Delfos

Delfos
Temple d'Apol·lo a Delfos. Foto meva (2008)

dimarts, 15 d’agost de 2017

Estesícor - Plany de Jocasta


Estesícor (segle VI aC)
[Plany de Jocasta]

οτε γρ αέν μς
θεο
 θέσαν θάνατοι κατ' ααν ρν
νε
κος μπεδον βροτοσιν
ο
δέ γα μν φιλότατ', π δ' μέραι ν νόον λλον
θεο
 τιθεσι.
μαντοσύνας δέ τε
ς ναξ κάεργος πόλλων
μ
 πάσας τέλεσσαι.
 
α δέ με παίδας δέσθαι π' λλάλοισ ι δαμέντας
μόρσιμόν 
στιν, πεκλώσαν δ Μοίραι,
α
τίκα μοι θανάτου τέλος στυγεροο γένοιτο
πρίν ποκα τα
τ' σιδενλγεσι πολύστονα δακρυόεντα
παίδας 
ν μεγάροις
θανόντας 
 πόλιν λοίσαν.
 
λλ' γε, παίδες, μος μύθοις, φίλα [τέκνα, πίθεσθε,
τ
ιδε γρ μν γν τέλος προφα[ίνω,
τ
ν μν χοντα δόμους ναίειν πα[ρ νάμασι Δίρκας,
τ
ν δ' πίμεν κτεάνη
καί χρυσ
ν χοντα φίλου σύμπαντα [ πατρός,
κλαροπαληδ
ν ς ν
πρ
τος λάχηι κατι Μοιρν.

το
το γρ ν δοκέω
λυτήριον 
μμι κακο γένοιτα πότμου
μάντιος φραδα
σι θείου,ι γ' τεν Κρονίδας γένος τε κα στυ φυλάξει
Κάδμου 
νακτος,μβάλλων κακότατα πολν χρόνον  βασιλείαι
πέπρωται γενέθλαι.

                                       * * *  

[èpode]

No per sempre, no per a tothom,
han els deus immortals establert en la terra sagrada
que hi hagi guerra eterna entre els homes;
tampoc amor etern, sinó que el pensament canviï
d’un dia per altre: és el voler dels deus.
Per tant, els teus oracles, Apol·lo que fereixes de lluny,
potser no tots han de complir-se.

[estrofa]

Però si veure morir els meus dos fills, a les mans l’un de l’altre,  
és el meu fat, i així les Moires ho filaven,
tant de bo que l’ominosa mort m’arribi de seguida,
abans d’haver de suportar
una pena tan greu, un destí tan terrible:
veure morts els meus fills
a palau, i la ciutat captiva.   

[antístrofa]

Però fills meus, escolteu el que us dic i deixeu-vos convèncer,
car us puc avançar com pot acabar això bé:
que de vosaltres, l’un resti al palau, vora la font de Dirce,
i l’altre es quedi l’or
i tots els bens del pare, i en gaudeixi a l’exili,
i qui ha de ser, que ho decideixi el Fat,
per mitjà d’un sorteig.

[èpode]

D’aquesta manera, crec jo,
podríeu defugir el vostre destí funest,
dictat pel diví oracle.  
Car si és cert el que es diu, que la ciutat de Cadme i descendents
són protegits pel fill de Cronos,
que se n’allunyi el mal per molt de temps
si així és fixat, i que així sigui.


Estesícor va ser un poeta arcaic, nascut pel que sembla a Hímera, al nord de Sicília, però amb vincles amb Metaure, a Calàbria (sud d’Itàlia), on també hi ha qui creu que va néixer. En tot cas, va ser un innovador de la lírica coral i de l’èpica arcaica. Se sap que va deixar escrits almenys 26 obres de tema èpic i de certa llargada: sobre la guerra de Troia, sobre Helena de Troia (de qui va dir que no era un personatge real, sinó un fantasma), sobre el cavall de Troia, sobre el retorn dels herois, sobre les gestes d’Hèrcules, sobre el gegant Gerió, sobre Orestes, sobre el rapte d’Europa, sobre els funerals de Pèlies, sobre el gos Cèrber i sobre el setge dels “Set contra Tebes”, com veurem. Per dissort, cap de les seves obres ens ha arribat sencera, ans trossejada en fragments breus.  

Aquest fragment (procedent d’un papir descobert a la Universitat de Lille el 1976) no fou d’entrada atribuït a Estesícor, però estudis com de Francisco Rodríguez Adrados i altres van establir que li pertanyia amb certesa i avui així és considerat. Correspon a una obra de tall èpic, però amb un to intimista i sentimental no gens homèric, i amb una mètrica més moderna, a cavall entre l’hexàmetre clàssic i el metre variat que es faria servir després en la tragèdia. L’obra seria protagonitzada per Erífila, esposa del rei Adrast d’Argos, que hauria estat la incitadora de la guerra coneguda com dels “Set contra Tebes”, que un segle després posaria en escena Ésquil.


