Gislanzoni i Verdi - Suo padre (Aida)

 

Antonio Ghislanzoni / Giuseppe Verdi
Aida (fragment)
 
AMONASRO: Suo padre.  Anch'io pugnai,
vinti noi fummo, 
morte invan cercai.
Quest'assisa ch'io vesto vi dica
che il mio re, la mia patria ho difeso;
fu la sorte a nostr'armi nemica,
tornò vano dei forti l'ardir.
Al mio piè nella polve disteso
giacque il Re da più colpi trafitto;
se l'amor della patria è delitto
siam rei tutti, siam pronti a morir!
Ma tu, re, tu signore possente,
a costoro ti volgi clemente.
Oggi noi siam percossi dal fato,
adversos, ah!
doman voi potria il fato colpir.
 
AMONASRO: El seu pare. Per més que vaig lluitar,
vàrem ser vençuts;
és en va que la mort vaig cercar.
Eixa roba que porto us indica
que he lluitat pel meu rei i ma pàtria;
adversa fou la sort a nostres armes, 
fou en va tot l’esforç dels ardits.
Als meus peus, estès sobre la pols,
jeia el rei, per molts cops malferit;
si l’amor a la pàtria és delicte,
som tots reus, disposats a morir!
Però tu, rei, tu, senyor poderós,
a nosaltres sigues clement.
Avui som nosaltres vençuts pel destí
advers, ai!, mes demà
aquest fat a vosaltres podria colpir.

Versió lliure meva de l’ària d’Amonasro, al segon acte de l’Aida de Verdi. Amonasro és el rei dels etíops, derrotat pel general egipci Radamés i portat presoner davant del faraó i d’Amneris, la seva filla. Amonasro oculta la seva identitat, vestit de soldat ras, i explica que el seu rei ha mort en combat. Sí que reconeix ser el pare d’Aida, princesa etíop prèviament presonera, feta esclava d’Amneris. Per aquells tombs de guió tan cars als romàntics, que sempre “s’enamoraven de qui no toca”, resulta que Amneris està enamorada de Radamés i destinada a casar-s’hi, però Radamés està secretament enamorat d’Aida, l’esclava de la seva promesa. Ja es veu que no podia acabar bé, això!
 
Una de les obres més famoses de Verdi, i una de les més representades al Liceu (468 vegades des del 1877), hi torna ara entre el 25 de setembre i el 15 d’octubre en disset funcions amb un repartiment extens i variat. Hi destaquen les sopranos Anna Netrebko, Anna Pirozzi, la mezzosoprano Ekaterina Semenchuk, el tenor Piotr Beczala i el baríton Artur Ruciński, que encapçalen una llarga llista de cantants, entre els quals sobresurten Àngel Òdena, Simón Orfila i Núria Vilà. El cor titular el dirigirà com de costum Pablo Assante, i al front de l’orquestra del Liceu s’alternaran Josep Gil i Antonello Manacorda. Amb coreografia de Dustin Klein, escenografia de Christian Schmidt i vestuari de Tatiana van Walsum, la producció (de l’Òpera Nacional de París i el Gran Teatre del Liceu, sobre un muntatge previ estrenat a Salzburg) la signa la iraniana Shirin Neshat, que presentarà una Aida ben diferent de la que coneixíem, espectacular i de lluentons.  
 
En efecte, Neshat ens proposa una òpera que, en comptes de posar-se triomfalista al costat dels vencedors, adopta el punt de vista dels vençuts, els presoners, els refugiats i els exiliats, és a dir, de les víctimes de totes les guerres i dels que sofreixen la tirania política i la intolerància religiosa: unes idees que, no cal dir-ho, comparteixo de ple. Ara bé, veurem com ho resol estèticament. Pel que n’he llegit, a l’escena hi haurà un simple cub enorme, que pot girar o dividir-se per generar espais diferents; i que es combina amb projeccions sobre els desastres de la guerra i amb cadàvers en escena, a part del que ja sembla inevitable vestuari contemporani. Això d’un escenari buit amb un únic element gegant ja està força vist; allò dels cadàvers ja ens els havíem gairebé cruspits a la taula del baró Scarpia en una Tosca no fa gaire; i d’això dels soldats amb uniformes militars del segle XX ja ni en parlem. Temo que les magnífiques intencions de la productora no es resolguin en un muntatge estèticament reeixit però que sona a “déjà vu”, per mor de voler-se allunyar de la retòrica pomposa evocada pels vells decorats clàssics d’en Mestres Cabanes, dels pocs que sortosament es van salvar de l’incendi de 1994. Però no ens avancem: deixem un marge a l’esperança, que potser se’n sortiran prou bé. Ahir es va estrenar i les crítiques que n’he llegit són bones. I per la música, l’orquestra i les veus no hem pas de patir.
 
A Youtube podeu trobar diverses interpretacions d’aquesta ària; aquí, per exemple, en la veu de Simon Estes, al MET de Nova York el 1985, amb Leontina Pryce dirigida per James Levine.

Imatge (Wikimedia Commons): cartell d’Aida per a una representació a Cleveland el 1908 a càrrec de la Hippodrome Opera Company.

Cinc versions catalanes de l'Odissea (6/6). Si és que Ulisses va existir...

Cinc versions catalanes de l’Odissea (6/6)
Si és que Ulisses va existir...
 
Deixant de banda ja els noms parlants, i ja que hem comentat una discrepància entre les diferents versions, aprofitaré per esmentar-ne un parell més. La primera és quan Telèmac es presenta a Teoclimen i s’identifica amb aquests mots:  
 
XV, 267-268: Soc d’Ítaca per naixença i Odisseu és mon pare, | si es pot dir que és, perquè ha fet una fi ben trista i penosa” (PS);
/ Sóc d’un llinatge d’Ítaca: Odisseu va ser mon pare, | si és que visqué. I ara és mort i ha patit un final miserable” (JFM);
/ Pel llinatge sóc d’Ítaca, el meu pare és Odisseu, si és que mai ha existit. Possiblement ha desaparegut per culpa d’una mort miserable” (JA); 
/ D’Ítaca sóc pel llinatge, i el pare meu és Ulisses... | si mai fou. Però ara és ben mort, d’una fi miserable (CR-2);
/ D’Ítaca sóc pel llinatge, i el meu pare és Ulisses, | si és que mai fou, però ara és finat en pèrdua trista (CR-1);
/ ἐξ Ἰθάκης γένος εἰμί, πατὴρ δέ μοί ἐστιν Ὀδυσσεύς, | εἴ ποτ' ἔην· νῦν δ' ἤδη ἀπέφθιτο λυγρῷ ὀλέθρῳ  [εἴ ποτ' ἔην: ‘si de debò va ser’; ἔην és l’imperfet èpic d’εἰμῐ́: ‘ésser, existir’.]
 
Aquí observem que ja en el text original Telèmac sembla posar retòricament en dubte l’existència mateixa del seu pare, cosa insòlita si ho digués en sentit literal. Ja entenc que vol dir: “sóc fill seu, tot i que jo no l’he conegut mai, per a mi és com si no hagués existit”; però en realitat el que fa és plantejar un dubte raonable sobre l’existència real del seu progenitor. I tots els traductors ho traslladen així, fil per randa, llevat de Sabaté, que innova canviant el temps verbal (obviant doncs una mica el sentit literal) a fi d’oferir una lectura més lògica. En efecte, Telèmac no hauria de dubtar de l’existència d’Ulisses, però sí que, havent dit “Odisseu és mon pare”, pot voler matisar l’ús del present d’indicatiu: “si es pot dir que és”, perquè pensa que ja es deu haver mort. Versemblança, doncs, en l’expressió, per damunt del text mateix, al qual la resta de traductors han estat fidels en extrem.  
 
De fet, devia ser una mena de fórmula, perquè també la fa servir Penèlope parlant amb Ulisses que es fa passar per un captaire, quan li diu (XIX, 316): “ni hi ha ningú com el meu marit, si és que mai vaig tenir-ne” (PS); “si mai va existir!” (JFM); “si mai va ser-hi” (JA); “si mai un dia va ser-hi!” (CR-2); “si és que mai ell va ser-hi” (CR-1); εἴ ποτ' ἔην γε [la mateixa fórmula que abans: ‘si és que mai va ser’]. I també ho diu el vell Laertes (XXIV, 289): “el meu fill, si és que mai vaig tenir-ne”(PS); “el meu fill, l’infeliç, si de fet existia” (JFM); “el meu pobre fill, si mai ho ha estat” (JA); “el meu fill... si mai fou, per ventura” (CR-2); “el meu fill —si és que mai fou, per ventura” (CR-1);  ἐμὸν παῖδ', εἴ ποτ' ἔην γε [novament la mateixa fórmula]. Ens aquests dos casos, Sabaté no s’allunya de l’original.
 
Els petons a Telèmac
 
I una altra, sobre com li fan petons a Telèmac tant Eumeu com Penèlope. un cop ha tornat sa i estalvi de Pilos.
 
XVI, 15 i XVII, 39: va besar-li el cap i els ulls bells —primer l’un, després l’altre— (PS);
/ i li besà el cap i després els dos ulls lluminosos / i va besar-lo després, en el cap i en els ulls lluminosos (JFM);  
/ li va besar el cap, els ulls preciosos / li besà el cap i els ulls vivaços (JA);
/ li besà la testa i els ulls que fulgien / i li besà la testa i els seus dos ulls que fulgien (CR-2);
/ va besar-li la testa, i la llum dels dos ulls tan bonics / i li besava la testa, i la llum dels dos ulls tan bonics (CR-1);
/ κύσσε δέ μιν κεφαλήν τε καὶ ἄμφω φάεα καλὰ / κύσσε δέ μιν κεφαλήν τε καὶ ἄμφω φάεα καλά  [ἄμφω: ‘tot dos’; φάος: ‘llum; alegria; la llum dels ulls’ (Vox).]
 
