Cançons de Shakespeare. 11. Treballs d’amor perduts

 

 
William Shakespeare (1564-1616)
[Ver and Winter Song]
 
      [Ver]   
 
When daisies pied and violets blue,
      And lady-smocks all silver-white,
And cuckoo-buds of yellow hue
      Do paint the meadows with delight,
The cuckoo then on every tree
Mocks married men; for thus sings he:
      “Cuckoo! Cuckoo, cuckoo!” O word of fear,
      Unpleasing to a married ear.

When shepherds pipe on oaten straws,
      And merry larks are plowmen’s clocks;
When turtles tread, and rooks and daws,
      And maidens bleach their summer smocks;
The cuckoo then on every tree
Mocks married men, for thus sings he:
      “Cuckoo! Cuckoo, cuckoo!” O word of fear,
      Unpleasing to a married ear.

      [Winter] 

When icicles hang by the wall,
      And Dick the shepherd blows his nail,
And Tom bears logs into the hall,
      And milk comes frozen home in pail;
When blood is nipped, and ways be foul,
Then nightly sings the staring owl
      “Tu-whit to-who.” A merry note,
      While greasy Joan doth keel the pot.

When all aloud the wind doth blow,
      And coughing drowns the parson’s saw,
And birds sit brooding in the snow,
      And Marian’s nose looks red and raw;
When roasted crabs hiss in the bowl,
      Then nightly sings the staring owl
      “Tu-whit to-who.” A merry note,
      While greasy Joan doth keel the pot.

      [Love Labour's Lost, Act V, scene 1]

[Cancó de la Primavera i de l’Hivern]
 
      [Primavera]   
 
Quan les margarides blanques i les violetes
      i les camisoles de color d’argent 
i les flors de cucut de color groc
      pinten els prats alegrement,
llavors el cucut, des de dalt d’un auró,
      es burla dels marits amb aquesta cançó: 
      “Cucut! Cucut, cucut!” Mot horrorós,  
      terrible per l’orella d’un espòs!

Quan toquen la flauta de canya els pastors
      i la feliç alosa diu l’hora als llauradors,  
quan les tórtores i els corbs i les gralles s’aparellen
      i llur roba d’estiu les donzelles blanquegen,
llavors el cucut, des de dalt d’un auró,
es burla dels marits amb aquesta cançó: 
      “Cucut! Cucut, cucut!” Mot horrorós, 
      terrible per l’orella d’un espòs!

      [Hivern] 

Quan els caramells pengen de la paret
      i el pastor Dick es bufa els dits de fred
i en Tom porta llenya a la llar de foc
      i la llet munyida cau gelada al pot,
quan la sang es glaça i els camins són incerts,
cada nit el mussol canta amb els ulls oberts:
      “Tu-tit! Tu-tu!” —quina alegre cançó,
      mentre la grassa Joana remena el cassó.
 
Quan el vent esbufega amb una gran remor
      i la tos ofega el sermó del rector,
i els ocells a la neu s’arrauleixen al jaç,   
      i és pelat i vermell de la Marian el nas,
quan les pomes fregides fan xiulets dintre el bol,
aleshores cada nit canta el mussol:
      “Tu-tit! Tu-tu!” —quina alegre cançó,
      mentre la grassa Joana remena el cassó.
 
Versió més literal
 
      [Primavera]
 
Quan les margarides variades i les violetes blaves
      i les camises de dama totes blanques com la plata,
i els brots de cucut de color groc
      pinten els prats amb alegria,
aleshores el cucut, en cada arbre,
es burla dels homes casats; perquè així canta:
      “Cucut! Cucut, cucut!” —Oh paraula de por,
      desagradable per a l’oïda d’un home casat!
 
Quan els pastors toquen flautes fetes de canyes de civada
      i alegres les aloses fan de rellotge dels llauradors,
quan les tórtores s’aparellen, i també els corbs i les gralles,
      i les noies es blanquegen les camises d’estiu,
aleshores el cucut, en cada arbre,
es burla dels homes casats; perquè així canta:
     “Cucut! Cucut, cucut!” —Oh paraula de por,
      desagradable per a l’oïda d’un home casat!
 
      [Hivern]
 
Quan els caramells pengen del mur
      i en Dick el pastor es bufa les ungles,
i en Tom porta troncs cap a la sala,
      i la llet arriba congelada a la galleda,
quan la sang es glaça i els camins són dolents,
aleshores cada nit canta el mussol d’ulls oberts:
      “Tu-whit! Tu-who!” —una nota alegre,
      mentre la greixosa Joana remena l’olla.
 
