Lorenzo da Ponte / Wolfgang Amadeus Mozart
Il capro e la capretta
son sempre in amistà,
l'agnello all'agnelletta
la guerra mai non fa.
Le più feroci belve
per selve e per campagne
lascian le lor compagne
in pace e libertà.
Sol noi povere femmine
che tanto amiam questi uomini,
trattate siam dai perfidi
ognor con crudeltà!
(Le nozze di Figaro, acte IV, 1786)
El boc i la cabreta
El boc i la cabreta
són sempre en amistat.
L’anyell i l’ovelleta
la guerra mai no es fan.
Les feres més ferotges
dels boscos i les selves
bé deixen llurs femelles
en pau i llibertat.
Només les pobres dones,
que estimem tant els homes,
aquests malvats ens tracten
tothora amb crueltat!
Versió meva lliure d’aquesta ària que canta el personatge de Marcellina en començar el quart acte de Le nozze di Figaro, que ahir vam poder gaudir al teatre Kursaal de Manresa, a càrrec de la Fundació Òpera Catalunya. Un espectacle magnífic, amb els principals papers doblats; ahir van actuar Milan Perišić (comte d’Almaviva), Laura del Río (Rosina, comtessa), Pau Armengol (Fígaro) i Rosa Maria Abella (Susanna); juntament amb Laura Orueta (Cherubino), Assumpa Cuní (Marcellina), Laura Gibert (Barbarina), Arturo Espinosa (Don Bartolo), Jorge Juan Morata (Don Basilio), Roberto Redondo-Sainz (Don Curzio), Jordi Serrano-Jové (Antonio) i Alba Boix i Gabriela Schurrer (cantants); amb el Cor dels Amics de l’Òpera de Sabadell i l’Orquestra Simfònica del Vallès, sota la direcció sempre excel·lent de Daniel Gil de Tejada, amb Andrea Álvarez al clavecí. L’escenografia era de Pau Monterde; el disseny de vestuari, d’Eva Selma; la il·luminació, de David Bofarull; i la direcció d’escena, de Miquel Gorriz. Tot va anar rodó, oli en un llum. El públic, que omplia totalment el Kursaal, va començar fred (no va aplaudir les àries i duets del principi, excepte el Non più andrai, que tancava l’acte, ni la preciosa ària de Cherubino Voi che sapete, al segon). Després es va anar animant i al tercer i quart acte sí que els aplaudiments van ser més nombrosos, fins arribar a la llarga ovació final amb què va premiar la molt bona feina que havien fet tots plegats.
Aquesta òpera l’han representada ja a Sabadell, Viladecans, Barcelona i Figueres; i properament la posaran en escena a Tarragona, Granollers, Reus, Sant Cugat del Vallès, Vic, Lleida i Cornellà de Llobregat. És una gran sort que, gràcies a Fundació Òpera Catalunya i els seus patrocinadors, els principals teatres de Catalunya puguin posar a l’abast del públic les millors òperes, fetes sempre amb rigor i qualitat artística. La temporada present, al Kursaal, podrem veure també Norma, de Bellini, el 4 de març, i La Traviata, de Verdi, el primer de maig. En canvi, l’abonament del Toc d’Òpera no inclou L’holandès errant, de Wagner, que es representarà a Sabadell el 28 i 30 de novembre i el 3 de desembre; a Reus el dia 4; al Palau de la Música de Barcelona el dia 7, i a Vic el 9 de desembre.
Podeu trobar fàcilment a Youtube l’òpera sencera en diverses produccions, i també moltes de les àries més famoses, entre les quals aquesta de Marcellina, que he seleccionat justament perquè molt sovint és suprimida, igual com el breu recitatiu previ del personatge; ahir van mantenir el recitatiu, però l’ària no.
Il capro e la capretta
son sempre in amistà,
l'agnello all'agnelletta
la guerra mai non fa.
Le più feroci belve
per selve e per campagne
lascian le lor compagne
in pace e libertà.
Sol noi povere femmine
che tanto amiam questi uomini,
trattate siam dai perfidi
ognor con crudeltà!
(Le nozze di Figaro, acte IV, 1786)
El boc i la cabreta
El boc i la cabreta
són sempre en amistat.
L’anyell i l’ovelleta
la guerra mai no es fan.
Les feres més ferotges
dels boscos i les selves
bé deixen llurs femelles
en pau i llibertat.
Només les pobres dones,
que estimem tant els homes,
aquests malvats ens tracten
tothora amb crueltat!
