Cinc versions catalanes de l’Odissea (3/5)

 

Cinc versions catalanes de l’Odissea (3/5)
Expressions
 
Comento aquí encara un parell de fórmules, d’entre les més repetides i emblemàtiques, que els nostres traductors han seguit de forma força unànime. En concret, l’epítet referit a l’Aurora, que arriba o es presenta “amb dits de rosa”, una metàfora que tots els nostres traductors mantenen invariable (bé que el Riba de 1919 deia “de dits rosadencs”); i la referida a les paraules quan surten de la boca i no agraden a l’oient: “quines paraules (o “quina paraula”, o “quin mot”) et fugen (o “han fugit”, o “se t’escapen”) del clos de les dents” (“de l’enclòs”, a Riba 1919). En tots dos casos, la traducció s’ajusta exactament a la fórmula original. I encara un altre epítet formulari ben estès, però que ja no ha suscitat la mateixa unanimitat: el referit a la mar “que no lleva collita”, emprat per Riba en les seves dues versions, i que coincideix, bé que en plural, amb Sabaté: “que no lleva collites”; mentre que els altres dos traductors opten per “estèril” o “infecunda”.
 
I després he escollit algunes frases —entre les quals, algunes descripcions de fets, diverses escenes de disputes verbals i fins una incitació directa a l’amor carnal— enmig d’altres en què simplement, algunes de les versions s’han decantat per expressions més col·loquials, allunyades de la solemnitat general de molts passatges èpics; contrastant-les amb algunes opcions, sobretot les més antigues, que fan servir mots avui poc usuals (i que en algun cas sospito que ja devien sonar arcaics el 1919). Vegem-ne alguns exemples.
 
D’entrada, m’ha cridat l’atenció la manera tan expressiva com Sabaté explica l’arribada d’Ulisses al país dels feacis (V, 441): l’heroi, nàufrag, tres dies tot sol abraçat a un tronc, arriba a la costa, i ho fa   “nedant nedant”, amb aquesta repetició del gerundi tan catalana, per remarcar el valor progressiu d’una acció que dura en el temps; els altres traductors simplement diuen “nedant” o “mentre nedava”, que és, fet i fet, el que diu l’original. Trobem en Sabaté la mateixa construcció més endavant (IX, 315), quan el Cíclop, “xiulant xiulant”, porta el ramat a pasturar. La duplicació del gerundi és una bona troballa de Sabaté que encaixa amb la mètrica i hi aporta un valor suggestiu. En canvi, del mateix traductor, sorprèn la perífrasi “va posar-se a rentar-se” (VI, 224) amb dos verbs pronominals. Una altra construcció curiosa de Sabaté és l’epítet que atorga als llits ben obrats: els “llit foradat amb barrina” (I, 440; també, en plural, a X, 12). La versió d’Alberich “llit calat” / “llits guarnits” porta, a I, 440, una nota que ho aclareix: l’original diu “llit perforat”, perquè “el suport del matalàs estava constituït per un marc de fusta perforat per tal que s’hi ajustés convenientment la xarxa feta amb cordes d’una manera semblant a les actuals  teles metàl·liques o als enreixats de fusta” (JA).
 
Els arcaismes, com és lògic, apareixen sobretot a CR-1, la versió ribiana de 1919: “es gojava” (I, 25), que el mateix Riba modificà el 1948 per “en tenia delit”, i els altres tradueixen per “gaudint” (JFM), “es delectava” (JA) i “xalava “ (PS, el més col·loquial); igual com  “gogem-nos” (VIII, 292), que Riba canvia després per “gaudim-nos”, enfront del “gaudim” dels altres tres traductors. Trobem també a CR-1 “m’heu irat a bastança” (VIII, 205), que CR-2 obvia en “m’heu fet aïrar”, i els altres “m’heu provocat massa” (JA), “m’heu irritat una mica massa” (JFM) i “m’heu fet agafar una enrabiada” (PS, també més espontani). Un altre exemple: “puntosos” (VII, 307), que Riba mateix canvia per “gelosos”, opció que adopten Mira i Alberich, mentre que Sabaté escull “malpensats”; “colguem-nos” (VIII, 292), comú a les dues versions de Riba, on Sabaté i Alberich diuen, en català d’avui, “fiquem-nos al llit” i “anem al llit”, i Mira, també en valencià ben usual, “gitem-nos”; i encara: “m’has sublevat el cor” (VII, 178), esmenat per Riba mateix en “m’has sollevat el cor”, i que JFM tradueix per “m’has somogut i irritat”, JA per “m’has regirat l’ànim” i, curiosament, PS per un arcaisme: “m’has agullat el cor” (recollit pel DCVB, però no pel DIEC2).
 
Dos exemples més: la “fretura” (VI, 136) del Riba jovençà, que ell mateix canvia més endavant per “necessitat”, terme que segueixen Mira i Alberich, mentre que Sabaté opta per “altre remei no tenia”, més col·loquial. I el  “flingà” (V, 380), que Riba manté en les seves dues versions, i on els altres tres varien: “colpí” (JFM), “fuetejà” (JA) i “xurriacà” (PS). Observem encara els mots amb què Ulisses d’adreça a Nausica (VI, 149): “Jo te’m flecto, regina” (Riba manté l’arcaisme en totes dues versions), davant de “et suplico” (JA), “als teus peus” (JFM) i “caic de genolls” (PS). Totes les versions són, com sempre, i no cal dir-ho més, absolutament encertades, només que algunes s’acosten més a l’estàndard oral actual i d’altres no tant. 
 
Per acabar amb els arcaismes, vet ací un mot que ni tan sols recull el DCVB (ni el DIEC2): “omelic”. Riba (CR-1) el fa servir a I, 50 “l’omelic de la mar”, però ja el 1948 el canvia per “llombrígol del pèlag”. Alberich i Mira hi posen “melic de la mar”, mentre que Sabaté recupera la segona opció ribiana: “on la mar té el llombrígol”. De seguida m’ha vingut al cap un poema de Salvat-Papasseit on “omelic” apareix dos cops (a L’irradiador del port i les gavines, 1921). Consultant el CTILC —que recull aquest mot de l’Odissea de 1919 i les dues aparicions en el mateix poema de Salvat— veiem que el jove Riba ja l’havia emprat abans en la seva traducció de 1918 del Càntic dels Càntics; i que després el va fer servir el berguedà Ramon Vinyes i Cluet en un recull de contes, A la boca dels núvols, publicat el 1946.
 
En els diàlegs en què els personatges discuteixen entre ells hi trobem expressions diverses d’insult o de menyspreu que es presten a trobar una forma adient en la llengua viva. Un dels pretendents, Leòcrit, a II, 243, s’adreça altivament a Mèntor (ignorant que en realitat és la deessa Atena, que n’ha pres l’aspecte) i li diu, en la primera versió de Riba: “Mèntor, tan enfadós, vagarívol de seny”, i a la segona: “llengua enfadosa, esperit sense esma”. Alberich ho tradueix per: “obstinat, fluix de mollera”, i Mira hi posa: “home nefast, insensat”, mentre que Sabaté, amb paraules ben expressives, li etziba: “no hi toques i estàs ben grillat”.
 
En la versió de Sabaté, Calipso (V, 182) li etziba a Ulisses: “: Mira que n’ets de murri; no en tens ni un pèl, de tanoca”, amb dos mots ben expressius i diria que encara ben vigents; mentre que Riba, el 1919, li havia dit “bergant, i no pas d’enginy estrafet”, i el 1948, també “bergant, i no pas esguerrat de prudència”; Alberich, “ets astut i no tens idees desassenyades”, i Mira “sí que tens males idees, ja es veu que no ets gens estúpid”. Totes les versions em semblen magnífiques.
 
Nausica (VI, 258) li diu a Ulisses: “no em sembla que siguis tan enze”, quan Riba havia deixat “neci” en les seves dues versions, mentre que Alberich hi posa “estúpid” i Mira capgira la frase dient “ets un home de seny”.
 
Ulisses, a VII, 216, per explicar als feacis que té gana després de tants dies de nàufrag, qualifica el seu ventre de “gos”, amb un epítet (kúnteros) que en grec, literalment, vol dir “el més gos”, però ja amb el sentit de “desvergonyit, impudent, terrible”. Curiosament Riba (1919 i 1948) i Sabaté coincideixen a dir “no hi ha cosa més gossa” que el ventre (la panxa, PS), mentre que els altres dos opten per “cosa més enutjosa” (JA) i “horrible” (JFM).
 
I en fi, Ulisses respon al feaci Euríal, que l’ha reptat de forma insultant a demostrar la seva habilitat en els jocs (VIII, 166), dient-li, en la segona versió de Riba, que li sembla “un cap verd”, una expressió ben contundent, igual com era adient dir-li “eixelebrat” a CR-1; i encara trobo vivíssim el “poca-solta” d’Alberich, enfront de variants com “insensat” (JFM) o “ple d’arrogància” (PS), ben correctes òbviament, però potser amb una mica menys de grapa.
 
En un altre context, quan el déu Ares convenç la deessa Afrodita per fer-hi l’amor d’amagat del seu també diví espòs Hefest (VIII, 292), on el jove Riba posava “colguem-nos plegats i gogem-nos”, i després simplement ho retocava en “colguem-nos junts i gaudim-nos”, observem que, com ja hem apuntat parlant d’aquests arcaismes, Alberich hi posa “anem al llit i gaudim”; Mira diu “gitem-nos al llit i gaudim” i Sabaté, més en la línia d’Alberich, opta per “fiquem-nos al llit i gaudim de l’amor”. Decisions totes adients, però amb termes més propers a la llengua parlada avui, com altrament era d’esperar, per part dels tres traductors més recents.
 
