Wilde - Salome

Oscar Wilde (1854-1900)

Salomé (fragments)

[...] SALOME: Give me the head of Jokanaan.

HEROD:  Ah! You are not listening to me. Be calm. I I am calm. I am quite calm. Listen. I have jewels hidden in this place, jewels that your mother even has never seen; jewels that are marvellous. I have a collar of pearls, set in four rows. They are like unto moons chained with rays of silver. They are like fifty moons caught in a golden net. On the ivory of her breast a queen has worn it. Thou shalt be as fair as a queen when thou wearest it. I have amethysts of two kinds: one that is black like wine, and one that is red like wine which has been coloured with water. I have topazes, yellow as are the eyes of tigers, and topazes that are pink as the eyes of a wood-pigeon, and green topazes that are as the eyes of cats. I have opals that burn always with an ice-like flame, opals that make sad men's minds, and are fearful of the shadows. I have onyxes like the eyeballs of a dead woman. I have moonstones that change when the moon changes, and are wan when they see the sun. I have sapphires as big as eggs, and as blue as blue flowers. The sea wanders within them and the moon comes never to trouble the blue of their waves. I have chrysolites and beryls and chrysoprases and rubies. I have sardonyx and hyacinth stones, and stones of chalcedony, and 1 will give them all to thee, all, and other things will I add to them. The King of the Indies has but even now sent me four fans fashioned from the feathers of parrots, and the King of Numidia a garment of ostrich feathers. I have a crystal, into which it is not lawful for a woman to look, nor may young men behold it until they have been beaten with rods. In a coffer of nacre I have three wondrous turquoises. He who wears them on his forehead can imagine things which are not, and he who carries them in his hand can make women sterile. These are treasures of great value. They are treasures without price. But this is not all. In an ebony coffer I have two cups of amber that are like apples of gold. If an enemy pour poison into these cups, they become like apples of silver. In a coffer incrusted with amber I have sandals incrusted with glass. I have mantles that have been brought from the land of the Seres, and bracelets decked about with carbuncles and with jade that come from the city of Euphrates... What desirest thou more than this,  Salome? Tell me the thing that thou desirest, and I will give it thee. All that thou askest I will give thee, save one thing. I will give thee all that is mine, save one life. I will give thee the mantle of the high priest. I will give thee the veil of the sanctuary.

THE JEWS: Oh! oh!

SALOME:  Give me the head of Jokanaan. [...] 

               * * *

[...] SALOME: Ah! thou wouldst not suffer me to kiss thy mouth, Jokanaan. Well! I will kiss it now. I will bite it with my teeth as one bites a ripe fruit. Yes, I will kiss thy mouth, Jokanaan. I said it; did I not say it? I said it. Ah! I will kiss it now... But, wherefore dost thou not look at me, Jokanaan? Thine eyes that were so terrible, so full of rage and scorn, are shut now. 0 Wherefore are they shut? Open thine eyes! Lift up thine eyelids, Jokanaan! Wherefore dost thou not look at me? Art thou afraid of me, Jokanaan, that thou wilt not look at me? And thy tongue, that was like a red snake darting poison, it moves no more, it says nothing now, Jokanaan, that scarlet viper that spat its venom upon me. It is strange, is it not? How is it that the red viper stirs no longer? Thou wouldst have none of me, Jokanaan. Thou didst reject me. Thou didst speak evil words against me. Thou didst treat me as a harlot, as a wanton, me, Salome, daughter of Herodias, Princess of Judaea! Well, Jokanaan, I still live, but thou, thou art dead, and thy head belongs to me. I can do with it what I will. I can throw it to the dogs and to the birds of the air. That which the dogs leave, the birds of the air shall devour... Ah, Jokanaan, Jokanaan, thou wert the only man that I have loved. All other men are hateful to me. But thou, thou wert beautiful! Thy body was a column of ivory set on a silver socle. It was a garden full of doves and of silver lilies. It was a tower of silver decked with shields of ivory. There was nothing in the world so white as thy body. There was nothing in the world so black as thy hair. In the whole world there was nothing so red as thy mouth. Thy voice was a censer that scattered strange perfumes, and when I looked on thee I heard a strange music. Ah! wherefore didst thou not look at me, Jokanaan? Behind thine hands and thy curses thou didst hide thy face. Thou didst put upon thine eyes the covering of him who would see his God. Well, thou hast seen thy God, Jokanaan, but me, me, thou didst never see. If thou hadst seen me thou wouldst have loved me. I, I saw thee, Jokanaan, and I loved thee. Oh, how I loved thee! I love thee yet, Jokanaan. I love thee only. I am athirst for thy beauty; I am hungry for thy body; and neither wine nor fruits can appease my desire. What shall I do now, Jokanaan? Neither the floods nor the great waters can quench my passion. I was a princess, and thou didst scorn me. I was a virgin, and thou didst take my virginity from me. I was chaste, and thou didst fill my veins with fire...  Ah! ah! wherefore didst thou not look at me, Jokanaan? If thou hadst looked at me thou hadst loved me. Well I know that thou wouldst have loved me, and the mystery of love is greater than the mystery of death. Love only should one consider.

