Chénier - Invocation à la poesie

André Chénier (1762-1794)

Invocation a la poésie

Nymphe tendre et vermeille, ô jeune Poésie !
Quel bois est aujourd'hui ta retraite choisie ?
Quelles fleurs, près d'une onde où s'égarent tes pas,
Se courbent mollement sous tes pieds délicats ?
Où te faut-il chercher ? Vois la saison nouvelle :
Sur son visage blanc quelle pourpre étincelle !
L'hirondelle a chanté ; Zéphir est de retour :
Il revient en dansant ; il ramène l'amour,
L'ombre, les prés, les fleurs. C'est sa douce famille,
Et Jupiter se plaît à contempler sa fille,
Cette terre où partout, sous tes doigts gracieux,
S'empressent de germer des vers mélodieux.
La fleuve qui s'étend dans les vallons humides
Roule pour toi des vers doux, sonores, liquides.
Des vers, s'ouvrant en foule aux regards du soleil,
Sont ce peuple de fleurs au calice vermeil.
Et les monts, en torrents qui blanchissent leurs cimes,
Lancent des vers brillants dans le fond des abîmes.

                [De Bucoliques, XXXV. 1785-1787]

Invocació a la poesia

Nimfa tendra i vermella, oh jove Poesia!
Quin bosc el teu retir t’escull en aquest dia?
Quines flors, prop de l’ona on es perd el teu pas,
s'ajupen suaument als teus peus delicats?
On et podré trobar? Mira, ja és primavera:
sobre el rostre ahir blanc, la porpra s’arrecera.
L'oreneta ha cantat; i el zèfir, que s’atansa, 

fa renéixer l’amor al ritme de sa dansa,
i l’ombra, els prats, les flors, que són familiars seus.
Tot contemplant la terra, són feliços els déus;
aquesta terra en què, pels teus dits generosos,

s’afanyen a granar tants versos preciosos.
També el riu que s’escola per les humides valls
et porta versos líquids, dolços sons de cristall.

Uns versos que s’aboquen als ulls del sol, llampants
com un poble de flors de colors esclatants.
I en torrents, les muntanyes que blanquegen pels cims
llancen versos brillants al pregon dels abims.

                      [Adaptació lliure de R.C.]

André Chénier va ser un poeta il·lustrat francès del Segle de les Llums, víctima del Terror. Va néixer a Constantinoble de pare francès (era el cònsol de França a la capital otomana) i mare grega. Als 3 anys va anar a viure a França. Als 22 anys va viatjar a Roma, Nàpols i Pompeia, on va quedar entusiasmat per l’art clàssic. El 1787 se’n va anar a Londres, com a secretari de l’ambaixador francès. El 1790, ja en plena Revolució, però encara sota una monarquia constitucional, va tornar a França per ajuntar-se amb els revoltats. Greu error. Tot i simpatitzar amb les idees revolucionàries, quan el 1792 la situació es va radicalitzar amb la Convenció republicana, es va mostrar contrari a la violència indiscriminada que els jacobins van desencadenar; i va defensar per escrit l’indult per al rei Lluís XVI. Tan valent com imprudent, va deixar constància de les seves idees en nombrosos articles periodístics, i fins i tot va escriure una oda en memòria de Charlotte Corday, la noia que va assassinar Marat a la banyera. En el poema es referia al dictador mort amb aquest alexandrí: «un scélerat de moins rampe dans cette fange» (un malvat menys s’arrossega per aquest fang). Detingut per la sospita d’haver ajudat una aristòcrata a fugir, va ser jutjat a la Conciergerie, condemnat a mort, i guillotinat el 7 de Termidor de 1794 als 31 anys, just tres dies abans de la caiguda i execució de Robespierre: també en això va tenir mala sort.

Una coneguda òpera d'Umberto Giordano, amb llibret de Luigi Illica, Andrea Chénier, el recorda. No cal dir que tota la trama sentimental del llibret de l’òpera és pura invenció. És veritat que, en els 140 dies que Chénier va estar pres a Saint-Lazare, hi va coincidir amb Aimée de Coigny, a qui va dedicar el commovedor poema La jeune captive. Maddalena di Coigny és justament el nom del personatge que a l’òpera se sacrifica per morir al costat del poeta canviant-se per una altra condemnada; però l’Aimée de debò va sobreviure a la Revolució i va esdevenir duquessa de Fleury. En canvi, una princesa de Mònaco, de nom Françoise-Thérèse de Choiseul-Stanville, va ser executada amb Chénier, però no consta que tinguessin cap relació amorosa. També a l’òpera, el poeta, abans de morir, escriu un últim poema, que canta en una ària emotiva. Doncs bé, aquesta ària està inspirada en uns iambes que va escriure poc abans de morir: Comme un dernier rayon. Tots els poemes que Chénier va escriure a Saint-Lazare s’han conservat gràcies a la venalitat d’un escarceller, que els va vendre després a la família del difunt.

André Chénier va fer poemes bucòlics, odes, himnes, elegies, iambes i epístoles; i somiava poder escriure un poema global que condensés tots els coneixements de l’Enciclopédie de Diderot. Com a bon il·lustrat, seguia els models estètics del Neoclassicisme, però els transcendia fent agosarades modificacions estructurals (distribució irregular de les cesures, encavalcaments...) sobre la rigidesa clàssica del vers alexandrí. El seu interès per l’art grecoromà no era, però, estrany en els ambients il·lustrats de la seva època. Va deixar un vers famós: «sur des pensers nouveaux faisons des vers antiques» (amb pensaments nous fem versos antics), que em recorda el foixià «m’exalta el nou i m’enamora el vell». Per tot això ha estat considerat a posteriori com un precursor del Romanticisme, tot i que Charlotte Charrier el veu més aviat com un pre-Parnassià.

Jo en tinc un llibret de Poesies choisies, a cura de Charlotte Charrier, editat per Hatier, a Lille, sense data (és de 1932, crec), que vaig comprar l’any 1994 en una llibreria de vell a Annecy.

En aquest enllaç hi ha una bona selecció de poemes de Chénier a cura de Jacques Derocquigny, l’any 1907:

http://www.gutenberg.org/files/17899/17899-h/17899-h.htm

Imatge (Wikimedia Commons): André Chénier. Oli sobre tela (1795), antigament atribuït a Joseph-Benoît Suvée. Musée de Baux Arts de Carcassonne. 

A totes les víctimes de la repressió, llibertat.