Aquí, la qui parla és Jocasta, la reina de Tebes, esposa —i mare, sense saber-ho cap dels dos— d’Èdip. Un oracle del déu Apol·lo, transmès per l’omnipresent endeví tebà Tirèsies, ha fet saber a la reina que el destí dels seus dos fills barons, Etèocles Polinices, és de combatre a mort l’un contra a l’altre per la corona de Tebes; i llur mare, intentant debades d’evitar l’oracle diví, cerca una possible solució: els proposa que, per sorteig, un dels dos regni a la ciutat i l’altre se’n vagi amb totes les riqueses.



Com és sabut, l’acord entre els germans no va anar així: van decidir que regnarien un any cada un. Va començar regnant Etèocles, però en acabat l’any es va negar a cedir el tron al seu germà Polinices; aquest va haver de fugir de la ciutat i va trobar refugi a la cort d’Argos, on va subornar la reina Erífila, la qual va convèncer el seu marit, Adrast, perquè defensés el dret del tebà destronat. Adrast va aplegar un gran exèrcit amb set cabdills (ell mateix el primer, i el setè, Polinices) que va assetjar Tebes. Els tebans van trobar també set cabdills per lluitar en set combats singulars davant cada una de les set portes de la ciutat; naturalment, Etèocles va lluitar contra Polinices, i els dos germans es van matar mútuament, tan com l’oracle havia predit. La ciutat es va salvar, i el nou rei, Creont, germà de Jocasta, va manar que es donés sepultura al cos d’Etèocles, però no al de Polinices, i això va motivar un altre episodi mític del cicle tebà: la desobediència de la germana dels dos prínceps morts, Antígona, posada en escdena per Sòfocles (i molt després, per AnouilhEspriu i molts altres).


El mite va continuar amb un segon atac, els dels Epígons, set cabdills fills dels set que havien fracassat (i, la majoria, mort) a les portes tebanes, els quals van tornar a assetjar la ciutat anys després i finalment la van conquerir. Adrados creu que Estesícor havia inclòs també aquest segon setge a la seva obra, ja que, segons el mite, Erífila, ja vídua d’Adrast, hauria instigat el seu fill a reprendre l’acció del seu pare, aquest cop victoriosament. En fi, els mites donaven per a molt llavors, i nosaltres tenim la fortuna de poder gaudir de la petita part que ens ha arribat de tota la producció literària i artística que van generar.

La versió que presento és meva, molt lliure, feta a partir d’una versió anglesa de David Campbell en vers (també lliure) i la castellana d’Adrados en prosa (molt més literal); l’edició bilingüe dels lírics grecs traduïts al castellà en vers per Joan Ferraté, lamentablement, no inclou aquest fragment com a propi d’Estesícor. El text grec és el fixat per M. W. Haslam (1978, transcrit a la Wikipedia, s.v. ‘Lille Stesichorus’).  A l’estil maragallià, he intentat aproximar-me a un possible ritme accentual lliure sense emmotllar-me a cap esquema mètric preconcebut: me’n disculpo d’entrada.


Imatges: a) Bust modern d’Estesícor, als jardins Bellini de Catània.
b) Jocasta. Miniatura (segle XV) al llibre De mulieribus claris, de Bocaccio, foli 
     21v, Bibliothèque Nationale de France, París.
c) Polinices subornant Erífila amb el collar d’Harmonia. Cratera de figures 
    vermelles, grega, c. 450 aC. Musée du Louvre, París.
d) Etèocles i Polinices. Cratera de figures vermelles, Itàlia, segle IV aC. Museu 
    Nacional do Brasil, Rio de Janeiro.
d) Gianni Battista TiepoloEtèocles i Polinices, c. 1730
e) Giovanni SilvagniEtèocles i Polinices, c. 1800


divendres, 11 d’agost de 2017

Giordano Bruno - Tres sonets

Giordano Bruno - Tres sonets


Giordano Bruno (1548-1600)
Tres sonets de ‘De gli eroici furori’

Muse, che tante volte ribbutai

Muse, che tante volte ributtai,
Importune correte a' miei dolori,
Per consolarmi sole ne' miei guai
Con tai versi, tai rime e tai furori,
Con quali ad altri vi mostraste mai,
Che de mirti si vantan ed allori;
Or sia appo voi mia aura, àncora e porto,
Se non mi lice altrov'ir a diporto.
O monte, o dive, o fonte
Ov'abito, converso e mi nodrisco;
Dove quieto imparo ed imbellisco;
Alzo, avvivo, orno il cor, il spirto e fronte,
Morte, cipressi, inferni
Cangiate in vita, in lauri, in astri eterni.