                      * * *

 […] SALOMÉ: Dona’m el cap de Jokanaan.

HERODES: Ah! No m’escoltes. Tranquil·la. Jo estic tranquil. Estic molt tranquil. Escolta: tinc joies amagades aquí, joies que ta mare no ha vist mai; joies que són meravelloses. Tinc un collaret de perles que dona quatre voltes. Són com llunes encadenades en raigs d’argent. Són com cinquanta llunes atrapades en una xarxa d’or. Sobre el marfil del seu pit les va portar una reina. Seràs formosa com una reina quan te les posaràs. Tinc ametistes de dues classes, unes de negres com el vi, unes altres de vermelles com el vi barrejat amb aigua. Tinc topazis, grocs com els ulls dels tigres, i topazis que són de color rosa com els ulls d’un tudó, i topazis verds que són com els ulls de gat. Tinc òpals que cremen sempre amb una flama com de glaç, òpals que fan tornar trist el pensament dels homes i els fan tenir por de les ombres. Tinc ònixs com els globus de l’ull d’una dona morta. Tinc selenites que canvien quan la lluna canvia, i empal·lideixen quan veuen el sol. Tinc safirs tan grossos com ous i tan blaus com flors blaves. El mar s’hi belluga a dins, i la lluna no ve mai a torbar la blavor de les seves onades. Tinc crisolites i berils i crisoprasis i robins. Tinc sardònixs i jacints i calcedònies, i te les donaré totes a tu, totes, i altres coses que hi afegiré. El rei de les Índies m’acaba d’enviar quatre ventalls fets amb plomes de papagais, i el rei de Numídia, un vestit fet de plomes d’estruç. Tinc un cristall que a cap dona no li és permès de mirar, ni cap noi jove el pot tenir sense haver estat flagel·lats amb vares. En un cofre de nacre hi tinc tres turqueses meravelloses. Qui se les posi al front pot imaginar coses que no són, i qui les porti a la mà pot fer les dones estèrils. Són tresors de gran valor. Hi ha tresors sense preu. Però això no és pas tot. En un cofre d’eben hi tinc dues copes d’ambre que són com pomes d’or. Si un enemic posa verí en aquestes copes, esdevenen com pomes de plata. En un cofre incrustat d’ambre hi tinc sandàlies incrustades de cristall. Tinc mantells que m’han portat de la terra dels Seres, i braçalets guarnits de carboncles i de jade que venen de la ciutat de l’Eufrates... Què pots desitjar més que això, Salomé? Demana’m allò que més desitgis i t’ho donaré. Et donaré tot allò que em demanis, llevat d’una cosa. Et donaré tot el que és meu, llevat d’una vida. Et donaré la capa del summe sacerdot. Et donaré el vel del santuari.

ELS JUEUS: Oh! oh!

SALOME:  Dona’m el cap de Jokanaan. [...]

