1/ Els epítets dels déus
1.13/ Cronos
Fill d’Urà (el cel) i Gea (la terra), Cronos, el Saturn
romà, era el déu del cel i dels Titans. Va accedir a aquest rang després
d’emascular el seu pare, Urà, quan aquest va empresonar els Titans al Tàrtar,
sota terra. Casat amb Rea, tenia por de ser destronat pels seus fills, i per
això els devorava a mesura que anaven naixent; fins que na néixer Zeus, i Rea
el va amagar. En comptes del nadó, va donar a Cronos una pedra, i ell de la va
menjar. Quan va ser gran, i amb l’ajut del Ciclops, Zeus va destronar Cronos,
el va obligar a regurgitar els fills que s’havia empassat (Hèstia, Demèter,
Hera, Posidó i Hades) i el va recloure al Tàrtar. Se’l considera una
personificació del Temps, i per això se’l representa amb una dalla i una
clepsidra.
Cronos no intervé personalment a la Ilíada, però hi és esmentat
sovint com a pare de Zeus (que porta l’epítet “Cronida”, “Cronió” o “el fill de
Cronos”, o bé simplement veu substituït el seu nom per l’epítet tot sol: “el
Cronida”). A VIII:477 es diu que Cronos sojorna al Tàrtar pregon, on Zeus el va
soterrar, fet que es recorda també a XIV:204; però en cap d’aquests llocs no se
li atribueix cap epítet en especial. Sí que se l’anomena “de pensa retorta”
almenys un cop, en un cas d’epítet sobre un altre epítet, el de “fill de Cronos”
aplicat a Zeus:
(IX:37) Κρόνου
πάϊς ἀγκυλομήτεω : el fill de Cronos
de pensa retorta (B); el fill de Cronos de pensa retorta (P); el fill de Cronos
de ment recargolada (A); el fill de Cronos de ment retorta (R); el fill de
Cronos de tortes pensades (S); el hijo del artero Saturno (E). Diomedes,
parlant a Agamèmnon, anomena així Zeus; l’epítet, però, no es refereix a Zeus,
sinó a Cronos, com es desprèn de la concordança en genitiu. En les cinc
versions catalanes aquesta possible ambigüitat es manté; en canvi, la versió en
castellà de Segalà és del tot explícita,
com també en anglès: the son of scheming Saturn (Butler); the son of wily
Saturn (Cowper); the son of cunning Cronos (Kline).
Sobre aquesta expressió: "el va obligar a regurgitar els fills que s’havia empassat", això de regurgitar jo ho associo generalment a recordar coses que t'havien passat per alt, i ja estava bé que ho haguessin fet, perquè només serveixen per patir més.
ResponEliminaJo ho deia en el sentit físic, de fer anar enfora una cosa que abans has engolit, com vomitar. De fet, és com el conte de les Set Cabretes, que el llop se les va menjar i després li van obrir la panxa i en van sortir vives i senceres... Tens raó que de vegades hi ha records que valdria més no rescatar del piadós oblit, però això no ho podem controlar.
ResponElimina