[Part I, diàleg I, poema 1]

Oh, Muses, que tants cops he refusat

Oh Muses que tants cops he refusat,
importunes correu als meus dolors,
tan sols per consolar-me en els meus mals
amb versos tals, i rimes, i furors,
que a ningú més no haveu mai demostrat,
ni als que de murtres i llorers es vanten:
que tingui aire a prop vostre, àncora i port,
si no trobo altre lloc pel meu conhort.
Oh mont, deesses, font
on resideixo i parlo i em nodreixo,
on plàcid puc aprendre i m’embelleixo,  
i aixeco el cor, i orno esperit i front;
oh, mort, xiprers, inferns:
torneu-vos vida i llor, astres eterns.


Chiama per suon di tromba il capitano

Chiama per suon di tromba il capitano
Tutti gli suoi guerrier sott'un'insegna;
Dove s'avvien che per alcun in vano
Udir si faccia, perché pronto vegna,
Qual nemico l'uccide, o a qual insano
Gli dona bando dal suo campo e 'l sdegna:
Cossí l'alma i dissegni non accolti
Sott'un stendardo o gli vuol morti, o tolti.
Un oggetto riguardo;
Chi la mente m'ingombra, è un sol viso.
Ad una beltà sola io resto affiso,
Chi sí m'ha punto il cor, è un sol dardo,
Per un sol fuoco m'ardo,
E non conosco piú ch'un paradiso.

[Part I, diàleg I, poema 3]
  
Crida al so de corneta el capità

Crida al so de corneta el capità
tots els seus combatents sota una ensenya;
mes s’esdevé que, per a algun, en va 
es fa sentir, perquè no prou s’afanya,
i l’enemic el mata, o un insà
l’expulsa del seu bàndol i el desdenya:
així, l’ànima els designis no aplega
sota un penó, i els vol ferits o morts.
Un sol objecte esguardo:
qui m’obstrueix la ment és un sol rostre.
A una sola beutat resto enganxat;
qui així m’ha fes el cor és un sol dard; 
per un únic foc cremo,
i no conec sinó un sol paradís.


Gentil garzone

Gentil garzone, che dal lido scioglieste
La pargoletta barca, e al remo frale,
Vago del mar, l'indotta man porgeste,
Or sei repente accorto del tuo male.
Vedi del traditor l'onde funeste
La prora tua, ch'o troppo scende o sale;
Né l'alma, vinta da cure moleste,
Contra gli obliqui e gonfii flutti vale.
Cedi gli remi al tuo fiero nemico,
E con minor pensier la morte aspetti,
Che per non la veder gli occhi ti chiudi.
Se non è presto alcun soccorso amico,
Sentirai certo or or gli ultimi effetti
De tuoi sí rozzi e curiosi studi.
Son gli miei fati crudi
Simili a' tuoi, perché, vago d'Amore,
Sento il rigor del piú gran traditore.

[Part II, diàleg I, 12]

Gentil minyó

Gentil minyó, que al port vas deslligar
la barqueta tan fràgil, i el seu rem,
ebri de mar, guiaves amb mà indocta,
i ara de sobte et trobes en perill.
Mirant del traïdor el funest onatge, 
la teva proa adés s’enfonsa o s’alça;    
i el seu ànim, retut de tants treballs ,  
ja no hi pot res contra la mar inflada.
Cedeix els rems al teu fer enemic,
i sense pensar més, la mort espera,
que per no veure-la et tancarà els ulls.  
Si no hi ha a punt algun socors amic,
sentiràs ara els últimes efectes
dels teus escassos, inútils estudis.
Són els meus fets tan crus
semblants als teus, perquè, enfebrit d’Amor,
sento el rigor del més gran traïdor.




Giordano Bruno va ser un gran filòsof humanista, comentador de les obres de Ramon Llull, que va morir a la foguera de la Inquisició per heretge. Molts anys després, en temps de Joan Pau II, l’Església va reconèixer que l’execució havia estat un error. Un pèl tard...