Versió meva lliure d’aquesta ària que canta el personatge de Marcellina en començar el quart acte de Le nozze di Figaro, que ahir vam poder gaudir al teatre Kursaal de Manresa, a càrrec de la Fundació Òpera Catalunya. Un espectacle magnífic, amb els principals papers doblats; ahir van actuar Milan Perišić (comte d’Almaviva), Laura del Río (Rosina, comtessa), Pau Armengol (Fígaro) i Rosa Maria Abella (Susanna); juntament amb Laura Orueta (Cherubino), Assumpa Cuní (Marcellina), Laura Gibert (Barbarina), Arturo Espinosa (Don Bartolo), Jorge Juan Morata (Don Basilio), Roberto Redondo-Sainz (Don Curzio), Jordi Serrano-Jové (Antonio) i Alba Boix i Gabriela Schurrer (cantants); amb el Cor dels Amics de l’Òpera de Sabadell i l’Orquestra Simfònica del Vallès, sota la direcció sempre excel·lent de Daniel Gil de Tejada, amb Andrea Álvarez al clavecí. L’escenografia era de Pau Monterde; el disseny de vestuari, d’Eva Selma; la il·luminació, de David Bofarull; i la direcció d’escena, de Miquel Gorriz. Tot va anar rodó, oli en un llum. El públic, que omplia totalment el Kursaal, va començar fred (no va aplaudir les àries i duets del principi, excepte el Non più andrai, que tancava l’acte, ni la preciosa ària de Cherubino Voi che sapete, al segon). Després es va anar animant i al tercer i quart acte sí que els aplaudiments van ser més nombrosos, fins arribar a la llarga ovació final amb què va premiar la molt bona feina que havien fet tots plegats.
Aquesta òpera l’han representada ja a Sabadell, Viladecans, Barcelona i Figueres; i properament la posaran en escena a Tarragona, Granollers, Reus, Sant Cugat del Vallès, Vic, Lleida i Cornellà de Llobregat. És una gran sort que, gràcies a Fundació Òpera Catalunya i els seus patrocinadors, els principals teatres de Catalunya puguin posar a l’abast del públic les millors òperes, fetes sempre amb rigor i qualitat artística. La temporada present, al Kursaal, podrem veure també Norma, de Bellini, el 4 de març, i La Traviata, de Verdi, el primer de maig. En canvi, l’abonament del Toc d’Òpera no inclou L’holandès errant, de Wagner, que es representarà a Sabadell el 28 i 30 de novembre i el 3 de desembre; a Reus el dia 4; al Palau de la Música de Barcelona el dia 7, i a Vic el 9 de desembre.
Podeu trobar fàcilment a Youtube l’òpera sencera en diverses produccions, i també moltes de les àries més famoses, entre les quals aquesta de Marcellina, que he seleccionat justament perquè molt sovint és suprimida, igual com el breu recitatiu previ del personatge; ahir van mantenir el recitatiu, però l’ària no.
Imatge (Wikimedia Commons): Lorenzo da Ponte, gravat de cap al 1822, obra de Michele Pekenino sobre un retrat de Nathaniel Rogers.
M'agrada molt, molt, el que diu aquesta ària. Jo també estimo molt quan estimo, per això m'agrada tant el Lamento della ninfa de Monteverdi.
ResponEliminaMozart, que era francmaçó, era sensible als ideals de llibertat que es covaven al seu temps i que esclatarien amb la Revolució Francesa ben poc abans que ell morís. No exempt tanmateix de contradiccions, en diferents obres se’n va fer ressò; malgrat que la censura religiosa i política dels que manaven (i finançaven la cultura) obligués els seus llibretistes a fer molts equilibris. La diada boja o les noces de Fígaro, la comèdia de Caron de Beaumarchais de 1778, era una sàtira política que denunciava els privilegis de l’aristocràcia, la desigualtat social, la justícia venal, la religió al servei dels poderosos i els abusos de la noblesa sobre les classes baixes. També, però potser més entre línies, el domini dels homes sobre les dones en tots els estrats socials. El rei Lluís XVIII va dir que l’obra era ”execrable, que se’n fotia de tot el que és respectable”; Danton va dir que “Fígaro ha matat la noblesa” i Napoleó va dir que la comèdia ja era “la Revolució en acció”. Per tot plegat, el llibretista Lorenzo Da Ponte va haver de fer mans i mànigues per dissimular els continguts crítics més evidents i poder estrenar l’òpera el 1786. Però tothom hi veua, enmig de les situacions còmiques, la ridiculització d’una noblesa acostumada a fer i desfer la seva voluntat (malgrat la cançó dels serfs agraint l’abolició dels drets feudals) i el contrast entre els comportaments d’home si dones a tots els nivells (tan masclista és el comte Almaviva com el mateix Fígaro, i tots dos són degudament posats en evidència al final). En aquest context, aquesta breu ària de Marcellina posa la cirereta del lament sobre la submissió del gènere femení als capricis i maltractaments dels mascles.
Elimina