En definitiva, que cada traductor s’esforça a trobar la manera més adequada d’expressar en català —i ajustant-se a les exigències mètriques, els que tradueixen en vers— el que vol dir l’original grec. Que la versió de 1919, sobretot, i també en part la de 1948, continguin formes d’expressió més allunyades de la llengua col·loquial d’avui, ja es comprèn; i que les versions més recents s’hi aproximin més tampoc no ens ha de sorprendre. Però ja hem pogut comprovar que, de vegades, la versió de Riba continua sent avui ben contundent, i també que Sabaté, que sovint és qui més sembla esforçar-se a buscar un to informal, no rebutja, de vegades, la solució ribiana clàssica com la més adient. Insisteixo: tots cinc han fet una feina excel·lent, digna d’elogi i admiració.

 
I ara comparem els fragments seleccionats entre ells i amb l’original grec. (Disculpeu si, en la transcripció del grec, el programa de Blogspot que faig servir —afegit a la meva poca traça amb aquestes eines— fa que algun accent aparegui no pas al damunt de la seva vocal sinó després: m'hi he escarrassat, però no he estat capaç d'evitar-ho). 

 

I, 25: Ell, doncs, [Posidó] xalava assegut al banquet (PS);
/ Seia, doncs, allà lluny i gaudint del convit (JFM);
/ ell es delectava assistint al festí (JA);
/ en tenia, | de delit, el que és ell, assegut al festí (CR-2);
/ i mentre ell allí es gojava, segut a l’àpat (CR-1);
/ ἔνθ' ὅ γε τέρπετο δαιτὶ παρήμενος
 
I, 50: a una illa voltada d’onades, allà on la mar té el llombrígol (PS);
/ en una illa, melic de la mar, allà enmig de les aigües (JFM);
/ en una illa envoltada del corrent on hi ha el melic de la mar (JA);
/ en una illa | a banda i banda banyada, on és el llombrígol del pèlag (CR-2);
/ en una illa | banyada a banda i banda, on és l’omelic de la mar (CR- 1);
/ νήσῳ ἐν ἀμφιρύτῃ, ὅθι τ' ὀμφαλός ἐστι θαλάσσης
 
I, 64: Filla meva, quin mot del clos de les dents se t’escapa? (PS);
/ Quines paraules et fugen pel mur de les dents, filla meua! (JFM);
/ Filla meva, ¿quines paraules han fugit del clos de les teves dents? (JA);
/ Filla, quina paraula et fugí del clos de les dents! (CR-2);
/ Filla, quina paraula et fugí de l’enclòs de les dents! (CR-1);
/ τέκνον ἐμόν, ποῖόν σε ἔπος φύγεν ἕρκος ὀδόντων
 
I, 414-415: Jo ja no em crec cap notícia ni cap missatge, si en venen; | tampoc no em treu la son cap oracle dels déus (PS);
/ no me’n creuria, per tant, cap notícia si mai n’arribava; | ni m’interessa ja cap predicció (JFM);
/ Ja no faig cas de cap missatge, tant se val d’on vingui, ni em preocupo de la resposta de cap oracle (JA);
/ ja, per tant, la notícia no en crec, d’onsevulla que vingui, | ni en presagis m’enfundo (CR-2);
/ per’xò no en crec ja la nova, d’onsevulla que vingui, | ni faig cabal de presagis (CR-1)
/  οὔτ' οὖν ἀγγελίῃ ἔτι πείθομαι, εἴ ποθεν ἔλθοι, | οὔτε θεοπροπίης ἐμπάζομαι
 
I, 440: “vora el llit foradat amb barrina” (PS; i després, en plural, a X, 12);
/ a la vora del llit fet amb cordes (JFM; després, “llits de corretges”);
/ llit calat (JA; després, “llits guarnits”; vegeu més amunt la nota explicativa que hi adjunta);
/ del llit calat a l’espona (CR-2; després, “llit calat”);
/ al costat del llit emmetxat (CR-1; després, “llits emmetxats”);
/ παρὰ τρητοῖσι λέχεσσι [τρητός: ‘travessat, traspassat, perforat’.]
 
II, 1: Quan al matí va aparèixer amb dits de rosa l’Aurora (PS);
/ Quan es mostrà, amb dits de rosa, l’Aurora, la filla de l’alba (JFM);
/ Quan es mostrà l’Aurora, de dits rosats, la filla del matí (JA);
/ Quan es mostrà en el matí amb dits de rosa, l’Aurora (CR-2);
/ I en llustrejâ en el matí l’Aurora dels dits rosadencs (CR-1);
/ Ἦμος δ' ἠριγένεια φάνη ῥοδοδάκτυλος Ἠώς
 
(Comparem-ho amb IX, 76: l’Aurora de rínxols bonics (PS);
/ l’Aurora, la ben arrissada (JFM);
/ l’aurora de bells rínxols (JA);
/ l’Aurora rullada (CR-2);
/ l’Aurora | trenabonica (CR-1);
/ ἐϋπλόκαμος τέλεσ' Ἠώς )
 
II, 243: Mèntor, no hi toques i estàs ben grillat. ¿Què és això que ara deies...? (PS);
/ Mèntor, home nefast, insensat, quina idea proposes? (JFM);
/ Mèntor obstinat, fluix de mollera, què has dit...? (JA);
/ Mèntor, llengua enfadosa, esperit sense esma, què deies...? (CR-2)
/ Mèntor, tan enfadós, vagarívol de seny, què has dit...? (CR-1);
/ Μέντορ ἀταρτηρέ, φρένας ἠλεέ, ποῖον ἔειπες  [ἀταρτηρóς: ‘funest, malèfic, groller, malparlat’; ἠλεóς: ‘boig, insensat, pertorbador’; φρέν: ‘cor, entranyes, ànima, esperit’.]
 
IV, 400: Al temps que el sol es planta al mig del cel i s’hi eixanca (PS);
Quan, fent la roda del cel, el sol ha arribat fins al centre (JFM);
/ Quan el sol arribi al bell mig del cel (JA);
/ Quan el sol ha fet cap al mig del cel, banda i banda, (CR-2);
/ Tot d’una que el sol arribi al bell mig del cel (CR-1);
/ ἦμος δ' ἠέλιος μέσον οὐρανὸν ἀμφιβεβήκῃ
 
IV, 709: [les naus, que] els homes les tenen | per fer de cavalls de la mar (PS)
/ que són per als homes | com uns cavalls de la mar (JFM);
/ que són per als homes com cavalls dins la mar (JA);
/ que fan per als homes | de cavalls de la mar (CR-2);
/ que fan per als homes | de cavalls del salobre (CR-1);
/ αἵ θ' ἁλὸς ἵπποι | ἀνδράσι γίνονται
 
V, 52: sobre l’abisme espantós de la mar que no lleva collites (PS)
/ pels paorosos fondals de la mar infecunda (JFM);
/ per les sines terribles de la mar estèril (JA);
/ per les sines ferestes del mar que no lleva collita (CR-2);
/ per les sines ferestes del mar que no lleva collita (CR-1);
/ ὅς τε κατὰ δεινοὺς κόλπους ἁλὸς ἀτρυγέτοιο  [ἀτρυγέτóς: ‘estèril’]
 
V, 118-119: Sou insofribles, déus, i no us guanya ningú en gelosia, |
que us fa molta enveja que les deesses dormin amb homes (PS);
/ Déus, sou molt més cruels i gelosos que cap criatura! | Quina enveja sentiu quan es gita alguna deessa | obertament amb un home (JFM);
/ Déus, sou inflexibles i, més encara, gelosos. Teniu enveja de les dees que s’alliten obertament amb un home (JA);
/ Sou implacables, déus, i més que altra cosa gelosos! | No perdoneu a les dees que els llits dels herois comparteixin (CR-2);
/ Sou aferrissats, o déus, i d’allò més gelosos, | que us requen les dees que dormin amb barons a la clara (CR-1);  
/ "σχέτλιοί ἐστε, θεοί, ζηλήμονες ἔξοχον ἄλλων, | οἵ τε θεαῖσ' ἀγάασθε παρ' ἀνδράσιν εὐνάζεσθαι | ἀμφαδίην  
 
V, 154-155: de nits, però, sí que anava a dins de la cova balmada | sense voler-ho, a dormir al costat d’ella, que sí que volia (PS);
/ ell cada nit dormia amb ella, de grat o per força, | dins de la cova; ell, sense voler-ho; amb qui sí que volia (JFM);
/ i cada nit l’havia de passar per força a la cova balmada al costat d’ella, que el volia sense que ell l’estimés (JA);
/ les nits les bleixava, de grat o per força | dins l’espluga balmada amb la que, ell no volent, el volia (CR-2);
/ Tota vegada les nits les bleixava, de grat o per força, | dins l’espluga balmada amb la que ell no volent el volia (CR-1);
ἀλλ' ἦ τοι νύκτας μὲν ἰαύεσκεν καὶ ἀνάγκῃ | ἐν σπέσσι γλαφυροῖσι παρ' οὐκ ἐθέλων ἐθελούσῃ
 
V, 182: Mira que n’ets de murri; no en tens ni un pèl, de tanoca (PS);
/ sí que tens males idees, ja es veu que no ets gens estúpid (JFM);
/ Sí, ets astut i no tens idees desassenyades (JA);
/ Sí, de bergant bé ho ets, i no pas esguerrat de prudència (CR-2);
/ Val a dir que ets bergant, i no pas d’enginy estrafet (CR-1);
/ "ἦ δὴ ἀλιτρός γ' ἐσσὶ καὶ οὐκ ἀποφώλια εἰδώς
 
V, 205: Doncs, bon vent: què vols que t’hi digui (PS);
/ Doncs bé, malgrat tot, bon viatge (JFM);
/ Doncs bé, malgrat tot, que et vagi bé (JA);
/ Doncs, adéu, com et plagui (CR);
/ Però adéu, així i tot! (CR-1);
/ σὺ δὲ χαῖρε καὶ ἔμπης
 