S’ha dit que va ser condemnat per les seves idees copernicanes sobre el moviment dels astres; i és cert que va defensar públicament la teoria de Copèrnic, però també el van acusar de tenir idees heterodoxes sobre les naturaleses divina i humana del Crist, de la Verge i de l’Esperit Sant; sobre la Transsubstanciació; sobre la transmigració de les ànimes; sobre l’existència d’altres mons...  De fet, va viatjar molt per Europa i arreu acabava mal vist tant pels catòlics com per calvinistes i per luterans. Detingut a Venècia el 1592, va empresonat set anys abans que li fessin judici. Com que es va negar a abjurar de les seves idees, el van condemnat a morir públicament «de forma piadosa, sense efusió de sang» (una ben galdosa manera de referir-se a la foguera!). Quan el van condemnar va dir a l’inquisidor cardenal Bellarmino:  «Maiori forsan cum timore sententiam in me fertis quam ego accipiam», és a dir: «teniu més por vosaltres dient la sentència que no pas jo escoltant-la». El van portar a la foguera amb la llengua travada perquè no pogués parlar a la multitud, i el van cremar viu al Campo dei Fiori, a Roma, on avui hi té un monument. Les seves cendres van ser llançades al Tíber. El 1603, tots els seus escrits van ser inclosos a l’Índex de llibres prohibits.

El corpus de la seva obra és filosòfic, però va escriure tres espessos tractats de teologia en hexàmetres llatins —no els he pas llegits, ho confesso, quina mandra—, però va deixar un bon nombre de poemes, bàsicament sonets, en italià, comentats i argumentats, en el seu llibre ‘Dels furors heroics’ —i aquest, en canvi, per a mi sí que fa de bon llegir. Són poemes en què Bruno experimenta amb certes llibertats formals; per exemple, en els tres sonets que he triat s’hi combinen hendecasíl·labs i heptasíl·labs, i en el tercer hi ha també un estrambot (tres versos afegits al final del sonet); en altres poemes, tercets i quartets estan barrejats, i fins i tot n’hi ha un  que és un diàleg entre dos personatges que alternen frases monosíl·labes.  El llibre es divideix en dos volums, amb cinc diàlegs cada un; cada diàleg és entre dos personatges que debaten sobre filosofia (l’ésser humà, el coneixement, la raó, les passions, l’amor...) i s’hi tracta també d’història, literatura i belles arts; i cada diàleg és amanit amb diversos poemes que serveixen als personatges (és a dir, a l’autor)  per exposar el seu pensament. Amb la particularitat que el desè diàleg el mantenen dues dones, amb un nivell de coneixements igual o superior que el dels seus predecessors; també en això es veu la modernitat de Bruno, qui en el pròleg ho subratlla fent veure que se n’excusa, ja que les dones —diu— «segons costum del meu país, no està bé que comentin, argumentin, desxifrin, sàpiguen molt i siguin doctoresses, usurpant així als homes l’ofici d’ensenyar i donar instrucció, normes i doctrina; ans [els està bé] que endevinin i profetitzin sempre que se’n trobin l’esperit al cos; però ja els ha bastat de fer-se només recitadores de la figura, deixant a l’enginy mascle el pensament i la tasca d’aclarir la cosa significada». En aquells temps i en altres de no pas tan llunyans —que , ai las, sembla que tornen— calia anar amb peus de plom per evitar de contradir les idees prefixades de l’autoritat. Bruno, com Galileu 42 anys més tard— no se’n va pas sortir.

Narcís Comadira va traduir alguns d’aquests tres poemes, no cal dir que molt millor que jo; la meva versió, molt lliure, ha partit de l’original italià i s’ha basat en la versió anglesa, també lliure, deLouisa Williams (dos volums, Londres 1887-1889), sense defugir òbviament la consulta a la versió catalana.  


Un poema sospitós

Ja que parlem de Bruno, no puc deixar de fer esment d’un fet curiós. A diversos blogs i altres llocs d’internet es troba un poema que hom titula de diverses formes, però bàsicament com a «Giordano Bruno a su verdugo» i hom l’atribueix a Bruno sense pensar-s’hi gaire.  És un text que, de debò, està prou bé; pretén transmetre unes suposades paraules del filòsof al seu botxí —o, metafòricament, al papa Climent VIII, que el va fer condemnar. 

Ara bé, jo dubto molt que sigui un poema escrit per Bruno, que altra feina devia tenir un cop va ser condemnat. La versió que hom copia i recopia a la xarxa és un poema en llengua castellana, mètricament perfecte i amb bones rimes consonants. És evident que Bruno l’hauria escrit en italià o en llatí; i entre els poemes italians i llatins que he furgat no l’hi he sabut pas trobar. Altrament, posat que el poema —llatí o italià— fos del filòsof++, qui seria l’autor de la versió espanyola? No ho he trobat enlloc, tampoc: hom accepta i repeteix acríticament la pretesa autoria, com s’esdevé amb altres poemes que circulen falsament atribuïts a Neruda i a altres poetes moderns.  Jo m’abstinc de reproduir-lo  mentre no en sàpiga l’autor; el primer vers fa així: «Decid, ¿cúal es mi crimen? ¿lo sospecháis siquiera?», i googlejant el podeu localitzar fàcilment si us abelleix.

