Els epítets de la Ilíada - Conclusions

4/ Conclusions 

Vull tornar a deixar clar que amb aquest estudi comparatiu de les diferents versions catalanes modernes de la Ilíada no he pretès en absolut criticar ningú ni perjudicar els drets de ningú, sinó, ben al contrari, procurar destacar els valors literaris i lingüístics dels diferents traductors i intentar estimular els escassos seguidors del meu modest blog a llegir aquesta magna obra de la literatura universal en la nostra llengua, ja que tenim la fortuna de comptar amb cinc versions tan excel·lents.

Faré ara un comentari final amb algunes consideracions que cada versió m’ha inspirat; insisteixo, sempre des de l’admiració i la gratitud per una feina tan ingent: tantæ molis erat...! 

En alguns moments de l’estudi comparatiu he fet servir també les versions antigues (algunes disponibles parcialment online: vegeu-ne referències a la introducció general). De fet, publicades íntegrament només hi ha la de Conrad Roure i Bofill (1879-1881); les de Joan Montserrat i Archs, Magí Verdaguer i Callís, Miquel Victorià Amer, Artur Masriera i Colomer i Antoni Bulbena i Tosell tan sols es van publicar fragmentàriament. La majoria van fer les versions en prosa, i algunes, si més no, indirectament a través de versions a altres llengües. En vers n’hi havia dues: la d’Amer en decasíl·labs i la de Masriera en quintets. El 1975 es va publicar la versió fragmentària de Josep M. Llovera (1874-1949), quinze cants, en hexàmetres. Com dic, de totes aquestes versions que anomeno “antigues” me n’he servit només puntualment.

4.1/ Manuel Balasch 

Manuel Balasch i Recort (1928-2009) va ser un sacerdot i hel·lenista, catedràtic de grec a la Universitat Autònoma de Barcelona. Va traduir per a la FBM i altres editorials obres de Plató, Píndar, Safo i altres poetes grecs, Sòfocles i Aristòfanes, Tucídides i Plató, entre altres. La seva segona traducció de la Ilíada li va merèixer el premi Ciutat de Barcelona i el Premi de la Crítica de Serra d’Or. De fet, va fer dues versions del poema homèric: la primera per a l’Editorial Selecta (1971) i la segona per a Proa (1997); per al present estudi tan sols he tingut a mà la segona, i restaria pendent una comparació entre les dues versions. 

Al seu pròleg de 1971 es declara «humil deixeble de la insuperable mestria ribiana» pel que fa a l’adaptació mètrica i a la «dignitat» del grec homèric i de la llengua bíblica; i també esmenta com a model de «claredat i senzillesa lexicals», a més de l’Odissea de Riba, la traducció de l’Eneida de Miquel Dolç. Tanmateix, afirma que que ell, Balasch, fa servir «certes formes» que no apareixen, o ho fan mínimament, en les versions de Riba i Dolç, «perquè crec que tots dos han marginat excessivament possibilitats fornides per la nostra llengua. Suposo que si han obrat així fou, en totes dues versions, per raons d’estètica, però jo trobo que la bellesa idiomàtica no resta perjudicada perquè hom empri demostratius com “eix” i “eixa”, o formes com “ma”, “mon” [...] Quan la llengua forneix sinònims rítmicament equivalents, normalment m’he decidit pel menys vulgar (occir i matar, enraigar i iniciar, etc.) [...] L’elecció de termes més vulgars freqüentment ha estat imposada per a evitar les rimes internes entre la cesura i el final de vers, tan poc estètiques [...]. Aquest evitar les rimes internes ha estat, principalment en la revisió del text, una autèntica obsessió, així com la d’evitar els gerundis, que tradueixen tan fàcilment els participis grecs, però que tan pesat tornen l’estil si sovintegen massa». 

És veritat que el grec homèric resulta arcaïtzant i de vegades dialectal en relació al grec que es parlava en l’època hel·lenística —i segurament, ja a l’època clàssica—, i per això els lectors i oients hi devien trobar un deix de noblesa rància que els remetia a models lingüístics prestigiosos a causa de llur antiguitat. Per això, comprenc Balasch quan s’esforçava a trobar un català que tingués també ressons arcaics i s’obrís a variants llunyanes en l’espai i en el temps a la llengua dels lectors corrents de 1971. Alhora, les constriccions inherents a l’ús rigorós de l’adaptació rítmica de l’hexàmetre propiciaven a voltes hipèrbatons forçades i aconsellaven de fer servir uns determinats termes en detriment d’altres. 

Personalment, em declaro admirador del resultat del seu esforç, que valoro pel mèrit que indubtablement té. Tot i això, també entenc que el lector normal i corrent de 1971, i no diguem el de 2020, es posés nerviós en algun moment davant l’acumulació de termes tan “poc vulgars” que obliguen a una recerca continuada al diccionari. 

D’una banda, la creació de mots compostos, paral·lela al sistema compositiu del grec homèric, i comprensible en una versió en hexàmetres que requereix un control sil·làbic rigorós. No cal dir que les versions en prosa poden permetre’s de convertir el que en grec (i en la versió de Balasch) és un únic mot en un sintagma de nom i adjectiu o complement del nom, que fins i tot pot ser una oració subordinada. Entre molts altres, vet ací una mostra de l’enginy creatiu de Balasch: 

Peuivarsós (I:58), galtabonica (I:143 i passim), portaceptre (I:278), vidacurt (I:354 / XVIII:458), ullvius (I:389), llunydarder (I:438), forallançat (I:469), camaàgil (I:399), arruanúvols (I:517), arruaboirats (I:560), pota-ranc (II:217), cabellesclarit (II:219), adondapoltres (II:230), ullofès (II:245), potaivarsosos (II:383), peus-de-vent (II:787), ullgiradissos (III:190, parlant dels aqueus; Peix: “llambregants”), adondacavalls (III:237), agullonacavalls (IV:327), pèl-magnífics, (V:323), clepsatofuts (IV:533), rodabonic (VIII:438), pèl-formosos (VIII:503), turmellgraciosa (IX:557), peuferms (IX:529), casc-crinalluts (X:431), esqueixaànims (XIII:544), cabellblau (XIII:562), paperdut (XIV:84), turmellesvelta (XIV:319), llenguaprims (XVI:160), llançafamós (XVI:619), collerectes (XVIII:280), vaixells banya-rectes (XIX:344; cf. Peix: “naus de corns alts”), cama-ranc (XX:37), genollcaiguts (XXI:460), bellcoronada (XXI:511), etc. 