Observem que literalment li besen el cap i els dos ulls o “la llum dels ulls”; està molt bé traduir-ho per “besar els ulls lluents (lluminosos, vivaços, que fulgien, bonics)”, i és evident que la millor manera de besar-li els ulls és besant-los “primer l’un, després l’altre”, però això no ho diu enlloc, i tan sols ho afegeix Sabaté, allargant el vers per completar l’hexàmetre. No hi fa cap nosa, però sempre em sorprenen, aquestes llibertats que innoven i “milloren” l’original sense venir necessàriament a tomb. D’aquesta tendència, hom n’ha acusat Riba, però ja hem vist que cap dels altres podria, a dreta llei, tirar-li una primera pedra.
 
Passa exactament igual quan se’ns conta la visita del jove Ulisses als seus avis Autòlic i Anticlea, i aquesta l’abraça:
 
XIX, 418: li va fer besos al cap i als ulls bells —primer l’un, després l’altre—“ (PS);
/ li besà el front i el cap i els dos ulls lluminosos (JFM);
/ li besà el cap i tots dos ulls brillants (JA);
/ i li besà la testa i els seus dos ulls que fulgien (CR-2);
/ li besava la testa i la llum dels dos ulls tan bonics” (CR-1);
/ κύσσ' ἄρα μιν κεφαλήν τε καὶ ἄμφω φάεα καλά
 
Hi trobem la mateixa fórmula en grec i solucions iguals o similars per a cada traductor.

 
Expressivitat
 
Més enllà dels vuit primers cants, encara recullo algunes altres expressions que en la versió de Sabaté em fa l’efecte que poden “sonar naturals” en la parla de cada dia: “hem agafat el camí que no era “ (IX, 261); “No res, per saber-ho” (IX, 280); “xiulant xiulant” (IX, 315); “en portava alguna de cap” (IX, 339); “ets boig que no hi ha qui t’aguanti” (IX,350); “si tu no fas el que toca” (IX, 352); “cabut” (IX, 494); “rocot” (IX, 499; XI, 596); “un no ningú, un tap de bassa” (IX, 515); “no em va dir pas que no” (X, 18); “pel nostre mal cap” (X, 27); “doncs vinga, va” (X, 44); “i ells vinga a plorar” (X, 49); “no els va fer mica de gràcia” (X, 113); “a cor què desitges” (X, 181); “ensumant-se una trampa” (X, 232); “els trucs i les mauleries” (X, 289); “no m’hi he ni acostat (XI, 166 i 481); “ni un enredaire ni un xarlatà” (XI, 363-364); “s’empesquen unes mentides que ni te n’adones” (XI, 366);, “és parlar per parlar” (XI, 464); “quina altra en portes de cap” (XI, 474); “vaig sempre de mal en pitjor” (XI, 482); “dèiem parers de què fer” (XI, 510); “Ares va boig amb tothom, no destria” (XI, 537); “va enviar-me aquí i tot” (XI, 623: ho diu l’ombra d’Hèracles, referint-se a un dels seus treballs que el va dur a l’Hades, on ara es troba); “No hi ha qui us aturi!” (XII, 21: Circe a Odisseu), i “no hi ha qui t’aturi” (XII, 279: Euríloc, a Odisseu), quan Mira hi posa, respectivament, “Ah, temeraris” i “Ets ben cruel, Ulisses” (Alberich tradueix “Malaurats vosaltres” i “Ets cruel, Odisseu”; i CR-2: “Pobres humans” i “Ets pertinaç, Ulisses”; el text grec diu, en efecte, “σχέτλιοι” i “σχέτλιός”: ‘audaç, pertinaç’, temerari; cruel, pervers, funest, terrible; dissortat, infortunat”); “van fer xof al corrent” (XII, 204: soroll dels rems que cauen al mar. Mira: “deixaren caure els rems”; Alberich: “[els rems] van caure tots sorollosament al corrent”: Riba 1948: “cauen, fent un patac, al corrent”; en grec “βόμβησαν δ' ἄρα πάντα κατὰ ῥόον”, del verb βομβέω: ‘fer una remor sorda’; observem que Riba també va trobar un mot expressiu); “no fos que se m’espantessin” (XII, 224); “pansint-me en una illa deserta” (XII, 351); “ets un babau” (XIII, 237); “cabut, recaragolat, mai tip d’enganys” (XIII, 293); “jo no era cap pocapena” (XIV, 212); “el què diran m’hi obligava” (XIV, 239; Alberich: “m’hi obligava l’opinió severa del poble”); “la sabia molt llarga” (XIV, 288); ja m’ho ensumava” (XIV, 299); “vinga queixes i vinga |anar amunt i avall” (XIV, 354-355); “un déu m’ha fet fer la badada” (XIV, 488); “ha inflat el preu de la núvia” (XV, 18); “que tenim molta cosa” (XV, 77); “anar amb la panxa plena” (XV, 79); “aviam” (XV, 90); “li agafarà una enrabiada!” (XV,214); “quin remei!” (XV, 312 i XVII, 503); “gasten uns aires” (XV, 328 i XVII, 245); “desenganya’t” (XV, 330); “aquestes nits són tan i tan llargues!” (XV, 392); “els espavilats dels fenicis” (XV, 419); “fer-hi l’amor, que és la cosa | que els entabana, a les dones, el seny, fins i tot a les bones” (XV, 421-422); “encara tenia el seny esventat” (XV, 470); “amb un patatxap [...] caigué a la sentina” (XV, 479; ἐνδούπησε: ‘va caure estrepitosament”; cf. “va caure a la sentina fent molt de soroll” (JA); “un bon tiberi” (XV, 507); “era un home com cal” (XV, 557); “no hi ha vingut pas a peu, jo diria” (XVI, 59 i 224); “el cor se m’esqueixa a bocins” (XVI, 92); “sabrem de quin peu calcen les dones” (XVI, 304); “”l’ha feta ben grossa” (XVI, 346); “això ho deixem córrer” (XVI, 405); “te li menges la casa de franc” (XVI, 431); “pitjor per a ell!” (XVII, 15); “tampoc no està gens malament dinar quan n’és l’hora” (XVII, 176); “pòtol” (XVII, 217); “beneit” (XVII, 234); “emprenyadors” (XVII, 377); “tiberi” (XVII, 446); “dir-nos-en quatre de fresques” (XVII, 461); “ja és ben trist! (XVII, 473); “és veritat de la bona” (XVII, 549, 556); “Quina en porta de cap...?” (XVII, 576); “fot el camp” (XVIII, 10); “aquest porcot” (XVIII, 26); “esparracats” (XVIII, 41); “el tros de cuixa que gasta aquest jaio” (XVIII, 74); “ja ets grandet” (XVIII, 217), “què vols que et digui..., em destaroten” (XVIII, 290-291); “ets un tros de grillat i no hi toques” (XVIII, 327); “nyèbits” (XVIII, 384); “esteu bojos o què?” (XVIII, 406); “forasterot, emprenyant a tothom” (XIX, 67; XX, 178; XXII, 27); “gossa desvergonyida” (XIX, 91); “no estic ni per suplicants ni per hostes” (XIX, 134); “jo els filo enganyifes” (XIX, 137); “aquestes gosses que res no respecten” (XIX, 154); “això va així” (XIX, 168); “ja fa ben bé vint anys” (XIX, 222); aquestes gosses sense vergonya” (XIX, 373); “coses més gosses” (XX, 18); “pocavergonyes” (XX, 39); “cabut” (XX, 45); “això no m’ho acabo” (XX, 132); “no hi toca” (XX, 360); “quin un! [...] quin altre!” (XX, 377-380); “Rucs, pagesos” (XXI, 85); “jo me’n ric i hi xalo” (XXI, 105); “veurem el pa que s’hi dona” (XXI, 112 i 159); “poc que en tenien la força” (XXI,185); “Per què us fa tanta cosa...? (XXI, 333);  “sabeu què?” (XXII, 262); “no facis el bocamoll” (XXII, 288); “una estona, no gaire” (XXII, 433); “no anirà malament si ho sé ara” (XXIII, 262); “parlo per mi” (XXIV, 435); “ximpleries”, “ximpleria” (XXIV, 457 i 469); etc.
 
