Delfos

Delfos
Temple d'Apol·lo a Delfos. Foto meva (2008)

divendres, 11 d’agost de 2017

Prudenci - Passio Laurentii




Aureli Climent Prudenci (348-405)
Passio Laurentii (fragment)

          [...] Postquam uapor diutinus
          decoxit exustum latus,
          ultro e catasta iudicem

          conpellat adfatu breui:
          «Converte partem corporis
          satis crematam iugiter,

          et fac periclum, quid tuus
          Uulcanus ardens egerit.»
          Praefectus inverti iubet.

         Tunc ille: «coctum est, deuora,
         et experimentum cape
         sit crudum an assum suauius.» [...]

(Liber Peristephanon, II, 397-408)

Martiri de sant Llorenç  (fragment)

          [...] Després que el vapor, llargament,
          li hagués recuit del tot un costat,  
          [Llorenç] va dir al jutge, amb un breu discurs,

          [que el girés] de l’altra banda a la graella:
          «Tomba la part del cos
          que ja sembla prou cremada,

          i vigila el perill que el teu
          Vulcà ardent pot obrar.»
          El prefecte va decidir girar-lo.

          Llavors, ell [Llorenç] [digué]: 
          «Ja és cuit, menja,
          i podràs experimentar
          si és més bo cru o bé rostit.» [...]


Aureli Prudenci va ser un poeta i apologista cristià del segle IV, nascut a Calagurris (actual Calahorra), a la província Tarraconense de la Hispània romana. Va ser funcionari imperial, jutge i potser governador de la Tarraconense; en retirar-se dels càrrecs públics, es va dedicar a escriure i a promoure la religió. Entre altres obres, ens ha deixat el Liber Cathemerinon, d’himnes religiosos; una Psicomachia sobre el triomf de les virtuts sobre els vicis; una Apotheosis sobre la naturalesa humana i divina de Jesucrist; una Hamartigenia sobre el dimoni i els pecats;  un Dypthikon sobre exegesi bíblica; una crítica de les idees de Símmac; i el Liber Peristephanon, o “Llibre de les Corones”, que relata les passions de diversos màrtirs. D’aquest llibre he extret aquest curiós i conegut passatge sobre el martiri de sant Llorenç a la graella.

Sant Llorenç era un diaca nascut a Osca al segle III. En temps de la persecució de l’emperador Valerià I, va ser martiritzat i executat a Roma el 10 d’agost de l’any 258, tres dies després que el papa Sixt II. Segons la tradició, va ser cremat viu en una graella. El seu martiri va donar origen a moltes obres d’art, i la seva devoció es va estendre molt aviat arreu.


Aquest passatge que he escollit va servir perquè l’eruditRamón Menéndez Pidal, a la seva Introducción a la historia de la España romana (Madrid 1935, pàg. XXIX), afirmés, en primer lloc, “l’espanyolitat” de Prudenci, i després proposés la “teoria del provincialisme”, segons la qual el “caràcter espanyol” mostra una continuïtat al llarg de dos mil·lennis. basa aquesta afirmació en “l’humorisme atroç” que Prudenci atribueix al sant màrtir durant el seu suplici, i que Pidal relaciona amb alguns paràgrafs humorístics del Cantar de Mío Cid i de Berceo, que diu que són «piedras fundamentales, características muy peculiares hispanas». El patriotisme espanyol del filòleg gallec el mou a postular afirmacions tan llenegadisses com aquesta.


Un altre gran savi, Erns Robert Curtius, en el seu sempre recomanable Europaische Literatur  und lateinisches Mittelalter (que jo cito de la seva versió espanyola:Literatura europea y edad media latina, traducció de Margit Frenk Alatorre i Antonio Alatorre, Ciudad de México: Fondo de Cultura Económica, 1955; sisena reimpressió, FCE-España, 1999, vol. II pàg. 605ss.), retreu a Pidal que no faci esment, tot i saber-ho, del fet que aquest episodi del martiri del sant no és un invent de Prudenci, no és cap innovació fruit del suposat caràcter “espanyol” del poeta; sinó que prové d’un text de sant Ambròs: «assum est, versa et manduca» (ja és rostit, gira’l i menja: De officiis, I, XLI); i es troba també en un sermó atribuït a sant Agustí : «Versate me, rex, manduca, iam coctum est» (Gira’m, rei, i menja, que ja és cuit: Sermones, 303, I). La frase surt també en textos de Màxim de Torí, de sant Pere Crisòleg, en una Passio sancti Laurentii, en un himne ambrosià (atribuït; aquest podria ser, de fet, posterior aPrudenci) i al mateix Breviarius romà. En paraules deCurtius: «En los pasajes en los cuales Menéndez Pidalquisiera ver rasgos típicamente españoles, la poesía martirológica de Prudencio se relaciona estrechamente con tradiciones eclesiásticas que [...] no tienen nada de españolas. [...] El “humorismo atroz” de Prudencio está tomado literalmente de la tradición romana; pertenece al tesoro ecuménico de motivos de la antigua passiocristiana.» Res, per tant, d’espanyolitat. En una nota al peu de la pàgina 607, encara, esmenta un comentari de Pidalen què el savi espanyol fa extensiva la seva teoria a la pintura hagiogràfica: admet que les truculències pròpies de la representació de turments eren generals arreu, però afirma que «el haberlas llevado con especial acritud al lienzo es típico de ciertos pintores españoles». Curtius, però, no es deixa convèncer i subratlla novament, tornant aPrudenci, que «sus poesías “más españolas” estén dentro de una tradición literaria ecuménica». Ja no parlem de la incongruència de considerar “espanyola” la literatura o la pintura que es feien en un territori romà en època imperial, i després en la cultura visigòtica, i després en dominis castellans, lleonesos, aragonesos o andalusins. Pidal juga amb un totum revolutum que li convé  per defensar teories que no són de cap manera històriques ni literàries, sinó polítiques.

Podeu trobar el text íntegre del Liber Peristephanon dePrudenci en aquest enllaç: http://www.thelatinlibrary.com/prud.html 


Mirem ara com narra aquest episodi Gonzalo de Berceo:

            «Pensaz», dice Laurencio, «tornar del otro lado,
            buscat buena pebrada, ca assaz so assado,
            pensat de almorzar ca avedes lazdrado;
            fijos, Dios vos perdone, ca feches grand pecado.

            Diéstesme yantar buena, ficiésteme buen lecho,
            gradézcovoslo mucho e fago grand derecho,
            non vos querrié peor por esti vuestro fecho,
            nin terrié otra saña, nin vos habvrié despecho.»

Manuscrit 93 de l’Arxiu de Santo Domingo de Silos, estrofes 104-105. Podeu trobar el text sencer en aquest enllaç:


Imatges (per ordre, de dalt a baix; totes de Vikimedia Commons):

Claude VignonMartiri de sant Llorenç, oli sobre fusta (c. 1627), col. privada.
Jacopo del FioreMartiri de sant Llorenç, (1429). Rijksmuseum, Amsterdam.
TiciàMartiri de sant Llorenç, oli sobre tela (1548-1559), Església dels Jesuïtes, Venècia.
Lazzaro TavaroneMartiri de sant Llorenç, fresc (1622), sostre de la catedral de Gènova.
Francisco de GoyaMartiri de sant Llorenç, oli sobre tela (1760-1769), col. particular.

Portada de les obres de Prudenci, edició de 1564.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.