Delfos

Delfos
Temple d'Apol·lo a Delfos. Foto meva (2008)
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta capro e la capretta. Ordena per data Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta capro e la capretta. Ordena per data Mostra totes les entrades

dijous, 30 d’octubre del 2025

Da Ponte / Mozart - Il capro e la capretta

 


Lorenzo da Ponte / Wolfgang Amadeus Mozart
Il capro e la capretta
 
Il capro e la capretta
son sempre in amistà,
l'agnello all'agnelletta
la guerra mai non fa.
Le più feroci belve
per selve e per campagne
lascian le lor compagne
in pace e libertà.
Sol noi povere femmine
che tanto amiam questi uomini,
trattate siam dai perfidi
ognor con crudeltà!
 
(Le nozze di Figaro, acte IV, 1786)
 
El boc i la cabreta
 
El boc i la cabreta
són sempre en amistat.
L’anyell i l’ovelleta
la guerra mai no es fan.
Les feres més ferotges
dels boscos i les selves
bé deixen llurs femelles
en pau i llibertat.
Només les pobres dones,
que estimem tant els homes,
aquests malvats ens tracten
tothora amb crueltat!
 
Versió meva lliure d’aquesta ària que canta el personatge de Marcellina en començar el quart acte de Le nozze di Figaro, que ahir vam poder gaudir al teatre Kursaal de Manresa, a càrrec de la Fundació Òpera Catalunya. Un espectacle magnífic, amb els principals papers doblats; ahir van actuar Milan Perišić (comte d’Almaviva), Laura del Río (Rosina, comtessa), Pau Armengol (Fígaro) i Rosa Maria Abella (Susanna); juntament amb Laura Orueta (Cherubino), Assumpa Cuní (Marcellina), Laura Gibert (Barbarina), Arturo Espinosa (Don Bartolo), Jorge Juan Morata (Don Basilio), Roberto Redondo-Sainz (Don Curzio), Jordi Serrano-Jové (Antonio) i Alba Boix i Gabriela Schurrer (cantants); amb el Cor dels Amics de l’Òpera de Sabadell i l’Orquestra Simfònica del Vallès, sota la direcció sempre excel·lent de Daniel Gil de Tejada, amb Andrea Álvarez al clavecí. L’escenografia era de Pau Monterde; el disseny de vestuari, d’Eva Selma; la il·luminació, de David Bofarull; i la direcció d’escena, de Miquel Gorriz. Tot va anar rodó, oli en un llum. El públic, que omplia totalment el Kursaal, va començar fred (no va aplaudir les àries i duets del principi, excepte el Non più andrai, que tancava l’acte, ni la preciosa ària de Cherubino Voi che sapete, al segon). Després es va anar animant i al tercer i quart acte sí que els aplaudiments van ser més nombrosos, fins arribar a la llarga ovació final amb què va premiar la molt bona feina que havien fet tots plegats.
 
Aquesta òpera l’han representada ja a Sabadell, Viladecans, Barcelona i Figueres; i properament la posaran en escena a Tarragona, Granollers, Reus, Sant Cugat del Vallès, Vic, Lleida i Cornellà de Llobregat. És una gran sort que, gràcies a Fundació Òpera Catalunya i els seus patrocinadors, els principals teatres de Catalunya puguin posar a l’abast del públic les millors òperes, fetes sempre amb rigor i qualitat artística. La temporada present, al Kursaal, podrem veure també Norma, de Bellini, el 4 de març, i La Traviata, de Verdi, el primer de maig. En canvi, l’abonament del Toc d’Òpera no inclou L’holandès errant, de Wagner, que es representarà a Sabadell el 28 i 30 de novembre i el 3 de desembre; a Reus el dia 4; al Palau de la Música de Barcelona el dia 7, i a Vic el 9 de desembre.
 
Podeu trobar fàcilment a Youtube l’òpera sencera en diverses produccions, i també moltes de les àries més famoses, entre les quals aquesta de Marcellina, que he seleccionat justament perquè molt sovint és suprimida, igual com el breu recitatiu previ del personatge; ahir van mantenir el recitatiu, però l’ària no.

Imatge (Wikimedia Commons): Lorenzo da Ponte, gravat de cap al 1822, obra de Michele Pekenino sobre un retrat de Nathaniel Rogers. 


dimecres, 3 de juny del 2026

Da Ponte / Mozart - La vendetta


Lorenzo da Ponte / Wolfgang Amadeus Mozart
La vendetta

La vendetta, oh, la vendetta!
È un piacer serbato ai saggi.
L'obliar l'onte e gli oltraggi
è bassezza, è ognor viltà.
Con l'astuzia, coll'arguzia,
col giudizio, col criterio, 
si potrebbe... il fatto è serio,
ma, credete: si farà.
Se tutto il codice dovessi volgere,
se tutto l'indice dovessi leggere,
con un equivoco, con un sinonimo
qualche garbuglio si troverà.
Tutta Siviglia conosce Bartolo:
il birbo Figaro vostro sarà.
 
