Anònim (segle XV)
No puc dormir soleta
No puch dormir soleta, no.
Què·m faré, lassa,
si no mi spassa?
Tant mi turmenta l’amor!
Ay amich, mon dolç amich,
somiat vos he esta nit.
Què·m faré,
lassa?
Somiat vos he esta nit
que·us tenia en mon lit.
Què·m faré,
lassa?
Ay amat, mon dolç amat,
anit vos he somiat.
Què·m faré,
lassa?
Anit vos he somiat
que·us tenia en mon braç.
Què·m faré, lassa?
v.2: espassar vol dir ‘passar, cessar (un estat
anormal de salut, d’ànim, de temps atmosfèric); calmar, fer cessar’ (DCVB)
El 1429 un autor anònim va acabar la traducció del Decameró
al català. Una traducció que ha arribat als nostres dies en una còpia de 1492,
feta a Sant Cugat del Vallès, i que es conserva a la Biblioteca de Catalunya
(manuscrit 1716). La crítica ha elogiat unànimement l’encert i la bellesa d’aquesta
traducció, contemporània de la que Andreu Febrer va fer en vers, el mateix any
1429, de la Divina Comèdia (vegeu-ne unes mostres en aquest enllaç
i en aquest altre).
La traducció catalana medieval del Decameró va ser
publicada el 1910 a Nova York per Jaume Massó i Torrents, en una edició que
va ser copiada textualment per un misteriós A.H.R. en una publicació “pirata”de
1964, en una pretesa “Col·lecció Renaixença” de l’Editorial AHR, precedida d’una
introducció de quatre pàgines del mateix AHR (afortunadament tan sols quatre,
ja que estan farcides d’errades lingüístiques increïblement garrafals). Aquesta
edició “pirata” va resultar especialment nefasta perquè, segons esmenta Lola
Badia, l’erudit Germà Colon
estava preparant des de 1962 una edició crítica de la traducció de 1429 per a la
col·lecció “Els Nostres Clàssics” de l’Editorial Barcino (que els anys 1926 i
1928 ja n’havia publicat dos volums, amb pròleg de Carles Riba, seguint
l’edició de Massó) i l’aparició del llibre d’AHR va fer que Barcino
renunciés a la seva publicació.
Com és sabut, l’obra de Boccaccio consta de cent contes
agrupats de deu en deu, contats per deu narradors en deu jornades. I al final
de cada jornada, el florentí hi va incloure una balada en vers. Doncs bé, l’anònim
traductor català va pensar que seria més adient per als seus lectors substituir
aquelles balades per cançons catalanes del seu temps, que fossin agradables al
públic receptor de l’obra. De fet, tan sols va arribar a posar-hi quatre
cançons (al final de les jornades I, V, VI i VIII), deixant per a les altres al
manuscrit un espai en blanc que mai no va emplenar.
Aquesta és la cançó que va al final de la jornada vuitena,
i ens és coneguda perquè Guillermina Motta la va musicar i cantar i enregistrar
a Concèntric el 1968. En transcric el text a partir de l’edició d’AHR de 1964,
corregint-ne lleument la puntuació seguint Romeu.
Bibliografia:
Guillermina Motta, Visca l’amor.
Concèntric, 1968
Lola Badia, «Sobre la traducció catalana
del “Decameron” de 1429», a Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de
Barcelona, vol. 35 (1973-1974), Barcelona 1974, pàg. 69-101:
Martí de Riquer, «Boccaccio en la literatura
catalana medieval (El Corbaccio y Bernat Metge y la traducción catalana
del Decamerón de 1429)», a Filología Moderna, XV, núm. 55, Universidad
de Madrid, 1975, pàg. 451-471.
Germà Colon, La llengua catalana en
els seus textos, I, Curial Edicions Catalanes, Barcelona 1978, pàg. 235ss.
David Romano «Il Decameron nelle
biblioteche catalane (1485-1509)», a Cultura Meridionale e letteratura
italiana. I. I modeli narrativi dell’età moderna, Nàpols 1985, pàg.
101-105.
Josep Romeu i Figueras, «Les poesies populars de la
traducció catalana del ‘Decameron’ (Sant Cugat del Vallès, 1429)», a Medievalia,
9, 1990, pàg. 203-218.
María Hernández Esteban, «Introducción», a Giovanni
Boccaccio, Decamerón. Edición de M.H.E., ‘Letras Universales’, 150,
Cátedra, Madrid, 32ª ed., 2001, pàg. 78-79
El quadre que encapçala el post és, naturalment, la Dànae (1907; col·lecció privada, Graz) de Gustav Klimt (1862-1918), de domini públic, baixada de Wikimedia Commons. La portada del disc de Concèntric és baixada d'Internet i es retirarà a petició.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.