Vegem a continuació una tria de mots sens dubte escollits per Balasch en tant que “menys vulgars” (en comparo alguns amb les versions de Peix i de Sabaté, en vers):  

gam (‘malaltia’ I:10; P: “un greu mal”; S: mala | pesta”); adunar (‘ajuntar, aplegar, reunir’), jaquir (‘deixar’), ço que (I:212 etc.), númens (I:218 i passim ‘déus’), homeier (I:244 etc. ‘homicida’), concassar (I:244 ‘commoure’), estort (‘deslliurat, salvat’), engerlar (I:433 ‘plegar les veles’), codast (I:481; P i S: “quilla”), arruar (I:511 etc. ‘aplegar’), guaix (‘conjunt de brins d’una mateixa tija’, aquí sinònim de ‘tany, plançó, descendent’), jaquir, engrinyar (II:247; P: “buscar raons”; S: “barallar-t’hi”), cavim (II:152 ‘rec’; P: “rases”); emblar (II:189 ‘robar, prendre; anar-se’n’, però aquí sembla emprat en el sentit de ‘deturar algú a fi de parlar-hi’; P: “el parava”; S: “els aturava”); frèvol (II:201 ‘mancat de forces, feble’), agibellar (II:806 ‘arreglar, compondre’), escarnuf (‘escarn’), atabuixar (‘amoïnar, marejar, estabornir’), espoltrir (‘reduir a pols’; recordem que Odisseu era anomenat “espoltridor d’urbs”), punya (‘pugna, combat’), forbit (‘polit, ben fet’), runyir (‘grunyir, bramular’), acotolar (‘destruir’), agambar (‘salvar’), estifollar (‘trossejar’), flum (‘riu’, mètricament equivalent), damne (‘dany’; no és al DCVB), a l’encop (‘alhora’, dialectal), agaliu (‘esperança, confiança; conhort’), blond (‘ros’, mètricament equivalent); xemicar (V:307 ‘esclafar’’), freixures (V:301 ‘entranyes’), esquiterell (VI:266 ‘escrupolós), arda (VIII:717 ‘ardència, ardor’); empixonar-se (VIII:397 ‘irritar-se’), galivar (VIII:397 ‘veure de lluny’), xautar-se (VIII:477 ‘burlar-se’), reputegar (VIII:482 ‘rondinar’), besunya (XI:606 ‘necessitat’), foldre (XI:774 etc. ‘llamp’), encobeir (XIII:469 ‘protegir, tenir cura’), rastrar (XIII:685 ‘arrossegar’), trucidar (III:371 / XV:65 etc.), agotnar (‘ajupir’ XIX:405), etc. 

Sobre el terme “freixures”, freqüent en Balasch —com també en Sabaté; Balasch l’alterna amb “nítols”— en el sentit de “vísceres, entranyes” (la freixura, de fet, són els pulmons; en plural, les vísceres en general), comparem aquests versos: 

(VII:300-301) per la Discòrdia lluitaren, la qual freixures rosega; | amistat tanmateix en separar-se ajustaren (B); no solament s’han batut per la brega de cors menjadora, | mes s’han mostrat, abans de deixar-se, amical benvolença (P); així com tots dos lluitaren per la rivalitat, que devora els cors, així també se separaren units en amistat (A); s’han batut tots dos amb l’ànsia de disputa que corroeix l’ànima, mes després, avenint-se, s’han departit en bona amistat (R); prou que es van batre, pel punt d’honor que l’entranya rosega | però en canvi es van lligar d’amistat quan van separar-se (S); combatieron con roedor encono, y se separaron por la amistad unidos (E) (final del combat entre Diomedes i Hèctor, que la nit fa que acabi sense vencedor ni vençut). 

I encara en subratllo la construcció  “què que”, de regust francès: 

(I:293) “si en qualque cosa cedís, què que fos allò que em diguessis” (P: “si en tot et cedia | per qualsevulla raó”; S: “si cedís així, sense més, a tot allò que em diguessis”).

(I:542-543) mai no has tingut la prudència | de gosar dir-me aquell mot, què que sigui, que tu reflexionis” (P: “mai, mostrant-te una mica benèvol, | no has suportat la idea de dir-me allò que pènsaves”; S: i a mi no goses mai dir-me | de tot el que et passa pel cap, ni una sola paraula amb franquesa”). 

En algun moment, Balasch fa servir l’imperatiu arcaic del verb oir: 

(I:76) doncs jo prou que ho vull dir. Mes ou-me bé, i abans jura’m...

(XVI:514) ou-me, senyor, tant si ets en el poble opulent dels de Lícia... 

Extremant, en el segon cas, el rigor mètric en una posició, a l’inici de vers, en què l’hexàmetre permet l’anacrusi —afegit d’una síl·laba inicial àtona que mètricament no compta— i, per tant, hauria estat perfectament possible de començar la frase amb un “Escolta’m” més planer. Peix comença aquest vers (que és una imprecació a Apol·lo) posant-hi el vocatiu primer: “príncep, escolta’m...”; i Sabaté fa “escolta’m, sobirà”, amb una anacrusi impecable.  Pel que fa al primer cas, Sabaté suprimeix l’adversativa: “escolta’m bé”; Peix hi posa: “cal que comprenguis”). 