Quan el vent bufa amb gran soroll
      i la tos ofega el sermó del rector,
i els ocells s’estan arraulits damunt la neu,
      i el nas de Marian es veu vermell i cru,
quan les pomes rostides xiulen dins el bol,
aleshores cada nit canta el mussol:
      “Tu-whit! Tu-who!” —una nota alegre,
      mentre la greixosa Joana remena l’olla.

 
Versió lliure meva d’aquesta cançó, amb la qual acaba la comèdia Treballs d’Amor perduts, una de les primeres de Shakespeare, escrita cap al 1590 i publicada el 1598. La canten dos dels personatges de l’obra: el mestre Holofernes, que canta la Primavera, i mossèn Nathanael, que canta l’Hivern.   
 
Resumint, l’argument de la comèdia és aquest. Ferran, rei de Navarra, ha prohibit la presència de dones a la cort perquè vol  que els cortesans es dediquin durant tres anys a l’estudi i no vol que es distreguin. El rei rep una carta denunciant que el bufó de la cort, Costard, s'ha estat veient amb una camperola de nom Jacqueneta. La carta l’ha enviada Don Armado, que també està enamorat de Jacqueneta, i aconsegueix que el bufó sigui detingut. Mentrestant, la princesa de França arriba a la cort acompanyada del seu seguici, però no la hi deixen entrar, i s’han d’allotjar en un campament. El rei hi envia els nobles Berowne, Longaville i Dumaine com a ambaixadors, per justificar-se; i els tres nobles s'enamoren, cada un d’una de les tres dames de companyia de la princesa: Rosalina, Maria i Caterina. Don Armado promet a Costard la llibertat a canvi de lliurar-li una carta a Jacqueneta; alhora, Berowne li lliura una carta per a Rosalina. No cal dir que el bufó s’equivoca i reparteix les cartes al revés. Per la seva banda, el rei s’ha enamorat de la princesa; així, el rei i els tres nobles decideixen anar, disfressats, al campament francès. Les dames, també disfressades, els reben i es burlen d'ells. El rei i els nobles navarresos decideixen prescindir de les seves disfresses i revelen llur identitat, però elles continuen la burla, en represàlia per no haver-les deixat entrar a la cort quan van arribar. Finalment la princesa rep la notícia de la mort del seu pare i ha de marxar a França acompanyada del seu seguici; però les dames prometen que tornaran a Navarra al cap d'un any per comprovar si els nobles mantenen l'amor que els han manifestat, i així mateix la princesa, que tanmateix exigeix al rei que durant tot aquest any es retiri a la vida contemplativa.

 
La cançó de la Primavera, tot evocant un paisatge idíl·lic de flors i d’ocells que s’aparellen mentre canta l’alosa, que és el rellotge dels pagesos, aprofita per fer burla dels marits enganyats, en les al·lusions al cucut, ocell que pon els ous als nius d’altres ocells (en anglès, ‘banyut’ es diu ‘cuckold’, com en francès ‘cocu’, mots que recorden el cant d’aquest ocell). La cançó de l’Hivern presenta una escena pròpia de la temporada, amb dos homes, l’un que porta llenya i l’altre que es bufa els dit de fred, i una dona, que posa l’olla al foc mentre que els ocells s’estan arraulits. A cada cançó hi ha algun mot-trampa per al traductor apressat: a la Primavera, quan di ‘roasted crabs hiss in the bowl’, literalment ‘els crancs rostits xiulen al bol’, de fet no es parla de coure cap cranc, sinó que es tracta de rostir ‘crab apples’, pomes silvestres, que es veu que es coïen abans de posar-les amb vi o amb cervesa calenta; i a la cançó de l’Hivern, quan diu ‘birds sit brooding in the snow’, com que el verb ‘brood’ vol dir ‘covar’, semblaria que digui que els ocells “estan covant els ous” a la neu; però en realitat cal entendre que s’estan arraulits de fred, en una posició semblant a la de covar. Punyetetes que cal tenir en compte per mirar de no vessar-la; val a dir que no he consultat com ho van resoldre, segur que molt millor que jo, Sagarra i Oliva en llurs magnífiques  versions.  
 
Imatge: a) Charles William Sherborn, Shakespeare, gravat de 1876, imprès per Thomas Brooker, MET, Nova York; b) Thomas Stothard, escena de Love Labour’s Lost, acte IV, escena 3, amb el rei i Dumaine, Loganville amagat i Berowne dalt de l’arbre, acudint tots a una falsa cita amorosa; oli sobre tela (principis segle XIX), Government Art Collection, Londres; c) Thomas Stothard, escena de Love Labour’s Lost, acte II, escena 1, arribada de la princesa de França, oli sobre tela (principis segle XIX), Royal Shakespeare Theatre, Stratford-upon-Avon, Anglaterra.