Delfos

Delfos
Temple d'Apol·lo a Delfos. Foto meva (2008)

diumenge, 4 de desembre de 2016

Teofilo Folengo - Opus Macaronicarum



Teofilo Folengo (1491-1544)
OPUS MACARONICARUM (fragments)

[Merlini Cocaii apologetica in sui excusationem]

Quisquis es, o tu qui meum hoc grassiloquum
per legendo volumen ridere paras, ride,
sed non irride. Quia si dementer irridendo
rides, alter Marguttus rideas irrisus. [...]
Dicimus ‘se cagat adossum’, melius (fateor)
dici potuerat timet. Sed cur, inquam, fuit
repertum macaronicon?
Causa utique ridendi. Ergo ‘se cagat adossum’
positum est causa ridendi, et non orandi,
nam vulgariter dicimus, ‘el si caga adosso
di paura’, quando quidem vulgare eloquium,
est Macaronicis poetae latinizare. […] 
Praeterea si me ignorantem, minime
doctum, minime poeticum reperis et probas,
non erras, immo cedo, et fateor id humeris
meis pondus congruum non fuisse.
Verum qualem cognoscis talem tibi amicum accipe.

OBRA MACARRÒNICA
[Disculpa de Merlí Cocai en defensa pròpia]

Siguis qui siguis, tu que et disposes a riure
tot llegint el meu llibre de parlar gruixut,
riu, sí, però no te’n riguis. Perquè si rius
mentre rudement te’n burles, pot ben ser que riguis
i es riguin de tu, com un altre ridícul Margut. [...] 
Dic: «Es caga a les calces». Fóra millor, ho confesso,
dir «està espantat». Però, en tal cas, per a què
s’havia d’inventar el mot «macarrònic»?
Doncs, per fer riure! Per tant, dient «cagar»
vull fer-te riure, no pas resar; car, si en vulgar diem
«ell es caga de por» parlant comunament,
llatinitzar-ho és cosa de poetes macarrònics. [...]
Ara bé, si en llegir-me em consideres
ignorant, poc docte o no gaire bon poeta,
no t’equivoques pas, ho reconec; i admeto
que tant de pes no escau a mes espatlles.
Ja que em coneixes bé, accepta’m l’amistat.


Versió meva molt lliure de part del pròleg d’aquest curiós llibre, obra d’un renaixentista mantuà del segle XVI, Teofilo Folengo, humanista i humorista benedictí que va fer servir els pseudònims de Limerno Pitocco i Merlinus Cocaius, entre altres. Va publicar fins a 25 llibres, coneguts en conjunt com a ‘Maccheronee’ o ‘Opus Macaronica rum’, on parodiava i satiritzava tant els llibres cavallerescos com la poesia èpica i lírica llatina i italiana, des de Virgili fins a Dant i Ariosto. La seva obra, que barreja el llatí clàssic amb el vulgar més expressiu, retrata sense embuts la realitat social del seu temps; va influir en Rabelais —que el cita diverses vegades— i altres autors renaixentistes i barrocs. No en conec cap versió al català; tampoc fins ara al castellà, tot i que el doctor José Miguel Domínguez Leal està preparant la traducció del ‘Baldus’, una epopeia de 12.000 hexàmetres, i ja n’ha publicat alguns fragments al seu interessant blog “La poesía macarrónica en España”. “Margut” és un personatge de l’obra ‘Morgante’ de Luigi Pulci (1432-1484): un «gegant nan» que, literalment, es mor d’un atac de riure. 

Imatges: ‘Retrat de Teofilo Folengo’, per Girolamo Romani , Galleria degli Uffizi, Florència. Bust a la seva capella funerària. Portada d'una edició de la seva obra.


dijous, 1 de desembre de 2016

Pessoa - Mensagem


O DOS CASTELOS 

A Europa jaz, posta nos cotovelos:
De Oriente a Ocidente jaz, fitando,
E toldam-lhe românticos cabelos
Olhos gregos, lembrando.

O cotovelo esquerdo é recuado;
O direito é em ângulo disposto.
Aquele diz Itália onde é pousado;
Este diz Inglaterra onde, afastado,
A mão sustenta, em que se apoia o rosto.

Fita, com olhar esfíngico e fatal,
O Ocidente, futuro do passado.

O rosto com que fita é Portugal.

EL DELS CASTELLS

Europa jeu, reposada en els colzes:
d'Orient a Occident jeu, mirant,
i li oculten romàntics cabells
els ulls grecs, recordant.

Té el colze esquerre replegat;
el dret és disposat en forma d’angle.
Aquell duu el nom d’Itàlia, on és posat;
aquest diu Anglaterra on, allunyada,
sosté la mà, en què repenja el rostre.

