Piave/Verdi - Di Provenza il mar, il suol (La Traviata)

Francesco M. Piave / Giuseppe Verdi
Di Provenza il mar, il suol
 
Di Provenza il mar, il suol
chi dal cor ti cancellò?
Al natio fulgente sol
qual destino ti furò?
Oh, rammenta pur nel duol
ch'ivi gioia a te brillò;
E che pace colà sol
su te splendere ancor può.
Dio mi guidò!

Ah! il tuo vecchio genitor
tu non sai quanto soffrì
Te lontano, di squallor
il suo tetto si coprì
Ma se alfin ti trovo ancor,
se in me speme non fallì,
Se la voce dell'onor -
in te appien non ammuti,
Dio m'esaudì!
 
     [La Traviata, acte II]
 
De Provença el mar i el sòl
 
De Provença el mar i el sòl,
qui del cor te’ls ha esborrat?
Del nadiu refulgent sol,
quin destí te n’ha apartat?
Oh, recorda, en el teu dol,
la joia viscuda allà,
i la pau que allà tan sols
pot encara en tu brillar.
Déu m’ha guiat!
 
El que el teu pare ha sofert
no podràs saber-ho mai:
el seu sostre l’ha cobert
la dissort, de tu allunyat.
Mes si et puc trobar per fi,
l’esperança m’hi ha portat,
i si la veu de l’honor
dintre teu no s’ha estroncat,
Déu m’ha escoltat!
 

En aquest blog he parlat en diverses ocasions (per exemple, en aquest enllaç, o en aquest, o en aquest altre) de La Traviata, una de les peces més agraïdes de Verdi, estrenada el 1853 a La Fenice de Venècia, amb llibret de Piave inspirat en la novel·la La dama de les camèlies, d’Alexandre Dumas.
 
Avui m’he centrat en aquesta ària tan coneguda. La canta Germont, pare d’Alfredo, un personatge negatiu que representa la hipocresia d’una burgesia de moral estreta, sotmesa a les convencions socials i al què diran les males llengües. Germont també té una filla, germana d’Alfredo, que és a punt de casar-se amb un burgès ric, però aquest matrimoni es desfaria si se sabés que el germà de la núvia viu en relació extramatrimonial amb una noia “extraviada” o “esgarriada” (és el que vol dir el mot traviata). Una situació insòlita que diu molt poc de l’amor del pretendent de la noia (o dels escrúpols farisaics de la seva família, als quals ell se sotmetria sense rebel·lar-s’hi) i de les intencions de Germont, capaç de sacrificar la felicitat del seu fill per salvaguardar el matrimoni de conveniència de la seva filla, que segurament li convindria també per als seus negocis. Els arguments de Germont estan farcits d’invocacions a Déu i a la família, i a les “roses de l’amor” a què la seva filla hauria de renunciar si no fos Violeta qui renunciés a les seves.
 
Violeta, una noia de bon cor, finalment accepta les raons del pare, perquè en el fons també ha estat educada en els suposats “valors” de la moral burgesa; per això decideix separar-se d’Alfredo sense explicar-li el perquè, permetent que ell cregui que l’abandona perquè en el fons no l’estima, i que realment és una noia “extraviada”. També Alfredo està marcat pels convencionalismes, i així s’avergonyeix de saber que Violeta està venent els seus béns per mantenir el tren de vida luxós de la parella, ja que ell no té ofici ni benefici; el seu masclisme se’n ressent i parla de “rentar el seu deshonor”, cosa que farà, públicament, al tercer acte, només per caure en una deshonra més gran encara. Al final, massa tard, Alfredo i el seu pare comprendran el sacrifici de Violeta. 

És clar que l’argument podia haver acabat d’una altra manera, molt millor per als dos enamorats, i el pare i la germana que s’ho fessin mirar; però llavors no hi hauria hagut melodrama ni, per tant, òpera. El concepte de la redempció per l’amor i el sacrifici sublim enmig d’una societat corcada per les convencions és d’un romanticisme abrandat, però ja anticipa el verisme que s’estava gestant en el món operístic (com, en la literatura, el naturalisme). Quedem-nos sobretot amb la música, que és extraordinària.
 
Avui la tornem a veure al Kursaal dins la programació de la Fundació Òpera Catalunya, dintre el cicle d'Òpera a Catalunya que en els seus 38 anys de molt bona feina ja l’havia programada altres vegades, la darrera el 2020. La producció d’avui és a cura del sempre solvent director d’escena i de vestuari Carles Ortiz, amb escenografia de Jordi Galobart, i hi canten, entre altres, Tina Gorina (Violeta), Antoni Lliteres (Alfredo) i Luis Cansino (Germont), juntament amb el Cor dels Amics de l’Òpera de Sabadell, acompanyats per l’Orquestra Simfònica del Vallès dirigida per Andrés Salado (i també per Daniel Díaz de Tejada en altres representacions). L’obra ja s’ha estrenat a Sabadell, i en els propers dies es podrà veure a Vic, Reus, Viladecans, Cornellà, Lleida, Sant Cugat del Vallès, Barcelona (Palau de la Música), Granollers, Girona i Tarragona. Vegeu-ne aquí un tràiler del web de la FOC. No us la perdeu!

 
Al vídeo (YouTube) podeu escoltar aquesta ària en la veu del veterà baríton Nicola Alaimo, en una producció de La Fenice de 2024. 

Imatges (Wikimedia Commons): a) Giovanni Boldini: Giuseppe Verdi, pastel sobre cartró (1886), Galleria Nazionale d’Arte Moderna e Contemporanea, Roma; b) Giuseppe Bertoja: figurí per a La Traviata el dia de l’estrena (1853); c) Luigi Sapelli: figurí per a La Traviata l’any 1905, Archivio Storico Ricordi; d) Eugenio Scomparini: Retrat de Marguerite Gauthier (la Dama de les Camèlies), oli sobre tela (1890), Museo Revoltella, Trieste.