V, 227: i van fer l’amor a cor què vols, ben a prop l’un de l’altre (PS);
/ van gaudir de l’amor i passaren la nit l’un amb l’altre (JFM);
/ i gaudiren de l’amor allitats l’un al costat de l’altre (JA);
/ van fruir de l’amor, restant l’un en braços de l’altre (CR-2);
/ es van gaudir de l’amor, romanent al costat l’un de l’altre (CR-1);  
/ ερπέσθην φιλότητι, παρ' ἀλλήλοισι μένοντες
 
V, 380: xurriacà els cavalls de bella crinera (PS),
/ fuetejà els seus cavalls, els de bella crinera (JFM);
/ va colpir els cavalls de belles crineres (JA);
/ flingà els cavalls de la bella crinera (CR-2);
/ flingà els cavalls de la bella crinera (CR-1);
/ ὣς ἄρα φωνήσας ἵμασεν καλλίτριχας ἵππους
 
V, 441: nedant nedant (PS)
/ nadant (JFM);
/ mentre nedava (JA);
/ nedant /CR-2);
/ nedant (CR-1);
/ ἷξε νέων
 
VI, 25: Nausica, ¿com és que ta mare et va parir tan deixada? (PS);
/ Nausica, com és que ta mare et va fer així de mandrosa? (JFM);
/ ¿Per què la teva mare et va infantar tan deixada? (JA);
/ Nausica, i doncs, ¿per què et va parir tan deixada la mare? (CR-2);
/ Nausica, per què et posâ al món, tan peresosa, la mare? (CR-1);
/ Ναυσικάα, τί νύ σ' ὧδε μεθήμονα γείνατο μήτηρ;
 
V, 97: i van fer un mos, encabat, a la vora del riu, a la riba (PS);
/ van prendre el seu esmorzar a la vora del riu (JFM);
/ van fer l’àpat vora la riba del riu (JA);
/ van esmorzar llavors en els marges del riu (CR-2);
/ van pendre l’esmorzar a la vora del riu (CR-1);
/ δεῖπνον ἔπειθ' εἵλοντο παρ' ὄχθῃσιν ποταμοῖο [δεῖπνος: ‘àpat principal; esmorzar, dinar, sopar’. Com que era al matí, ‘esmorzar’ és la tria bona.]
 
VI, 135-136: així es va anar a barrejar amb les noies, o poc va faltar-se’n, | encara que anés despullat, perquè altre remei no tenia (PS);
/ era així com Ulisses anava a mostrar-se a les joves | ben arrissades, tot nu; i la necessitat l’empenyia (JFM);
/ D’aquesta manera Odisseu estava a punt de presentar-se enmig d’aquelles noies amb belles trenes, tot i que anava nu, perquè la necessitat l’aclaparava, (JA);
/ tal Ulisses anava amb aquelles noies rullades | a conferir, bo i nu, per necessitat que en tenia (CR-2);
/ talment Ulisses estava a punt de mesclar-se amb les noies | trenaboniques, bo i nu, per fretura que li venia (CR-1);
/ ὣς Ὀδυσεὺς κούρῃσιν ἐϋπλοκάμοισιν ἔμελλε | μείξεσθαι, γυμνός περ ἐών· χρειὼ γὰρ ἵκανε
 
/ VI, 149: Caic de genolls, senyora. ¿Ets deessa, o ets una dona? (PS);
/ Reina i senyora, als teus peus! ¿Ets deessa, o bé dona humana? (JFM);
/ Jo et suplico, reina. ¿Ets una dea o bé una mortal? (JA);
/ Jo te’m flecto, regina: ¿ets dea, o bé moridora? (CR-2);
/ Jo te’m flecto, regina: ets dea, o bé moridora? (CR-1);
/  γουνοῦμαί σε, ἄνασσα· θεός νύ τις ἦ βροτός ἐσσι;
 
VI, 224: va posar-se a rentar-se | la sal (PS)
/ es rentava | tota la sal (JFM);
/ va netejar del seu cos el salobre (JA);
/ es rentà els salobres (CR-2);
/ va rentar-se | de sobre la pell la tosca salada (CR-1);
/ αὐτὰρ ὁ ἐκ ποταμοῦ χρόα νίζετο δῖος Ὀδυσσεὺς [νίζο: ‘rentar’; ἅλμη: salobre, crosta de sal a la pell’.]
 
VI, 258: no em sembla que siguis cap enze (PS);
/ Veig que ets un home de seny (JFM);
/ no em sembla que siguis un estúpid (JA);
/ no em sembla que siguis cap neci (CR-2);
/ no em sembla que siguis cap neci (CR-1);
/ δοκέεις δέ μοι οὐκ ἀπινύσσειν [ἀπινύσσo: ‘mancar de coneixement, ésser indiscret.]
 
VII, 32: a la gent d’aquí els forasters no els fan gaire peça (PS);
/ No són amics, aquests, de tractar amb gent forastera (JFM);
/ no els agraden gaire les persones forasteres (JA);
/ als forasters, aquí no els sofreixen gaire (CR-2);
/ no sofreixen gaire els forasters (CR-1);
/ ξείνους οἵ γε μάλ' ἀνθρώπους ἀνέχονται 
 
VII, 208-210: jo no m’hi assemblo | ni mica, als déus que no moren i que el cel ample dominen, | ni en com estic fet ni en la planta, que és als mortals que retiro (PS);
/ jo no m’assemble | als immortals, els que viuen al cel d’amplària infinita, | ni per l’alçada ni per la figura: jo sóc com els homes (JFM);
/ ni en l’estatura ni en el físic no m’asemblo als immortals que posseeixen el cel gloriós, sinó als homes mortals (JA);
/ poc m’assemblo als eterns que l’ample cel posseeixen, | ni en el tirat ni en la planta, sinó als homes que moren (CR-2);
/ poc m’assemblo als eterns que l’ample cel posseeixen, |de cos ni de  creixença, sinó als humans moridors (CR-1);
/ οὐ γὰρ ἐγώ γε | ἀθανάτοισιν ἔοικα, τοὶ οὐρανὸν εὐρὺν ἔχουσιν, | οὐ δέμας οὐδὲ φυήν, ἀλλὰ θνητοῖσι βροτοῖσιν
 
VII, 216: no hi ha cap cosa més gossa que aquesta panxa odiosa (PS);
/ és horrible aquest ventre, que té menys vergonya que els gossos (JFM);
/ no hi ha cosa més enutjosa que aquest ventre maleït (JA);
/ no hi ha cosa més gossa que el que és aquest ventre avorrible (CR-2);
/ no hi ha cosa més gossa del que és un ventre avorrible (CR-1);
/ οὐ γάρ τι στυγερῇ ἐπὶ γαστέρι κύντερον ἄλλο | ἔπλετο [κύντερός: ‘més gos (literalment): més impudent, més cínic, el pitjor’.]
 
VII, 294: perquè els joves són sempre més ximples (PS);
/ perquè ells solen fer-ho sovint amb més gran lleugeresa (JFM);
/ I és que els joves sovint actuen desassenyadament (JA);
/ ja diuen que els joves sempre follegen (CR-2);
/ perquè els joves sempre bogegen (CR-1);
/ αἰεὶ γάρ τε νεώτεροι ἀφραδέουσιν [ἀφραδέω: ‘obrar insensatament, desbarrar, desvariejar’.]
 
VII, 307: perquè som malpensats, la gent que vivim damunt de la terra (PS);
/ som molt gelosos, ací en aquest món, la raça dels homes (JFM);
/ i és que som gelosos, la raça dels humans de sobre la terra (JA);
/ car som gelosos, l’estirp dels humans que vivim a la terra (CR-2);
/ perquè som | d’allò més puntosos damunt de la terra les tribus dels homes (CR-1);
/ δύσζηλοι γάρ τ' εἰμὲν ἐπὶ χθονὶ φῦλ' ἀνθρώπων.
 
VIII, 166: sembles ple d’arrogància (PS);
/ ets un insensat, o m’ho sembles (JFM);
/ em sembles un poca-solta (JA);
/ un cap verd, això és el que em sembles (CR-2);
/ fas l’efecte d’un home | eixelebrat (CR-1);
/ ἀτασθάλῳ ἀνδρὶ ἔοικας  [ἀτασθάλλῳ: ‘ésser temerari, orgullós, insensat, malvat’.]
 
VIII, 177: però de seny no allargues pas gaire (PS)
/ i la teua raó està tota buida (JFM);
/ però que ets un inepte pel que fa a la intel·ligència (JA);
/ i pel seny noi ets més que un esguerro (CR-2);
/ i ets esguerrat de senderi (CR-1);
/ νόον δ' ἀποφώλιός ἐσσι. [νόος: ‘intel·ligència, sagacitat, seny, prudència’; ἀποφώλιός: ‘inútil, insensat’.]
 
/ VII, 178-179: M’has agullat el cor dins del pit amb aquestes paraules | que has dit sense solta ni volta (PS);
/M’has somogut i irritat fins al fons de les meues entranyes | amb els teus mots sense gràcia (JFM);
/ M’has regirat l’ànim dins del pit parlant d’una manera poc adient (JA);
/ M’has sollevat el cor en el fons d’aquest pit que m’estimo | amb els teus mots poc gentils (CR-2);
/ M’has sublevat el cor que tinc dintre el pit amorós | parlant-me tan fora d’ordre (CR-1);
/ ὤρινάς μοι θυμὸν ἐνὶ στήθεσσι φίλοισιν | εἰπὼν οὐ κατὰ κόσμον
 
VIII, 205: m’heu fet agafar una enrabiada (PS);
/ m’heu irritat una mica | massa (JFM);
/ m’heu provocat massa (JA);
/ m’heu fet aïrar (CR-2);
/ m’heu irat a bastança (CR-1);
/ ἐπεί μ' ἐχολώσατε λίην
 
VIII, 222: els mortals que ara mengen pa damunt de la terra (PS);
/ entre els mortals d’aquest món que mengen pa de farina (JFM);
/ als altres mortals que ara existeixen i mengen blat a la terra (JA);
/ qualsevol dels mortals que ara mengen blat a la terra (CR-2);
/ de tants moridors com hi ha que mengen pa damunt terra   (CR-1);
/ ὅσσοι νῦν βροτοί εἰσιν ἐπὶ χθονὶ σῖτον ἔδοντες [σῖτος: ‘blat, gra; farina; pa’.]
 