De Bruno hi ha, això sí, un sonet traduït a l’anglès pel filòsof  escocès Thomas Davidson (1840-1900), que el reprodueix al diari The Indexde la FRA (Free Religious Association, Syracuse, Nova York), al vol. 6, datat el 4 de març de 1886. En aquest cas sí que és la versió lliure d’un poema de Giordano, que contempla metafísicament la seva mort, però no té res a veure amb l’ignominiós martiri que va patir:

Since i have spread my wings to purpose high,
The more beneath my feet the clouds I see,
The more I give the winds my ‘pinions free,
Spurning the earth and soaring to the sky.
Unwarned by Icarus' sad fate to ply
My flight near earth, I farther heavenward flee.
That I shall sink in death, I know must be;
But with that death of mine what life will die?
Across the air, I hear my heart's voice cry:
Where dost thou bear me reckless one? Descend!
Such rashness seldom ends but bitterly'
'Fear not the lofty fall' I answer 'rend
With might the clouds, and be content to die,
if God such a glorious death for us intend.


Encara voldria citar, entre altres molts, un poema que va escriure el poeta victorià Swinburne el 1889, amb motiu d’erigir-se el monument que encara avui commemora el suplici del filòsof al Campo dei Fiori on va ser tan vilment executat:

Algernon Charles Swinburne (1837-1909)
The Monument of Giordano Bruno

I
Not from without us, only from within,
Comes or can ever come upon us light
Whereby the soul keeps ever truth in sight.
No truth, no strength, no comfort man may win,
No grace for guidance, no release from sin,
Save of his own soul's giving. Deep and bright
As fire enkindled in the core of night
Burns in the soul where once its fire has been
The light that leads and quickens thought, inspired
To doubt and trust and conquer. So he said
Whom Sidney, flower of England, lordliest head
Of all we love, loved: but the fates required
A sacrifice to hate and hell, ere fame
Should set with his in heaven Giordano's name.

II
Cover thine eyes and weep, O child of hell,
Grey spouse of Satan, Church of name abhorred.
Weep, withered harlot, with thy weeping lord,
Now none will buy the heaven thou hast to sell
At price of prostituted souls, and swell
Thy loveless list of lovers. Fire and sword
No more are thine: the steel, the wheel, the cord,
The flames that rose round living limbs, and fell
In lifeless ash and ember, now no more
Approve thee godlike. Rome, redeemed at last
From all the red pollution of thy past,
Acclaims the grave bright face that smiled of yore
Even on the fire that caught it round and clomb
To cast its ashes on the face of Rome.

(June 9, 1889)

Imatges (Wikimedia Commons): Efígie de Giordano Bruno, moderna, a partir d’un gravat d’una edició del segle XVIII del ‘Livre du recteur’ (1578, Universitat de Ginebra).

Monument a Giordano Bruno al Campo dei Fiori, a Roma. Bronze d’Ettore Ferrari (1889). Detall del cap del monument.

Placa de bronze d’Ettore Ferrari al pedestal del monument del Campo dei Fiori, que reprodueix el judici de Giordano Bruno.

Prudenci - Passio Laurentii




Aureli Climent Prudenci (348-405)
Passio Laurentii (fragment)

          [...] Postquam uapor diutinus
          decoxit exustum latus,
          ultro e catasta iudicem

          conpellat adfatu breui:
          «Converte partem corporis
          satis crematam iugiter,

          et fac periclum, quid tuus
          Uulcanus ardens egerit.»
          Praefectus inverti iubet.

         Tunc ille: «coctum est, deuora,
         et experimentum cape
         sit crudum an assum suauius.» [...]

(Liber Peristephanon, II, 397-408)

Martiri de sant Llorenç  (fragment)

          [...] Després que el vapor, llargament,
          li hagués recuit del tot un costat,  
          [Llorenç] va dir al jutge, amb un breu discurs,

          [que el girés] de l’altra banda a la graella:
          «Tomba la part del cos
          que ja sembla prou cremada,

          i vigila el perill que el teu
          Vulcà ardent pot obrar.»
          El prefecte va decidir girar-lo.

          Llavors, ell [Llorenç] [digué]: 
          «Ja és cuit, menja,
          i podràs experimentar
          si és més bo cru o bé rostit.» [...]


