Théophile de Viau - Phylis, tout est foutu

 

Théophile de Viau (1595-1625)
Phylis, tout est foutu
 
Phylis, tout est foutu, ie meurs de la verolle,
elle exerce sur moy sa derniere rigueur :
mon vit baisse la teste et n’a point de vigueur,
un ulcère puant a gasté ma parole.
      I’ay sué trante iours, i’ay vomy de la colle, 
iamais de si grands maux n’eurent tant de longueur
L’esprit le plus constant fut mort à ma langueur,
et mon affliction n’a rien qui la consolle.
      Mes amis plus secretz ne m’osent approcher,
moy-mesme en cét estat ie ne m’ose toucher :
Philis, le mal me vient de vous avoir foutue.
      Mon Dieu ie me repans d’avoir si mal vescu :
et si vostre courroux à ce coup ne me tuë,
ie fais vœu desormais de ne foutre qu’en cul.  
 
Filis, estic fotut

Filis, estic fotut, la sífilis em mata,
un mal que em fa patir pel seu extrem rigor.
El meu pardal arronsa el cap, sense vigor,  
i una flegma pudent m’ha podrit la paraula.
      He suat trenta dies, vomitant porqueria;
mai un dolor tan gran m’havia durat tant;
a l’eina se li ha mort l’esperit més constant,
i enlloc troba consol la meva malaltia.
      Els amics més secrets no gosen acostar-se’m;
en tal estat, ni jo tan sols goso tocar-me...
Filis, el mal em ve d’haver cardat amb tu.
      Déu meu, em penedeixo d’haver tant malviscut;
i si la teva ira per aquest cop no em mata,
faig vot, d’ara endavant, de fotre sols pel cul.
 
Vet ací un dels poemes del Parnasse satyrique que van causar la dissort de De Viau. Aquell recull de versos de tema eròtic i burlesc el va escriure un grup d’amics de què Théophile formava part, i possiblement liderava, i on també hi havia el seu amic Jacques Vallée, senyor Des Barraux, i Pierre Berthelot, Guillaume Colletet, Bois-Robert, Faret, Ogier, Frenide... Tots eren joves, alegres, amants de la disbauxa, el bon vi i els plaers mundans, i es divertien confegint versos satírics que eren poc més que acudits “verds”, pensats per fer riure —i per escandalitzar els benpensants; a França sempre ha agradat, això d’épater le bourgeois. La publicació d’un recull d’aquesta poesia desinhibida sembla que va ser idea d’un editor espavilat, de cognom Estoc; a més, com que l’any abans, 1621, De Viau havia publicat un primer llibre de poesies seves que havia tingut força èxit, l’editor —sense l’aquiescència del poeta— va decidir, com a reclam publicitari, encapçalar el primer poema del llibre, que era aquest, amb el nom de “le Sieur Théophile”, i més endavant un altre amb el nom de Colletet; tota la resta de poemes són anònims.
 
Aquesta atribució a Théophile va servir a l’implacable jesuïta François Garasse per incriminar De Viau en la seva campanya personal per la contrareforma moral i religiosa. Aquest sonet, conegut per la crítica de l’època com el «sonnet sodomite», va ser una peça central en el procés. Sobretot, Garasse va acusar De Viau de “sodomia”, perquè tant en aquest com en altres poemes anònims hi ha al·lusions clares al coit anal; això sí, practicat amb dones, cosa que era contrària a la moral i a la religió perquè es tractava de “dipositar la llavor fora del vas”, és a dir, sense voluntat de procreació. El jesuïta encara va trobar que en alguns casos el sentit d’alguns versos podia ser ambigu (per exemple, quan el poeta posava en boca d’una dona paraules de sentit eròtic adreçades a un amant masculí, cosa que als ulls paranoics del pare Garasse feia l’autor dels textos sospitós d’homosexualitat).
 
En el segon volum dels seus poemes propis (1622), De Viau hi va escriure un pròleg on negava expressament l’autoria d’aquest sonet i atribuïa l’aparició del seu nom a l’ambició de l’editor, que hauria volgut aprofitar-se de la seva fama. De fet, molts estudiosos creuen que el nom de Théophile en l’edició impresa no demostra res. Però en la documentació del procés, basada en les acusacions del pare Garasse, aquest sonet va ser utilitzat com a una prova important. Théophile de Viau i Pierre Berthelot van ser condemnats a mort: el primer, a ser cremat viu, i el segon, a ser penjat; i Guillaume Colletet, a nou anys de desterrament. Com que havien aconseguit fugir de París, les sentències es van executar “en efígie”, cremant i penjant dos ninots.
 
Formalment, el poema juga a la provocació: barreja elements escatològics i eròtics i fa servir un llenguatge vulgar com a estratègia humorística i transgressora. En el text, un home acusa la seva amant, Filis, d’haver-li encomanat la sífilis —noteu el joc de paraules amb el nom de la dona (en el francès de l’època, el terme verolle servia com a genèric per a diverses malalties que produïen pústules o purulències: la sífilis especialment, però també la verola o la varicel·la). L’home descriu de forma grollera i divertida els mals que pateix, i assegura que, si es guareix, d’ara endavant ja només li farà l’amor per l’altra via. Ja es veu que és un simple acudit faceciós, però que tanmateix va implicar per al seu suposat autor conseqüències molt greus.
 
En l’edició original del Parnasse satyrique (que es pot trobar online), els mots considerats grollers es dissimulen canviant algunes lletres per punts suspensius: ...outu, ...outre (per foutu, foutre: fotut, fotre, cardar), v... (per vit, titola), c... (per con o cul, cony o cul), etcètera; però tothom ho entenia. Jo he optat, com fan les transcripcions modernes, per posar les paraules senceres, i també en la traducció, adaptant-les de vegades a alguna de les moltes variants eufemístiques del català, i demanant disculpes si cal.
 
Imatge: Théophile de Viau, gravat del segle XVII (Bibliothèque Nationale de Paris).