Si Balasch excel·leix en la “invenció” de mots compostos, i es complau a fer servir qualsevol terme de la llengua catalana, ni que sigui dialectal, arcaic o en desús, en algun moment penso que ha “inventat” paraules que mai no han existit en el lèxic català. Ja hem vist el substantiu “damne”; vegem-ne ara dos exemples més: 

a/ imbel·le

(II:201, etc.) “que tu ets imbel·le i un home molt frèvol”

L’adjectiu “imbel·le” no figura al DCVB ni al Diec2; suposo que és un derivat de bellum amb el prefix negatiu, i per tant vol dir ‘que no lluita’ i, per extensió, ‘covard’, Vegem com ho posen els altres traductors: “covard i roí com ets” (P); “tu ets un inepte per a la guerra i un covard” (A); “no vals gens per a fer la guerra, no tens un bri de coratge” (R); “no tens ni vigor ni coratge” (S), “débil e inepto para la guerra” (E). 

b/ eqües

(V:102) Amunt, magnànims troians, els qui broqueu vostres eqües!

(V:221-222)Puja al meu carro, i així t’adonaràs com resulten | els troians èqües [sic]

(V:705) Orestes, un tàvec pels eqües

El substantiu “eqüe” seria un derivat ben format del llatí equus ‘cavall’, però no apareix ni al DCVB ni al Diec2; de fet Coromines, al DCECat, afirma que aquell ètim llatí no va generar cap derivat en cap llengua romànica, car totes van adoptar formes derivades de caballus; no així amb el femení equa, que sí que va donar en català euga/egua, en castella yegua, etc. Balasch va preferir inventar aquest mot abans que fer servir “poltres” (equivalent mètric d’un peu trocaic: tònica-àtona), o buscar combinacions que s’ajustessin als sinònims amb peu iàmbic (àtona-tònica) com “cavalls, corsers, destrers”, que en altres llocs fa servir sense problemes. 

El terme apareix també al cant XV (119) i al XVII (496) entre més, que ja no cito per no allargar-me. Comparem els versos que he transcrit amb el text original (ἵπποι) i amb les altres versions en vers i en prosa: 

(V:102) ὄρνυσθε Τρῶες μεγάθυμοι κέντορες ἵππων : apa, endavant, burxadors de cavalls, troians de gran ànim (P); amunt, fibladors de cavalls, amunt, troians valerosos! (S); endavant, magnànims troians, burxadors de cavalls! (A); avant, troians de gran ànim, esperonadors de cavalls! (R); arremeted, teucros magnánimo, aguijadores de caballos! (E) (el troià Pàndar exhorta els seus homes).  

(V:221-222) ὄφρα ἴδηαι | οἷοι Τρώϊοι ἵπποι ἐπιστάμενοι πεδίοιο : apa, puja doncs al meu carro per tal que comprovis | la qualitat dels cavalls de Tros (P); vinga, puja al meu carro, que així veuràs com les gasten | els cavalls de Tros (S); apa, doncs, puja al meu carro perquè vegis com són els cavalls troians (A); munta en el meu carruatge i veuràs com són els corsers de Tros (R); sube a mi carro para que veas cuáles son los corceles de Tros (E) (Eneas insta Pàndar a pujar al seu carro per atacar Diomedes). 

(V:705) πλήξιππον Ὀρέστην : el picador de cavalls, Orestes (P); Orestes, que els cavalls agullona (S); Orestes, picador de cavalls (A); Orestes, esperonador de cavalls (R); Orestes, aguijador de caballos (E ) (una de les víctimes d’Hèctor; no es tracta del fill d’Agamèmnon, que llavors encara devia ser un infant).

Tot i el que hem vist fins ara, Balasch no es refusa tampoc alguna vegada a fer servir expressions populars, primant aleshores l’efecte col·loquial per damunt del to general de noblesa; per dir-ne tan sols algun exemple, empra “rifar-se” (XIV:360), “xautar-se” (XV:106) i “fer xixines” (XV:629), “alegroi” (XXI:450), etc. 

Podria continuar citant exemples del sumptuós vocabulari balasquià, però em sembla que aquesta petita tria ja és suficient per copsar la riquesa lèxica i el regust arcaïtzant de la seva versió inimitable. Tanmateix, puc comprendre també que un llenguatge tan bigarrat pugui espantar possibles lectors menys sensibles als tresors amagats de la llengua, i que per tant, hom considerés que calien noves versions fetes amb llenguatge més actual. 

L’edició que faig servir (Proa, Club de Butxaca, novembre 1986) no numera els versos, cosa que és empipadora per a la recerca. També conté algunes errades d’impremta, com per exemple: fètril per fèrtil (IV:349), fúgida per fúlgida (XVI:609), esporugit per esporuguit (XX:283) i altres; a més, alguna línia perduda, com el vers XVII:118, substituït pel v. 121, que reapareix al seu lloc correponent. No he fet cap buidatge exprés de les errades, potser n’hi deu haver més.

4.2/ Miquel Peix 

Miquel Peix i Crespí (1927-2007), claretià, va ser professor de Filosofia, Teologia i Humanitats. Ordenat sacerdot el 1955, aquell mateix any va ser destinat al Canadà; d’allà, el 1969 va anar a Guinea Equatorial, i de 1970 a 1980 es va estar al Camerun. Segurament va ser en aquest país on va fer la seva traducció de la Ilíada en hexàmetres, publicada el 1978 per a l’editorial Alpha. 

L’edició conté un breu pròleg en què s’analitza el text i la “qüestió homèrica”: Peix dona compte de les principals línies argumentals de les diferents escoles; el volum es completa amb un notable aparat de notes i un útil llistat de noms propis de persona i de lloc amb indicació dels versos on s’esmenten. Tanmateix, a diferència del seu antecessor, no hi ha ni una ratlla per explicar els criteris seguits per a la traducció. La versió, igual que la de Balasch, és feta en hexàmetres impecables, rigorosament escandits a la manera ribiana, i el llenguatge conté arcaismes i dialectalismes —bé que no tants com la versió de Balasch— i formes expressives que hi donen una cadència èpica noble. 

