Carreté - Bucòlica

Bucòlica

Perquè l’oratge et priva de jugar,

pres del cristall humit on s’estavella

l’aigua que plou, i amb rigorosa mà

l’avi et defèn d’haver la meravella,

l’escreix de cel que peta i es desfà

contra els bassals, oh exacta cantarella!,

l’efímera bombolla en esclatar,

o l’aragall fuent que es descabdella

fora de l’hort i fuig camins enllà,

no et planyis, Linus, de ta mala estrella;

no trigarà un instant a il·luminar

de tots colors la volta cellagrisa

l’arc d’un compàs clavat mil·lennis ha,

i el carro d’or de nou dirigirà

l’ordre del temps, i el vent tornarà brisa

i a l’ostensori eixugarà el penó,

l’estendard oblidat de la camisa

xopa i pesant al seu estenedor;

i alçarà el cap la malva més remisa

i el gladiol i, amb nova lluentor,

riurà el jardí en rentar sa cara llisa.

Ben abrigat, que ha refrescat, minyó,

arriscaràs la cobejada eixida:

clapotejant als tolls, amo i senyor

d’un paradís ignot, sense sortida,

flairar l’ozó podràs, i la sentor

que et brinden, perquè ets sol, la margarida,

la menta i la glicina, que han vessat

llur goig, i la viola, i l’espellida

rosa que et ret, flairosa, el comiat.

Rei del verger, ja et veus sense més trava

joiós d’enfangar els dits sota la grava

i empastifar-ne els porxos del terrat,

i anar a sotjar l’indret on s’emparava,

foragitant-l’en a esquitxalls, el gat;

i amb més candor que enginy o mala bava

dutxar la tia que, amb posat ferreny,

negre sergent sempre amatent al reny,

controla el joc i opina i t’encaparra,

ferma al llindar on acaba el teu domeny,

sota el parany idíl·lic de la parra

que, amb una guitza, amolla el gavadal

d’aigua que al cor de cada fulla serva;

i entendre les rialles del bassal

i ungir les mans en la humitat de l’herba,

sucar els mitjons al doll de la canal

i atalaiar-te, caçador d’observa,

per aguaitar el passeig dominical

del cargol i el llimac i el cuc terral,

i l’exili d’estols de papaorelles

dels pètals, esfullats pel temporal,

del roser, mústic com la fe d’aquelles

cuques privades de llur flor pairal;

i esbrinar el cel bo i arquejant les celles,

nen tafaner que ho sollaria tot,

la clau del sol i el vol de les abelles,

l’íntim secret que feia encendre el brot,

la mà que engega i tanca les aixetes,

el misteri arraulit de cada mot,

la tos del vell i el plany de les tietes,

el pas feixuc de l’àvia de cap cot,

la sang, el dol, el sexe, les estretes

lleis dels adults, la por, la pluja, tot!

Per què has desfet el niu? Les orenetes

fugien. Passaran, igual que tu,

menut que el mal de veure i viure et tempta:

llur vol, igual que el teu, se l’ha d’endur

l’oreig, i deixareu només l’empremta

d’un xiscle breu i una heretat de femta

i un pensament que no sabrà ningú...

Un poema meu d’abans de 1983, que formava part del recull Epigonals d’aquell any, i ara es pot llegir a Vora el pedrís del trull (2019). Mal m’està el dir-ho, però sempre hi he tingut una flaca, perquè m’evoca els paradisos perduts de la infantesa.

Imatge: Gustave Caillebotte, L’Yerres, effet de pluie, oli sobre tela (1875). Sidney and Lois Eskenazi Museum of Art, Indiana University, Bloomington.

Agraïment als que treballen per la salut i el benestar de tothom, i solidaritat amb els que pateixen. I llibertat.