             * * *

SALOME: Ah! No vas voler que et besés la boca, Jokanaan. Bé! Ara la besaré. La mossegaré amb les dents igual com es mossega una fruita madura. Sí, et besaré la boca, Jokanaan. Ho vaig dir: oi que ho vaig dir? Ho vaig dir. Ah! Ara la besaré... Però per què no em mires, Jokanaan? Els teus ulls tan terribles, tan plens de ràbia i menyspreu, són ara closos. Oh, per què són closos? Obre’ls! Alça les parpelles, Jokanaan! Per què no em mires? És que et faig por, Jokanaan, que no em mires? I la teva llengua, que era com una serp vermella que destil·lava verí, ja no es mou, ja no diu res, Jokanaan, aquest escurçó escarlata que escopia el seu verí damunt meu. És estrany, oi? Com és que l’escurçó roig ja no es belluga? No vas voler res de mi, Jokanaan. Em vares refusar. Vas dir paraules malignes contra mi. Em vas tractar com una meretriu, com una perduda, a mi, Salomé, filla d’Herodies, princesa de Judea! Bé, Jokanaan, jo encara soc viva, però tu, tu ets mort, i el teu cap em pertany. En puc fer el que vulgui. Puc llançar-lo als gossos i als ocells del cel. El que deixin els gossos, els ocells del cel s’ho menjaran. Ah, Jokanaan, Jokanaan, tu has estat l’únic home que he estimat. Tots els altres homes em són odiosos. Però tu, tu eres formós! El teu cos era una columna d’ivori sobre un sòcol d’argent. Era un jardí ple de coloms i de lliris d’argent. Era una torre de plata coberta d’escuts d’ivori. res no hi havia en el món de tan blanc com el teu cos. Res no hi havia en el món de tan negre com el teu cabell. En tot el món no hi havia res de tan vermell com la teva boca. La teva veu era un encenser que exhalava estranys perfums, i quan et mirava sentia una música estranya. Ah! Per què no em mires, Jokanaan? Rere les teves mans i les teves malediccions amagaves la cara. Sobre els ulls vas posar-t’hi la bena d’aquell qui vol veure Déu. Bé, tu ja has vist el teu Déu, Jokanaan, però a mi no em vas veure mai. Si m’haguessis vist, m’hauries estimat. Jo, jo et vaig veure,  Jokanaan, i et vaig estimar. Oh, com t’estimava! T’estimo encara, Jokanaan. Tan sols t’estimo a tu... Tinc set de la teva bellesa; tinc fam del teu cos; i cap vi ni cap fruit no pot saciar el meu desig. Ara què puc fer, Jokanaan? Ni les inundacions ni els diluvis poden apagar la meva passió. Jo era una princesa, i tu em vas menysprear. Jo era verge, i tu em vas prendre la virginitat. Jo era casta, i tu em vas omplir les venes de foc... Ah! Ah! Per què no em vas mirar, Jokanaan? Si m’haguessis mirat, m’hauries estimat. Ho sé de cert, que m’hauries estimat, i el misteri de l’amor és més gran que el misteri de la mort. Només hem de tenir en compte l’amor. [...]

Per molts anys a tots els Joans i Joanes i a tothom qui celebri l’onomàstica demà (i avui). Bona revetlla de Sant Joan!

Sempre que llegeixo la Salomé de Wilde (o quan en veig l'òpera de Richard Strauss) recordo la posada en escena que en va fer Linsdsay Kemp l’any 1978 al Teatre Barcelona. Kemp hi interpretava el paper de la protagonista, amb una espectacular dansa dels set vels, giravoltant sobre els seus peus durant un temps que semblava inacabable. 

Imatges (Wikimedia Commons): Oscar Wilde, fotografiat per Napoleon Sarony (1882); Aubrey Beardsley: Salomé amb el cap de Jokanaan, i altres il·lustracions per a la Salomé d’Oscar Wilde (1893).

En la Festa nacional dels Països Catalans, llibertat, amnistia, estat.