Vegem ara una innovació de Sabaté, combinant les expressions “a cor què desitges” i “a cor què vols”. En el primer vers, la traducció literal ja és “gaudir de l’amor desitjable”, l’opció que segueixen els traductors, i on l’adjectiu “desitjable” justifica la locució adverbial; la innovació és més palesa en el segon vers, on el verb (“reglar-se, complaure’s, delectar-se”) no porta cap complement modal que demani l’afegitó:
 
XXIII, 300-301: quan van haver fet l’amor a cor què desitges | es van regalar parlant a cor què vols i explicant-se (PS);
/ Ells dos, després de gaudir dels plaers de l’amor desitjable, | es complaïen contant-se un a l’altre les seues històries (JFM);
/ Després que els esposos van gaudir de l’amor desitjable, | es delectaren en la conversa contant-se els esdeveniments l’un a l’altre (JA);
/ Ara, ells dos quan s’hagueren complert de l’amor desitjable, | van delectar-se amb històries que l’un a l’altre es contaren (CR-2);
/ Ara, els dos, quan s’hagueren complert de l’amor desitjable, | fruïren amb les històries que l’un a l’altre es contaren (CR-1);
/  τὼ δ' ἐπεὶ οὖν φιλότητος ἐταρπήτην ἐρατεινῆς, | τερπέσθην μύθοισι, πρὸς ἀλλήλους ἐνέποντες
 
I acabo amb aquesta amenaça d’Antínous a Iros, el captaire, que ha reptat Ulisses a lluitar i ara té por d’enfrontar-s’hi:
(XVIII, 87): i que t’arrenqui els collons i que se’ls mengin crus els seus gossos” (PS);
/ [et tallarà] els genitals, per llançar-los als gossos que mengen carn crua (JFM);
/ i t’arrencarà els genitals i els tirarà als gossos perquè se’ls mengin crus (JA);
/ i t’arrenqui les parts i les doni crues als gossos (CR-2);
/ i t’arrabassi les parts i les doni crues als gossos (CR-1);
/ αἴ κέν σ' οὗτος νικήσῃ κρείσσων τε γένηται, | μήδεά τ' ἐξερύσας δώῃ κυσὶν ὠμὰ δάσασθαι” [μήδεᾰ, plural de μήδος: ‘parts pudendes’ (Vox); ‘genitals masculins’ (Wiktionary).]

 
Efectivament crec poder admetre que la versió de Sabaté aconsegueix sovint trobar formes d’expressió que, tot respectant el metre i el to èpic, s’ajusten a la manera que ho podrien dir avui molts catalanoparlants, i que tothom ho entendria. Això sí: quan li convé no vacil·la a inventar mots composts com “bous girapotes” (IX, 46); “menjalotus” (IX, 84: els lotòfags); “llanaespessos” i “potaprims” (IX, 425 i 464: els mardans, mascles d’ovella del Cíclop); “cabellblau” (IX, 528 i 536: epítet de Posidó); “menjahomes” (X, 200: el Cíclop); “naus passamar” (XIII, 161); “nau corremars” (XII, 183); “Núvol-negre” (XIII, 25 i 147, referit a Zeus); “Ulls-de-xibeca” (XIII, 389, d’Atena); “escurasobralles” (XVII, 220, 377); “giraesquenes” (XXIII, 230: Ulisses ho diu del seu cor); etc. Sí que de vegades pren alguna determinació que em sorprèn (el cas de la “freixura” és emblemàtic, com ja ho era en la seva Ilíada); però també és cert que el trobem més d’un cop adoptant sense fer escarafalls la traducció de Riba 1948, quan li ha semblat la més adequada; de la mateixa manera que, en determinats casos, la versió ribiana em sembla tan àgil i funcional com la de Sabaté.
 
Un exemple més de l’expressivitat de Riba 1948: Enric Iborra, al blog La serp blanca (2011) compara dos hexàmetres en les versions de Mira, Alberich i Riba 1948. Jo hi afegeixo les de Riba 1919 i Sabaté:
 
V, 402-403: perquè l’onatge brogent bramava en tocar terra ferma, rugint, i tot ho embolcava el ruixim de l’aigua salada”(PS);
/ Grans onades corrien bramant, llançant-se a la costa | amb un rugit paorós, i tot era cobert per l’escuma (JFM);
/ Les grans onades bramulaven fent un soroll terrible contra la seca terra ferma, i tot quedava cobert d'escuma de la mar (JA);
/ car la maror runyia batent la seca ribera, | amb un terrible rot, i ho cobrien tot els ruixims (CR-2);
/ perquè la maror runyia contra la terra eixuta, | rotant de terrible manera, i tot era cobert de ruixims (CR-1);
/ ῥόχθει γὰρ μέγα κῦμα ποτὶ ξερὸν ἠπείροιο | δεινὸν ἐρευγόμενον, εἴλυτο δὲ πάνθ' ἁλὸς ἄχνῃ; [ἐρεύγομαι: ‘vomitar, perbocar; rotar’.]
 
Cinc excel·lents traduccions del mateix passatge, totes fidels i eficaces, però la força expressiva del “terrible rot” ribià la trobo, com Iborra, remarcable.
 
És de remarcar que Sabaté tradueixi sistemàticament ψυχὴ per “alè”, i en plural ψυχαὶ “alens”, referint-se als esperits, les ànimes, d’herois difunts amb qui Ulisses parla en el cant que narra la davallada a l’Hades (XI, 37, 51, 84, 165, 205, 387, 467, 471, 538, 541), perquè en això coincideix —no en el mot, però sí en el concepte— amb el Riba de 1948, que ho tradueix per “buf”. Mira alterna “esperit” i “ànima”; Alberich fa servir “ànima”; i com he dit, CR-2 hi posa “buf”, esmenant la seva primera traducció “ànima” (CR-1: un cop, “animeta”). Certament, el mot grec ψυχὴ significa  ‘alè, hàlit’, i també, per extensió, ja que l’alè dona la vida: ‘esperit, ànima; vida, persona’. Com sempre, totes les traduccions són perfectes, i en aquest cas, Sabaté i Riba 1948 prefereixen la versió literal, etimològica, “alè” o “buf”, a la també possible “ànima, esperit”, que tanmateix jo personalment trobaria més afí a la parla corrent d’avui.
 
Una altra solució que he subratllat és “el plaer de la freda complanta” (XI, 212: referit al desig d’abraçar l’esperit de la seva mare difunta). Mira ho tradueix per “poder saciar-nos de llàgrimes fredes”; Alberich, “amb el goig d’un plor fred”; CR-2, “el gust de la freda plorada”; i CR-1 “sadollar-nos del plor gelebrit”. Aquí, les versions de Riba s’allunyen molt del català parlat (gosaria dir que, fins i tot, el del seu temps), però la traducció de Sabaté, per a mi la millor en tant que és la més eufònica, no s’hi adiu tampoc tant com les dues altres, la de Mira i la d’Alberich. L’hexàmetre original fa: ἀμφοτέρω κρυεροῖο τεταρπώμεσθα γόοιο [κρυερός: fred, glaçat, gèlid, angoixós; τέρπω: ‘gaudir, delectar-se’; γόος: ‘plor, gemec, plany’.]
 
Finalment, observo que Sabaté opta per un color diferent, entre la gamma que el diccionari permet, en l’epítet aplicat a la por: “m’anava prenent la por blanca” (XI, 43 i 633). Mira tradueix: “m’agafà una por verda”; Alberich: “una por que feia empal·lidir”; i Riba-2: “m’agafa una verda paüra”, enfront de Riba-1: “una groga paüra”. L’original diu: ἐμὲ δὲ χλωρὸν δέος ᾕρει [χλωρὸός ά όν: ‘de color verd clar o pàl·lid, verd grogós, groc; pàl·lid, descolorit; i específicament χλωρὸν δέος: ‘el terror que fa empal·lidir’.]
 
M’ha sorprès, en la versió de Sabaté a XVIII, 31, que posi “ara, com se t’ha acut de lluitar amb un home més jove?”. En estàndard hauria de dir “com se t’acut” (o bé “com se t’ha acudit”, però llavors li sobraria una síl·laba). Tanmateix, aquesta construcció té un ús dialectal, amb “acut” fent de participi, de manera que ho podem deixar com una innovació més del traductor a la recerca d’expressivitat —en aquest cas, per a mi, potser innecessària.
 
Deixo per al final un petit lapsus de la versió de Sabaté, que sens dubte en properes reedicions s’esmenarà. A la segona evocació dels morts, a XXIX, 105, hi ha un interessant diàleg entre els esperits (els “alens”, en Sabaté) d’Agamèmnon i d’Aquil·les. En aquestes, arriben els esperits del pretendents morts, i Agamèmnon hi reconeix Amfimedont, que havia estat hoste seu anys enrere. Llavors Agamèmnon se li adreça per demanar-li com és que està mort, però en el text de Sabaté la seva pregunta és introduïda per aquesta frase: “L’alè del fill de Peleu va ser el primer de parlar-hi”. Òbviament, el fill de Peleu era Aquil·les (dit per això el Pelida), mentre que Agamèmnon (l’Atrida), era fill d’Atreu. I així, setze versos després, Amfimedont li respon adreçant-se-li com a “Fill gloriosíssim d’Atreu, sobirà Agamèmnon”. No cal dir que tots els altres traductors, al vers 105, hi posen “l’ànima de l’Atrida”, “l’ombra de l’Atreïda”. Si fins i tot Homer de vegades s’equivocava (quandoque bonus dormitat Homerus), tampoc aquesta minsa errada no ha d’enterbolir gens ni mica l’esplèndida traducció de Sabaté.

Conclusió
 
Reitero que aquest estudi no l’he fet per escatir quina de les cinc versions és “la millor” (un concepte ben imprecís de tan subjectiu i variable). Sí, una mica, per esbrinar fins a quin punt eren precises les afirmacions que hom va fer davant les versions de Mira (“un text pròxim, sense entrebancs, diàfan... transparent, per al meu temps i per als meus conciutadans”) i de Sabaté (“un català més viu i potent que mai”). La meva conclusió és que totes les versions catalanes traslladen el text original en versions clares i fidels, i les que ho fan en vers, també en hexàmetres perfectes; i que, evidentment, cadascuna és filla del seu temps.
 
Aquí voldria aprofitar l’avinentesa per reivindicar la primera versió de Riba, la Ventafocs de totes cinc, la més desatesa i oblidada, sens dubte perquè el mateix Riba la va desautoritzar el 1948 en fer-ne una nova traducció qualificada per tothom, amb justícia, de magistral. I perquè des de 1919 aquells tres volums no s’han reeditat mai més, i avui és un llibre introbable. Però jo sí que el tinc (malgrat que hi falten algunes pàgines, no gaires, però prou per impedir-me d’arrodonir les comparacions precedents), i he de confessar que —fent abstracció dels arcaismes i vacil·lacions d’un llenguatge potser encara de vegades maldestre— m’ho he passat molt bé llegint-la; perquè és una autèntica joia, un diamant en brut. 
 
