Els epítets de la Ilíada - Altres divinitats

1/ Els epítets dels déus 

1.15/ Altres divinitats

Ja he esmentat més amunt (1.6) Dione com a mare d’Afrodita; a la Ilíada apareix al cant V:370ss, quan Afrodita, ferida per Diomedes, va a buscar-hi consol. També Leto, la mare d’Apol·lo i Àrtemis, surt a XIV:327 amb l’epítet “gloriosa”; i en dos altres moments (XX:40 i 71; XXI:497-498 i 502), sense epítet. Sense aparèixer en persona a la Ilíada, hi hem vist esmentat els déus Oceà com a “pare dels déus” (XIX:201,302) i Nereu com a “Vell de la Mar” (XXIV:562). I encara hi són esmentats —i me’n dec deixar algun, sens dubte— els déus Dionís (VI:130) i Demèter (XIV:326), així com Èos, l'Aurora. 

1.15.1/ Dione 

(V:381) Διώνη, δῖα θεάων : la divina entre dees, Dione (B); ione, la tota divina (P), Dione, divina entre les dees (A); Dione, divina entre dees (R, S); Dione, divina entre las diosas (E) (vegeu supra, 1.6). 

1.15.2/ Leto 

(XIV:327)  Λητοῦς ἐρικυδέος : Leto gloriosa (B); la famosa Leto (P); de la gloriosa Leto (A, R); de Leto plena de glòria (S); a la gloriosa Latona (E) (és Hera qui en parla) (vegeu supra, 1.7). 

1.15.3/ Oceà 

(XIV: 201 i 302) Ὠκεανόν τε θεῶν γένεσιν : el pare dels déus, l’Oceà (B); Oceà, que és el pare dels déus (P); Ocèan, origen dels déus (A); Ocèan, progenitor dels déus (R); Oceà, la naixença dels déus (S); Océano, padre de los dioses (E) (el pare d’Hera; vegeu supra, 1.12.1). 

1.15.4/ Nereu 

(XXIV:562) ἁλίοιο γέροντος : del vell del pèlag nascuda (B); la filla del vell del pèlag (P); la filla del vell de la mar (A); la filla del Vell de la Mar  (R); la filla del Vell del Salobre (S); la hija del anciano del mar (E) (el pare de Thetis; vegeu supra, 1.12.2).

1.15.5/ Dionís 

(VI:132) μαινομένοιο Διωνύσοιο :  de Diònisos, foll (B); del delirant Dionís (P, A); de l’embriac Dionís (R); de Dionís embogit (S); del furente Baco (E). 

Cf. Himnes:  Diònisos bulliciós, el coronat d’heura  / aquell que seria amb el temps cantat en tants himnes / d’heura i llorer coronat, tan ric de raïms / Diònisos soc, el déu sorollós (HM); cenyit amb heura i brogent Dionisos / ell, que havia de ser tan cantat  / d’heura i llorer coronat / déu de la bella verema, Dionisos / Dionisos, que braola molt fort / oh cabrot, fill diví / cabrot, amant bojal de les dones / cabrot Dionisos  (HB); Dionís, el de cabells ornats d’heura, de rugit potent, / déu molt cantat en himnes /guarnit amb espesses corones d’heures i de llorer / d’abundosos raïms / Dionís de rugit potent / brau que enfolleixes les dones / Dionís, déu brau (HL). 

Dionís, el Bacus romà, era el déu del vi, de les rauxes i les disbauxes, de les bacanals i les orgies, i també del teatre; el seu animal és la pantera i se’l sol representar envoltat de pàmpols i raïm. A la Ilíada l’esmenta Diomedes quan s’enfronta a Glauc, recordant quan Licurg de Tràcia va perseguir les mènades, dides del déu infant, que va haver de fugir al mar, on Tetis, la nereida, el va acollir com havia fet amb Hefest. Licurg fou castigat pels déus. Un mite semblant, però ambientat a Tebes amb el rei Penteu, el recull la tragèdia Les bacants, d’Eurípides. 

1.15.6/ Demèter 

(XIII:322) ἔδοι Δημήτερος ἀκτὴν : a un que sigui mortal i farina de Dèmeter mengi (B); dels moridors que mengen la mòlta del gra de Demèter (P); que sigui mortal, mengi farina de Demèter (A); que sigui mortal, que es nodreixi dels fruits de Demèter (R); que sigui mortal i mengi farina del gra de Demèter (S); ningún hombre mortal que coma el fruto de Ceres (E). 

(XIV:326) Δήμητρος καλλιπλοκάμοιο ἀνάσσης : la senyora de bucles formosos, Demèter (B); Demèter, la reina dotada de trenes formoses (P); Demèter, la sobirana de belles trenes (A); Demèter, la sobirana de bucles bells (R); Demèter, la sobirana de trenes boniques (S); Ceres, la sobirana de hermosas trenzas (E). 

Cf. Himnes: Demèter santa, la dea dels cabells rossos / Demèter augusta, que duus les estacions i el do de ses fruites / filla de Rea, dels cabells formosos / filla de Rea dels bells cabells, reina Demèter / Demèter, la dels cabells formosos i perfeta en son cos / Demèter, de túnica blava / Demèter, la bella / la dea entre dees / Demèter, la de bella corona (HM); Demèter d’amables cabells, dea santa / Demèter, deessa augusta, de belles trenes / Demèter, d’espasa d’or que dóna fruits divins / noble Demèter, que ens duus les estacions amb esplèndids presents / la de belles trenes, la filla de Rea, / filla de Rea de gràcils cabells, augusta Demèter / Demèter, la de bells rulls i de bella figura / Demèter, de pèplum fosc / l’augusta entre dees / la de gràcils turmells, Demèter / Demèter de bella corona (B); Demèter, la de formosos cabells, deessa venerable / Demèter, la d’espasa d’or, de fruits esplèndids / filla de Rea de cabells formosos, reina Demèter / sobirana Demèter, que portes les estacions i els fruits venerables / Demèter, de formosos cabells, que té una bellesa molt digna d’amor / Demèter, de fosc mantell / filla de Rea, de cabells formosos, reina Demèter / sobirana entre les deesses / Demèter de formosos turmells / Demèter de bella corona (HL). 