         [Le Nozze di Figaro, atto I]
 
La venjança
 
La venjança, oh!, la venjança
és un plaer als savis reservat.
Oblidar les injúries i ultratges
és una baixesa, és una viltat.
Amb l’astúcia, amb l’argúcia,
amb senderi i amb criteri
es podria... Costaria,
però, creieu-me: es farà.
Ni que mil còdexs calgués remenar,
ni que mil índexs calgués fullejar,
amb un anònim, amb un sinònim,
algun drap brut prou sortirà.
Tota Sevilla coneix en Bàrtolo:
Fígaro, el murri, vostre serà!

 
La famosa ària per a baix que canta el doctor Bàrtolo al primer acte de Les noces de Fígaro, quan trama amb la vella Marcellina una enganyifa per poder impedir el casament de Fígaro, criat del comte d’Almaviva, amb la seva estimada Susana. L’objecte de la conspiració és que Marcellina pugui reclamar a Fígaro que es casi amb ella, tot i que per l’edat podria ser la seva mare (i “fins aquí puc llegir”, per no avançar un desenllaç prou conegut). La complexa trama, com és sabut, es combina amb la pretensió del comte de seduir Susana i els esforços de la comtessa Rosina per evitar-ho, així com amb les delicades intervencions del jove Cherubino, enamoriscat de totes les dones i sobretot de Barbarina, la filla del jardiner; més el despistat clergue Don Basilio, mestre de música; el desconfiat jardiner, Antonio, i el jutge Don Curzio.
 
Musicalment una meravella, amb àries i cavatines tan famoses com les de Fígaro (Si vuol ballare i Non più andrai); de Cherubino (Non so più i la deliciosa Voi che sapete); de la Comtessa (Porgi amor i Dove sono i bel momenti); de Susana (Deh viene, non tardar); del comte (Vedrò mentr’io sospiro); de Barbarina (L’ho perduto, me mesquina); i de Marcellina (Il capro e la capretta, per bé que lamentablement moltes produccions se salten aquesta peça). A més, hi ha duets (per exemple, el de Susana i Marcellina, o el de Susana i Rosina) i les peces acumulatives, com el final del segon acte, on es van afegint veus fins a completar un septet, o bé el sextet de l’acte tercer i el gran final a nou veus de l’acte quart. Vaja, un orgasme de més de tres hores.
 
Estrenada a Viena el 1786, estranyament va trigar 130 anys a arribar a Barcelona: al Liceu no es va estrenar fins al 1916. Des d’aleshores s’hi ha representat 106 vegades, l’última el 2022 (també la Fundació Òpera Catalunya la va programar i la vam poder veure al Kursaal de Manresa el 2025). Ara torna al Liceu, des del 4 fins al 21 de juny, amb un repartiment de luxe que inclou, entre altres, Andrè Schuen, Adriana González, Sara Blanch, Luca Pisaroni, Julia Lezhneva i Mireia Pintó; amb l’Orquestra del Liceu dirigida per Giovanni Antonini i el Cor titular del Liceu dirigit per David-Huy Nguyen Phung. La producció, estrena mundial, la signa Mireia Pazos, amb escenografia de Max Glaenzel, vestuari d'Agustin Petronio i il·luminació de Nuno Meira; i pel que n’he llegit em fa més por que una pedregada, amb tot l’escenari ocupat per un immens pastís nupcial i els personatges vestits d’una forma caricaturesca, més que estranya. Però ja ho veurem; he llegit també força comentaris que elogien la frescor del muntatge, alegre i desinhibit, i diuen que el públic hi xala tant... Creuem els dits.
 
Una vegada vaig traduir i comentar Il capro e la capretta i tinc pendents de publicar versions de Voi che sapete i Non più andrai. Avui m’ha semblat escaient parlar d’aquesta ària de la venjança, que potser ens pot remetre a qüestions d’actualitat i fer-nos pensar que “sempre han tingut bec les oques”. De l’ària en podeu trobar a YouTube múltiples versions; a tall d’exemple, aquí us en deixo aquesta, en la veu de Paolo Montarsolo (1976). Gaudiu-ne.
 
Imatges (Wikimedia Commons): a) La família Mozart, atribuït a Joan Nepomucè della Croce, oli sobre tela (1780), Internationale Stiftung Mozarteum, Salzburg. Hi veiem la germana, Maria Anna (Nannerl); Wolfgang Amadeus; la mare, Anna Maria Mozart; i el pare, Leopold Mozart. b) una escena de Les noces de Fígaro, de The Victrola Book od the Opera (1917), de Victor Talking Machine Company i Samuel Holland Rous, Camden, New Jersey: amb 700 il·lustracions sobre 120 òperes.