Potser sí que, com s’ha dit, Riba 1948 tendia a “gongorejar” (Mira dixit) i embellir el text, obligant el lector a recórrer sovint al diccionari; i també que el mateix rigor mètric i l fidelitat al text original l’empenyien a abusar de l’hipèrbaton, en detriment d’una lectura “fàcil”. Al costat d’això, la versió d’Alberich en prosa és diàfana, ajustada i precisa; i la traducció de Mira es llegeix amb fluïdesa. Tot i així, com ja va apuntar el 2011 Enric Iborra al seu blog La serp blanca , Riba 1948 (potser ajustant-se, o no sempre, al metre original), alterna en els quatre primers peus de cada hexàmetre els dàctils i els espondeus —recordem que aquesta, juntament amb l’ús de la cesura, és una característica de l’hexàmetre grec, i que tan sols els dos últims peus, la “clàusula heroica”, han de ser necessàriament un dàctil més un espondeu— i ofereix una variació mètrica amb diferents combinacions de peus a cada verds, mentre que la versió de Mira potser és rítmicament més monòtona. La de Sabaté trobo que, per l’orella, funciona.
 
Per altra banda, Iborra constata que, en diverses ocasions, Riba i Alberich comparteixen una alta fidelitat al text original, mentre que Mira, per mor de la flexibilitat del llenguatge, de vegades no és tan precís i fidel. Jo en aquest nivell de comparacions no hi entro, però sí que he advertit que més d’una vegada les solucions de Riba 1948 coincideixen amb les d’Alberich, i també de tant en tant amb les de Sabaté; i que també alguna de les innovacions de Sabaté per mor d’aconseguir un to expressiu, juntament amb la necessitat de conservar el metre, fan que no sigui sempre del tot fidel al peu de la lletra. Penso que hi tenen tot el dret, com a traductors que signen amb orgull la magna obra que han aconseguit. 
 
Pel que fa a la versió de Sabaté, ja la vaig comentar a bastament el 2020 parlant de la seva versió de la Ilíada: vegeu-ho a l’apartat 4.3 d’aquesta entrada del blog. És veritat que en la seva traducció, tot i ajustar-se escrupolosament a l’hexàmetre, hi ha aportat moltes formes expressives pròpies de la llengua estàndard col·loquial, i els seus hexàmetres es llegeixen amb fluïdesa i “sonen” —generalment—actuals. A les notes sobre la seva versió que apareixen al final del llibre, Sabaté explica que ha volgut allunyar-se del to de la traducció de Riba 1948, de la qual diu: “amb la literalitat altament poètica que li és peculiar, pot arribar a una estranyesa d’encanteri [...] que martelleja el lector [...] ambla fascinació d’un conjur. Aquesta mena de fascinació, però, he procurat no accentuar-la. Tampoc no he volgut tractar l’Odissea com una novel·la i actualitzar-ne el llenguatge [...], opció [que] ja ha estat molt ben explorada en català amb la versió de Mira (que tampoc no arriba a cap extrem de modernització, al meu parer amb bon criteri”. En la meva opinió, i sense desmerèixer cap de les altres, la de Sabaté és una versió molt recomanable.
 
Al seu torn, Clàudia Serra, a Núvol l’any 2015, retreu a Mira que “abusa dels encavalcaments” en molts hexàmetres; jo observo que, quan li convé, Sabaté també ho fa, sense manies, i en tots dos casos, a mi em sembla bé: el resultat és prou bo.
 
És a dir que, per al meu gust de lector empedreït, aquestes cinc versions són totes excel·lents. Faig meves les paraules de Clàudia Serra comparant Mira amb Riba: “No hi ha una versió millor que l’altra, sinó que són fetes amb finalitats diferents. La versió de Mira aspira a fer que un públic puga gaudir de les descripcions i del fil narratiu. La de Riba dóna entrada a tot un joc poètic. Potser cada un féu amb les facultats que posseïa el que millor es podia fer amb elles. El que és clar és que totes dues traduccions se sostenen sobre un fons intel·lectual immens i és per això que són tan satisfactòries”. Ho subscric i ho faig extensiu a les versions d’Alberich i de Sabaté —i fins i tot a la primera de Riba, la Ventafocs, injustament oblidada.  
 
Per tant, la meva recomanació és aquesta: llegiu l’Odissea i llegiu la Ilíada. Aprofiteu la novetat de la versió de Pau Sabaté (Bernat Metge 2026), que és excel·lent (jo l’he comprada a La Tempesta); però de l’Odissea hi ha també al mercat les versions de Riba (FBM 2010), de Joan Francesc Mira (Proa 2011) i de Joan Alberich (La Magrana 1998); i de la Ilíada, a més de les clàssiques de Manuel Balasch i Miquel Peix, difícilment trobables si no és en biblioteques, hi ha les de Joan Alberich (La Magrana, 1996), Montserrat Ros (Adesiara 2019) i Pau Sabaté (Bernat Metge 2019): totes admirables. Llegiu, doncs, aquestes obres mestres de la literatura universal, que hi descobrireu un tresor inacabable. I després, si us ve de gust, aneu a veure la pel·lícula, a Montpeller o allà on s’escaigui.
 
Imatges (Wikimedia Commons): a) Cap d’Ulisses, marbre romà hel·lenístic, s. I dC, Museo Archeologico Nazionale, Sperlonga; b) E. M. Synge, El retorn d’Ulisses (1909), il·lustració per a Story of the World; c), Cap d’Ulisses en una moneda d’Ítaca (s. III aC), Classical Numismatic Group Inc; d) Johann W. Tischbein, Ulisses i Penèlope, oli sobre tela (1902), col·lecció privada.
 
BIBLIOGRAFIA

• Homer, Odissea. Traducció de Carles Riba. Barcelona: Biblioteca Literària, Editorial Catalana, 1919.
• Homer, L’Odissea. Novament traslladada en versos catalans per Carles Riba. Barcelona: Alpha, 1953
• Homer, Odissea, vol. I (cants I-VI). Traducció poètica de Carles Riba. Text grec revisat i aparat crític de Francesc J. Cuartero i Iborra. Notes a la traducció de Joan Alberich i Mariné. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 2010
• Homer, Odissea. Traducció, introducció i notes de Joan Alberich i Mariné. Barcelona: La Magrana, 2012
• Homer, Odissea. Versió de Joan F. Mira. Barcelona: Proa, 2021
• Homer, Odissea. Traducció de Pau Sabaté. Barcelona: Bernat Metge Universal, 2026
• http://www.poesialatina.it/_ns/greek/testi/Homerus/Odyssea01.htm   [text grec]
• José María Pabón de Urbiña, Vox Diccionario manual Griego-Español (1967); quinta edición, Barcelona: Biblograf SA, 1970
• https://www.sudoc.abes.fr/cbs/DB=2.1//SRCH?IKT=12&TRM=152353089  Carles Riba, fragments (FBM 2010)
• https://en.wiktionary.org/wiki/  [Wiktionary, Ancient Greek]
• https://laserpblanca.blogspot.com/2011/11/la-traduccio-de-lodissea-de-joan.html#more [blog d’Enric Iborra]
• https://www.nuvol.com/musica/lodissea-de-mira-23997

 
 

Mutació de càntic

 

Mutació de càntic
 
Ara rigueu: la ginesta es panseix
i un herbicida ha matat les roselles,
i al dallador no li cal ni segar,
que s’han corcat les espigues novelles.
 
Ah, joves llavis desclosos en temps
de llibertat, que heu brandat l’estelada
amb ulls esperançats, i ara us veieu
desconcertats a cada atzagaiada!
 
Hem somiat que sortíem del pou,
i assolíem l’estel inabastable; 
i ens despertem fatigats, decebuts
pels entrebancs d’un camí gens amable.
 
Ara rigueu, els que el camp malmeteu
sembrant-hi jull des de la claveguera;
rigueu, perquè ens hem disparat al peu
i creure’ns eixalats us fa fal·lera.
 
Però, tossuts, ens hem tornat a alçar: 
no hi ha qui abati un ideal tan noble.
No ens hem rendit, que el camí el tenim clar
i ens mantenim fidels al nostre poble. 

Onze de Setembre de 2026. Hi poso uns versos meus de fa deu anys, del 2016, que continuen vigents. Des d'aleshores ha plogut molt (garrotades i desencisos), però l'essència roman. I nosaltres encara hi som, hi sou, indesinenter.  