Personalment, m’agrada molt també la seva traducció, i la manera com va aconseguir adaptar al català els hexàmetres clàssics. Les exigències mètriques fan que també hagi de recórrer sovint a la composició de mots, però no quan pot evitar-ho. Vegem alguns exemples de mots compostos en Peix: 

rei porta-ceptre (I;278), Hera ulldebou (I:551), Hera trond’or (I:611, un curiós compost amb apòstrof inclòs), Càstor domacavalls (III:237), Atena ullblavissa (II;446 i passim), Iris peu-d’ala (II:787, on Balasch deia “peus-de-vent”), Atena, l’emportabotí (V:765), cap-i-causa (VII:388, dit de Paris com a responsable de la guerra), Àrtemis tron-d’or (IX:533, ara amb guionet), etc. 

Però en canvi trobem en Peix sintagmes desenvolupats en llocs on Balasch, imitant el model grec, havia creat noms compostos ben imaginatius. Peix diu, per exemple: 

Briseida / Criseida de galtes boniques (I:185/310 etc.), la dea d’ulls blavissos (I:206), l’àgil de peus (I:489), els aqueus de mirada llampant (I:329), Zeus, l’aplegaire de núvols (I:517/560), domador de cavalls (II:230), de belles clavilles (IX:557), de blava crinera (XIII:562), amb llengua aplanada (XVI:160), destrers de coll alt (XVIII:280), naus de corns alts (XIX:344), etc., en llocs on Balasch empra compostos. 

Miquel Peix també fa servir mots “menys vulgars” però potser no tan “rars” com els de Balasch:

amollar (‘llançar una sageta’ I:48), deperir (‘morir’ I:56), domtar (‘dominar, vèncer’ I:61 i passim), ensems (I:61 i passim), tost (‘aviat’ I:118 i passim), tostemps (‘sempre’ I:177), ço que (‘el que, això que’, I:204 i passim), glavi (‘espasa’ I:220 i passim), deshonries (‘ofenses’ I:291), nítols (‘entranyes, vísceres’ I:193), irescut (‘irat’ I:489) guerx (corregeixo l’errada “gerx”, II:217), ocellics de moixó (II:310/326), acollar (‘aplegar’, II:362), forbit (‘polit, ben fet’ II:390), acunçar (‘arranjar, disposar’ III:62), d’esta faisó (‘així, d’aquesta manera’ IV:308), vellor (‘vellesa’ IV:315), ginyós (‘enginyós’ IV:329 i passim), a l’encaç (‘a l’encalç’, V:65), frèndol (‘ímpetu’ V:125/296 i passim, un mot al qual Peix recorre sovint), bagol (‘crit’ V:302), mac (‘roc, pedra’ V:303), xemicar (‘esclafar’ V:307), bonegar (‘renyar, amonestar’ V:650), esbellegar (‘estripar’ III:376), encontinent (‘tot seguit’ V:494), reprotxe (VIII:274, i el derivat “irreprotxable”), tranc (‘traça, habilitat IX:128), etc. 

Algun cop també fa servir la primera persona del perfet en –í, perfectament correcta, no cal dir-ho, però que en la parla col·loquial fa temps que ha desaparegut: despengí (V:209), mengí (V:210). També fa servir, com Balasch, l’imperatiu arcaic d’oir en posició inicial de vers, obviant la possibilitat d’una anacrusi: 

(V:115) Ou-me, Incansable, filla de Zeus que l’ègida porta... 

Vegem encara uns versos del cant V i comparem-los amb altres versions. Observem els diferents noms de la cavitat del maluc on s’encaixa el cap del fèmur: còtila (P, A, R), glena (S), os de l’anca (B), en grec κοτύλη :

(V:302-307) amb la mà va prendre el Tidida | una pedra, enorme mac que avui dis dos homes | no portarien. Sense esforç tot sol va brandir-lo | i l’etzibà al maluc d’Eneas, al lloc on la cuixa | volta dins el maluc. La còtila hom l’anomena. | Va xemicar-se la còtila, els dos tendons es trencaren (P); i amb la mà recollí una pedrota | el de Tideu, gros treball; dos homes no la durien, | tal com són els d’avui. Va brandar-la, ell tot sol, sense pena, | i la illada colpí d’Eneas, el lloc on la cuixa | s’endolla a l’ísquium, el qual molts os de l’anca anomenen. | L’anca doncs xemicà, i demés els tendons li va rompre (B); amb la mà va prendre una pedra | el fill de Tideu, una cosa molt grossa, que no la durien | dos homes com són els d’ara, però ell tot sol la brandava. | La va tirar al maluc d’Eneas, al lloc on la cuixa |encaixa dins les anques, que anomenen la glena. | La glena, la va esclafar, i els dos tendons va trencar-li (S); va agafar amb la mà un pedrot —una gran proesa— que no podrien transportar dos homes dels que ara són mortals. En canvi, ell sol la [sic] va aixecar fàcilment i la [sic] va tirar al maluc d’Eneas, en el lloc on la cuixa gira dins el maluc, que anomenen còtila i li va rompre els dos tendons (A); i el Tidida sollevà amb la mà una pedra enorme que era molt pesant: ni dos homes plegats dels qui viuen ara no no haurien pogut pas portar-la, i, tanmateix, ell tot sol la brandà sense esforç. La va gitar contra Eneas i el colpí al maluc, en el joc de l’os de la cuixa, que hom anomena còtila. L’aspra pedra li rompé la pell, li destrossà la còtila i li va malmetre els tendons (R);  el Tidida, cogiendo una gran piedra que dos de los actuales hombres no podrían llevar y que él manejaba fácilmente, hirió a Eneas en la articulación del isquión con el fémur que se llama cótyla; la áspera piedra rompió la cótyla, desgarro [sic] ambos tendones y arrancó la piel (E) (Diomedes fereix Eneas tirant-li un enorme roc cantellut al maluc).  