VIII, 292: Vine, fiquem-nos al llit i gaudim de l’amor, estimada (PS);
/ Vine, acosta’t, gitem-nos al llit i gaudim, estimada (JFM);
/ Vine, estimada, anem al llit i gaudim (JA);
/ Vine, amorosa, al llit; colguem-nos junts i gaudim-nos (CR-2);
/ Anem, amorosa, al llit, i colguem-nos plegats i gogem-nos (CR-1);
/ δεῦρο, φίλη, λέκτρονδε, τραπείομεν εὐνηθέντε [τραπείομεν, imperatiu passiu del verb τέρπω: ’delectar-se, alegrar-se, gaudir plenament, sadollar-se; εὐνηθέντε, imperatiu passiu del verb εὐνάω o bé εὐνάζω: ‘anar-se’n al llit, ajeure’s, adormir-se, reposar, descansar; posar-se un ocell al niu’.]

 
Imatges (Wikimedia Commons): a) Hendrick von Balen el Vell: Odisseu amb la nimfa Calipso, oli sobre fusta (c. 1616), Akademie der bildenden Künste, Viena; b) Jacob Jordaens: Odisseu amenaça Circe, oli sobre tela (1630-35), Kuntsmuseum, Basilea; c) Pieter Lastman: Odiseu i Nausicaa, oli sobre fusta (1619), Alte Pinakotek, Munic.

Cinc versions catalanes de l’Odissea (2/5)

2. Els epítets
 
És prou coneguda una de les característiques de l’èpica homèrica: l’ús d’epítets formularis, repetitius, associats al nom d’un déu o d’un heroi, i també a un objecte o un esdeveniment per caracteritzar-los, i que s’ajusten a l’estructura mètrica del vers de forma que constitueixen una ajuda mnemotècnica per als rapsodes.
 
De vegades l’epítet, ja en grec, és un mot compost que combina un verb amb un nom, adjectiu o adverbi, i sovint el traductor, per adaptar-lo a la mètrica, també ha de recórrer a la creativitat. Com que es repeteixen molt sovint al llarg del text, no és estrany tampoc que, segons l’estructura de cada vers concret, un mateix traductor resolgui un mateix epítet d’una manera o altra.
 
Per posar-ne un sol exemple, als Himnes Homèrics, Maragall anomenava Apol·lo “el lluny-feridor” i “el qui fereix de lluny”, Balasch li diu “que darda al lluny”, “qui al lluny darda” i “que al lluny fereixes”; i Llabrés “que dispares de lluny”; mentre que a la Ilíada, el mateix Balasch li deia “llunydarder”. Val a dir que mossèn Balasch va destacar per la seva creativitat en la composició de mots; em remeto al meu estudi de 2020, on n’esmento un bell esplet.
 
Vet ací una breu mostra d’epítets recollida gairebé a l’atzar, i citats una sola vegada entre moltes que hi podrien aparèixer. Hi veiem també alguna vegada el recurs a la invenció del nom compost: amunteganúvols (Mira) i apleganúvols (Alberich), portaègida (Mira), Sacsaterres (Sabaté), trenabonica (Riba), matahomes (Sabaté), però en la majoria de casos l’epítet s presenta en forma de sintagma o d’oració sencera.
 
Trobo curiosa la disparitat en un mateix epítet adreçat a Hefest, que és anomenat “garrell” (Sabaté) i “coix de tots dos peus” (Alberich), alhora que “ambidextre” (Mira) i “traçut dels dos braços” (Riba). I tots tenen raó, ja que el mot grec és ambigu i pot significar totes dues coses, i ambdues són aplicables a Hefest, que era coix dels peus i molt hàbil amb les mans (va forjar el llamp de Zeus, el trident de Posidó, les fletxes d’Apol·lo, les armes d’Aquil·les i la xarxa metàl·lica que empresona Afrodita als braços d’Ares).
 
També varien els epítets de Nèstor (com a la Ilíada): cavaller, auriga i mestre de carros de Gerenos o Gerènia. I també aquí tothom l’encerta, ja que el mot grec significa tot això.
 
Trobo curiós el nom de nodrissó aplicat a Menelau per Alberich i Riba (IV, 156), però també a Odisseu per Sabaté (VIII, 3), ja que ‘nodrissó’ vol dir un infant molt petit, que encara mama, i penso que fa de mal aplicar aquest nom a herois adults i poderosos. Per indicar que són descendents de Zeus semblaria millor “raça de Zeus” (Mira) o “que de Zeus tens criança” (Sabaté), o simplement “fill de Zeus”; i si pel metre calia un mot de tres síl·labes, amb “nissaga de Zeus” (CR-1 a VIII, 3) ens en sortiríem. Menelau, en altres llocs, també és anomenat “el bon cridador” (IV, 307; XV, 57) i “l’amic d’Ares” (XV, 169).

Interessant de veure com totes les versions tradueixen “cara de gossa” l’epítet amb què Helena es refereix a si mateixa, amb una connotació clarament pejorativa. Recordem que a la Ilíada ella també s’autoanomenava així (III, 180), però que Hefest ho deia d’Hera (XVIII, 396). I a l’Odissea mateix, és també Hefest qui ho diu d’Afrodita (VIII, 319) i, des de l'Hades, l'esperit d'Agamèmnon ho diu de Clitemnestra (XI, 424). En altres llocs, Helena és anomenada “nascuda de Zeus” (IV, 219) i “de cabellera bonica” (XV, 58).

Igual com va fer a la seva versió de la Ilíada, Sabaté fa servir aquí l’expressió “darga de cabra” per a l’escut de Zeus, que tots els altres traductors anomenen “ègida”. L’ègida del déu era, en efecte, un escut fet amb la pell de la cabra Amaltea; però avui el mot “darga”, tot i perfectament adequat, no és gaire corrent.

 

Vegem tot seguit una tria d’epítets:
 
I, 63: Zeus, que els núvols aplega (PS);
/ Zeus, l’amunteganúvols (JFM);
/ Zeus apleganúvols (JA);
/ Zeus, que els núvols aplega (CR-2);
/ Zeus que les nuvolades gombola (CR-1);
/ νεφεληγερέτα Ζεύς
 
I, 178: Atena, d’ull de xibeca (PS);
/ la deessa d’ulls grisos, Atena (JFM);
/ Atena, la dea d’ulls d’òliba (JA);
/ la deessa d’ulls clars, Atenea (CR-2);
/ la dea dels ulls lluents, Atena (CR-1);
/ θεὰγλαυκῶπις Ἀθήνη  [γλαυκóς: ‘brillant, clar, resplendent, glauc]
 
II, 409: el braó sagrat de Telèmac (PS);
/ ple d’energia sagrada [...], Telèmac (JFM);
/ la força sagrada de Telèmac (JA);
/ la Sagrada Vigor de Telèmac (CR-2);
/ la sagrada vigor de Telèmac (CR-1);
/ ἱερὴ ἲς Τηλεμάχοιο 
 
III, 55: Posidó, que sacses la terra (PS),
/ tu, el que abraces la terra (JFM);
/ Posidó, senyor de la terra (JA);
/ Posidó que la terra tens (CR-2);
/ Posidó que enrondes la terra (CR-1);
/ Ποσείδαον γαιήοχε  [γαιήοχε: ‘abraçador de la terra’]
 
III, 68, 102, 210: Nèstor, el cavaller de Gerenos (PS);
/ Nèstor, el cavaller de Gerenos (JFM);
/ Nèstor, l’auriga gereni (JA);
/ Nèstor, mestre dels carros (CR-2);
/ el cavaller de Gerènia, Nèstor (CR-1)
/ Γερήνιος ἱππότα Νέστωρ  [ἱππότα: ‘cavaller, genet, auriga, conductor de carros]
 
III, 378: Tritogenia gloriosa [Atena] (PS)
/ Tritogènia, la saquejadora (JFM);
/ la gloriosíssima Tritogenia (JA);
/ l’altíssima Tritogenea (CR-2);
/ la que mena el botí, Tritogènia (CR-1);  
/ ἀγελείη Τριτογένεια  [ἀγελείη: ’saquejadora’, epítet d’Atena, Tritogènia: epítet d’Atena, nascuda prop de la riera de Tritó, segons una interpretació]
 
IV, 145: la cara de gossa [Helena, s’ho diu ella mateixa] (PS);
/ la de cara de gossa (JFM);
/ cara de gossa (JA);
/ la cara de gossa (CR-2);
/ cara de gossa (CR-1);
/ κυνώπιδος  [κυνώπιδος: ‘de mirada de gos, impúdic]
 
IV, 156: Menelau fill d’Atreu, que de Zeus tens criança, cabdill de les tropes  (PS);
/ raça de Zeus, Menelau l’Atrida, pastor del teu poble (JFM);
/ Atrida Menelau, nodrissó de Zeus, capdavanter de guerrers (JA);
/ fill d’Atreu, Menelaos, de Zeus nodrissó, capitost (CR-2);
/ Atrida Menelau, nodrissó de Zeus, cabdill de la host (CR-1);
/ Ἀτρεΐδη Μενέλαε διοτρεφές, ὄρχαμε λαῶν  
 
IV, 184: Helena d’Argos, que de Zeus era filla (PS);
/la nascuda de Zeus, Helena l’argiva (JFM);
/ l’argiva Hèlena, engendrada per Zeus (JA);
/ Helena l’argiva, de Zeus engendrada (CR);
/ l’Argiva Helena, de Zeus engendrada (CR-1);
/ Ἀργείη Ἑλένη, Διὸς ἐκγεγαυῖα
 
