Llavors l’Odi es lamenta que la Raó no el vingui a socórrer (fent posar seny al poeta perquè no ajudi l’Amor). A l’oposició entre Odi i Amor s’hi afegeix, doncs, l’oposició entre Voluntat i Raó, que és com dir entre el cor i la ment, o entre el desig i el seny.

A la tornada, el poeta demana a Déu que li faci perdre el coneixement (causa dels seus trastorns), o bé que li infongui una passió assenyada, raonable, que l’aparti de l’Amor foll, que el traeix. Vaja, una petita filigrana filosòfica. 

M’he permès d’adaptar una mica la grafia del poema, simplificant grups consonàntics, desfent elisions i abreviatures i poca cosa més. 


Imatges: 1) Taula de Sant Sebastià (segle XV) a la Col·legiata de Xàtiva, atribuïda a Jacomart; hom cregué que era l’efígie d’Ausiàs March.
2) Monument a Ausiàs March, Gandia. Obra de Josep Rausell i Sanchis (1929).