Lorenzo da Ponte / Wolfgang Amadeus Mozart
La vendetta
La vendetta, oh,
la vendetta!
È un piacer serbato ai saggi.
L'obliar l'onte e gli oltraggi
è bassezza, è ognor viltà.
Con l'astuzia, coll'arguzia,
col giudizio, col criterio,
si potrebbe... il fatto è serio,
ma, credete: si farà.
Se tutto il codice dovessi volgere,
se tutto l'indice dovessi leggere,
con un equivoco, con un sinonimo
qualche garbuglio si troverà.
Tutta Siviglia conosce Bartolo:
il birbo Figaro vostro sarà.
[Le Nozze di Figaro, atto I]
La venjança
La venjança, oh!, la venjança
és un plaer als savis reservat.
Oblidar les injúries i ultratges
és una baixesa, és una viltat.
Amb l’astúcia, amb l’argúcia,
amb senderi i amb criteri
es podria... Costaria,
però, creieu-me: es farà.
Ni que mil còdexs calgués remenar,
ni que mil índexs calgués fullejar,
amb un anònim, amb un sinònim,
algun drap brut prou sortirà.
Tota Sevilla coneix en Bàrtolo:
Fígaro, el murri, vostre serà!
È un piacer serbato ai saggi.
L'obliar l'onte e gli oltraggi
è bassezza, è ognor viltà.
Con l'astuzia, coll'arguzia,
col giudizio, col criterio,
si potrebbe... il fatto è serio,
ma, credete: si farà.
Se tutto il codice dovessi volgere,
se tutto l'indice dovessi leggere,
con un equivoco, con un sinonimo
qualche garbuglio si troverà.
Tutta Siviglia conosce Bartolo:
il birbo Figaro vostro sarà.
[Le Nozze di Figaro, atto I]
és un plaer als savis reservat.
Oblidar les injúries i ultratges
és una baixesa, és una viltat.
Amb l’astúcia, amb l’argúcia,
amb senderi i amb criteri
es podria... Costaria,
però, creieu-me: es farà.
Ni que mil còdexs calgués remenar,
ni que mil índexs calgués fullejar,
amb un anònim, amb un sinònim,
algun drap brut prou sortirà.
Tota Sevilla coneix en Bàrtolo:
Fígaro, el murri, vostre serà!
Musicalment una meravella, amb àries i cavatines tan famoses com les de Fígaro (Si vuol ballare i Non più andrai); de Cherubino (Non so più i la deliciosa Voi che sapete); de la Comtessa (Porgi amor i Dove sono i bel momenti); de Susana (Deh viene, non tardar); del comte (Vedrò mentr’io sospiro); de Barbarina (L’ho perduto, me mesquina); i de Marcellina (Il capro e la capretta, per bé que lamentablement moltes produccions se salten aquesta peça). A més, hi ha duets (per exemple, el de Susana i Marcellina, o el de Susana i Rosina) i les peces acumulatives, com el final del segon acte, on es van afegint veus fins a completar un septet, o bé el sextet de l’acte tercer i el gran final a nou veus de l’acte quart. Vaja, un orgasme de més de tres hores.
Estrenada a Viena el 1786, estranyament va trigar 130 anys a arribar a Barcelona: al Liceu no es va estrenar fins al 1916. Des d’aleshores s’hi ha representat 106 vegades, l’última el 2022 (també la Fundació Òpera Catalunya la va programar i la vam poder veure al Kursaal de Manresa el 2025). Ara torna al Liceu, des del 4 fins al 21 de juny, amb un repartiment de luxe que inclou, entre altres, Andrè Schuen, Adriana González, Sara Blanch, Luca Pisaroni, Julia Lezhneva i Mireia Pintó; amb l’Orquestra del Liceu dirigida per Giovanni Antonini i el Cor titular del Liceu dirigit per David-Huy Nguyen Phung. La producció, estrena mundial, la signa Mireia Pazos, amb escenografia de Max Glaenzel, vestuari d'Agustin Petronio i il·luminació de Nuno Meira; i pel que n’he llegit em fa més por que una pedregada, amb tot l’escenari ocupat per un immens pastís nupcial i els personatges vestits d’una forma caricaturesca, més que estranya. Però ja ho veurem; he llegit també força comentaris que elogien la frescor del muntatge, alegre i desinhibit, i diuen que el públic hi xala tant... Creuem els dits.
