Rilke - Cant d'Abelone

Rainer Maria Rilke (1875-1926)

[Cançó d’Abelone]

Du, der ichs nicht sage, daß ich bei Nacht

weinend liege,

deren Wesen mich müde macht

wie eine Wiege.

Du, die mir nicht sagt,

wenn sie wacht

meinetwillen:

wie, wenn wir diese Pracht

ohne zu stillen

in uns ertrügen?

Sieh dir die Liebenden an,

wenn erst das Bekennen begann,

wie bald sie lügen.

Du machst mich allein. Dich einzig kann ich vertauschen.

Eine Weile bist dus, dann wieder ist es das Rauschen,

oder es ist ein Duft ohne Rest.

Ach, in den Armen hab ich sie alle verloren,

du nur, du wirst immer wieder geboren:

weil ich niemals dich anhielt, halt ich dich fes.

                             * * *

Tu, a qui no explico com passo

les nits plorant,

tu, que el teu ésser em cansa

com el vaivé d’un bressol.

Tu, que no em contes tampoc

si quan no dorms

és per mi:

digues, com podríem suportar

sense descans

tota aquesta glòria?

Mira els enamorats:

tot just comencen a fer-se confidències,

i ja es diuen mentides.

Ets la meva solitud. Sols a tu puc transformar-te.

Tan aviat ets tu, com tornes a ser un murmuri

o bé una aroma incansable.

Oh, tot, tot ho he perdut entre els meus braços;

tan sols tu contínuament neixes i reneixes:

és perquè mai t’he agafat, que puc tenir-te.

Versió molt meva i molt lliure d’aquesta cançó que interpreta la bella Abelone —a qui Joan Vinyoli va dedicar tants versos— cap al final dels captivadors ‘Quaderns de Malte Laurids Brigge’, de Rilke. Per intentar d'entendre-la mig bé, he comparat tres versions castellanes diferents, més una de catalana, dues d’angleses i una de francesa, totes semblants en essència però divergents en molts detalls. Tampoc no sé si l’he encertada, amb la meva aproximació: com que hi acompanyo l’original, podreu jutjar, i espero que sigueu benvolents.

Imatge (Wikimedia Commons): Nicomedes Díaz, monument a Rilke, bronze (1966) a Ronda (Màlaga).

Agraïment als que s’esforcen per la salut i el benestar de tothom, solidaritat amb els que pateixen, i llibertat.