Job, Job, no
ets pas sol!
Què et
sembla que sentíem, quan les tribus
d'Israel
se'ns apartaven de les tendes
com si
fóssim llebrosos, mentre els pares
oferien
l'encens, i Moisès pregava,
i amb l'ai
al cor les mares estrenyien
la tremolor
innocent dels nostres cossos?
Ens
arrapàvem plorant a les faldilles,
sense
entendre per què s'esbadava la terra,
per què el
foc i l'escarn de Jahvè ens consumia,
mentre
quèiem i quèiem en un abisme immens
de flames,
sense fons, i Moisès, encara,
lloava el
seu Senyor, satisfet del seu fet?
Fa segles
que cremem al ventre de la terra,
i mai no ho
hem comprès; i tu, vols, en dos dies,
capir-ho? El
Món, la Llei, el Cosmos, l'Ordre,
el Cel...
T'enduus el dubte a la Sheol,
i enlloc no
hi ha resposta a la Pregunta.
[‘El pecat de Job’
(1992). Reeditat a ‘Vora el pedrís del
trull’ (2019)].
En un moment del poema hi apareix el testimoni de les criatures —les
dones i els fills de Datan, Corè i Abirom, que no van ser eximits del càstig
destinat als seus pares idòlatres al Sinaí—. La Bíblia ho conta així:
«El Senyor parlà llavors a Moisès i a Aaron. Els digué:
—Separeu-vos d’aquesta comunitat, perquè els destruiré en un instant.
Però Moisès i Aaron es prosternaren amb el front a terra i van exclamar:
—Déu i Senyor de l’alè de tots els vivents, ¿pel pecat d’un sol home t’indignaràs contra tota la comunitat?
El Senyor va respondre a Moisès:
—Digues a la comunitat que s’apartin dels voltants de l’indret on viuen Corè, Datan i Abiron.
Moisès, seguit pels ancians d’Israel, va anar on eren Datan i Abiron. Allà digué a la comunitat:
—Aparteu-vos de les tendes d’aquests homes malvats, no toqueu res que sigui seu, no fos cas que us perdéssiu vosaltres amb ells per tots els seus pecats.
Ells es van allunyar dels voltants del lloc on residien Corè, Datan i Abiron.
Datan i Abiron havien sortit fora, i s’estaven a l’entrada de les seves tendes amb les seves dones, els seus fills i les criatures. Llavors Moisès va dir:
—Aquest serà el senyal que és el Senyor qui m’ha enviat a fer tot el que he fet, i que no sóc jo qui ho ha volgut així. Si aquesta gent mor de mort natural, seguint el destí comú a tots els homes, és que el Senyor no m’ha enviat. Però si el Senyor fa un gran prodigi, si la terra s’obre, els engoleix amb tot el que tenen i baixen vius al país dels morts, sabreu que aquests homes han menyspreat el Senyor.
Tot just Moisès acabava de parlar, quan la terra s’esberlà sota els peus d’ells. La terra es va obrir i els engolí amb les seves famílies, amb tots els homes de Corè i tots els seus béns. Van baixar de viu en viu al país dels morts amb tot el que tenien. La terra es va cloure damunt d’ells i desaparegueren d’enmig de la comunitat. En sentir els seus crits, tots els israelites que eren allà presents van fugir, tement que la terra els engolís. D’altra banda, una flama que venia del Senyor va consumir els dos-cents cinquanta homes que estaven oferint l’encens.»
—Separeu-vos d’aquesta comunitat, perquè els destruiré en un instant.
Però Moisès i Aaron es prosternaren amb el front a terra i van exclamar:
—Déu i Senyor de l’alè de tots els vivents, ¿pel pecat d’un sol home t’indignaràs contra tota la comunitat?
El Senyor va respondre a Moisès:
—Digues a la comunitat que s’apartin dels voltants de l’indret on viuen Corè, Datan i Abiron.
Moisès, seguit pels ancians d’Israel, va anar on eren Datan i Abiron. Allà digué a la comunitat:
—Aparteu-vos de les tendes d’aquests homes malvats, no toqueu res que sigui seu, no fos cas que us perdéssiu vosaltres amb ells per tots els seus pecats.
Ells es van allunyar dels voltants del lloc on residien Corè, Datan i Abiron.
Datan i Abiron havien sortit fora, i s’estaven a l’entrada de les seves tendes amb les seves dones, els seus fills i les criatures. Llavors Moisès va dir:
—Aquest serà el senyal que és el Senyor qui m’ha enviat a fer tot el que he fet, i que no sóc jo qui ho ha volgut així. Si aquesta gent mor de mort natural, seguint el destí comú a tots els homes, és que el Senyor no m’ha enviat. Però si el Senyor fa un gran prodigi, si la terra s’obre, els engoleix amb tot el que tenen i baixen vius al país dels morts, sabreu que aquests homes han menyspreat el Senyor.
Tot just Moisès acabava de parlar, quan la terra s’esberlà sota els peus d’ells. La terra es va obrir i els engolí amb les seves famílies, amb tots els homes de Corè i tots els seus béns. Van baixar de viu en viu al país dels morts amb tot el que tenien. La terra es va cloure damunt d’ells i desaparegueren d’enmig de la comunitat. En sentir els seus crits, tots els israelites que eren allà presents van fugir, tement que la terra els engolís. D’altra banda, una flama que venia del Senyor va consumir els dos-cents cinquanta homes que estaven oferint l’encens.»
[Nombres, 16: 20-35. Bíblia Catalana Interconfessional]
Imatge (Wikimedia Commons): Sandro Botticelli: ‘El càstig de Datan,
Corè i Abiram’. Fresc (1442). Capella Sixtina, el Vaticà. La pintura,
tanmateix, trobo que peca de tendenciosa: es centra en la mort dels dissidents, i no posa de manifest l’extensió
del càstig a centenars de persones innocents.
Solidaritat, fermesa, llibertat.
No coneixia aquest fragment de la Bíblia, gràcies per introduir-m'hi.
ResponEliminaA l'Antic Testament hi ha molts exemples de casos en què paguen justos per pecadors. Jo de jovenet llegia la Bíblia i m'esborronaven les injustícies que es pintaven com a "càstigs exemplars"... a gent que no havien pecat, com els fills de Job, o la filla de Jeftè.
Elimina