Cinc versions catalanes de l’Odissea (5/6)

 

Cinc versions catalanes de l’Odissea (5/6)
Noms parlants
 
La majoria dels noms propis grecs, de lloc i de persona, tenen un significat etimològic remot. De fet, tots els noms propis en tenen: entre els d’origen germànic, per exemple, Ramon voldria dir “conseller protector”; Alfons, “noble dispost”; Albert, “noble il·lustre”; Guillem, “protector decidit”; etcètera. Tanmateix, el significat d’alguns noms de personatges mitològics no sempre era obvi, i ja els hel·lenistes antics especulaven amb possibles interpretacions. Així, Èdip voldria dir “peu inflat”; Polifem, “de molt renom”; Hèlena, “torxa resplendent”; Aquil·les, “dolor per a l’exèrcit”; Agamèmnon, “ molt resolut”; Hèctor, “el protector”; Pàtrocle, “la glòria del pare”... El nom mateix d’Ulisses (Odisseu), es creia que volia dir “el que pateix odi” (cf. XIV, 364: “tots els déus de tot cor el detesten”, i XIX, 407-410, on el seu avi Autòlic posa el nom a Odisseu perquè “n’hi ha molts que m’odien”; però Riba fa lligar el nom Ulisses amb el cor “ulcerat” de son avi; i en nota a CR-1 refereix Odisseu al verb odyssomai, ‘jo m’irrito, m’ireixo’); Penèlope, “la teixidora” (però també “ànec silvestre”); Telèmac, “el que lluita lluny”; Circe, “falcó, rapinyaire” o “la que encercla amb anells”; Calipso, “l’ocultadora”; Nausica, “cremanaus”... Ja es comprèn, però, que fora absurd de traduir uns noms propis que ja són universalment coneguts a través del mite, de la literatura o de la història, substituint-los per una traducció etimològica que no els aportaria cap referent identificador; igual que seria incongruent que jo firmés, no pas amb el meu nom propi, sinó amb un sintagma que no denotaria res específic de la meva persona.
 
Així, tots els traductors del grec clàssic al català opten amb encert per transcriure els noms tal com són, simplement adaptant-los a les normes comunament admeses per a cada llengua —que, amb els anys, han anat variant, i per això alguns tradueixen Odisseu i altres Ulisses; i hi ha variants entre Elena, Helena o Hèlena; Nausica o Nausicaa; Pòl·lux o Polideuces; Apol·lo o Apol·ló; Pal·las Atena o Atenea; Dionís o Dionisos; Artemisa o Àrtemis; Ítaca o Itaca, etc. Cap problema.
 
Ara bé, a l’Odissea hi surten també alguns noms de personatges molt secundaris —i esporàdicament, algun nom de lloc— que tenen també un significat que, raonablement, es pot associar a les seves característiques pròpies: es tracta dels “noms parlants”. Un dels exemples més coneguts és el de la llista dels mariners feacis del cant VIII. I aquí hi ha tres opcions: la dels que s’han limitat a transcriure el nom grec adaptat al català; la dels que també ho han fet així, però indicant en una nota el significat del mot (així ho fan Alberich i Mira); i els que, directament, l’han traduït pel seu significat en català, com Sabaté i Riba 1948 (però no 1919) en el cas dels feacis.
 
Pau Sabaté ha optat, com s’ha dit, per transcriure els noms dels personatges rellevants amb el seu nom grec adaptat al català; però ha decidit de traduir alguns dels noms propis que tan sols apareixen de forma ocasional. I ho justifica al final en uns “apunts d’espigolada”, donant exemples dels significats dels noms que no tradueix; jo n’he esmentat uns quants més amunt. Comparem ara com ho fan tots els traductors (i aquí, en comptes de limitar-me als vuit primers cants, n’he afegit alguns exemples també del novè cant en endavant). 

Els mariners feacis 

Començaré amb la llista dels joves atletes feacis, de noms vinculats amb el mar:
 
VIII, 111-117: Van aixecar-se Puntadenau, Corremars i Vogaire,
i Navier, i Poper, Costaner i encara Remaire,
i Mariner i Proer, Correonades i Pujacobertes,
i Illenc, que era fill de Patró, que l’havia tingut Mestredaixa,
i amb ells, Euríal Marample, igual que el déu Ares matahomes,
un fill de Nàubol, en Botanaus, el de més bona planta
de tots els feacis, després de Laodamant sense tara.  (PS)
 
/ S’hi presentà Arconeu, i també Elatreu i Ocíal,
i al seu costat Nauteu, i Primneu, Eretmeu i Anquíal,
Toont i Anabesineu, i Ponte i Proreu, i darrere
Amfíal també, que era fill del gran Polineu, mestre d’aixa.
S’hi presentà Euríal, un fill de Naubolos, que era
com Ares el déu homicida, el primer en aspecte i bellesa
entre els feacis, després de Laodamant, l’impecable.
[Nota: Tots els noms d’aquests joves fan al·lusió a la mar i a la navegació: “el vogador”, “el de la proa”, “el de la popa”, “el mariner”, el de moltes naus”, etc. Una al·lusió, fins i tot massa clara, a la condició nàutica dels feacis.] (JFM)
 
/ S’aixecà Acroneu, Ocíal i Elatreu, Nauteu i Primneu, Anquíal i Eretmeu, Ponteu i Proreu, Toont, Anabasineu i Amfíal, fill del Tectònida Polineu; es va aixecar Euríal, semblant a Ares funest per als mortals, Naubòlides, el qui era més distingit per l’aspecte i el físic d’entre tots els feacis juntament amb l’irreprotxable Laodamant.
[Nota: Els noms propis dels feacis, llevat del d’Alcínous i el d’Arete, són noms que estan relacionats etimològicament amb les activitats nàutiques i marineres; Acroneu significa “cim de la nau”; Ocíal, “ràpid a la mar”; Elatreu, “vogador”; Nauteu, “navegant”; Primneu, “el de la popa”; Anquíal, “veí de la mar”; Eretmeu, “remer”; Ponteu “mariner”; Proureu, “proer”; Toont, “lleuger”; Anabasineu, “el qui s’embarca a la nau”; Amfíal, “el doble mar”; Tectònida, “mestre d’aixa”; Polineu, “el de moltes naus”; i Naubòlides, “fill del qui posa les naus a la mar”.] (JA)
 
/ S’aixecà Cimdenau i Promptenmar i Lavoga,
Nauxerà i De la Popa, Del Rem i amb ell De la Riba,
D’Altamar i Proé’ i Corredor, fill d’Embarcanavilis,
i Doblemar, el fill de Moltdelleny-Mestredaixa,
i així mateix Euríal, que el lúgubre Ares semblava,
i era, aquest fill de Nàubol, pel rostre i per la figura,
el primer dels feacis després del valent Laodamas. (CR-2);
 
/ S’alçà Acroneu i Oquíal així mateix, i Elatreu,
i Nanteu i Primneu i Anquíal i Eretmeu i Ponteu
i també Proreu i Toó i Anabesíneu, i Amfíal,
fill de Polineu Tectònida, i va aixecar-se
Euríal, semblant a Ares homeier, fill de Nàubolos,
que era el primer, pel que feia a bellesa i al cos,
de tos els Feacis, després de Laodamas sense tara. (CR-1);
 
/ ὦρτο μὲν Ἀκρόνεώς τε καὶ Ὠκύαλος καὶ Ἐλατρεὺς
Ναυτεύς τε Πρυμνεύς τε καὶ Ἀγχίαλος καὶ Ἐρετμεὺς
Ποντεύς τε Πρῳρεύς τε, Θόων Ἀναβησίνεώς τε
Ἀμφίαλός θ', υἱὸς Πολυνήου Τεκτονίδαο·
ἂν δὲ καὶ Εὐρύαλος, βροτολοιγῷ ἶσος Ἄρηϊ,
Ναυβολίδης, ὃς ἄριστος ἔην εἶδός τε δέμας τε
πάντων Φαιήκων μετ' ἀμύμονα Λαοδάμαντα. 

Trobo admirable la manera de resoldre aquest enfilall de noms adequant-los a llur significat i ordenant-los per tal de mantenir el ritme de l’hexàmetre: Riba 1948 i Sabaté hi ha reeixit de ple. També Mira i Riba 1919, amb els noms grecs, n’han sortit airosos pel que fa al metre, Mira indicant en nota el significat dels noms. I Alberich, en prosa i també explicant l’etimologia en una nota, ha estat precís i satisfactori. Entre els que han optat per mantenir el nom grec, no trobo gens important el fet que hi hagi alguna transcripció dubtosa; per exemple, Arconeu (Mira) per Acroneu (CR-1, que és el que diu l’original); o Nanteu (R-1) per Nauteu (Mira, que és el que diu l’original, si més no en el text que faig servir). Novament, chapeau per a tothom.

 
Més noms parlants 

A continuació, una mostra d’altres noms parlants, de persona o de lloc.
 
I, 71: La nimfa Rabent va parir-lo (I, 71) [a Polifem];
/ ell nasqué de la nimfa Toosa (JFM);
/ El va infantar la nimfa Toosa (JA);
/ i és Toosa qui va infantar-lo, una nimfa (CR-2);
/ I l’infantà la nimfa Toosa (CR-1);
/  Θόωσα δέ μιν τέκε νύμφη
 
V, 123 (i XV, 404): fins que Àrtemis de tron d’or a Ortígia, l’illa de Guatlles | el va matar assagetant-lo amb les seves fletxes amables [es refereix a Orió] (PS);
/ va matar-lo | [...] a l’illa d’Ortígia (JFM);
/ el va matar a Ortígia (JA) [en nota explica que el nom vol dir ‘illa de les guatlles’];
/ a Ortígia | l’atuí (CR-2);
/ a Ortígia | [...] el va atuir (CR-1);
/ ἕως μιν ἐν Ὀρτυγίῃ χρυσόθρονος Ἄρτεμις ἁγνὴ | οἷσ' ἀγανοῖσι βέλεσσιν ἐποιχομένη κατέπεφνεν
[Ortígia és esmentada també a XV, 404; igual que aquí, només Sabaté l’anomena “Ortígia, l’illa de Guatlles”.]
 
X, 82: a Portallunya, al país dels lestrígons (PS);
/ Telèpil, la de Lestrigònia (JFM);
/ Telèpil, de Lestrigònia [Nota: Telèpil és una localitat fabulosa que etimològicament significa “de portes llunyanes”] (JA);
/ Telèpil de Lestrigònia (CR-2);
/ a Telèpil de Lestrigònia (CR-1);
/ Τηλέπυλον Λαιστρυγονίην
[El nom de “Portallunya” reapareix, en la versió de Sabaté, a XXIII, 318; els altres traductors hi posen “Telèpil”.]
 
