Verdi - 'L'Onore! ladri!' de 'Falstaff'

Arrigo Boito / Giuseppe Verdi
L’Onore! Ladri!
 
L'Onore! Ladri!
Voi state ligi all'onor vostro, voi!
Cloache d'ignominia!
Quando, non sempre, noi
possiam star ligi al nostro.
Io stesso, sì, io, io,
devo talor da un lato
porre il timor di Dio.
E, per necessità, sviar l'onore, usare
stratagemmi ed equivoci,
destreggiar, bordeggiare.
E voi, coi vostri cenci
e coll'occhiata torta
da gattopardo e i fetidi sghignazzi
avete a scorta.
Il vostro onor! Che onore?!
Che onor? Che onor! Che ciancia!
Che baia!
Può l'onore riempirvi la pancia?
No. Può l'onor rimettervi uno stinco?
Non può.
Nè un piede? No. Nè un dito?
Nè un capello? No.
L'onor non é chirurgo.
Che é dunque? Una parola.
Che c'è in questa parola?
C'è dell'aria che vola.
Bel costrutto!
L'onore lo può sentire chi é morto?
No. Vive sol coi vivi?...
Neppure: perchè a torto
lo gonfian le lusinghe,
lo corrompe l'orgoglio,
l'ammorban le calunnie;
e per me non ne voglio!
Ma, per tornare a voi, furfanti,
ho atteso troppo,  
e vi discaccio.
Olà! Lesti! Lesti!
Al galoppo! Al galoppo!
Il capestro assai bene vi sta.
Ladri! Via! Via di qua!
Via di qua! Via di qua!
 
         [Falstaff, Acte I]
 
L’honor! Lladres!
 
L’honor! Lladres!
Vosaltres? Vosaltres us aferreu al vostre honor?
Clavegueres d’ignomínia!
Mentre que nosaltres, de vegades,
amb prou feines podem mantenir el nostre.
Jo mateix —sí, jo, jo—
de vegades he de deixar de banda
el temor de Déu
i, per necessitat, apartar-me de l'honor,
fer servir ardits i estratagemes,
maniobrar, virar i canviar de rumb.
I vosaltres, amb els vostres parracs,
amb la mirada esquiva d’un guepard,
i amb els vostres somriures fastigosos,  
ara us escudeu en l’honor vostre?
Quin honor, quin honor?
Quines bajanades! Quines ximpleries!
Pot l'honor omplir-vos la panxa? No.
Pot l'honor curar una tíbia trencada? No pot.
O un peu? No. O un dit? O un cabell? No.
L'honor no és pas un cirurgià.
Què és, doncs? Una paraula.
Què hi ha en aquesta paraula?
Només un buf d'aire.
Déu-n'hi-do!
Poden els morts tenir honor? No.
Viu només entre els vius?  
No, ni tan sols això: perquè és inflat
erròniament per l'adulació,
corromput per l'orgull,
embrutat per la calúmnia;
i jo no en vull saber res!
Però, tornant a vosaltres, canalles,  
ja he esperat massa:
foteu el camp!  
Au, vinga! De pressa! De pressa!
Al galop! Al galop!
La forca us escau de meravella.
Lladres! Fora! Fora d'aquí!
Fora d'aquí! Fora d'aquí!
 
Tutto nel mondo è burla
 
Tutto nel mondo é burla.
L'uom é nato burlone,
la fede in cor gli ciurla,
gli ciurla la ragione.
Tutti gabbati! Irride
l'un l'altro ogni mortal.
Ma ride ben chi ride
la risata final.
 
Tot en el món és burla
 
Tot en el món és burla.
L’home ha nascut bufó:
la fe al seu cor trontolla
i hi trontolla la raó.
Tothom burlat! Bé se’n fot
l’un de l’altre, tot mortal;
però riu millor el qui pot 
fer la rialla final.

