Cançons de Shakespeare- 10. El mercader de Venècia

 

 
William Shakespeare (1564-1616)
Tell me where is fancy bred
  

Tell me where is fancy bred,
Or in the heart, or in the head?
How begot, how nourished?
Reply, reply.
It is engender'd in the eyes,
With gazing fed; and fancy dies
In the cradle where it lies.
Let us all ring fancy's knell
I'll begin it,— Ding, dong, bell. 

      [The Merchant of Venice, Act III, Scene II]

L'amor fugaç digueu-me on neix

L’amor fugaç digueu-me on neix,
a dintre el cap o a dintre el cor?
I com s'engendra i es nodreix?
Respon, respon.
S'engendra als ulls, amb la mirada es peix, 
i mor al seu bressol mateix.
Per un amor tan lleu toquem a mort;
començo jo:— Ding, dong, ben fort.
 
Versió més literal
 
Digueu-me on neix l’enamoriscament:
o bé en el cor o bé en la ment?
Com es forma, com es nodreix?
Responeu, responeu.
És engendrat als ulls,
i amb la mirada s’alimenta; i mor
al bressol mateix on jeu.
Toquem a mort per l’enamoriscament.
Començo jo: —Ding, dong, bell.

 

Una bonica cançó —l’única, de fet— de la comèdia El mercader de Venècia. La canta Pòrcia al terrer acte, a l’escena on Bassanio ha d’obrir una de les tres arquetes (d’or, de plata i de plom) per encertar quina conté el retrat de la noia i així poder-s’hi casar. Abans l’espectador ja ha vist com hi fracassaven dos prínceps, el del Marroc i el d’Aragó, que han obert sengles cofres de metall preciós, i per tant  ja sap que el premi desitjat és dins l’arqueta de plom, la que Bassanio escull després d’argumentar-ho amb encert. És una de les subtrames d’aquesta deliciosa comèdia, paral·lela a la dels amors entre Lorenzo i Jessica i entre Gratiano i Nerissa, així com la del cruent contracte de préstec entre el mercader Antonio i l’usurer Shylock, amb el judici subsegüent, conduït per la mateixa Pòrcia disfressada de jutge. Una obra mestra que, vista amb ulls d’avui, no pot amagar un antisemitisme que molts muntatges moderns proven d’atenuar.

 
Centrant-nos en la cançó, es tracta d’un breu joc per descriure la lleugeresa i fragilitat de molts enamoraments fugaços, que neixen a primera vista, esclaten i moren aviat, quasi nounats. La traducció presenta un problema amb el terme fancy, que com a substantiu pot significar, entre altres coses, ‘fantasia’, ‘caprici’ o ‘predilecció’; com a  adjectiu, ‘elaborat, sofisticat, luxós'; i com a verb equival a ‘agradar’ o ‘venir de gust’ (fancy a coffee? ‘Et ve de gust un cafè?’). Com a nom, que és el cas, la millor traducció crec que seria enamoriscament , que vindria ser exactament això, ‘mig enamorar-se’ (DIEC), ‘prendarse o enamorarse de alguien con ligereza’ (DRAE). Però el terme enamoriscament resulta massa llarg, i altres equivalències aproximades (amor, desig, afecte) no lliguen amb aquest sentit de cosa fugissera; potser fal·lera (‘inclinació per una cosa, que ens porta a pensar-hi tothora’) hi escauria més. Entre els grans traductors de Shakespeare, veig que Magí Morera hi va posar encís; Sagarra va fer servir un adjectiu per matisar: amor lleuger; i Oliva optà per enamorament. Jo, després de donar-hi força voltes, he acabat, a la faisó de Sagarra, afegint-hi un adjectiu per dir-ne amor fugaç —i després lleu—, per aclarir que la cançó no parla d’un amor veritable, sinó d’un simple enamoriscament superficial. Que en la comèdia no és el cas, perquè l’amor de Bassanio és ferm —malgrat que Pòrcia el posa a prova amb una divertida enganyifa.
 
Imatges (Wikimedia Commons): a) retrat de Shakespeare, gravat de Martin Droeswoode (1627). b) Antonio Ermolao Paoletti: Bassanio conquerint el cor de Pòrcia, oli sobre tela (segle XIX). c) Frank Howard: Pòrcia dictant sentència, oli sobre tela (1831), Folger Shakespeare Library, Washington DC. 

 

Da Ponte / Mozart - La vendetta

Lorenzo da Ponte / Wolfgang Amadeus Mozart

La vendetta

La vendetta, oh, la vendetta!
È un piacer serbato ai saggi.
L'obliar l'onte e gli oltraggi
è bassezza, è ognor viltà.
Con l'astuzia, coll'arguzia,
col giudizio, col criterio, 
si potrebbe... il fatto è serio,
ma, credete: si farà.
Se tutto il codice dovessi volgere,
se tutto l'indice dovessi leggere,
con un equivoco, con un sinonimo
qualche garbuglio si troverà.
Tutta Siviglia conosce Bartolo:
il birbo Figaro vostro sarà.
 