Tot i la seva importància dins el panteó olímpic, Demèter —la Ceres dels romans— només és esmentada tres cops a la Ilíada, l’un com a referent en parlar dels homes mortals que s’alimenten de pa (XIII:322); un altre, quan Zeus enumera davant Hera els seus amors (XIV:326); i un tercer en relació al santuari que tenia a Piras (II:696). 

1.15.7/ Èos, l'Aurora

(I:477)  ἦμος δ' ἠριγένεια φάνη ῥοδοδάκτυλος Ἠώς :  quan sortí, amb dits de rosa, la filla de l’alba, l’aurora (B); l’aurora de dits de rosa (A); tan bon punt apuntà la filla del matí, l’Aurora de dits de rosa (R); quan va aparèixer, al matí, amb dits de rosa l’Aurora (S); la hija de la mañana, la Aurora de rosados dedos (E). 

(VIII:1) Ἠὼς μὲν κροκόπεπλος ἐκίδνατο πᾶσαν ἐπ' αἶαν : l’Aurora amb vel safranós s’expandia per tota la terra (B); l’alba amb vestit de safrà s’estenia per tota la terra (P); l’Aurora amb peple de safrà s’estenia per tota la terra (A); Damunt la terra estenia l’Aurora el seu vel de color de safrà (R); l’Aurora vestida de groc s’escampava per tota la terra (S); la Aurora, de azafranado velo, se esparcía por toda la tierra (E). 

(VIII:565) ἐύ̈θρονον Ἠῶ : l’aurora de tron ben fet (B); l’Aurora d’esplèndid tron (P); l’Aurora de bell tron (A); l’Aurora de magnífic tron (R); l’aurora de tron bonic (S); Aurora, la del hermoso trono (E). 

(IX:707)  καλὴ ῥοδοδάκτυλος Ἠώς : la bella de dits de rosa, l’aurora (B); l’alba de dits de rosa (P); l’Aurora de dits rosats (A); amb dits de rosa [...] la bella Aurora (R ); la bella Aurora amb dits de rosa (S); la bella Aurora de rosados dedos (E). 

(XI:1): s’alçà l’Aurora del llit, de vora l’il·lustre Titonos (B); deixant Titonos il·lustre sortia l’albada (P); l’Aurora s’aixecava del llit, del costat de l’il·lustre Titó (A); l’Aurora s’alçava del llit conjugal, del costat del noble Titó (R); l’Aurora va alçar-se del llit on dormia amb l’esplèndid Titonos (S); la Aurora se levantaba del lecho, dejando al bello Titón (E). 

Cf. Odissea (II:1) En llustrejâ en el matí l’Aurora dels dits rosadencs (OR1); quan es mostrà en el matí, amb dits de rosa, l’Aurora (OR2); quan es mostrà, amb dits de rosa, l’Aurora, la filla de l’alba (OM). 

Cada vegada que despunta el dia, tant a la Ilíada com a l’Odissea, s’esmenta l’Aurora, personificada en la deessa Èos, molt sovint etiquetada amb els epítets referits als seus “dits de rosa” i al seu “pèplum de color safrà”. Algun cop se'n diu que dorm amb Titó; aquest era fill de Laomedont i per tant, germà gran de Príam, el rei de Troia. Era un jove bellíssim, i l’Aurora el va raptar i s’hi va casar, després de demanar a Zeus que concedís al noi la immortalitat, i obtenir aquesta gràcia; però no va pensar a demanar-li també l’eterna joventut, de manera que Titó es va anar fent vell i arronsant-se, mentre que Èos romania perennement jove. Al final, l’Aurora el va convertir en una cigala.

1.15.8/ En aquesta relació de déus potser hi tindrien cabuda també els semidéus, com Hèracles, que a la Ilíada és al·ludit en la seva doble condició de “fill estrenu d’Amfitrió” i “fill de Zeus” (V:392,396) i esmentat pel mateix Zeus (XIV:324) com a “fill de pensades forçudes” (B); “fill de brau cor”  (P). També s’hi fa esment de Perseu (XIV:320): “entre tots els humans remarcable” (B); “el més il·lustre dels homes” (P). També es parla de Bel·lerofontes (VI:156): “sense retret” (P). I s’esmenten els Diòscurs, els germans  Càstor “domacavalls” (P) i Pòl·lux o Polideuces “el bon pugilista” (P), els quals la seva germana Hèlena troba a faltar combatent davant els murs de Troia, sense saber que ja eren morts (III:237).

Imatges (Wikimedia Commons): a) Leto amb els seus fills Apol·lo i Àrtemis, escultura en alabastre de Lazar Widmann (Bohèmia, 1742), Los Angeles County Museum of Art; b) Bacus, marbre (1830) de Lorenzo Nencini, Villa Vauban, Luxemburg;  c) Demèter plorant Persèfone, oli (1906) d’Evelyn de Morgan; d) Èos (1895), pintura d’Evelyn de Morgan.