Aureli Prudenci va ser un poeta i apologista cristià del segle IV, nascut a Calagurris (actual Calahorra), a la província Tarraconense de la Hispània romana. Va ser funcionari imperial, jutge i potser governador de la Tarraconense; en retirar-se dels càrrecs públics, es va dedicar a escriure i a promoure la religió. Entre altres obres, ens ha deixat el Liber Cathemerinon, d’himnes religiosos; una Psicomachia sobre el triomf de les virtuts sobre els vicis; una Apotheosis sobre la naturalesa humana i divina de Jesucrist; una Hamartigenia sobre el dimoni i els pecats;  un Dypthikon sobre exegesi bíblica; una crítica de les idees de Símmac; i el Liber Peristephanon, o “Llibre de les Corones”, que relata les passions de diversos màrtirs. D’aquest llibre he extret aquest curiós i conegut passatge sobre el martiri de sant Llorenç a la graella.

Sant Llorenç era un diaca nascut a Osca al segle III. En temps de la persecució de l’emperador Valerià I, va ser martiritzat i executat a Roma el 10 d’agost de l’any 258, tres dies després que el papa Sixt II. Segons la tradició, va ser cremat viu en una graella. El seu martiri va donar origen a moltes obres d’art, i la seva devoció es va estendre molt aviat arreu.


Aquest passatge que he escollit va servir perquè l’eruditRamón Menéndez Pidal, a la seva Introducción a la historia de la España romana (Madrid 1935, pàg. XXIX), afirmés, en primer lloc, “l’espanyolitat” de Prudenci, i després proposés la “teoria del provincialisme”, segons la qual el “caràcter espanyol” mostra una continuïtat al llarg de dos mil·lennis. basa aquesta afirmació en “l’humorisme atroç” que Prudenci atribueix al sant màrtir durant el seu suplici, i que Pidal relaciona amb alguns paràgrafs humorístics del Cantar de Mío Cid i de Berceo, que diu que són «piedras fundamentales, características muy peculiares hispanas». El patriotisme espanyol del filòleg gallec el mou a postular afirmacions tan llenegadisses com aquesta.


Un altre gran savi, Erns Robert Curtius, en el seu sempre recomanable Europaische Literatur  und lateinisches Mittelalter (que jo cito de la seva versió espanyola:Literatura europea y edad media latina, traducció de Margit Frenk Alatorre i Antonio Alatorre, Ciudad de México: Fondo de Cultura Económica, 1955; sisena reimpressió, FCE-España, 1999, vol. II pàg. 605ss.), retreu a Pidal que no faci esment, tot i saber-ho, del fet que aquest episodi del martiri del sant no és un invent de Prudenci, no és cap innovació fruit del suposat caràcter “espanyol” del poeta; sinó que prové d’un text de sant Ambròs: «assum est, versa et manduca» (ja és rostit, gira’l i menja: De officiis, I, XLI); i es troba també en un sermó atribuït a sant Agustí : «Versate me, rex, manduca, iam coctum est» (Gira’m, rei, i menja, que ja és cuit: Sermones, 303, I). La frase surt també en textos de Màxim de Torí, de sant Pere Crisòleg, en una Passio sancti Laurentii, en un himne ambrosià (atribuït; aquest podria ser, de fet, posterior aPrudenci) i al mateix Breviarius romà. En paraules deCurtius: «En los pasajes en los cuales Menéndez Pidalquisiera ver rasgos típicamente españoles, la poesía martirológica de Prudencio se relaciona estrechamente con tradiciones eclesiásticas que [...] no tienen nada de españolas. [...] El “humorismo atroz” de Prudencio está tomado literalmente de la tradición romana; pertenece al tesoro ecuménico de motivos de la antigua passiocristiana.» Res, per tant, d’espanyolitat. En una nota al peu de la pàgina 607, encara, esmenta un comentari de Pidalen què el savi espanyol fa extensiva la seva teoria a la pintura hagiogràfica: admet que les truculències pròpies de la representació de turments eren generals arreu, però afirma que «el haberlas llevado con especial acritud al lienzo es típico de ciertos pintores españoles». Curtius, però, no es deixa convèncer i subratlla novament, tornant aPrudenci, que «sus poesías “más españolas” estén dentro de una tradición literaria ecuménica». Ja no parlem de la incongruència de considerar “espanyola” la literatura o la pintura que es feien en un territori romà en època imperial, i després en la cultura visigòtica, i després en dominis castellans, lleonesos, aragonesos o andalusins. Pidal juga amb un totum revolutum que li convé  per defensar teories que no són de cap manera històriques ni literàries, sinó polítiques.