         [Le Nozze di Figaro, atto I]
 
La venjança
 
La venjança, oh!, la venjança
és un plaer als savis reservat.
Oblidar les injúries i ultratges
és una baixesa, és una viltat.
Amb l’astúcia, amb l’argúcia,
amb senderi i amb criteri
es podria... Costaria,
però, creieu-me: es farà.
Ni que mil còdexs calgués remenar,
ni que mil índexs calgués fullejar,
amb un anònim, amb un sinònim,
algun drap brut prou sortirà.
Tota Sevilla coneix en Bàrtolo:
Fígaro, el murri, vostre serà!

 
La famosa ària per a baix que canta el doctor Bàrtolo al primer acte de Les noces de Fígaro, quan trama amb la vella Marcellina una enganyifa per poder impedir el casament de Fígaro, criat del comte d’Almaviva, amb la seva estimada Susana. L’objecte de la conspiració és que Marcellina pugui reclamar a Fígaro que es casi amb ella, tot i que per l’edat podria ser la seva mare (i “fins aquí puc llegir”, per no avançar un desenllaç prou conegut). La complexa trama, com és sabut, es combina amb la pretensió del comte de seduir Susana i els esforços de la comtessa Rosina per evitar-ho, així com amb les delicades intervencions del jove Cherubino, enamoriscat de totes les dones i sobretot de Barbarina, la filla del jardiner; més el despistat clergue Don Basilio, mestre de música; el desconfiat jardiner, Antonio, i el jutge Don Curzio.
 
Musicalment una meravella, amb àries i cavatines tan famoses com les de Fígaro (Si vuol ballare i Non più andrai); de Cherubino (Non so più i la deliciosa Voi che sapete); de la Comtessa (Porgi amor i Dove sono i bel momenti); de Susana (Deh viene, non tardar); del comte (Vedrò mentr’io sospiro); de Barbarina (L’ho perduto, me mesquina); i de Marcellina (Il capro e la capretta, per bé que lamentablement moltes produccions se salten aquesta peça). A més, hi ha duets (per exemple, el de Susana i Marcellina, o el de Susana i Rosina) i les peces acumulatives, com el final del segon acte, on es van afegint veus fins a completar un septet, o bé el sextet de l’acte tercer i el gran final a nou veus de l’acte quart. Vaja, un orgasme de més de tres hores.
 
Estrenada a Viena el 1786, estranyament va trigar 130 anys a arribar a Barcelona: al Liceu no es va estrenar fins al 1916. Des d’aleshores s’hi ha representat 106 vegades, l’última el 2022 (també la Fundació Òpera Catalunya la va programar i la vam poder veure al Kursaal de Manresa el 2025). Ara torna al Liceu, des del 4 fins al 21 de juny, amb un repartiment de luxe que inclou, entre altres, Andrè Schuen, Adriana González, Sara Blanch, Luca Pisaroni, Julia Lezhneva i Mireia Pintó; amb l’Orquestra del Liceu dirigida per Giovanni Antonini i el Cor titular del Liceu dirigit per David-Huy Nguyen Phung. La producció, estrena mundial, la signa Mireia Pazos, amb escenografia de Max Glaenzel, vestuari d'Agustin Petronio i il·luminació de Nuno Meira; i pel que n’he llegit em fa més por que una pedregada, amb tot l’escenari ocupat per un immens pastís nupcial i els personatges vestits d’una forma caricaturesca, més que estranya. Però ja ho veurem; he llegit també força comentaris que elogien la frescor del muntatge, alegre i desinhibit, i diuen que el públic hi xala tant... Creuem els dits.
 
Una vegada vaig traduir i comentar Il capro e la capretta i tinc pendents de publicar versions de Voi che sapete i Non più andrai. Avui m’ha semblat escaient parlar d’aquesta ària de la venjança, que potser ens pot remetre a qüestions d’actualitat i fer-nos pensar que “sempre han tingut bec les oques”. De l’ària en podeu trobar a YouTube múltiples versions; a tall d’exemple, aquí us en deixo aquesta, en la veu de Paolo Montarsolo (1976). Gaudiu-ne.
 
Imatges (Wikimedia Commons): a) La família Mozart, atribuït a Joan Nepomucè della Croce, oli sobre tela (1780), Internationale Stiftung Mozarteum, Salzburg. Hi veiem la germana, Maria Anna (Nannerl); Wolfgang Amadeus; la mare, Anna Maria Mozart; i el pare, Leopold Mozart. b) una escena de Les noces de Fígaro, de The Victrola Book od the Opera (1917), de Victor Talking Machine Company i Samuel Holland Rous, Camden, New Jersey: amb 700 il·lustracions sobre 120 òperes.