Mira, amb esguard d’esfinx fatal,
vers l'Occident, futur del passat.

I la cara amb què mira és Portugal.


NUN’ ALVARES  PEREIRA

Que auréola te cerca?
É a espada que, volteando,
Faz que o ar alto perca
Seu azul negro e brando.

Mas que espada é que, erguida,
Faz esse halo no céu?
É Excalibur, a ungida,
Que o Rei Arthur te deu.

Sperança consumada,
S. Portugal em ser,
Ergue a luz da tua espada
Para a estrada se ver!

NUN’ALVARES PEREIRA

Quina aurèola t’encercla?
És l’espasa que, voltant,
fa que l’aire de dalt perdi
el seu blau negre i tou.

Quina espasa és, que, dreçada,
que aquest halo en el cel fa?
És Excalibur, la ungida,
que el Rei Artur et donà.

Esperança consumada,
Sant Portugal en persona,
alça la llum de l’espasa
per mostrar-nos el camí!
  


NEVOEIRO

Nem rei nem lei, nem paz nem guerra,
Define com perfil e ser
Este fulgor baço da terra
Que é Portugal a entristecer —
Brilho sem luz e sem arder,
Como o que o fogo-fátuo encerra.

Ninguém sabe que coisa quer,
Ninguém conhece que alma tem,
Nem o que é mal nem o que é bem.
(Que ânsia distante perto chora?)
Tudo é incerto e derradeiro.
Tudo é disperso, nada é inteiro.
Ó Portugal, hoje és nevoeiro...

É a hora!

BOIRA

Ni rei ni llei, ni pau ni guerra,
no defineix amb ser i perfil
aquest fulgor moix de la terra
que és Portugal, i fa entristir.—
Brill sense llum, i que no crema,
com el que el foc follet amaga.

Ningú no sap què vol,
ni coneix quina ànima té,
ni què és el mal ni què és el bé.
(Quina ànsia distant a prop plora?)
Tot és incert, tot és darrer.
Tot és dispers, res no és sencer.
Oh Portugal, avui ets boira...

És l'hora!


Mesagem’ (Missatge, 1935) va ser l’únic llibre de poemes en portuguès que Pessoa va publicar en vida. És un recull patriòtic, que tracta de l’antiga esplendor i posterior decadència de la seva pàtria. Es divideix en tres parts: Brasāo, la història medieval: els camps, els castells, la corona; Mar portuguès, l’època daurada dels navegants i conqueridors; i O Encoberto, que lamenta el declivi nacional, però acaba amb un alè d’esperança.

El primer poema que he escollit és el que obre el recull. S’hi descriu Europa, personificada com una dona ajaguda; els seus membres —Grècia, Itàlia, Anglaterra— són, per a ell, les arrels culturals europees. Europa jeu com mandrosa, però per mitjà de la seva cara, que és Portugal, mira vers l’occident, que és el futur, l’esperança d’una renovació.

El segon poema triat evoca la figura de Nuno Alvares Pereira (1360-1431), dit “el Sant Conestable”,  militar al servei del rei Joan I de Portugal, va lluitar contra el rei Joan I de Castella, que aspirava a la corona portuguesa. La victòria a la batalla d’Aljubarrota va consolidar la independència de Portugal. Més tard es va fer carmelita. A la seva mort, va ser considerat un sant, d’on la caracterització que en fa Pessoa (aurèola, espasa lluminosa, personificació de la santedat del país); però no va ser canonitzat fins al 2009.

En el tercer poema, que és l’últim del recull, es lamenta del declivi en què viu Portugal, immergit en una crisi política, econòmica, moral i identitària, i acaba dient-li que ja és hora d’aixecar-se i fer front al futur. Sempre és un bon missatge, aquest.

En conjunt, diria jo, el llibre és un missatge adreçat al seu país, que és vist com un ens viu, amb un passat gloriós i un potencial futur esperançador, però que viu sumit en una decadència de la qual el poeta intenta alliberar-lo.  

Imatges: a) Pessoa, en el conegut monument sedent, obra de Lagoa Henriques (1988), davant el cafè A Brasileira, de Lisboa.

b) José de Almada Negreiros (1893-1970), ‘Pessoa’, oli sobre tela (1954).

c) Monument a Nuno Alvares davant del monestir de Batalha. Dedicat a la benita i el Josep, que aquests dies corren per aquells verals.

d) José Malhoa (1855-1933) ‘As promessas’ (Les prometences), oli sobre fusta (1933). Museo Jose Malhoa, Caldas da Rainha.

e) Tomba de Pessoa al Mosterio dos Jerónimos, Lisboa.