Una vegada vaig traduir i comentar Il capro e la capretta i tinc pendents de publicar versions de Voi che sapete i Non più andrai. Avui m’ha semblat escaient parlar d’aquesta ària de la venjança, que potser ens pot remetre a qüestions d’actualitat i fer-nos pensar que “sempre han tingut bec les oques”. De l’ària en podeu trobar a YouTube múltiples versions; a tall d’exemple, aquí us en deixo aquesta, en la veu de Paolo Montarsolo (1976). Gaudiu-ne.
Imatges (Wikimedia Commons): a) La família Mozart, atribuït a Joan Nepomucè della Croce, oli sobre tela (1780), Internationale Stiftung Mozarteum, Salzburg. Hi veiem la germana, Maria Anna (Nannerl); Wolfgang Amadeus; la mare, Anna Maria Mozart; i el pare, Leopold Mozart. b) una escena de Les noces de Fígaro, de The Victrola Book od the Opera (1917), de Victor Talking Machine Company i Samuel Holland Rous, Camden, New Jersey: amb 700 il·lustracions sobre 120 òperes.
Bé, ja he vist aquestes Nozze innovadores, i en deixo uns comentaris.
ResponEliminaLa producció de Mireia Pazos: m’ha semblat interessant pel fet de ser creativa i voler-se allunyar de les posades en escena clàssiques. Peca, per al meu gust, d’una estètica volgudament kitsch, entre colors de Barbie i pallassades adolescents de TikTok, que vol ser trencadora però que trobo innecessària, i que em fa l’efecte que impedeix que l’espectador copsi el sentit d'alguns gags argumentals i eviten que es centri en els matisos i sensibilitats dels personatges, hàbilment reflectits en la partitura, i aquí reduïts visualment a una mera comèdia bufa quan l’obra de Mozart permet moltes altres lectures a diferents nivells.
Vestuari d’Agustin Petronio: molt treballat, acolorit i variat —dos o tres vestits diferents per a cada personatge—, però de vegades enfarfegós i clarament incòmode per als cantants—, imitant els dissenys de productes culinaris reconeixibles (com ara el mirinyac de la Comtessa, amb els colors i la forma d’un bombó de Ferrero Rocher, i abans d’un Mon Chéri; la llauna de margarina de Marcellina; el terròs de sucre de Susanna; el caramel de Cherubino; la xocolata 100% del Comte o la bossa de farina i de llevat de Fígaro), o els divuit membres del Cor del Liceu vestits de caramull de nata coronat per una cirereta.
Escenografia de Max Glaenzel: el gran pastís giratori, no prou aprofitat en els seus quatre nivells ni en l’interior (tan sols les dues portes practicables i un tall de pastís obert per acollir una increïblement esquifida cambra de la Comtessa). La majoria de vegades, l’acció passa al davant del pastís, sobre un escenari buit i amb els personatges alineats i estàtics.
Sort del cos de dansa —un encert— que amb el seu vestuari variat (nata muntada, ous bullits, angelets...) i els seus moviments donaven un plus de dinamisme a escenes massa immobilistes.
La il·luminació de Nuno Meira, bé: per una vegada hi havia llum abundant sobre un escenari que ens té massa acostumats a la foscor.
Intèrprets: he llegit que la Sara Blanch, l’Adriana González i la Julia Lezhneva de l’estrena van estar fantàstiques. A mi m’ha tocat, el dia 7, el segon repartiment, i he de dir que m’han semblat excel·lents el Fígaro d’Alejandro Baliñas, la Rosina d’Anett Fritsch, la Susanna d’Anna Prohaska, el Comte de Samuel Hasselhorn i el Cherubino de Mercedes Gancedo, així com la Marcellina de Mireia Pintó que participa en totes les representacions.
L’orquestra bé, el director Giovanni Antonini bé —potser algun cop un pèl parsimoniós—, i el cor del Liceu (al primer acte cantant des del fossar de l’orquestra, i al tercer dalt del pastís vestits de cirereta amb nata) molt bé com de costum, ara dirigits per David-Huy Nguyen Phung. Musicalment i vocalment, una òpera magnífica, i un muntatge que ja m’ha agradat de veure, però que no em convenç: he vist altres innovacions tan agosarades com més reeixides.
En resum: una producció curiosa de veure, divertida, però que dubto que passi a la història de l’òpera (salvant moltes distàncies, igual com el muntatge de Plensa amb Macbeth, que algú ens va voler vendre com un punt d’inflexió que marcaria un abans i un després en les escenografies operístiques, i gosaria dir que no va ser profeta).
Jo la vaig veure interpretada per Lluís Homar, el 1989, i sé que em va agradar moltíssim. Però ja no me'n recordo. Hi havia un embolic amorós molt ben construït.
ResponElimina