Cançons de Shakespeare. 9. El conte d'hivern

 

William Shakespeare (1564-1616)
When daffodils begin to peer
 
When daffodils begin to peer,
     With heigh, the doxy over the dale,
Why, then comes in the sweet o’the year,
     For the red blood reigns in the winter’s pale.
 
The white sheet bleaching on the hedge,
   With heigh, the sweet birds, O how they sing!
Doth set my pugging tooth an edge,
     For a quart of ale is a dish for a king.
 
The lark, that tirralirra chants,
     With heigh, with heigh, the thrush and the jay,
Are summer songs for me and my aunts,
     While we lie tumbling in the hay.
 
          * * *
 
But shall I go mourn for that, my dear?
     The pale moon shines by night,
And when I wander here and there,
     I then do most go right.
 
If tinkers may have leave to live,
     And bear the sow-skin budget,
Then my account I well may give,
     And in the stocks avouch it.
 
     [The Winter’s tale, act IV, scene 2]
 
Quan els narcisos comencen a florir
 
Quan els narcisos comencen a florir,
     oidà! amb la noia alegre per la vall,
arriba el temps de l'any més dolç per mi,
     perquè el pàl·lid hivern és vençut per la sang.
 
El llençol blanc estès a la bardissa,
     oidà!, i quin cant més dolç, el dels ocells!
em fa llargues les dents i m’ensaliva,
     perquè un quart de cervesa és plat digne d’un rei.
 
L'alosa, refilant, em fa miroies,
     oidà!, oidà!, i el tord i la merla,
canten l’estiu per a mi i per les noies,
     mentre fem tombarelles sobre l’herba.
 
          * * *
 
Mes, per això he de plorar, estimada?
     La lluna pàl·lida brilla de nit,
i quan vagarejo errant per la prada,
     és quan vaig més dret i eixerit.
 
Si els calderers tenen permís per viure
     portant un sarró de pell de porca,
bé puc jo donar compte de la meva vida
     i defensar-la fins a la forca.
 
Versió literal
 
Quan els narcisos comencen a florir,
     oidà! la noia alegre per la vall,
doncs bé, llavors arriba la dolçor de l'any,
     perquè la sang vermella regna sobre el pàl·lid hivern.
 
El llençol blanc que blanqueja la bardissa,
     oidà!, els dolços ocells, oh, com canten!
em fa venir dentetes,
     perquè un quart de cervesa és un plat per a un rei.
 
L'alosa, que canta la tira-lira,
     oidà!, oidà!, i el tord i el gaig,
són cançons d'estiu per a mi i les meves ties,
     mentre rodolem fent tombarelles sobre el fenc.
 
           * * *
 
Però, he de plorar per això, estimada meva?
     La lluna pàl·lida brilla de nit,
i quan vagarejo d'aquí cap allà,
     és llavors quan vaig més dret.
 
Si els calderers tenen permís per viure
     portant un sarró de pell de truja,
aleshores bé puc donar compte de mi,
     i confirmar-ho fins a la picota.

Versió molt lliure meva d’una cançó de contingut en algun punt difícil pels jocs de paraules. De fet, són dues cançons, que canta el personatge d’Autòlic, inserint-hi entremig un comentari en prosa. Les cançons celebren l’alegria de la vida: la primavera, el festeig, el menjar, la beguda i la llibertat. Al vers 2, doxy es pot traduir per ‘noia alegre’, ‘amant’ o bé directament per ‘meuca’; i també al vers 10, el terme aunts, literalment ‘ties’, Shakespeare el feia servir sovint volent dir ‘amants’. Pel que fa a l’última estrofa, entenc que Autòlic se’n fot de la suposada brutícia dels sarrons de les eines dels calderers per argumentar que, si unes persones tan brutes tenen dret a viure i ser respectades, també ell pot defensar el seu dret de viure com li plagui, dret que està disposat a defensar fins i tot fins al patíbul.

The Winter’s Tale narra la caiguda i redempció del rei Leontes de Sicília, que, pres per una gelosia sobtada i injustificada, acusa la seva esposa Hermíone d’adulteri amb el seu amic Políxenes, rei de Bohèmia. Hermíone és empresonada, el seu fill mor i la seva filla Perdita, acabada de néixer, és abandonada. Anys després, Perdita ha crescut a Bohèmia fent de pastora, ignorant el seu origen noble. En un ambient pastoral ple de música i llibertat, apareix, entre altres personatges curiosos, Autòlic, una mena de joglar, un alegre músic ambulant, burleta, vital, divertit i enginyós, que es fot de tothom i que al final ajudarà a resoldre els conflictes dels altres. En aquestes, Perdita coneix el príncep Florizell, fill de Políxenes, i se n’enamora, conscient que la diferència de classes fa impossible el seu amor. Finalment, però, les identitats es revelen, Leontes es penedeix profundament dels seus actes i, en un dels finals més famosos de Shakespeare, Hermíone “ressuscita” simbòlicament en forma d’estàtua que pren vida. L’obra combina elements tràgics i còmics per reflexionar sobre el temps, la regeneració i el perdó.

Imatges (Wikimedia Commons): a) Otto Lessing: Monument a Shakespeare (1904), Weimar, Park an der Ilm; b) Augustus Leopold Egg: Scene from 'The Winter's Tale' Act IV, Scene 4 (s. XIX), City of London Corporation; c) William Hamilton: Scene from ‘The Winters Tale’ Act II Scene 1, oli sobre tela (s. XVIII), Guildhall Art Gallery, Londres.