L’edició d’Alpha que faig servir (la primera, 1978) conté algunes errades d’impremta, per exemple: gerx per guerx (II:217), mombrosos per nombrosos (II:459), trobaben per trobaven (I:503/577), prengi per prengui (III:159), vam per van (III:313), enforsar-se per enfornar-se o enfonsar-se (III:358), instal·lat per instal·la’t (III:406), sinó per si no (V:214), treia a Ares per treia Ares (V:843), consider-ho per considero (VI:338), véste’n per vés-te’n (VI:341), agusta per augusta (VIII:218), cas per ca (VIII:299), tendre per tendra (XIII:553), estant per estan (XVIII:7/283), un illa per una illa (XVIII:208), portesisn per portessin (XXIII:111), s’en per se’n (XXIII:229), etc. Finalment, i com a únic retret (o “reprotxe”), goso apuntar l’ús de ficar per posar a V:845: “[Atena] va ficar-se el casc d’Hades”. Quandoque bonus dormitat Homerus; cap d’aquests detallets no desmereix la manífica feina del traductor davant un poema tan immens, que ens ha traslladat amb mestria.

Resumint, l’hexàmetre de Peix, tot i ser —com el de Balasch— molt fidel al text original, fa servir en general un llenguatge més entenedor, més planer, i hom pot llegir-ne fragments en veu alta sense veure’s sobtat tan sovint per termes inusuals, tot i que també ara i adés se’n troben. Vegem-ne un únic exemple, entre moltíssims: quan Paris diu a Hèctor que vol desafiar Menelau a fer un combat singular (III:63-70):

Dintre el teu pit duus un ànim que té la mateixa fermesa.

Mes els dons estimats d’Afrodita d’or no em retreguis.

No han de tenir-se per vils dels déus els dons gloriosos.

No ens els triem pel propi voler, mes són ells qui ens els donen.

Ara si vols que que guerregi a mon torn i que em lliuri a la lluita,

digues als altres troians i a tots els aqueus que s’asseguin.

Ens posareu al mig a mi i Menelau, amat d’Ares.

Tots els tresors, amb Helena, faran el preu de la lluita.

4.3/ Pau Sabaté 

Em salto l’ordre cronològic per poder fer les comparacions entre les tres versions en vers, i deixo les de prosa per al final.

Pau Sabaté (Barcelona, 1989) és filòleg clàssic i ha traduït, a més d’aquesta Ilíada, autors gracs antics, com Julià l’Apòstata, i moderns, com Kazantzakis (El Crist de nou crucificat, l’última temptació de Crist) i altres.

L’edició de la versió de Sabaté (Bernat Metge Universal) conté un pròleg d’Enric Casasses, de 15 pàgines, sobre el contingut i les característiques de la Ilíada; i una nota de Sabaté sobre la traducció, de només dues pàgines, però que aclareix bé els criteris que ha seguit en la seva adaptació de l’hexàmetre català clàssic. I es completa amb un útil índex de noms propis que indica el lloc del text on apareixen; un índex semblant al de l’edició de Peix, però millorat (en corregeix alguna errada en les remissions, com a l’entrada Àrtemis, però en manté alguna altra, com a les entrades Ares, Estènel, Hermes), i amb els canvis necessaris quan Sabaté tradueix el significat dels noms. Cada cant va precedit d’un breu resum del contingut, i no hi ha notes a peu de pàgina ni finals.

L’hexàmetre grec, com és sabut, combinava peus mètrics formats per síl·labes llargues i breus. Les adaptacions a llengües que no distingeixen la quantitat sil·làbica es solen fer recorrent a la mètrica rítmica accentual: combinant peus formats per síl·labes tòniques i àtones. Així, l’hexàmetre català fixat per Carles Riba el formen sis peus, de ritme binari (troqueus més que no pas iambes, és a dir, combinant tònica-àtona o a l’inrevés) o bé ternari (bàsicament amb dàctils: tònica-àtona-àtona). El ritme ternari és “pràcticament obligatori entre els dos últims accents”: l’anomenada “clàusula heroica” obliga que els dos últims peus de l’hexàmetre siguin dos dàctils (tònica-àtona-àtona), el darrer, tanmateix, catalèctic, és a dir, escurçat, mancat de la darrera síl·laba; per tant, de fet, es tractarà d’un dàctil seguit d’un troqueu. I en el peu inicial, el primer dàctil pot anar precedit d’una síl·laba àtona (anacrusi), que mètricament no compta. Els versos són sempre bimembres, amb una cesura que també té les seves normes: ha d’anar sempre a final de mot, però enmig d’un peu mètric, de manera que la síl·laba tònica del dàctil caigui a final del mot que marca la cesura (que en tal cas es diu masculina); o bé que el mot acabi amb la primera àtona (i llavors en direm femenina), però a condició que en el mateix peu partit per la cesura hi hagi una segona àtona, que formi part del mot següent, ja en el segon hemistiqui. No hi poden haver dues tòniques seguides, ni més de tres àtones seguides; tanmateix, quan això passa, s’admet la possibilitat de situar un accent secundari sobre una síl·laba gramaticalment àtona, o bé de comptar com a àton un mot, habitualment monosíl·lab, que gramaticalment hauria de ser tònic. Llevat dels dos últims peus de l’hexàmetre (que formen la “clàusula heroica” i han de ser, per força, un dàctil i un troqueu), els altres quatre peus poden ser dàctils (de tres síl·labes) o troqueus (rarament iambes; en tot cas, de dues síl·labes, corresponents, en la mètrica grega, als espondeus, és a dir, dues llargues seguides). 