XII, 61: en diuen les Roques Errants, els déus que viuen feliços (PS);
/ Roques Errants en diuen, els déus benaurats, d’aquests cingles (JFM);
/ Dels déus benaurats les anomenen Roques Erràtiques [En nota diu que també s’anomenen Simplègades, i parla de quan Jàson i els argonautes les van passar feliçment] (JA);
/ les Roques del Ràfec [...] | Planktes és el nom amb què els déus benaurats les coneixen (CR-2);
/ les penyes Errívoles [a XXIII, 327; al meu exemplar de CR-1 hi falta la pàgina corresponent a XII, 61.]
/ πέτραι ἐπηρεφέες,  [...] Πλαγκτὰς δή τοι τάς γε θεοὶ μάκαρες καλέουσι. [πέτραι ἐπηρεφέες: ‘roques abruptes’; πλᾰγκτός  ή  όν : ‘errant, inestable’.]
[A XXIII, 327 reapareixen les “Roques Errants” en la versió de Sabaté i també en la de Mira; “roques Erràtiques” en diu Alberich,  aquí amb la “r” minúscula; curiosament, Riba 1948 hi posa aquí “els Esculls Errants”, sens dubte per raons mètriques (CR-2); mentre que, com ja he dit, CR-1 hi posava “les penyes Errívoles”.]
 
XII, 124-125: tu fes que remin tan fort com puguin i crida Forçuda,
la mare d’Escil·la, que l’ha parit per desgràcia dels homes (PS);
/ Voga tan ràpid com pugues, invoca Crateis en veu alta, | mare d’Escil·la, engendrada per ella i desgràcia dels homes (JFM);
/ Procura, doncs, que la nau passi de pressa remant i invoca Cratais, la mare d’Escil·la, que infantà aquesta calamitat per als mortals (JA);
/ No, tu passa vogant a tot puny i crida Crataïs, | mare d’Escil·la, que aquest flagell infantà per als homes (CR-2);
/ [Al meu exemplar hi falten aquestes pàgines de CR-1]
/ ἀλλὰ μάλα σφοδρῶς ἐλάαν, βωστρεῖν δὲ Κράταιϊν, | μητέρα τῆς Σκύλλης, ἥ μιν τέκε πῆμα βροτοῖσιν
 
XII, 132-133: les nimfes de rínxols bonics Lluminosa i Claror, que són filles / de la divina Neera i el Sol, ell fill de l’altura (PS);
/ unes nimfes de rissos bonics, Faetusa i Lampècia, | que la divina Neera engendrà per al Sol Hiperíon [Nota: Com a filles del Sol, Faetusa és “la que fa llum” i Lampècia “la brillant” o “l’encesa”. Hiperíon vol dir “el de les altures”] (JFM); 
/ les nimfes de belles trenes Faetusa i Lampècia, que la divinal Neera infantà d’Hèlios Hiperiònida [Nota: Faetusa i Lampècia són dos noms parlants, molt adients per a les filles d’Hèlios, ja que respectivament signifiquen “la que crema” i “la resplendent”] (JA);
/ dues nimfes rullades, que són Faetusa i Lampètia, | filles que al Sol de l’Altura donà la divina Neera (CR-2);
/ [Al meu exemplar hi falten aquestes pàgines de CR-1]
/ νύμφαι ἐϋπλόκαμοι, Φαέθουσά τε Λαμπετίη τε, | ἃς τέκεν Ἠελίῳ Ὑπερίονι δῖα Νέαιρα
[Lampècia o Lampètia o Claror apareix també a XII, 374: cada traductor amb el nom que li ha donat.]
 
XIII, 408: vora la Roca del Corb i a tocar de la font Aretusa (PS);
/ prop de la Roca del Corb, al costat de la font Aretusa (JFM);
/ pels voltants de la roca del Corb, prop de la font Aretusa (JA);
/ vora la Pedra del Corb, damunt la font d’Aretusa (CR-2);
/ vora la roca del Corb i tocant la font d’Aretusa (CR-1);
/ πὰρ Κόρακος πέτρῃ ἐπί τε κρήνῃ Ἀρεθούσῃ
[Aquest no és pròpiament un nom parlant; l’original ja diu textualment ‘la roca (o pedra) del corb’.]
 
XV, 295: Van vorejar les Deus i Ferrera d’aigües boniques (PS);
/ Van passar prop de Crunos i Calcis, de bells corrents d’aigua (JFM);
/ I passaren per Crunos i Calcis de bells corrents (JA);
/ I va passar per Crunos i Calcis del riu que enamora (CR-2);
/ i passà per vora de Crunos, i Calcis dels bells correntims (CR-1);
/ βὰν δὲ παρὰ Κρουνοὺς καὶ Χαλκίδα καλλιρέεθρον. [Κρουνός: ‘font, deu; raig, doll’; Χαλκεύς: ‘forjador, ferrer, orfebre’.]
 
XV, 299: D’allà va girar la proa cap a les illes punxenques (PS);
/ des d’on Telèmac la va dirigir a les Illes Agudes (JFM);
/ Des d’allí es dirigí cap a les illes punxegudes (JA);
/ I des d’allí va posar proa a les Illes Agudes (CR-2);
/ I des d’allí avià devés les Illes Agudes (CR-1);
/ νθεν δ' αὖ νήσοισιν ἐπιπροέηκε θοῇσιν  [θοός: ‘ràpid, veloç, àgil; però a Vox, també ‘punxegudes’, remetent explícitament a aquest vers.]
 
XXIX, 11-13: Plegats, van anar pels corrents d’Oceà i la Roca Blancosa | i van passar les portes del Sol i la terra dels somnis | fins que sense tardar van fer cap al prat de porrasses (PS);
/ Van travessar els corrents de l’Ocèan, passaren la Roca | Blanca i les portes del Sol, van passar per la Terra dels Somnis | i poc després arribaren tot d’una al camp dels asfòdels (JFM);
/ Vorejaren els corrents de l’Ocèan i la roca Lèucada, prop de les portes d’Hèlios i del País dels Somnis. De sobte, arribaren al camp dels asfòdels (JA);
/ Van vorejar els corrents d’Oceà, i la Roca Blanquina, | van travessar els portals del Sol i el poble dels Somnis | i des d’allí tot d’una arribaren al Prat de l’Asfòdel (CR-2);
/ Passaren els corrents d’Oceà, i la Roca Blanquissa, | passaren les portes del Sol, i la contrada dels Somnis, | i arribaren tot d’una al prat d’asfòdels (CR-1);
/ πὰρ δ' ἴσαν Ὠκεανοῦ τε ῥοὰς καὶ Λευκάδα πέτρην, | ἠδὲ παρ' Ἠελίοιο πύλας καὶ δῆμον Ὀνείρων | ἤϊσαν· αἶψα δ' ἵκοντο κατ' ἀσφοδελὸν λειμῶνα
 
Resumint: que tothom tradueix “Roques Errants” i la “roca del Corb”, i també les “Illes Agudes” (“punxegudes” o “punxenques” i amb minúscula, per a Alberich i Sabaté, que no les prenen com a noms propis); tan sols Sabaté tradueix “l’illa de Guatlles”, i els noms de les nimfes “Lluminosa i Claror” (però Alberich n’esmenta el significat en nota); mentre que Sabaté és l’únic que tradueix els noms parlants de “les Deus i Ferrera”, de la nimfa “Rabent” i de “Forçuda”, la mare d’Escil·la. Contràriament, en la geografia mítica del camí cap a l’Hades, els país dels morts, on Hermes guia els esperits (els “alens” o “bufs”) dels pretendents massacrats, hi ha coincidència a tractar coma nom propi la Roca Blanca amb totes les seves variants; mentre que Sabaté tot sol posa en minúscula “la terra dels somnis”, i al seu torn Riba 1948 és l’únic a posar amb majúscula el “Prat de l’Asfòdel”, que ell mateix i els altres posen en plural “asfòdels”, però amb  minúscula (com fa també la transcripció del text grec, altrament), alhora que Sabaté sorprèn traduint aquest nom grec —diria que amb un cert pedigrí literari, gràcia a Espriu— pel seu equivalent català de “porrasses” (porrassa: Asphodelus cerasiferus), una planta liliàcia de boniques flors blanques que els grecs posaven a les tombes. També se’n diu albó, calamuixa o caramuixa i gamó.

 
Mesauli, l’esclau d’un esclau 
 
XIV, 449-452: El pa els el servia Mesauli, en Corraler, que l’havia
comprat el porquerol després que marxés el seu amo
sense dir-ho ni a la mestressa ni al jaio Laertes,
i amb els seus propis bens va comprar-lo, i van vendre-l’hi uns tafis. (PS);
 
/ Els repartia el pa un esclau del porquer, dit Mesauli,
que ell havia adquirit pel seu compte en absència de l’amo,
sense saber-ho Laertes el vell ni l’ama i senyora:
ell el comprà, amb els propis recursos, a uns homes de Tafos. (JFM);
 
/ Mesauli va repartir el pa que el mateix porquerol havia comprat, tot i ser absent el seu amo, sense saber-ho la mestressa ni el vell Laertes. L’havia comprat als tafis amb els seus diners. (JA);
 
/ I va servir-los el pa Mesauli, un home que havia
adquirit per a ell el porquer, en l’absència de l’amo,
sense saber-ne res la mestressa ni el vell Laertes,
i va comprar-lo a uns tafis, pagant del seu propi peculi. (CR-2);
 
/ I va repartir-los el pa Mesauli, que el porcater
havia adquirit ell mateix en tant que l’amo era fora,
sense saber-ho la reina ni el vell Laertes tampoc;
i va comprar-lo a uns Tafis, dels seus mateixos cabals. (CR-1);
 
/  σῖτον δέ σφιν ἔνειμε Μεσαύλιος, ὅν ῥα συβώτης
αὐτὸς κτήσατο οἶος ἀποιχομένοιο ἄνακτος,
νόσφιν δεσποίνης καὶ Λαέρταο γέροντος·
πὰρ δ' ἄρα μιν Ταφίων πρίατο κτεάτεσσιν ἑοῖσιν.
 