Podeu trobar el text íntegre del Liber Peristephanon dePrudenci en aquest enllaç: http://www.thelatinlibrary.com/prud.html 


Mirem ara com narra aquest episodi Gonzalo de Berceo:

            «Pensaz», dice Laurencio, «tornar del otro lado,
            buscat buena pebrada, ca assaz so assado,
            pensat de almorzar ca avedes lazdrado;
            fijos, Dios vos perdone, ca feches grand pecado.

            Diéstesme yantar buena, ficiésteme buen lecho,
            gradézcovoslo mucho e fago grand derecho,
            non vos querrié peor por esti vuestro fecho,
            nin terrié otra saña, nin vos habvrié despecho.»

Manuscrit 93 de l’Arxiu de Santo Domingo de Silos, estrofes 104-105. Podeu trobar el text sencer en aquest enllaç:


Imatges (per ordre, de dalt a baix; totes de Vikimedia Commons):

Claude VignonMartiri de sant Llorenç, oli sobre fusta (c. 1627), col. privada.
Jacopo del FioreMartiri de sant Llorenç, (1429). Rijksmuseum, Amsterdam.
TiciàMartiri de sant Llorenç, oli sobre tela (1548-1559), Església dels Jesuïtes, Venècia.
Lazzaro TavaroneMartiri de sant Llorenç, fresc (1622), sostre de la catedral de Gènova.
Francisco de GoyaMartiri de sant Llorenç, oli sobre tela (1760-1769), col. particular.

Portada de les obres de Prudenci, edició de 1564.

dijous, 10 d’agost de 2017

Febrer - Combes e valls


Andreu Febrer (1375/80 – 1437/44)
Combes e valls

Combes e valls, puigs, muntanyes e colls,
vei ja vestits de comblacs e de neus,
bois e jardís tots despullats de rams,
l'aire cobert de vents, pluigs e de grops,
e el mar tot blanc d'escuma per mal temps,
e tuit l'aucell estant en terra mut,
qui per l'hivern no móvon xants ne crits;
mas ieu sui calds quan l'altri búfon l'ungla.

Qu'ieu am e serv, e no fau res que folls,
e de les millors la millor, e sui seus;
e si bé em dis fos de s'amor estramps
no me'n destull plus que de carn fai llops,
ans hai esper que ella e-z ieu ensems
jausirem tant lo joi d'amor, que drut
me dirà sieu tota gent, si ver dits,
e ens amarem tant com la carn e l'ungla.

E si bé el sui tan lluny, no el serai molls
de far e dir sos mandats totes veus,
qu'ieu jur pels sants que nostre paire Adams
no fon pus fels, ne enquer le sants homes Jobs,
ne cell qui fec una arca menys de rems,
vas Cell per cui hem trestuit resemut,
con ieu vas lei, en cui hai establits
mon cor e el cors del cap tro sus a l'ungla.

Car plus cobert sui de joi que rebolls
no n'és de glans eres en los jorns breus,
quan me remord la saborosa fams
qui em fai sentir de sa amor dolços glops.
Mas vau pensiu cossirant pels extrems;
tal pasor hai m'hage desconegut
com no m'escriu dels sieus delgats blancs dits,
carta o paper que ella tocàs de l'ungla.

Per què, ab les mans juntes, flec mos genolls,
sopleiant liei que no em giet de sos feus;
puix qu'ieu no em tolc d'altres pecs ne reclams,
ans am lei tant que ja no em fóra ops
per ésser meu Tir o Jerusalems.
Tant m'ha desirs de sa amor abatut,
que el cor e el cors e el sens e l'esperits
me són venguts ja tro al cap de l'ungla.

Loidana amor, un furt entretostemps
vos hai ieu fait, no em sia maltengut,
com ieu vos pris de l'un dels vostres dits
celadament lo gai joiell de l'ungla.

L’aut rei guerrer vull servir altre temps,
(qui pels tirans és llur mal grat temut),
vars Mongibell, que els ben e mal vestits
fai mantes vets bufar lo cap de l’ungla.



Un poema on l’autor exhibeix el seu virtuosisme. En l’estil del “trobar ric”, busca la perfecció formal. Fa servir “cobles estrampes”: versos en què cap dels mots-rima no es repeteix mai dins la mateixa estrofa —en aquest cas, cinc cobles de vuit versos cada una—, però sí que es repeteixen tots, en el mateix ordre, a cada estrofa (llevat les dues tornades finals, que són de quatre versos, en què naturalment només es reiteren els quatre últims mots-rima de les cobles anteriors). El mot final de cada estrofa és sempre idèntic, perquè és una “rima fènix”, “sens par en lo món”, és a dir, que no hi ha cap altre mot que hi rimi (en aquell temps no es coneixia la paraula “jungla”, un terme procedent del sànscrit, difós a Occident a partir del segle XVIII des del mot anglès jungle); i tampoc no es feia servir el terme desunglar ‘arrancar les ungles’, que hi rimaria en la forma conjugada del present desungla).