La majoria dels hexàmetres de Sabaté s’ajusten rigorosament al model d’hexàmetre “a la catalana” que Riba va establir:

(XXIV:38) (po)dran cremar-lo en un foc | i enterrar-lo amb totes les honres

El traductor, tanmateix, s’aparta del model ribià en dos aspectes fonamentals. En primer lloc, Sabaté admet una doble anacrusi: dues síl·labes àtones, que mètricament no compten, al principi del vers, en comptes d’una, abans de la tònica del primer dàctil:

(XXIV:96) (i al) (vol)tant de les dues deesses | les ones del mar s’apartaven

En segon lloc, adopta quan li cal el que anomena “cesura romànica”, és a dir, la possibilitat de tenir més de dues síl·labes àtones després de l’últim accent de la cesura, síl·labes que mètricament no es comptabilitzen —de fet, és com si hi hagués una anacrusi, o dues, no pas a començament del primer hemistiqui, sinó al començament del segon. Vegem un exemple amb una cesura femenina que parteix un segment de tres àtones consecutives:

(XI:624) (els) va preparar una barre(ja) | (la) (de) rínxols bonics, Hecamede

He de treure’m el barret davant aquests dos senzills mecanismes que donen als versos una gran flexibilitat i que permeten una dicció alhora solemne i fluida, amb un llenguatge que sona natural i gens encarcarat.

Sabaté també empra el recurs de considerar àtons, en segons quines posicions mètriques, determinats monosíl·labs que gramaticalment serien tònics: si, quan, com, tan, tant, ben, no i els verbs auxiliars, si no van seguits de dues àtones.

Diftongs creixents

Amb tot, la necessitat d’ajustar-se a uns paràmetres mètrics molt restrictius obliga sovint el traductor a recórrer a determinades llicències. La que em sembla més destacada és la d’encabir en una sola síl·laba una vocal àtona seguida d’una de tònica, formant així un diftong creixent irregular. Vegem-ne alguns exemples:

(III:276/32o) Pare Zeus, el més gran i gloriós, que ens veus des de l’Ida

Aquí “glo-riós” compta com a bisíl·lab, amb un diftong creixent pretònic que em grinyola. Hauria estat, penso jo, senzill ometre la conjunció i deixar així l’hexàmetre formular:

           Pare Zeus, el més gran, gloriós, que ens veus des de l’Ida

i aleshores “glo-ri-ós” tindria tres síl·labes perfectament escandides.

(III:515) (els) (a)queus la filla de Zeus, Tritogenia gloriosa 

Aquí trobem una doble anacrusi (“els a”); un accent secundari sobre “to” per evitar que hi hagi tres àtones seguides; i un diftong creixent pretònic (“rio”).  L’epítet d’Atena que hem vist més enrere (1.4), Sabaté el transcriu, igual que Alberich i Ros, sense accent (Balasch feia “Tritogènia”, com Segalà, en castellà, “Tritogenia”, amb accent prosòdic sobre la –e-; i Peix li deia “Tritogenea”, també un mot pla). Per tant, ens cal escandir “tri-to-ge-ni-a”. Llavors, tindríem novament tres àtones consecutives (“a-glo-ri”) i Sabaté ho evita fent que “rio” sigui una sola síl·laba, amb un diftong creixent pretònic, que, francament, em fa una mica de mal a l’orella. Val a dir que Alberich i Ros són molt rigorosos en la transcripció acurada dels noms propis grecs al català, i Sabaté s’hi até; però si haguéssim pogut adoptar la proposta de Balasch (“Tritogènia”), llavors podríem haver canviat un dur diftong creixent pretònic (“rio”) per un de posttònic (“nia”), una llicència més acceptable: “Tri-to-gè-nia-glo-ri-o-sa”.  

(XVII:125) Hèctor, després que a Pàtrocle | va prendre les armes glorioses 

Aquí hi veiem una “cesura romànica” que salva les tres àtones seguides “tro-cle-va” (comptant l’auxiliar verbal com a àton), però per evitar que al segon hemistiqui hi hagi també tres àtones consecutives (“mes-glo-ri”) cal considerar “rio” com una única síl·laba, tònica, amb un diftong creixent pretònic que em fa una mica de mal a l’orella.

En alguns casos, la diftongació creixent té lloc en posició posttònica, amb la qual cosa l’orella ja no se me’n sent tant:

(III:197) i per ell això serà glòria, i per nosaltres gran pena 

Si ho escandeixo bé, aquí observem, d’entrada, una doble anacrusi (“i per”); l’eliminació d’una tònica (“serà”) per evitar la coincidència de dues tòniques de costat; un diftong creixent posttònic (“ria”) admissible com a llicència; un accent secundari sobre un mot àton (“per”); i la consideració com a àton de l’adjectiu “gran”, com ja al pròleg s’indica i és molt natural. Serveixi això per demostrar la gran dificultat de traduir un text mantenint-se fidel a l’original i alhora respectant les exigències del metre. Per això tots els nostres traductors es mereixen una reverència. 

(XIV:135) I no feia una guàrdia de cec, | el gloriós que sacsa la terra 

Analitzem aquest vers. D’entrada, trobem que hi ha una doble anacrusi: ja hem vist que és un recurs volgut i —al meu parer— encertadíssim per tal de dotar de fluïdesa la dicció. Tot seguit tenim un diftong creixent irregular: “guàrdia”, que hem de comptar com a bisíl·lab per evitar que hi hagi tres àtones seguides sense possibilitat d’accent secundari, car n’hi hauria almenys set. Com que el fals diftong, tanmateix, és posttònic, no ofèn excessivament l’orella i el podem considerar una llicència. Finalment, ens podríem trobar amb un altre possible diftong creixent irregular: “gloriós”, en aquest cas, pretònic i, per tant, discutible; però tenim el comodí de recórrer a la “cesura romànica” si considerem que podem ometre el còmput d’alguna de les tres àtones seguides “el-glo-ri”, atès que hi cau la cesura entremig. En tal cas, podríem escandir: “guàr-dia-de-cec | (el) (glo) ri-ós-que-sac-sa-la-ter-ra” i salvaríem els mobles. Amb tot, aquest hexàmetre, amb doble anacrusi, cesura romànica i dues diftongacions creixents m’amoïna força, sobretot pel que fa a la segona diftongació, pretònica. M’inclino a pensar que Sabaté compta “guàrdia” i “gloriós” com a bisíl·labs i ho considera una llicència. 