IV, 219: Helena, nascuda de Zeus (PS),
/ Helena, nascuda de Zeus (JFM);
/ Hèlena, engendrada per Zeus (JA);
/ Helena, de Zeus engendrada (CR-2);
/ Helena, de Zeus engendrada (CR-1);
/ Ἑλένη Διὸς ἐκγεγαυῖα
 
IV, 349: el Vell del mar, que no s’equivoca [Proteu] (PS);
/ el vell de la mar, que és verídic (JFM);
/ el verídic ancià de la mar (JA);
/ un dels Vells de la Mar, que quan parla no s’erra (CR-2) [a IV, 384; Riba no tradueix el vers 349];
/ el vell de la mar que quan parla no s’erra (CR-1);
/ γέρων ἅλιος νημερτής  [ἁλίος: ‘del mar’; νημερτής: ‘infal·lible, que no erra’]
 
IV, 365: la filla de Proteu, el Vell del mar ple de força (PS);
/ filla del fort Proteu, que és el vell de la mar (JFM);
/ la filla del vigorós Proteu, el vell del mar (JA);
/ la filla de Proteu poderós, un dels Vells del Salobre (CR-2);
/ la filla de Proteu poderós, del vell de la mar (CR-1);  
/ Πρωτέος ἰφθίμου θυγάτηρ ἁλίοιο γέροντος  [ἰφθίμος: ‘fort, poderós’]
 
IV, 752 (i cf. 762): Atena, la filla de Zeus de la darga de cabra (PS),
/ la filla de Zeus portaègida (JFM);
/ Atena, filla de Zeus que porta l’ègida (JA);
/ Atenea, del Zeus que porta l’ègida filla (CR-2);
/ Atenea, filla de Zeus que porta la ègida (CR-1);  
/ Ἀθηναίῃ κούρῃ Διὸς αἰγιόχοιο  [l’ègida, escut (o darga) fet de la pell de la cabra Amaltea, era un dels principals atributs de Zeus. Com que l’epítet apareix molt sovint aplicat a Atena com a filla de Zeus, de vegades hom creu que l’ègida la portava ella, però era el seu pare.]
 
V, 103: Zeus de la darga de cabra (PS);
/ Zeus portaègida (JFM);
/ Zeus que porta l’ègida (JA);
/ Zeus, el que l’ègida porta (CR);
/ Zeus que porta la ègida (CR-1);
/ Διὸς νόον αἰγιόχοιο
 
V, 282: el fort Sacsaterres [Posidó] (PS);
/ el poderós Posidó, que sacseja la terra (JFM);
/ el poderós Posidó, el que sacseja la terra (JA);
/ l’August que sorolla la terra (CR-2);
/  el poderós que sorolla | la terra (CR-1);
/ ἀνιὼν κρείων ἐνοσίχθων
 
V, 463: va estirar-se | sota un llentiscle i besà la terra que dona l’espelta (PS);
/ es deixà caure entre els joncs i besà aquella terra fecunda (JFM);
/ s’ajagué al peu d’una jonquera, besà la terra fecunda (JA);
/ bocaterrós al joncar, besà la gleva espeltera (CR-2);
/ va abocar-se | a la jonqueda, i besà el terròs que lleva l’espelta (CR-1)  
/ σχοίνῳ ὑπεκλίνθη, κύσε δὲ ζείδωρον ἄρουραν [ζείδωρον: ‘que produeix gra, fèrtil, fecund; ἄρουραν: ‘terra de llaurar, gleva, camp]
 
VI, 8: lluny dels homes que mengen farina (PS);
/ lluny d’altres gents laborioses (JFM);
/ lluny dels homes feinadors (JA);
/ allunyats dels humans fariners (CR-2);
/ lluny dels homes que viuen de pa (CR-1);
/ ἑκὰς ἀνδρῶν ἀλφηστάων  [ἀλφηστής: ‘’treballador, industriós; menjador de pa; ἀλφιτον: ‘farina d’ordi’]
 
VII, 137: al bon talaier Argifontes [Hermes] (PS);
/ Argifontes, d’aguda mirada (JFM);
/ al bon vigilant Argifontes (JA);
/ pel bon talaier Argifontes (CR-2);
/ pel déu de l’ull viu, Argifont (CR-1);  
/ ἐϋσκόπῳ Ἀργεϊφόντῃ  [ἐϋσκόπός: ‘de bona vista, bon vigia’]
 
VII, 164: a Zeus, que en el llamp s’adelita (PS);
/ a Zeus, el que troba | joia en el llamp (JFM);  
/ a Zeus, que es complau amb el llamp (JA);
/ a Zeus, que en el llamp es delecta (CR-2);
/ a Zeus que en el llamp s’adelita (CR-1);
/ Διὶ τερπικεραύνῳ
 
VII, 240: Odisseu de moltes astúcies (PS);
/ Ulisses, ple sempre d’idees (JFM);
/ el molt enginyós Odisseu (JA);
/ l’enginyós Ulisses (CR-2);
/ l’enginyós Ulisses (CR-1);
/ πολύμητις Ὀδυσσεύς   [πολύμητις: ‘molt prudent, molt sagaç; astut’]
 
VII, 245-246: Calipso enganyosa, | deessa terrible de rínxols bonics (PS);
/ Calipso, | l’enganyadora, la ben arrissada, deessa temible (JFM);
/ la tramposa Calipso, la de belles trenes, dea terrible (JA);
/ l’astuta Calipso, | ben rutllada, terrible deessa (CR-2);
/ l’astuta Calipso, | dea trenabonica, terrible (CR-1);  
/ δολόεσσα Καλυψώ, | ναίει ἐϋπλόκαμος, δεινὴ θεός  [δολόεσσα: ‘enganyosa, fal·laç, insidiosa, astuta’; ἐϋπλόκαμος: ‘de cabells ben arrissats, de rínxols bonics’; δεινὴ: temuda, respectable, venerable; terrible, espantosa, funesta]
 
VIII, 3: el diví Odisseu que viles captura (PS);
/ el destructor de ciutats, Ulisses, de raça divina (JFM);
/ Odisseu, el nodrissó de Zeus, destructor de ciutats (JA);
/ el nét de déus [...], el destructor de viles, Ulisses (CR-2);
/ Ulisses, nissaga de Zeus, | barrejador de ciutats (CR-1);  
/ διογενὴς ὦρτο πτολίπορθος Ὀδυσσεύς
 
VIII, 49: a la riba del mar que no lleva collites (PS);
/ a la vora de l’aigua infecunda (JFM);
/ a la vora de la mar estèril (JA);
/ a l’areny de la mar infecunda (CR-2);
/ al vorell del salobre que no lleva collita (CR-1);  
/ ἐπὶ θῖν' ἁλὸς ἀτρυγέτοιο  [θῖν θῖνός: ‘riba, platja; areny; ἀλς  ἁλὸς: ‘mar’; ἀτρυγέτος: ‘estèril’]
 
VIII, 96: als feacis, que els rems els agraden (PS);
/ als feacis, que estimen els rems (JFM);
/ als feacis, amants dels rems (JA);
/ als feacis [...], aquella gent tan remera (CR-2);
/ els Feacis, del rem tan amics (CR-1);
/ Φαιήκεσσι φιληρέτμοισι
 
VIII, 115. igual que el déu Ares matahomes (PS);
/ que era | com Ares, el déu homicida (JFS);
/ semblant a Ares, funest per als mortals (JA);
/ que el lúgubre Ares semblava (CR-2);
/ semblant a Ares homeier (CR-1);
/ βροτολοιγῷ ἶσος Ἄρηϊ  [βροτολοιγός: ‘funest, ruïnós per als homes, epítet d’Ares]
 
VIII, 300: El garrell famós (PS);
/ l’Ambidextre, de fama gloriosa (JFM);
/ l’il·lustre coix de tots dos peus (JA);
/ el gloriós Traçut dels dos Braços (CR-2);
/ el famós traçut dels dos braços (CR-1);  
/ περικλυτὸς ἀμφιγυήεις  [ἀμφιγυήεις: ‘coix dels dos peus, epítet d’Hefest (Vox); ambigu: ‘coix dels dos peus, fort dels dos braços (Wiktionary).]
 
Imatges (Wikimedia Commons): a) John Williams Waterhouse, Ulisses i les sirenes, oli sobre tela (1891), National Gallery of Victoria, Melbourne. b) Giovanni Battista Trotti, Circe torna la forma humana als companys d’Ulisses, fresc (c. 1610), Palau Ducal de Parma.

Cinc versions catalanes de l’Odissea (1/5)

 
Han coincidit gairebé en el temps dos fenòmens, l’un a nivell mundial, la superproducció cinematogràfica de L’Odissea, de Christopher Nolan, i un altre de més nostrat, l’aparició de la versió catalana de Pau Sabaté d’aquesta epopeia atribuïda a Homer.
 
De la pel·lícula no en parlaré, perquè encara no l’he vista. Per una banda, sembla que, per poder-la veure en la seva integritat en format IMAX 70 mm, caldria anar almenys a Montpeller, ja que a tot l’Estat espanyol no hi ha cap sala adequada al format original. D’altra banda, durant el rodatge hi va haver crítiques sobre el fet d’haver-se rodat parcialment en territori sahrauí ocupat pel Marroc, cosa que indirectament implicaria un reconeixement de l’ocupació i un blanqueig de la repressió sobre el poble sahrauí. Un cop estrenada la pel·lícula aquest juliol de 2026, ha rebut també crítiques, algunes de tan absurdes com la supremacista que retreu al director que el personatge d’Helena de Troia l’interpretés una actriu de color; d’altres de més contingut, com la que qüestiona el perfil psicològic que el guió atribueix a Ulisses, ben allunyat pel que sembla del caràcter que en el poema homèric presenta, o l’omissió de les intervencions divines, consubstancials en l’obra homèrica.
 
