Els epítets a la Ilíada

Introducció

És sabut que els poemes homèrics, d’acord amb els procediments de la cultura de transmissió oral, fan servir molt sovint els epítets: adjectius formularis que s’adapten als noms propis o comuns amb un metre adequat a la posició dintre l’hexàmetre: abans de la cesura, després de la cesura i també versos sencers. Als versos originals, els epítets varien també en funció del cas gramatical del nom a qui acompanyen o que substitueixen.

A més dels epítets, hi ha estructures formulàries que poden aplegar fins i tot grups de versos, de vegades extensos, que conformen les anomenades “escenes típiques”, a més de les repeticions, com quan un missatger transmet a algú al peu de lletra les paraules d’altri. I encara hi abunden els símils: períodes més o menys extensos que, tot alentint el ritme de la narració, introdueixen comparacions de gran bellesa i riquesa expressiva.

El propòsit d’aquest estudi és comparar alguns d’aquests epítets, els aplicats als principals déus olímpics i als principals herois de la Ilíada, i a alguns noms comuns, en la versió que n’han fet les cinc traduccions modernes disponibles (Manuel Balasch, Miquel Peix, Joan Alberich, Montserrat Ros i Pau Sabaté). No pas amb l’ànim de criticar les solucions que cada traductor hi ha donat —més flexibles, per les necessitats mètriques, en les versions en vers—, perquè m’agraden totes i admiro molt l’esforç que tots hi ha esmerçat. Hi cito, en cada cas, el text original (extret de l’edició online de sacred-text.com) i ho comparo encara, tan sols a benefici d’inventari, amb la versió castellana clàssica de Lluís Segalà. De fet, són les sis versions de la Ilíada que tenia a mà, a casa, durant el confinament per la covid-19.

Esporàdicament, algun dels epítets de les versions modernes el compararé amb alguna de les versions catalanes antigues editades, partint de l’edició del magnífic blog detroiaaitaca.blogspot.com, que recomano. De manera puntual, algun epítet serà contrastat també amb la forma en què apareix en les versions de Carles Riba (dues) i Joan F. Mira de l’Odissea, que també tinc a mà a casa, així com en les de Joan Maragall, Manuel Balasch i M. Rosa Llabrés dels Himnes homèrics, igualment al meu abast.

He de dir que no es tracta pas d’un buidatge sistemàtic —ocuparia un espai excessiu—, ni tan sols complet, de tots els epítets que apareixen a la Ilíada. Tan sols n’he fet una selecció a tall de mostra dels que es refereixen als principals déus i herois, més algun dels que acompanyen objectes com la mar, l’aurora, les armes, les naus, etc. Malgrat que molts apareixen repetidament, en poso un únic exemple de cada un (rarament, dos), citant el vers corresponent on apareixen: això obvia el fet que, per la posició en l’hexàmetre o pel cas gramatical en grec, aquests epítets poden experimentar variants, tant en l’original com en les versions catalanes (depenent, en aquest cas, del peu mètric que convingui en cada cas al traductor). 

Aquestes són les edicions que faig servir. Les principals, de la Ilíada:

(B) Manuel Balasch: Selecta 1971; una segona versió, revisada, a Proa 1997, en hexàmetres. Faig servir la versió de Proa.

(P) Miquel Peix: Alpha 1978, en hexàmetres.

(A) Joan Alberich: La Magrana 1996, en prosa.   

(R) Montserrat Ros: Adesiara 2019 (abans, 12 cants en 3 volums de la Fundació Bernat Metge), en prosa.

(S) Pau Sabaté: Bernat Metge Universal 2019, en hexàmetres.

(E) Lluís Segalà Estalella: en castellà i en prosa, 1908; reed. Austral, 1954. Faig servir la vuitena edició d’Austral, 1968, en la qual vaig llegir la Ilíada per primera vegada.   

En algun casos concrets, també faré servir:

Odissea. Primera versió de Carles Riba, en hexàmetres (OR1) (Editorial Catalana, 1919); segona versió de Carles Riba, en hexàmetres (OR2) (Alpha, 1948); versió de Joan Francesc Mira, en hexàmetres (OM) (Proa, 2015).

Himnes Homèrics. Versió de Joan Maragall, pòstuma —partint d’una versió en prosa que li va fer Pere Bosch Gimpera, de la qual lamento no disposar— (L’Avenç, 1913), que cito per (HM); i les versions que dels Himnes van fer Manuel Balasch (HB) (Llibres del Mall, 1974) i M. Rosa Llabrés (HL) (Ed. del Salobre, 2009).

Hesíode: Teogonia. Els treballs i els dies. Versió de Joan Castellanos (HC) (La Magrana, 2012). 

Traduccions parcials catalanes antigues de la Ilíada:

Magí Verdaguer i Callís (NV) (1874, parcial, en prosa); Joan Montserrat i Archs (JM) 1875, parcial, en prosa) Conrad Roure i Bofill (CR) (1875, publicada el 1879, completa, en prosa); Miquel Victorià Amer (MA) (1887, parcial, en decasíl·labs); Artur Masriera i Colomer (AM) (1903, possiblement completa, en quintets rimats, però tan sols ens n’ha pervingut un fragment publicat); Antoni Bulbena i Tosell (AB) (1903-1923, completa, inèdita, en prosa); Josep M. Llovera (JL) (quinze cants, en hexàmetres, ed. pòstuma 1975); Lluís Segalà (LS) (1930, parcial). Cito a partir dels fragments publicats al blog detroiaaitaca.blogspot.com. 

No faig servir —perquè no les conec, ai las— altres versions castellanes, com les de Fernando Gutiérrez (1953, en hexàmetres), Emilio Crespo (1991), Agustín García Calvo (1995) ni Luis M. Macía Aparicio (1991-2013), ni tampoc les edicions clàssiques angleses ni franceses, com la francesa de Fréderic Mugler o l’anglesa de Martin L. West en tetràmetres trocaics. Això sí, podeu consultar versions angleses de la Ilíada per internet: per exemple, les de Samuel Butler o A. S. Kline, en prosa; o la de William Cowper, en vers blanc —que, en algun cas esporàdic, sí que faré servir per comparar. 

He d'excusar-me pel fet que, en transcriure el text grec en el format d'aquest blog, per alguna raó que soc incapaç de resoldre, alguns accents i esperits no apareixen damunt de la vocal on correspondrien, sinó a continuació, tallant la seqüència gràfica del mot. Em sap greu.

En algun moment que consulto el diccionari, faig servir el Vox grec-castellà de quan, fa cinquanta anys ben llargs, l’estudiava. Lamento no tenir el magnífic Diccionari grec-català. D’Homer al segle II dC, de Francesc J. Cuartero i altres (Enciclopèdia Catalana, 2015), ni el Diccionari manual grec clàssic – català, de Vicenç Reglà i altres (Vox, 2011). Ningú no és perfecte, ja ho veieu.

Imatges (Wikimedia Commons):

Hefest i els Ciclops forjant les armes d’Aquil·leu davant Atena i Tetis. Marbre grecoromà, Museus Capitolins, Roma.