Robert Louis Stevenson (1850-1894)
Not yet, my soul
Not yet, my soul, these friendly fields desert,
Where thou with grass, and rivers, and the breeze,
And the bright face of day, thy dalliance hadst;
Where to thine ear first sang the enraptured birds;
Where love and thou that lasting bargain made.
The ship rides trimmed, and from the eternal shore
Thou hearest airy voices; but not yet
Depart, my sould, not yet awhile depart.
Freedom is far, rest far. Thou art with life
Too closely woven, nerve with nerve intwined;
Service still craving service, lost for love,
Love for dear love, still suppliant with tears.
Alas, not yet thy human task is done!
A bond at birth is forged; a debt doth lie
Immortal on mortality. It grows —
By vast rebound it grows, unceasing growth;
Gift upon gift, alms upon alms, upreared,
From man, from God, from nature, till the soul
At that so huge indulgence stands amazed.
Leave not, my soul, the unfoughten field, nor leave
Thy debts dishonoured, nor thy place desert
Without due service rendered. For thy life,
Up, spirit, and defend that fort of clay.
Thy body, now beleaguered; whether soon
Or late she fall; whether to-day thy friends
Bewail thee dead, or, after years, a man
Grown old in honour and the friend of peace.
Contend, my soul, for moments and for hours;
Each is with service pregnant; each reclaimed
Is as a kingdom conquered, where to reign.
As when a captain rallies to the fight
His scattered legions, and beats ruin back,
He, on the field, uncamps, well pleased in mind.
Yet surely him shall fortune overtake,
Him smite in turn, headlong his ensigns drive;
And that dear land, now safe, to-morrow fall.
But he, unthinking, in the present good
Solely delights, and all the camps rejoice.
No encara, ànima meva
No abandonis encara, ànima meva, aquests camps
amistosos on tu, amb l’herba i els rius i la brisa
i la cara resplendent del dia havies festejat;
on vas sentir cantar per primer cop, embadalit, els ocells;
on l’amor i tu vàreu fer aquell pacte perdurable.
La nau voga en bon estat, i des de la riba eterna
has sentit veus en l’aire; però no, tu no marxis
encara, ànima meva, no te’n vagis encara.
La llibertat és lluny, reposa lluny. Tu estàs teixida
massa íntimament amb la vida, agermanada nervi a nervi;
el servei encara demana servei, perdut per a l’amor,
l’amor per l’estimat amor, encara suplicant plorós.
Ai las, encara no has acabat la teva tasca humana!
En néixer, es forja un lligam, un deute que jeu
immortal sobre la mortalitat. I creix...
Creix amb nusos relligats, en creixement incessant;
do sobre do, almoina sobre almoina, s’erigeix,
de l’home, de Déu, de la natura fins que l’ànima,
per aquesta indulgència tan ampla, es queda astorada.
No deixis, ànima meva, el camp sense lluitar, ni deixis
els teus deutes impagats, ni el teu lloc desert
sense retre els comptes deguts. Per la teva vida,
alça’t, esperit, i defensa aquest fortí de fang.
El teu cos, ara assetjat, si més aviat
o més tard cau; si avui els teus amics
ploren la teva mort, o bé, anys més tard, un home
que es féu gran en l’honor i és amic de la pau.
Tu lluita, ànima meva, per moments i per hores;
cada una és farcida de servei; cada hora reclamada
és com un reialme conquerit, on pots regnar.
Com quan un capità aplega per combatre
les legions disperses, i les refà de la ruïna,
ell, sobre el campament desfet, està content.
Ell, prou que ho sap, no podrà superar el seu destí:
sap que s’acosta l’hora de ser vençut, de perdre les insígnies;
i que la terra que estima, avui lliure, caurà demà.
Però ara no hi pensa, en això; sols en el present goig
de lluitar s’adelita, i els campaments ho celebren.
Versió meva molt lliure d’un poema de Stevenson (el
malaguanyat autor de L’illa del tresor i de L’estrany cas del Dr. Jekyll i
Mr. Hyde).
Imatges (Wikimedia Commons): a) Henry Walter Barnett: fotografia
de Robert Louis Stevenson, 1893. State Library of New South Wales; b) Jacques Louis David: ‘Leònides a les Termòpiles’, oli sobre
tela (1814), Musée du Louvre, París.
Solidaritat, fermesa, llibertat.
Per què dius que és malaguanyat? Perquè la seva ànima va abandonar massa aviat "aquests camps/ amistosos" on ell, "amb l’herba i els rius i la brisa/ i la cara resplendent del dia" havia festejat?
ResponEliminaLa pintura de Jacques Louis David quina relació té amb el poema?
Sí, li deia malaguanyat perquè va morir molt jove. En el fragment escollit, compara l'anhel de viure amb el capità que exhorta els seus soldats a lluitar, tot i saber que el destí no els serà propici; però ell, en lloc de pensar en el galdós futur que els espera, s'adelita en el goig de la lluita en el moment present. Per això vaig posar-hi aquest quadre sobre Leònides a les Termòpiles.
Elimina