Personalment, tendeixo a confiar que el resultat no desdirà de l'Ulises, de Mario Camerini (1954), un digne peplum amb Kirk Douglas, Silvana Mangano, Anthony Quinn i Rossana Podestà (que de petit em va entusiasmar). Recentment he vist, i m’ha agradat, El retorn d’Ulisses, d’Uberto Pasolini (2024), amb Ralph Fiennes i Juliette Binoche, centrada només en l'arribada de l'heroi a Ítaca; però no he vist mai la sèrie televisiva de Dino de Laurentiis Les aventures d’Ulisses (1968) o la minisèrie L’Odissea, de Francis Ford Coppola (1997), entre altres moltes adaptacions que se’n deuen haver fet. Segur, però, que totes milloren l'espectacular, però potinera, Troy, de Wolfgang Petersen (2004), amb Brad Pitt, Eric Bana, Diane Kruger i Orlando Bloom, per a mi una aberració que els guionistes destralers de Hollywood van perpetrar impunement sobre la Ilíada. Però en fi, caldrà veure el film de Nolan per poder-ne treure conclusions. I en tot cas, que el mirar no ens fes perdre el llegir: cap adaptació a la pantalla no tindrà mai punt de comparació amb les divines “paraules alades” dels hexàmetres homèrics.

Pau Sabaté, FBM, 2026

 
Sí que parlaré de l’Odissea en versió en hexàmetres de Pau Sabaté (Bernat Metge Universal, 2026), esperant que el ressò mediàtic de la pel·lícula influeixi en les vendes de la versió catalana d’aquesta obra mestra de la literatura universal, així com de les versions que se n’havien fet abans: les de Carles Riba (la primera, Editorial Catalana, 1919, en tres volums; i la segona, Associació de Bibliòfils de Barcelona, en dos volums, 1947-48, amb il·lustracions d’Enric Cristòfor Ricart; i després, en un volum i sense il·lustracions, Alpha, 1953); i la de Joan Francesc Mira (Proa, 2012), totes en hexàmetres; més la de Joan Alberich (La Magrana, 1998), en prosa. M’agradaria molt que hi hagués nous lectors que les descobrissin, i altres que les rellegissin.

Carles Riba,  Ed. Catalana, 1919

 
S’ha destacat que la versió de Sabaté està feta “en un català més viu i potent que mai”. També el 2012 es va dir de la versió de Mira que permetia al lector llegir Homer com un text pròxim, directe i comprensible”. I què en diria, de l’excelsa versió de Riba? Mereixedora de grans elogis pel fet d’elevar la llengua catalana a un nivell sublim sense renunciar a un rigor formal extrem pel que fa a la mesura dels hexàmetres i els respecte als hipèrbatons, també és cert que es tracta d’un text de vegades força difícil per al lector d’avui; però val la pena d’esforçar-s’hi, perquè continua sent una meravella.

Carles Riba, ABB, 1948

 
Altrament, això passa sempre: la llengua evoluciona, els gustos varien, i les grans traduccions clàssiques necessiten, amb els anys, una posada al dia que les adapti als nous contextos d’ús. Recordaré ara una coneguda ironia del meu mestre Jordi Llovet, que més d’un cop va dir que el Pickwick de Charles Dickens era una molt bona traducció del Pickwick de Josep Carner (Proa, c.1930); al·ludint a la riquesa estilística de la versió carneriana, que contrasta amb l’estil, més planer, de l’original; recentment hi ha una nova versió de Xavier Pàmies (2012). També les obres de Shakespeare han tingut versions diferents (Sagarra i Oliva al complet, i molts altres parcialment), o la Divina Comèdia de Dante, amb la versió catalana medieval d’Andreu Febrer i les modernes de Sagarra i Joan F. Mira; l’Alícia de Lewis Carroll, amb versions de Carner, de Salvador Oliva i de Francesc Parcerisas; etcètera. Publicar una nova traducció més adaptada al llenguatge modern és una feina necessària que no implica cap demèrit per a les versions més antigues: com diu l’Eclesiastès, hi ha un temps per a cada cosa.

Carles Riba, Alpha, 1953

Durant el confinament de la pandèmia, el març de 2020 vaig fer un seguit de vuit posts en aquest blog sobre la “Intervenció dels déus en la Ilíada”, començant per aquest. Després, des del juny de 2020 em vaig entretenir a fer una comparació de com resolien els epítets de la Ilíada en les versions de Manuel Balasch, Miquel Peix, Joan Alberich, Montserrat Ros i Pau Sabaté; sense deixar de banda, en alguns casos, com ho feien també a l’Odissea Carles Riba (1919 i 1948) i Joan Francesc Mira, i als Himnes Homèrics, Joan Maragall, Manuel Balasch i Maria Rosa Llabrés. La vaig publicar en aquest mateix blog en més de trenta entrades, començant per aquesta. i acabant amb les conclusions en aquesta altra. 

Joan Alberich, La Magrana, 1998

Així, en aquest treball intentaré comparar, en aspectes puntuals, les versions de Carles Riba de 1919 i 1948, la de Joan Alberich de 1998, la de Joan Francesc Mira de 2012 i la de Pau Sabaté de 2026, mentre no aparegui cap nova traducció que continuï la noble tasca d’enriquir la bibliografia en català dels clàssics. Per no allargar l’estudi més del compte, em limito als primers vuit llibres dels vint-i-quatre que formen l’Odissea, és a dir, una tercera part del total. 

Joan Alberich, La Magrana, 2012

He fet servir, per a Riba, l’edició d’Alpha de 1953, l’última controlada per ell; i puntualment he consultat l’edició de la Bernat Metge de 2010, en quatre volums, amb la versió de Riba acompanyada del text original grec i amb aparat crític revisats per Francesc J. Cuartero, i amb un bon gruix de notes a cura de Joan Alberich. La versió d’Alberich la segueixo en l’edició de La Magrana de 2012. 

Joan F. Mira, Proa, 2012

Per als textos de Mira i de Sabaté he emprat les primeres edicions respectives, 2012 i 2026. El text grec l’he tret del web de poesialatina.it (que, malgrat el nom, inclou textos clàssics grecs i llatins) i puntualment el web de perseus.tufts.edu. També l’edició de la FBM de 2010 aporta un text grec, establert de bell nou, que no necessàriament ha de coincidir amb el que segueixo jo, ni —no cal dir-ho— amb el que en cada moment van seguir els traductors respectius; concretament, Riba va fer servir, per a la seva segona versió, l’edició grega de Víctor Bérard de 1924, segons aclareix una nota inicial a l’edició de 2010.

Carles Riba, FBM, 2010

 
Jo no soc pas hel·lenista, i l’admiració que professo als hel·lenistes no ha d'amagar la meva ignorància. Tan sols vaig estudiar dos cursos de grec al batxillerat, més el de preparació per a la revàlida, i si bé hi vaig treure prou bones notes, d’això fa més de cinquanta anys, vora seixanta ja; i la manca de pràctica va fer que ben aviat el meu escàs grec quedés rovellat, i de seguida a punt per a la deixalleria. Per això no voldria que cap dels meus comentaris s’interpretés com un intent d’esmenar la plana a traductors molt competents, filòlegs amb una gran formació hel·lenista, que s’han cremat les celles buscant la millor traducció a cada vers. Jo, senzillament, quan he vist que les diverses solucions proposades pels quatre traductors no coincidien, ha estat consultar l’original al meu vell diccionari (un Vox, sí, és clar, de J. M. Pabón, de 1967) i en algun cas, al Wiktionary, per veure de quines possibilitats hauria disposat, en la meva incompetència, per triar entre les diferents opcions. I ja avanço, d’entrada, que sempre, fins i tot quan els quatre traductors difereixen, he conclòs que totes les solucions llurs eren acceptables segons els diccionaris, cosa que no dubtava pas.
 
És sabut que el text homèric es basa en les repeticions de determinades fórmules, per presentar els diàlegs, per definir els personatges o elements de la natura, fins i tot seqüències completes descriptives d’una acció. Dividiré l’estudi comparatiu, després d’aquesta introducció, en quatre parts: una per als epítets amb què es caracteritzen els déus, els herois o fenòmens de la natura; una altra per a frases (formulàries o no) on es poden apreciar expressions més o menys vives de la llengua; una tercera per a una solució concreta de la versió de Sabaté que ja em va cridar l’atenció a la seva Ilíada; i una quarta per a uns quants “noms parlants”, noms propis de llocs o de persones que en grec tenien un significat més o menys clar, per veure com ho resolen en català els nostres herois de la traducció.
 