La traducció literal dels dos primers hexàmetres seria així: “I va servir-los el pa Mesauli, que el mateix porquer va comprar pel seu compte mentre el seu amo era absent”.
 
És a dir: que Eumeu, el porcater, havia comprat Mesauli pel seu comte a uns tafis, mentre Odisseu era absent, i sense que ho sabessin ni Penèlope ni Laertes. El pronom “ὅν”, acusatiu singular masculí de “ὅς” té com a antecedent immediat “Mesauli”. Em sembla molt inversemblant que l’antecedent fos “σῖτον” (‘pa, blat, gra, aliment’), molt lluny del pronom en la frase, tot i que no fora del tot impossible, ja que “σῖτος” és també masculí. Però no tindria lògica que en una illa on es conrea el blat calgués comprar el pa a uns mariners forans, ni tindria sentit que es digués que Eumeu el va comprar a càrrec seu sense informar-ne els seus sobirans. Per això em sorprèn la traducció d’Alberich que així ho dona a entendre, posant el relatiu “que” immediatament després de l’antecedent “pa”.
 
Que a Ítaca es conreaven cereals ho diu a XIII, 241-246: “s’hi fa un munt de blat, [...] tant que ni un déu no ho diria, i vi també, i hi ha pluja quan toca i molta rosada [...] i els abeuradors tot l’any ragen aigua” (Atena descrivint Ítaca a Odisseu). També s’hi fa ordi, ja que el fan servir en libacions als déus i Telèmac se n’emporta per al seu viatge. Seria, doncs, impensable que calgués anar a comprar pa a uns mercaders vinguts de l’estranger.
 
Tots els altres traductors entenen clarament que era Mesauli, i no pas el pa, l’objecte de la compra. Per tant, Mesauli era un esclau d’Eumeu; el text grec no diu explícitament aquest mot, però se sobreentén amb certesa del fet que fos comprat. Mira, apartant-se de l’estricta versió, ho deixa clar: Mesauli era “un esclau del porquer [...] que ell havia adquirit”; Riba 1948 hi posa “un home que havia adquirit per a ell”, on el relatiu que és l’objecte directe del verb adquirir; i Riba 1919 i Sabaté tradueixen d’acord amb l’original, tan sols amb el pronom relatiu, referit a Mesauli (Sabaté hi afegeix el pronom el: “que l’havia adquirit”, que ho rebla).
 
És significativa la història d’Eumeu, que conta a XV, 403-484: era un príncep que, de ben petit, va ser segrestat per uns fenicis, que el van vendre a Laertes, pare d’Ulisses. Per tant, Eumeu era un esclau de Laertes, qui, tanmateix, el va criar a palau juntament amb Ctimene, germana d'Ulisses; després el van destinar a les propietats rurals del rei, on té casa i ramats propis, i prou recursos com per comprar-se, al seu torn, un esclau ell mateix. I aspira que, quan Ulisses torni, li donarà la llibertat, i una casa pròpia, un tros de terra i una dona (XIV, 61-68).
 
Però a tot això, a més, Sabaté hi afegeix una innovació important: entén que Mesauli és un nom parlant (vindria de “μέσσαυλος”: ‘estable, corral’) i per això posa “en Corraler”, amb l’article personal, al costat de la transcripció del nom propi grec. Cap altre traductor no ho havia vist així.

 
Arneu el captaire i els poltres de l'Aurora

Segur que en el text hi ha altres noms parlants. N’esmentaré encara un parell: primer, el del captaire d’Ítaca, Arneu, a qui per burla anomenen “Iros”:
 
XVIII, 6-7: però aquells joves li deien Iros, fent broma, | perquè, com Iris, portava missatges si algú li ho manava (PS);
/ tots els joves d’allí el coneixien com “Iros”, | ja que sempre que algú ho demanava els portava missatges (JFM);
/ Tots els joves, però, l’anomenaven “Iros”, perquè portava corrents missatges quan algú els hi encarregava (JA);
/ però pels joves es deia | Iros, car els portava missatges quan li ho manessin (CR-2);
/ però els jovençans li deien tots Irus, | per tal com solia portar-los missatges quan l’hi manessin (CR-1);
/ Ἶρον δὲ νέοι κίκλησκον ἅπαντες, | οὕνεκ' ἀπαγγέλλεσκε κιών, ὅτε πού τις ἀνώγοι.
 
Mira i Alberich, en nota, expliquen que “Iros” és la masculinització burlesca del nom de la deessa Iris, la missatgera dels déus. Com que el mateix text ja ho explica, el nom parlant és diàfan i no necessita altra traducció. Després, a XVIII, 73, els pretendents, fent un joc de paraules, li diuen: “Iros no serà Iros” (PS); “Iros, No-iros” (JFM); “Iros Airos” (JA; en nota explica que el nom, precedit de l’alfa negativa, es pot traduir per “que ja no és Iros”, o bé per “dissortat”); “Iros, la pobra Iris” (CR-2); “Irus des-Irusat” (CR-1); en grec, Ἶρος Ἄϊρος.

I encara esmentaré un segon nom parlant que tan sols Sabaté ha traduït: el dels poltres que porten el carro de l’Aurora (XXIII, 246), que ell tradueix per “Clar i Lluminós” (PS); mentre que els altres hi deixen “Faetont i Lampos” (JFM, que en canvia l’ordre per necessitat mètrica); “Lampos i Faetont” (JA, CR-2, CR-1); com a l’original, Λάμπον καὶ Φαέθονθ'. En aquest cas, el significat dels noms no és esmentat ni en nota per cap dels altres traductors.
 
Però curiosament hi ha algun cas en què és Riba, i no pas els altres, qui tradueix un nom parlant; per exemple, aquest:
 
XIX, 188-189: el coval d’Ilitia, | que és molt mal port (PS);
/ on té una caverna Ilitia, | un port difícil (JFM);
/ on hi ha la cova d’Ilitia, en un port difícil (JA);
/ on hi ha el coval d’Ilitia, | en els Ports Perillosos (CR-2);
/ on hi ha l’espluga d’Ilitia, | a uns ports revessos (CR-1);
/ ὅθι τε σπέος Εἰλειθυίης, | ἐν λιμέσιν χαλεποῖσι [χᾰλεπός: ‘ardu, difícil, aspre, incòmode, penós, dur, inaccessible, cruel, ferotge’. Res no sembla indicar que sigui un nom propi, però el Riba de 1948 així ho va interpretar.]
  
Imatges (Wikimedia Commons): a) Ulisses eixorbant Polifem, cílix de ceràmica de figures negres, c. 480-470 aC; b) Ulisses escapant de la cova de Polifem sota d’un marrà, estamne de ceràmica de figures vermelles, s. V aC, Museum of Fine Arts, Boston; c) Ulisses i Circe, terracota, c. 440 aC, Metropolitan Museum of Art, Nova York; d) El retorn d’Ulisses, terracota, c. 460-450 aC, Metropolitan Museum of Art, Nova York.

Cinc versions catalanes de l’Odissea (4/6)

 

La freixura
 
Em centraré ara un moment en un mot que ja em va cridar l’atenció l’any 2020 i en vaig parlar al meu estudi de 2020 sobre la Ilíada. Em refereixo al terme “freixura”, que Sabaté fa servir moltes vegades (setze en els primers vuit cants), però que abans ja havia emprat Balasch a la Ilíada (per exemple, a V, 301), on també l’alternava amb “nítols”; a l’estudi que vaig fer el 2020 en aquest mateix blog en vaig parlar. Els altres traductors, tant de la Ilíada com de l’Odissea, diria que no el fan servir mai.
 
En grec és el substantiu φρήν φρενός (datiu plural φρεσὶ), que el meu diccionari tradueix per “diafragma, pericardi, vísceres del tòrax, entranyes; pit, cor, coratge, ànim, ànima, esperit —com a seu de sentiments i afectes, de la intel·ligència o del coneixement, de la voluntat, de la por, el dolor, l’alegria, l’amor, el valor—; ment, enteniment, raó, pensament, memòria, atenció; reflexió, meditació, deliberació, consciència, sentit; voluntat, intenció, desig, ganes...”). A l’Odissea, sovint apareix combinat amb un altre substantiu: θυμός θυμου (“ànim, esperit, ànima; vida; força, energia; desig, impuls, ganes; temperament, coratge; còlera, ira; passió, afecte, cor; ment”); i concretament els dos mots surten plegats en l’expressió κατὰ φρένα καὶ κατὰ θυμόν (“en el cor i en la ment”). També a IV, 241, 270 surt el compost ταλασίφρονός (“dissortat, sofert, animós, audaç, valent, intrèpid”).
 