(XII:425) i colpejaven amb fúria els escuts de cuiro de vaca 

Aquí hi ha un diftong creixent posttònic (“ria”) amb sinalefa sobre la cesura. Llicència acceptable. És el mateix cas que els següents exemples:  

(III:168) ben cert que n’hi ha d’altres que són més alts i que el passen d’alçada  (“n’hi ha” forma una sola síl·laba, mètricament àtona);

(III:172) Em fas impressió, sogre meu, i m’inspires molt de respecte (“sió” fa diftong);

(III:242) per por de la meva infàmia i de tota la meva vergonya (“mia” fa diftong. Podria encara formar un triftong fent sinalefa amb “i”: llavors, el segment “miai” comptaria com una sola síl·laba. Però com que amb la cesura “romànica” admetem l’opció de no comptar alguna de les àtones que precedeixen el peu següent, em decanto per escandir aquest vers així: “per-por-de-la-me-va-in-fà-mia | (i) de-to-ta...”);

En moltes altres ocasions, però, el traductor ha trobat la manera d’ajustar l’escansió rigorosa a una prosòdia perfectament gramatical:

(VI:431) Tingues pietat i queda’t aquí, a la torre 

on “pi-e-tat” és correctament trisíl·lab i els tres primers peus de l’hexàmetre són binaris, formats per tres troqueus. 

(V:376) M’ha ferit el fill de Tideu, el superbiós Diomedes 

on trobem dues anacrusis a l’inici i un accent secundari (“per”) amb una partició sil·làbica ortodoxa (“su-per-bi-ós”). 

(XI:246) així l’heroi Odisseu, que pensa variat i amb astúcia 

un hexàmetre on a primera vista, comptant els tres peus finals com a dàctils, hi hauria un diftong creixent pretònic (“va-riat”), però en realitat no és així si posem un accent secundari sobre “va”, de manera que el segon hemistiqui el formin dos troqueus abans de la clàusula heroica, i així “va-ri-at” roman correctament trisíl·lab. 

(XIII:206) Aleshores Posidó per dins del cor va aïrar-se 

amb una sinalefa (“vaa”) i amb la dièresi sobre la “ï” trencant correctament el diftong. 

(XIII:270) sinó que estic, al combat que fa gloriosos els homes, 

on el segon hemistiqui, dactílic, permet que “glo-ri-o-sos” mantingui les quatre síl·labes gramaticals. 

Lèxic. Mots compostos

Les constriccions mètriques de fer una versió en vers obliguen a pagar certs peatges, i un d’ells, com hem vist en Balasch i en Peix, és la necessitat de recórrer a mots compostos, com fa l’original grec, per no allargar el vers. Les traduccions en prosa no necessiten fer-ho i poden fer servir sintagmes proposicionals o subordinades adjectives. Sabaté també fa servir aquests epítets, alguns lògicament manllevats als seus predecessors i d’altres de creació pròpia, i se’n surt molt bé. Vegem-ne alguns exemples:

matahomes (I:243 etc.); arc-de-plata (I:451 etc.; també “arc de plata” I:32); carabonic (III:39), estassamortals (V:909), núvol-negre (XI:78), enganyadonzelles (XI:385), sacsaterres (XIII:89), cabellblau (XIII:563)

Però en altres ocasions, com també feia Peix, pot fer servir perífrasis, i la flexibilitat del seu model de vers li ho permet fer amb facilitat i bon criteri:

el mar de remors infinites (I:34), Leto de bella crinera (I:36); deessa blanca de braços (I:55); Aquil·les ràpid de cames (I:84); Criseida de galtes boniques (I:310 etc.); Odisseu de molta prudència (I:311); Hefest, el garrell de renom (I:608); Zeus, el llampegador de l’Olimp (I:609); la mar vinosa (II:513 etc.), Menelau que quan crida destaca (II:586 etc.), Iris de peus com el vent (II:786 etc.), entre molts altres.

Destaco per la seva curiositat el desenvolupament de l’epítet de Zeus “egidífer” o “que porta l’ègida”, que Sabaté innova amb “Zeus de la darga de cabra” (II:157 i passim), ajustat al material de què era feta l’ègida (vegeu supra, 3.1) i amb un substantiu avui poc corrent, però ben adequat: darga, un arabisme usual en català medieval amb aquest mateix sentit, “escut de pell”; tot plegat, en una seqüència mètrica que s’avé perfectament a una clàusula heroica.

Igual com Balasch, Sabaté fa servir el mot “freixura” com a sinònim de “vísceres, entranyes” i encara de “cor”. Sorprèn una mica, car per exemple “entranya, entranyes” és mètricament equivalent. Certament, en el sentit anatòmic pot ser escaient quan una llança ateny un guerrer a la freixura; però metafòricament hi ha moments en què sona ben estrany:

(I:193) Mentre ell es debatia entremig de cor i freixura

(comparem: ἧος ὃ ταῦθ' ὥρμαινε κατὰ φρένα καὶ κατὰ θυμόν : mentre ho anava pensant en son esperit i sos nítols (B); mentre hi pensava en sa ment i en son cor (P); mentre ho anava meditant en la seva ment i en el seu esperit (A); mentre en son cor i en son ànim cavil·lava tals coses (R); mientras tales pensaminetos revolvía en su mente y en su corazón (E). Vegem un altre exemple del mateix hemistiqui:

(IV:163) D’això n’estic ben cert, entremig de cor i freixura

(comparem: κατὰ φρένα καὶ κατὰ θυμόν: en el meu cor i el meu ànim (B); dins el cor i dintre el meu ànim (P); en el meu cor i en el meu ànim (A); dins el cor i la pensa (R); bien lo conoce mi inteligencia y lo presiente mi corazón (E) (diccionari: θυμὸς : “ánimo; aliento, espíritu, alma...”; φρέν : “diafragma, pericardio, vísceras torácicas; entrañas; pecho, corazón, ánimo; alma, espíritu; mente, entendimiento; razón, pensamiento, memoria, atención, reflexión, meditación; conciencia, sentido; voluntad, intención, deseo, gana”. Ja es veu que en grec el terme φρέν té un significat metafòric ampli, que em sembla difícilment assimilable al català freixura).