No tinc res a dir pel que fa a l’aparat mètric. A les conclusions de la comparativa de 2020 sobre els epítets de la Ilíada hi podeu trobar una anàlisi més detallada de com resol Pau Sabaté —per a mi, molt encertadament— l’adaptació al català de l’hexàmetre clàssic, amb les cesures i les anacrusis i altres recursos: m’hi remeto, per si hi voleu aprofundir una mica. Aquí no en parlaré. Com és sabut, l’hexàmetre grec es compon de sis peus: simplificant una mica, en els quatre primers es poden alternar peus dàctils (tres síl·labes, la primera llarga i les altres dues breus) o bé espondeus (dues síl·labes llargues), que en l’adaptació al ritme català equivaldrien, respectivament, a tres síl·labes, una de tònica seguida de dues àtones (TAA), o a dues síl·labes, una de tònica i una d’àtona (TA). Entremig dels hexàmetres hi ha sempre una cesura interna enmig d'un peu i que admet més d’una posició. Al principi del vers i després de la cesura s’admeten anacrusis (síl·labes àtones que no compten); i en l’adaptació al català sempre hi ha el recurs d’admetre diftongs creixents posttònics —que normativament comptarien com a dues síl·labes— i de comptar com a àtons alguns monosíl·labs prosòdicament tònics, o bé, al revés, de suposar un accent secundari en seqüències de quatre síl·labes prosòdicament àtones, per tal que mètricament no n’hi hagi mai més de dues (obviant les possibles anacrusis). Pel que fa al cinquè peu, això sí, sempre hi ha d’haver una “clàusula heroica”, és a dir, un dàctil (una tònica seguida de dues àtones, TAA en català), mentre que el sisè sol ser un espondeu o un troqueu (tònica més àtona, TA). És a dir, que en els quatre primers peus es pot alternar lliurement el ritme ternari o binari, mentre que els finals de  vers mantenen l’estructura TAA-TA. No sé si Riba era primmirat fins a l’extrem de fer coincidir els peus de dues i de tres síl·labes; tant Mira com Sabaté els apliquen lliurement, mantenint sempre els sis peus i la cesura, ens uns hexàmetres perfectes, amb un ritme variat —excepte al final de cada vers—que fa que els versos sonin amb un cursus coherent i elegant, no gaire allunyat del de la llengua parlada. Al seu torn, Alberich, és clar, traduint en prosa, no s’imposa condicionants mètrics, però per això mateix les seves solucions són sempre precises i ben travades. Tota la meva admiració per a tots quatre traductors.
 
Imatge (Wikimedia Commons): Ulisses amb les sirenes, mosaic romà del segle III, Bardo National Museum, Alger. Portades de les diferents edicions de l’Odissea en català. 

Cançons de Shakespeare. 11. Treballs d’amor perduts

 

 
William Shakespeare (1564-1616)
[Ver and Winter Song]
 
      [Ver]   
 
When daisies pied and violets blue,
      And lady-smocks all silver-white,
And cuckoo-buds of yellow hue
      Do paint the meadows with delight,
The cuckoo then on every tree
Mocks married men; for thus sings he:
      “Cuckoo! Cuckoo, cuckoo!” O word of fear,
      Unpleasing to a married ear.

When shepherds pipe on oaten straws,
      And merry larks are plowmen’s clocks;
When turtles tread, and rooks and daws,
      And maidens bleach their summer smocks;
The cuckoo then on every tree
Mocks married men, for thus sings he:
      “Cuckoo! Cuckoo, cuckoo!” O word of fear,
      Unpleasing to a married ear.

      [Winter] 

When icicles hang by the wall,
      And Dick the shepherd blows his nail,
And Tom bears logs into the hall,
      And milk comes frozen home in pail;
When blood is nipped, and ways be foul,
Then nightly sings the staring owl
      “Tu-whit to-who.” A merry note,
      While greasy Joan doth keel the pot.

When all aloud the wind doth blow,
      And coughing drowns the parson’s saw,
And birds sit brooding in the snow,
      And Marian’s nose looks red and raw;
When roasted crabs hiss in the bowl,
      Then nightly sings the staring owl
      “Tu-whit to-who.” A merry note,
      While greasy Joan doth keel the pot.

      [Love Labour's Lost, Act V, scene 1]

[Cancó de la Primavera i de l’Hivern]
 
      [Primavera]   
 
Quan les margarides blanques i les violetes
      i les camisoles de color d’argent 
i les flors de cucut de color groc
      pinten els prats alegrement,
llavors el cucut, des de dalt d’un auró,
      es burla dels marits amb aquesta cançó: 
      “Cucut! Cucut, cucut!” Mot horrorós,  
      terrible per l’orella d’un espòs!

Quan toquen la flauta de canya els pastors
      i la feliç alosa diu l’hora als llauradors,  
quan les tórtores i els corbs i les gralles s’aparellen
      i llur roba d’estiu les donzelles blanquegen,
llavors el cucut, des de dalt d’un auró,
es burla dels marits amb aquesta cançó: 
      “Cucut! Cucut, cucut!” Mot horrorós, 
      terrible per l’orella d’un espòs!

      [Hivern] 

Quan els caramells pengen de la paret
      i el pastor Dick es bufa els dits de fred
i en Tom porta llenya a la llar de foc
      i la llet munyida cau gelada al pot,
quan la sang es glaça i els camins són incerts,
cada nit el mussol canta amb els ulls oberts:
      “Tu-tit! Tu-tu!” —quina alegre cançó,
      mentre la grassa Joana remena el cassó.
 
Quan el vent esbufega amb una gran remor
      i la tos ofega el sermó del rector,
i els ocells a la neu s’arrauleixen al jaç,   
      i és pelat i vermell de la Marian el nas,
quan les pomes fregides fan xiulets dintre el bol,
aleshores cada nit canta el mussol:
      “Tu-tit! Tu-tu!” —quina alegre cançó,
      mentre la grassa Joana remena el cassó.
 
Versió més literal
 
      [Primavera]
 
Quan les margarides variades i les violetes blaves
      i les camises de dama totes blanques com la plata,
i els brots de cucut de color groc
      pinten els prats amb alegria,
aleshores el cucut, en cada arbre,
es burla dels homes casats; perquè així canta:
      “Cucut! Cucut, cucut!” —Oh paraula de por,
      desagradable per a l’oïda d’un home casat!
 
Quan els pastors toquen flautes fetes de canyes de civada
      i alegres les aloses fan de rellotge dels llauradors,
quan les tórtores s’aparellen, i també els corbs i les gralles,
      i les noies es blanquegen les camises d’estiu,
aleshores el cucut, en cada arbre,
es burla dels homes casats; perquè així canta:
     “Cucut! Cucut, cucut!” —Oh paraula de por,
      desagradable per a l’oïda d’un home casat!
 
      [Hivern]
 
Quan els caramells pengen del mur
      i en Dick el pastor es bufa les ungles,
i en Tom porta troncs cap a la sala,
      i la llet arriba congelada a la galleda,
quan la sang es glaça i els camins són dolents,
aleshores cada nit canta el mussol d’ulls oberts:
      “Tu-whit! Tu-who!” —una nota alegre,
      mentre la greixosa Joana remena l’olla.
 
Quan el vent bufa amb gran soroll
      i la tos ofega el sermó del rector,
i els ocells s’estan arraulits damunt la neu,
      i el nas de Marian es veu vermell i cru,
quan les pomes rostides xiulen dins el bol,
aleshores cada nit canta el mussol:
      “Tu-whit! Tu-who!” —una nota alegre,
      mentre la greixosa Joana remena l’olla.

 
Versió lliure meva d’aquesta cançó, amb la qual acaba la comèdia Treballs d’Amor perduts, una de les primeres de Shakespeare, escrita cap al 1590 i publicada el 1598. La canten dos dels personatges de l’obra: el mestre Holofernes, que canta la Primavera, i mossèn Nathanael, que canta l’Hivern.   
 
Resumint, l’argument de la comèdia és aquest. Ferran, rei de Navarra, ha prohibit la presència de dones a la cort perquè vol  que els cortesans es dediquin durant tres anys a l’estudi i no vol que es distreguin. El rei rep una carta denunciant que el bufó de la cort, Costard, s'ha estat veient amb una camperola de nom Jacqueneta. La carta l’ha enviada Don Armado, que també està enamorat de Jacqueneta, i aconsegueix que el bufó sigui detingut. Mentrestant, la princesa de França arriba a la cort acompanyada del seu seguici, però no la hi deixen entrar, i s’han d’allotjar en un campament. El rei hi envia els nobles Berowne, Longaville i Dumaine com a ambaixadors, per justificar-se; i els tres nobles s'enamoren, cada un d’una de les tres dames de companyia de la princesa: Rosalina, Maria i Caterina. Don Armado promet a Costard la llibertat a canvi de lliurar-li una carta a Jacqueneta; alhora, Berowne li lliura una carta per a Rosalina. No cal dir que el bufó s’equivoca i reparteix les cartes al revés. Per la seva banda, el rei s’ha enamorat de la princesa; així, el rei i els tres nobles decideixen anar, disfressats, al campament francès. Les dames, també disfressades, els reben i es burlen d'ells. El rei i els nobles navarresos decideixen prescindir de les seves disfresses i revelen llur identitat, però elles continuen la burla, en represàlia per no haver-les deixat entrar a la cort quan van arribar. Finalment la princesa rep la notícia de la mort del seu pare i ha de marxar a França acompanyada del seu seguici; però les dames prometen que tornaran a Navarra al cap d'un any per comprovar si els nobles mantenen l'amor que els han manifestat, i així mateix la princesa, que tanmateix exigeix al rei que durant tot aquest any es retiri a la vida contemplativa.

 
La cançó de la Primavera, tot evocant un paisatge idíl·lic de flors i d’ocells que s’aparellen mentre canta l’alosa, que és el rellotge dels pagesos, aprofita per fer burla dels marits enganyats, en les al·lusions al cucut, ocell que pon els ous als nius d’altres ocells (en anglès, ‘banyut’ es diu ‘cuckold’, com en francès ‘cocu’, mots que recorden el cant d’aquest ocell). La cançó de l’Hivern presenta una escena pròpia de la temporada, amb dos homes, l’un que porta llenya i l’altre que es bufa els dit de fred, i una dona, que posa l’olla al foc mentre que els ocells s’estan arraulits. A cada cançó hi ha algun mot-trampa per al traductor apressat: a la Primavera, quan di ‘roasted crabs hiss in the bowl’, literalment ‘els crancs rostits xiulen al bol’, de fet no es parla de coure cap cranc, sinó que es tracta de rostir ‘crab apples’, pomes silvestres, que es veu que es coïen abans de posar-les amb vi o amb cervesa calenta; i a la cançó de l’Hivern, quan diu ‘birds sit brooding in the snow’, com que el verb ‘brood’ vol dir ‘covar’, semblaria que digui que els ocells “estan covant els ous” a la neu; però en realitat cal entendre que s’estan arraulits de fred, en una posició semblant a la de covar. Punyetetes que cal tenir en compte per mirar de no vessar-la; val a dir que no he consultat com ho van resoldre, segur que molt millor que jo, Sagarra i Oliva en llurs magnífiques  versions.  
 