 
El personatge de Sir John Falstaff és un dels més reeixits del teatre shakespearià. Golafre, beverri i jugador, ridícul, fatxenda i covard, però amb una humanitat exuberant, hedonista, materialista i amb una cínica agudesa verbal, l’antic amic de taverna del príncep Hal abans de ser coronat rei apareix en les dues obres sobre el rei Enric IV —la primera part i la segona— i la seva mort és esmentada a Enric V; amb fragments de totes tres, Orson Welles en va fer una pel·lícula genial, Chimes at Mindnight (Campanades a mitjanit), rodada en part al castell de Cardona l’any 1965, en què ell mateix feia de Falstaff.  El personatge reapareix a la comèdia The Merry Wives of Windsor (Les alegres comares de Windsor), on el vell llibertí, creient-se encara un seductor irresistible, pretén festejar dues dones casades, les senyores Alice Ford i Meg Page; aquestes fingeixen fer-li cas i li paren trampes per burlar-se de les seves pretensions i posar-lo en evidència. Després de fer-lo amagar dintre un cove de bugada i llançar-lo al riu, el fan anar de nit, amb unes banyes de cérvol, al parc de Windsor, on l’esperen diversos personatges disfressats de fades, que l’escarmenten. Això sí, la facècia servirà, sobretot, per aconseguir que Anne, la filla dels Page (Nannetta, a l’òpera), a qui els seus pares destinaven un matrimoni de conveniència amb el doctor Caius, pugui escapolir-se del parc amb el seu enamorat Fenton.

 
L’òpera és la darrera de Verdi, composta el 1893 quan ja tenia vuitanta anys; és la tercera que es basa en obres de Shakespeare, després de Macbeth i d’Otello, i només la segona comèdia verdiana, gènere que el compositor va abandonar després del fracàs d’Un giorno di regno (1840). El llibret era d’Arrigo Boito, compositor de Mefistofele i llibretista de La Gioconda, de Ponchielli, i d’Otello, de Verdi. Al Liceu l’han posat en escena 43 ocasions, la primera el 1896 —tres anys després de l’estrena a la Scala de Milà—; la penúltima el 1984 i la darrera el 2010: ja es veu que no la programen gaire. Ara en podem gaudir des del dia 9 fins al 19 de juliol, en vuit sessions. En el repartiment hi destaquen Luca Salsi i Ambrogio Maestri (que ja havia cantat Falstaff al Liceu el 2010, i a qui hem vist també en Aida, L’Elisir d’Amore, Nabucco i Il Trittico); amb Carolina López-Moreno, Roberta Mantegna, Serena Sáenz, Maria Miró, Gemma Coma-Alabert, Laura Vila, Daniella Barcellona, Marianna Pizzolato, César Cortés, Josep Fadó, Lucas Meachem i Santiago Ballerini, entre altres.

 
Aquesta producció la signen el Teatro Real de Madrid, el Théâtre Royal de La Monnaie de Brusel·les, l’Opéra National de Bordeaux, la Tokyo Nikikai Opera Foundation i Neoescenografía SL; amb escenografia de Barbara de Limburg i amb direcció d’escena i vestuari de Laurent Pelly, de qui hem vist La Fille du Régiment, Don Pasquale i Les Contes de Hoffmann, i que amb Falstaff s’apunta a aquesta mania de traslladar obres antigues a l’època contemporània. El Cor titular el dirigeix Pablo Assante, i l’Orquestra Simfònica del Liceu segueix la batuta del gran Josep Pons, que se n’acomiada després de catorze anys per anar-se’n a la Deutsche Radio Philarmonie Saarbrücken Kaiserslautern (la Filharmònica de la Ràdio Alemanya), on segur que continuarà la seva brillant trajectòria. Molta sort, Josep!

 
He triat l’ària del primer acte, en què Falstaff demana als seus vells amics de disbauxa que l’ajudin a portar cartes d’amor a les dues casades, i ells s’hi neguen adduint que aquest encàrrec els sembla poc honorable, cosa que provoca aquest exabrupte del protagonista. I després, la fuga final del tercer acte, on tots els personatges canten que en aquesta vida és millor que ens ho prenguem tot a broma.
 
A YouTube podeu trobar diferents versions de la primera ària; jo n’he triat aquesta en la veu de Bryn Terfel, a Houston el 2005; aquesta amb l’ària de Nanneta “Sul fil d’un soffio etesio”, del tercer acte, a l’escena de les fades, amb Barbara Hendrycks al Covent Garden de Londres el 1982; i aquesta de la fuga final, del 2013 al MET de Nova York. I també hi trobareu diferents versions de l’òpera sencera: aquí en poso una de 2012, al teatre Verdi de Busseto, amb el mateix Ambrogio Maestri i amb Juan Diego Flórez dirigits per Riccardo Muti.

Imatges (Wikimedia Commons): a) Arrigo Boito i Giuseppe Verdi el 1892, La Gazzeta di Parma; b) Eduard von Grützner, Falstaff, oli sobre tela (1921); c) Adolf Schreitter, Falstaff (abans de 1923); d) John S. Clifotn, Falstaff abocat al riu, Yale Center of British Art; e) Charles Robert Leslie, Falstaff, oli sobre tela (abans de 1859), Harris Museum, Preston, Lancashire.