Ja es veu que es tracta d’uns termes polisèmics que admeten diverses interpretacions segons cada context. Personalment trobo millor traduir-los segons cada cas per “entranyes”, “cor”, “ànim”, “pensament”, i en el cas del compost, per “intrèpid”, més que no pas per “freixura”, que em sembla en general poc escaient, ni com a metàfora, en la llengua actual. Si comparem, per exemple, les versions de la frase de IV, 825, em fa l’efecte que tan allunyat de la llengua viva és dir el 1919 “no donis ton cor a esveraments extremosos” (CR-1)” com jo és, cent set anys després, dir “no tinguis massa temor per dins la freixura” (PS). Les altres opcions (“entranyes, cor, pit”...) em semblen molt més raonables. Tanmateix, en aquest context, “freixura” és, de llarg, el terme preferit per Sabaté tant a la Ilíada com a l’Odissea, i li ho hem de respectar, ja que és, de fet, una traducció impecable, malgrat que a mi em sembli poc escaient. També he de reconèixer que un únic mot no arriba a ser ni peccata minuta comparat amb la magnitud de l’empresa de traduir, i tan admirablement, aquests dos grans poemes èpics.
 
Vegem les ocurrències d’aquest mot en els primers vuit cants.
 
I, 89: ficar-li coratge dins la feixura (PS);
/ inspirar-li també confiança i valor dintre l’ànim (JFM);
/ infondre-li coratge en el pit (JA);
/ i posar-li en el cor embranzida (CR-2); /
/ i li posaré embranzida al cor (CR-1);
/ μᾶλλον ἐποτρύνω καί οἱ μένος ἐν φρεσὶ θείω 
 
I, 294: rumia tot seguit per entre cor i freixura (PS);
/ cavil·la en el teu interior la manera (JFM);
/ medita en el teu cor i en el teu interior (JA);
/ posa’t llavors a pensar en el teu esperit i el teu ànim (CR-2);
/ posa’t a pensar dins la teva ment i el teu cor (CR-1);
/ φράζεσθαι δὴ ἔπειτα κατὰ φρένα καὶ κατὰ θυμόν
 
II, 93: va empescar-se aquest altre engany per dins la freixura (PS);
/ i aquest és l’engany que el seu cor maquinava (JFM);
/ va meditar aquest altre engany en el seu cor (JA);
/ quina altra finor s’havia enginyat dins la pensa (CR-2);
/ veieu la finor que s’ha basquejat dins la pensa (CR-1);
/ ἡ δὲ δόλον τόνδ' ἄλλον ἐνὶ φρεσὶ μερμήριξε
 
IV, 241, 270: Odisseu, de freixura soferta (PS);
/ l’intrèpid Ulisses / Ulisses l’intrèpid (JFM);
/ del sofert Odisseu / el sofert Odisseu (JA);
/ Ulisses, aquell sofert / Ulisses, el ple d’endurança (CR-2);
/ d’Ulisses del cor pacient / del sofert Ulisses (CR-1);
/ ὅσσοι Ὀδυσσῆος ταλασίφρονός εἰσιν ἄεθλοι· (241)
/ οἷον Ὀδυσσῆος ταλασίφρονος ἔσκε φίλον κῆρ (270)
 
IV, 661: les negres freixures a banda i banda s’omplien | de fúria (PS);
/ les seues entranyes | negres vessaven de fúria (JFM);
/ les seves negres entranyes se li van omplir d’ira (JA);
/ el seu cor negrejant era ple que vessava | de ràbia (CR-2);
/ el seu negre cor era ple que vessava | de ràbia (CR-1);
/ μένεος δὲ μέγα φρένες ἀμφιμέλαιναι | πίμπλαντ'
 
IV, 739: per si ell pot tramar alguna astúcia per dins la freixura (PS);
/ qui sap si ell ordirà una sortida, o tindrà alguna idea (JFM);

/ per si ell pot ordir alguna astúcia (JA);
/ per si l’home en son cor teixia un consell (CR-2);
/ per si teixís ell algun consell en son cor (CR-1); 

/ ἰ δή πού τινα κεῖνος ἐνὶ φρεσὶ μῆτιν ὑφήνας
 
IV, 813: dolors, que em burxen per cor i freixura (PS);
/ penes que agiten el meu esperit i les meues entranyes (JFM);
/ laments continus, que em commouen el cor i l’esperit (JA);
/ ànsies | [...] que irriten el meu pensament i el meu ànim (CR-2);
/ dolorides que endanyen el meu pensament i el meu cor (CR-1);
/ πολλέων, αἵ μ' ἐρέθουσι κατὰ φρένα καὶ κατὰ θυμόν
 
IV, 825: no tinguis massa temor per dins la freixura (PS);
/no hi ha cap motiu per sentir una por excessiva (JFM);
/ no tinguis gens de por en el teu cor (JA);
/ que es deixi el teu cor de massa temences (CR-2);
/ no donis ton cor a esveraments extremosos (CR-1);
/ θάρσει, μηδέ τι πάγχυ μετὰ φρεσὶ δείδιθι λίην
 
V, 206: si sabessis per dins la freixura totes les penes (PS);
/ si sapigueres, però, en el teu interior, quantes penes (JFM);

/ si sabessis en el teu cor quants patiments (JA); 
/ si en el teu cor podies saber quina part de sofrences (CR-2);

/ Que si sabies dins del teu cor quina part de sofrença (CR-1); 
/ εἴ γε μὲν εἰδείης σῇσι φρεσίν, ὅσσα τοι αἶσα
 
V, 365, 424:  Mentre ell així es debatia entremig de cor i freixura (PS); i VI, 118: debatent-se entre cor i freixura (PS);
/ Mentre ho estava pensant en el seu interior, dins de l’ànim (V, 365, 424) / i per dins cavil·lava i pensava (VI, 118) (JFM);
/ Mentre meditava tot això en la seva ment i en el seu cor (V 365) / Mentre meditava aquestes coses en la seva ment i en el seu cor (V, 424) / meditava en el seu cor i en la seva ment (VI, 118) (JA); 
/ Mentre això debatia en el seu pensament i el seu ànim (V, 365, 424) / debatia en el fons del seu ànim (VI, 118) (CR-2);
/ En tant que això debatia en son pensament i en son cor (V, 365, 424) / debatent en son pensament i en son cor (VI, 118) (CR-1);
/ εἷος ὁ ταῦθ' ὥρμαινε κατὰ φρένα καὶ κατὰ θυμόν (V, 365, 424) /  ὥρμαινε κατὰ φρένα καὶ κατὰ θυμόν (VI, 118).

 

Com hem vist, Sabaté fa servir “freixura” per traduir “φρήν φρενός”. Ara bé, com també observem a IV, 813, a V, 365 i 424 i a VI, 118 (i més vegades que surt), de vegades trobem una fórmula en què aquest mot apareix combinat amb “θυμός ου” (ànim; alè, esperit; passió, afecte, desig; temperament, valor, coratge; ment; cor). Un mot igualment polisèmic que, combinat amb l’altre, el resol Sabaté traduint-lo per “cor” (“entremig de cor i freixura”). I com tradueixen, ells i els altres, “θυμόν” quan apareix tot sol? Vegem-ho examinant, entre moltes altes ocurrències, aquestes:
 
V, 285, 407, 464: va dir-se per dintre (285) / es va dir pels dintres de gran valentia (407, 464) (PS);
/ ell mateix es parlà amb aquestes paraules (285) / li digué al seu propi esperit generós (407) / va parlar al seu cor generós, tot dient-se (464) (JFM);
/ es va dir en el seu interior (285) / va dir al seu cor magnànim (407, 464) (JA);
/ es digué, parlant al seu ànim (285) / digué al seu cor tan magnànim (407, 464) (CR-2);
/ parlà al seu cor d’aquesta manera (285) / parlà al seu cor tan magnànim (407, 464) (CR-1)
/ κινήσας δὲ κάρη προτὶ ὃν μυθήσατο θυμόν (285) / ὀχθήσας δ' ἄρα εἶπε πρὸς ὃν μεγαλήτορα θυμόν (407) / ὀχθήσας δ' ἄρα εἶπε πρὸς ὃν μεγαλήτορα θυμόν (464).
 
És a dir: que quan “θυμόν” va acompanyat de l’adjectiu “μεγαλήτορα” (‘de gran cor, magnànim, animós; orgullós, altiu’), tant Alberich com Riba tradueixen “cor”, i Mira alterna “cor generós” amb “esperit generós”; però quan no hi va, com al v. 285, si bé Riba 1919 hi posa també “cor”, ell mateix el 1948 ho canvia per “ànim”; Alberich hi diu “el seu interior”, i Mira fa servir un verb pronominal “ell mateix es parlà”. Sabaté, en tots tres casos, empra també el pronominal i no hi posa “cor”: “va dir-se per dintre”, “es va dir pels dintres”; i en lloc de “magnànim” hi posa “de gran valentia”. Vaja, que reserva el “cor” per combinar-lo amb la “freixura”. Insisteixo que totes les opcions són vàlides i acceptables, i que el rigor del metre justifica que de vegades, com al v. 407, el traductor ometi l’adjectiu o complement del nom, altrament formulari.

El mot “freixura” apareix també, en la versió de Sabaté, a: VIII, 541; IX, 301 i 454; IX, 151 i 438; XIII, 320; XV, 165 i 211; XVII, 355; XIX, 348; XX, 10; i XXIV, 128 i 235.
 
Imatges (Wikimedia Commons): a) Carl Fielgraf, Odisseu i Nausicaa, oli sobre tela (1826), Philhellenism Musuem, Atenes; b) Friedrich Preller der Jüngere, Odisseu i Nausicaa, oli sobre tela (1865), Museum der bildenden Künste, Leipzig; còpia d’un mural de Friedrich Preller der Ältere, al Neues Museum de Weimar.