Imatge: a) Charles William Sherborn, Shakespeare, gravat de 1876, imprès per Thomas Brooker, MET, Nova York; b) Thomas Stothard, escena de Love Labour’s Lost, acte IV, escena 3, amb el rei i Dumaine, Loganville amagat i Berowne dalt de l’arbre, acudint tots a una falsa cita amorosa; oli sobre tela (principis segle XIX), Government Art Collection, Londres; c) Thomas Stothard, escena de Love Labour’s Lost, acte II, escena 1, arribada de la princesa de França, oli sobre tela (principis segle XIX), Royal Shakespeare Theatre, Stratford-upon-Avon, Anglaterra. 

Verdi - 'L'Onore! ladri!' de 'Falstaff'

Arrigo Boito / Giuseppe Verdi
L’Onore! Ladri!
 
L'Onore! Ladri!
Voi state ligi all'onor vostro, voi!
Cloache d'ignominia!
Quando, non sempre, noi
possiam star ligi al nostro.
Io stesso, sì, io, io,
devo talor da un lato
porre il timor di Dio.
E, per necessità, sviar l'onore, usare
stratagemmi ed equivoci,
destreggiar, bordeggiare.
E voi, coi vostri cenci
e coll'occhiata torta
da gattopardo e i fetidi sghignazzi
avete a scorta.
Il vostro onor! Che onore?!
Che onor? Che onor! Che ciancia!
Che baia!
Può l'onore riempirvi la pancia?
No. Può l'onor rimettervi uno stinco?
Non può.
Nè un piede? No. Nè un dito?
Nè un capello? No.
L'onor non é chirurgo.
Che é dunque? Una parola.
Che c'è in questa parola?
C'è dell'aria che vola.
Bel costrutto!
L'onore lo può sentire chi é morto?
No. Vive sol coi vivi?...
Neppure: perchè a torto
lo gonfian le lusinghe,
lo corrompe l'orgoglio,
l'ammorban le calunnie;
e per me non ne voglio!
Ma, per tornare a voi, furfanti,
ho atteso troppo,  
e vi discaccio.
Olà! Lesti! Lesti!
Al galoppo! Al galoppo!
Il capestro assai bene vi sta.
Ladri! Via! Via di qua!
Via di qua! Via di qua!
 
         [Falstaff, Acte I]
 
L’honor! Lladres!
 
L’honor! Lladres!
Vosaltres? Vosaltres us aferreu al vostre honor?
Clavegueres d’ignomínia!
Mentre que nosaltres, de vegades,
amb prou feines podem mantenir el nostre.
Jo mateix —sí, jo, jo—
de vegades he de deixar de banda
el temor de Déu
i, per necessitat, apartar-me de l'honor,
fer servir ardits i estratagemes,
maniobrar, virar i canviar de rumb.
I vosaltres, amb els vostres parracs,
amb la mirada esquiva d’un guepard,
i amb els vostres somriures fastigosos,  
ara us escudeu en l’honor vostre?
Quin honor, quin honor?
Quines bajanades! Quines ximpleries!
Pot l'honor omplir-vos la panxa? No.
Pot l'honor curar una tíbia trencada? No pot.
O un peu? No. O un dit? O un cabell? No.
L'honor no és pas un cirurgià.
Què és, doncs? Una paraula.
Què hi ha en aquesta paraula?
Només un buf d'aire.
Déu-n'hi-do!
Poden els morts tenir honor? No.
Viu només entre els vius?  
No, ni tan sols això: perquè és inflat
erròniament per l'adulació,
corromput per l'orgull,
embrutat per la calúmnia;
i jo no en vull saber res!
Però, tornant a vosaltres, canalles,  
ja he esperat massa:
foteu el camp!  
Au, vinga! De pressa! De pressa!
Al galop! Al galop!
La forca us escau de meravella.
Lladres! Fora! Fora d'aquí!
Fora d'aquí! Fora d'aquí!
 
Tutto nel mondo è burla
 
Tutto nel mondo é burla.
L'uom é nato burlone,
la fede in cor gli ciurla,
gli ciurla la ragione.
Tutti gabbati! Irride
l'un l'altro ogni mortal.
Ma ride ben chi ride
la risata final.
 
Tot en el món és burla
 
Tot en el món és burla.
L’home ha nascut bufó:
la fe al seu cor trontolla
i hi trontolla la raó.
Tothom burlat! Bé se’n fot
l’un de l’altre, tot mortal;
però riu millor el qui pot 
fer la rialla final.

 
El personatge de Sir John Falstaff és un dels més reeixits del teatre shakespearià. Golafre, beverri i jugador, ridícul, fatxenda i covard, però amb una humanitat exuberant, hedonista, materialista i amb una cínica agudesa verbal, l’antic amic de taverna del príncep Hal abans de ser coronat rei apareix en les dues obres sobre el rei Enric IV —la primera part i la segona— i la seva mort és esmentada a Enric V; amb fragments de totes tres, Orson Welles en va fer una pel·lícula genial, Chimes at Mindnight (Campanades a mitjanit), rodada en part al castell de Cardona l’any 1965, en què ell mateix feia de Falstaff.  El personatge reapareix a la comèdia The Merry Wives of Windsor (Les alegres comares de Windsor), on el vell llibertí, creient-se encara un seductor irresistible, pretén festejar dues dones casades, les senyores Alice Ford i Meg Page; aquestes fingeixen fer-li cas i li paren trampes per burlar-se de les seves pretensions i posar-lo en evidència. Després de fer-lo amagar dintre un cove de bugada i llançar-lo al riu, el fan anar de nit, amb unes banyes de cérvol, al parc de Windsor, on l’esperen diversos personatges disfressats de fades, que l’escarmenten. Això sí, la facècia servirà, sobretot, per aconseguir que Anne, la filla dels Page (Nannetta, a l’òpera), a qui els seus pares destinaven un matrimoni de conveniència amb el doctor Caius, pugui escapolir-se del parc amb el seu enamorat Fenton.

 
L’òpera és la darrera de Verdi, composta el 1893 quan ja tenia vuitanta anys; és la tercera que es basa en obres de Shakespeare, després de Macbeth i d’Otello, i només la segona comèdia verdiana, gènere que el compositor va abandonar després del fracàs d’Un giorno di regno (1840). El llibret era d’Arrigo Boito, compositor de Mefistofele i llibretista de La Gioconda, de Ponchielli, i d’Otello, de Verdi. Al Liceu l’han posat en escena 43 ocasions, la primera el 1896 —tres anys després de l’estrena a la Scala de Milà—; la penúltima el 1984 i la darrera el 2010: ja es veu que no la programen gaire. Ara en podem gaudir des del dia 9 fins al 19 de juliol, en vuit sessions. En el repartiment hi destaquen Luca Salsi i Ambrogio Maestri (que ja havia cantat Falstaff al Liceu el 2010, i a qui hem vist també en Aida, L’Elisir d’Amore, Nabucco i Il Trittico); amb Carolina López-Moreno, Roberta Mantegna, Serena Sáenz, Maria Miró, Gemma Coma-Alabert, Laura Vila, Daniella Barcellona, Marianna Pizzolato, César Cortés, Josep Fadó, Lucas Meachem i Santiago Ballerini, entre altres.

 
Aquesta producció la signen el Teatro Real de Madrid, el Théâtre Royal de La Monnaie de Brusel·les, l’Opéra National de Bordeaux, la Tokyo Nikikai Opera Foundation i Neoescenografía SL; amb escenografia de Barbara de Limburg i amb direcció d’escena i vestuari de Laurent Pelly, de qui hem vist La Fille du Régiment, Don Pasquale i Les Contes de Hoffmann, i que amb Falstaff s’apunta a aquesta mania de traslladar obres antigues a l’època contemporània. El Cor titular el dirigeix Pablo Assante, i l’Orquestra Simfònica del Liceu segueix la batuta del gran Josep Pons, que se n’acomiada després de catorze anys per anar-se’n a la Deutsche Radio Philarmonie Saarbrücken Kaiserslautern (la Filharmònica de la Ràdio Alemanya), on segur que continuarà la seva brillant trajectòria. Molta sort, Josep!

 
He triat l’ària del primer acte, en què Falstaff demana als seus vells amics de disbauxa que l’ajudin a portar cartes d’amor a les dues casades, i ells s’hi neguen adduint que aquest encàrrec els sembla poc honorable, cosa que provoca aquest exabrupte del protagonista. I després, la fuga final del tercer acte, on tots els personatges canten que en aquesta vida és millor que ens ho prenguem tot a broma.
 
A YouTube podeu trobar diferents versions de la primera ària; jo n’he triat aquesta en la veu de Bryn Terfel, a Houston el 2005; aquesta amb l’ària de Nanneta “Sul fil d’un soffio etesio”, del tercer acte, a l’escena de les fades, amb Barbara Hendrycks al Covent Garden de Londres el 1982; i aquesta de la fuga final, del 2013 al MET de Nova York. I també hi trobareu diferents versions de l’òpera sencera: aquí en poso una de 2012, al teatre Verdi de Busseto, amb el mateix Ambrogio Maestri i amb Juan Diego Flórez dirigits per Riccardo Muti.

Imatges (Wikimedia Commons): a) Arrigo Boito i Giuseppe Verdi el 1892, La Gazzeta di Parma; b) Eduard von Grützner, Falstaff, oli sobre tela (1921); c) Adolf Schreitter, Falstaff (abans de 1923); d) John S. Clifotn, Falstaff abocat al riu, Yale Center of British Art; e) Charles Robert Leslie, Falstaff, oli sobre tela (abans de 1859), Harris Museum, Preston, Lancashire.