El poema, com altres de Febrer, s’apunta al tòpic de “l’amor de lluny” que havia popularitzat tres segles abans el trobador Jaufré Rudel. Com era corrent a la seva època, escrivia en un català força aprovençalat. El vigatà Febrerens ha deixat, que coneguem, una quinzena de poemes ben interessants; però sobretot la seva extraordinària traducció de la ‘Divina Comèdia’ de Dant, la primera que es va fer en vers rimat a una llengua romànica, l’any 1429.


Glossari:  Mongibell: l’Etna, a Sicília. L’alt rei guerrer:Alfons el Magnànim (Alfons V d'Aragó, IV de Barcelona, III de València, II de Sardenya, I de Nàpols, Sicília i Mallorca), que va nomenar el poeta senyor del castell d’Ursino a Catània. L’any 1420, Andreu Febrer va participar, amb Ausiàs MarchJordi de Sant Jordi Lluís de Vilarrasa en la campanya naval contra Còrsega i Sardenya. Mai tants poetes en un mateix estol!


Vet ací un assaig meu, molt lliure, d’adaptació del poema al català modern, amb les disculpes de rigor:

Comes i valls, puigs, muntanyes i colls 
veig ja vestits de gebrada i de neu, 
boscs i jardins tot despullats de rams, 
l’aire cobert de vents, pluges i grops 
i el mar tot blanc d’escuma per mal temps, 
i els ocells tots estant en terra muts, 
que per l’hivern no mouen cants ni crits; 
jo estic calent quan d’altres bufen l’ungla. 

Que amo i serveixo (i no faig res de foll) 
de les millors la millor, i sóc seu; 
i si algú em diu que estic mancat d’amor 
no me’n desprenc més que de carn el llop, 
ans esperança tinc que ella i jo junts 
gaudirem tant el goig d’amor, que amant 
em dirà tothom que sóc, i ho diran bé, 
i ens amarem tant com la carn i l’ungla. 

I estant tan lluny, no li seré mandrós 
de fer i dir els seus mandats a tota veu: 
juro pels sants que el nostre pare Adam 
no fou pas més fidel, ni tampoc Job, 
ni aquell que féu una arca sense rems, 
vers Aquell qui ens va a tots redimir, 
com jo vers ella, en la qual he establert 
mon cor i el cos, des del cap fins a l’ungla. 

Car més ple estic de joia que l’alzina 
no ho és de glans en aquests dies breus, 
quan em mossega saborosa fam 
que em fa sentir de l’amor dolços glops. 
Ans, pensarós, vaig patint pels racons; 
tinc molta por que  no m’hagi oblidat 
car no m’escriu, amb blancs, delicats dits, 
carta o paper tocats per ella amb l’ungla. 

Per tant, mans juntes, flecto els meus genolls 
suplicant-li que no em faci marxar; 
car no em perdran altres mals ni reclams; 
l’estimo tant, que no desitjaria 
posseir Tir o bé Jerusalem. 
Tant m’ha abatut el desig de l’amor, 
que el cor i el cos i el seny i l’esperit 
m’han arribat ja fins al cap de l’ungla. 

Llunyana amor, un furt entre tots temps 
us he fet jo, no em sigui mal tingut, 
quan us vaig prendre d’un dels vostres dits, 
ben d’amagat, el gai joiell de l’ungla. 

L’alt rei guerrer vull servir altre cop 
(de qui els tirans temen ser enemics) 
vers Mongibell, que als ben i els mal vestits 
molts cops ha fet bufar el cap de l’ungla.


Imatges:  Alfons el Magnànim, bust al Palau Reial de Nàpols; Medalla d’Alfons IV el Magnànim, de Pisanello; “Alfonsí”, ducat d’or d’Alfons I de Nàpols i Sicília; edició de les Poesies d'Andreu Febrer (Els Nostres Clàssics, Barcino 1951); Alfons el Magnànim, per Gonçal Peris Sarrià i Jaume Mateu, tremp sobre taula (1427), Museu Nacional d’Art de Catalunya; Alfons el Magnànim, bust al Palau Reial de Nàpols; Alfons el Magnànim, per Peter Paul Rubens, oli sobre taula (1612, Plantin-Moretus Museum, Antwerpen); detall de la tomba d'Alfons el Magnànim al monestir de Poblet; aquí a sota, en petit, suposada efígie d’Andreu Febrer.