(VI:61) Així va parlar i del germà va fer canviar les freixures

(comparem: ὣς εἰπὼν ἔτρεψεν ἀδελφειοῦ φρένας ἥρως | αἴσιμα παρειπών: aquests mots de l’heroi la ment del germà capgiraren (B); el cor del germà ses justes paraules | van convèncer (P); va fer canviar el parer del seu germà (A); l’heroi féu mudar de parer el seu germà (R); cambió la mente de su hermano (E) (em sembla que en català “canviar les freixures” no es pot assimilar fàcilment a “canviar el parer, capgirar la ment, convèncer”).

(X:237): No tinguis massa vergonya dins les freixures

(comparem: μηδὲ σύ γ' αἰδόμενος σῇσι φρεσὶ : per mirament tanmateix de ton cor (B); massa cortès en son ànim (P); pel respecte propi del teu ànim (A); el respecte que en el fons del cor puguis tenir (R); por respeto alguno que sientas en tu alma (E).

(XI:466) : m’arriba a l’orella el crit d’Odisseu de freixures sofertes 

(comparem: ἀμφί μ' Ὀδυσσῆος ἵκετ' ἀϋτὴ, amb el compost ταλασίφρονος , que el diccionari tradueix per “sufrido, animoso, audaz, valiente, intrépido”: la veu d’Ulisses l’estrenu” (B); la veu d’Ulisses intrèpid” (P); la veu del pacient Odisseu (A); la veu del tenaç Odisseu (R);  la voz del paciente Ulises (E). 

En un altre ordre de coses, ja hem destacat abans el fet que Sabaté tradueix els noms propis (de topònims menors i de personatges secundaris) per donar una idea de les connotacions que podien tenir en els oients de l’època. Ho hem vist en els noms de les Nereides (1.12) i en el dels cavalls d’Aquil·leu (3.5.1); esmento també, entre molts altres, del catàleg de les naus (cant II) els següents topònims: Llentiscle, Estaca, la Vella, el Carro, les Roges, l’Oliverar, la Selva, els Poms, la Foradada, la Cornella, la Plana, el Perelló, el Prat de la Flor, la Cendrosa, el Xiprer, l’Alimara, el Puig de la Guàrdia, la Ventosa, la Bona Llaurada, el Bosc, l’Escletxa, la Solana, las Garriga, els Arenys, Ocellars, Cabrera, la Costa, Volta,  la Llaura, les Fonts, la Maresma, la Pedra, el Joncar, la Cinglera, el Xiprerar, l’Omeda... Llegint-ho, semblaria que ens trobem a Catalunya (II:497-594) i n’hi ha prou més al llarg del text. Ho trobo un valor afegit, em sembla bé.

Sabaté fa servir en general un llenguatge planer, i al costat d’algun mot poc usual o d’àmbit dialectal, com ara: “homenívol” (X:299/319), “trellat” (II:246), “capolats pel destret” (XII:178), “guimbadors” (XIII:31), “el tel del lleu” (XIII:412) i altres —perfectament correctes, no cal dir-ho—, en fa servir de ben col·loquials: “aviam” (V:168), “ploricó” (V:889),  “iaio” (IX:607), “dur de pelar” (X:164), i altres d’igualment correctíssims. Voldria destacar el cas de “salobre” com a sinònim de “mar”, que Riba a l’Odissea fa servir (OR2, II:339 i passim), i a la Ilíada també empra Sabaté (I:350; 18:49; XX:230; XXIV:562 etc.), igual com ho fa Balasch (I:140; XX:230 etc.), juntament amb “pèlag”. Es dona el cas que ni el Diec2 ni el DCVB no recullen “salobre” amb aquest significat; en grec, ἅλς vol dir “sal; roca de sal; mar”, però tant Balasch com Sabaté empren “salobre” quan els convé mètricament, tant si a l’original diu ἅλς com si diu πόντος. Ja es veu que, en algun cas (“belles gamberes, llorigues de bronze, gleva espeltera, naus concavades, mort espadada”, “salobre”), els nostres traductors adopten quan els cal determinades expressions establertes per Riba, assimilades ja a una tradició prou solvent i de prestigi.

Altres

He detectat tan sols una errada d’impremta (IV:401): “tant”, que davant d’adjectiu ha de ser “tan”. Peccata minuta. 

I em fa l’efecte que hi ha una petita imprecisió en la versió d’aquest fragment: 

(V:684-686) Fill de Príam, no em deixis que jegui presa dels dànaus | i defensa’m, que, si no, hi deixaria la vida, | aquí, a la vostra ciutat... 

Vegem-ne el text original i les altres versions: 

(V:684-686) Πριαμίδη, μὴ δή με ἕλωρ Δαναοῖσιν ἐάσῃς | κεῖσθαι, ἀλλ' ἐπάμυνον: ἔπειτά με καὶ λίποι αἰὼν | ἐν πόλει ὑμετέρῃ : No mem deixis estenallat, , que els dànaus, oh fill de Príam!, | no em rapinyessin; ajuda’m, almenys la vida que em deixi | dins de la vostra ciutat (B); Fill de Príam, no deixis que jegui aquí i em capturin | els danaencs, ans defensa’m. Consento de pedre la vida, | més endavant, dins la vostra ciutat (P); Priàmida, no permetis que jo romangui estès aquí per ser presa dels dànaus, sinó defensa’m. Almenys que la vida em deixi dins de la vostra ciutat (A); Priàmida! No deixis que, estès a terra, esdevingui la presa dels dànaus! Defensa’m!, mal que després, en la vostra ciutat, la vida m’abandoni (R); ¡Priámida! No permitas que yo, tendido en el suelo, llegue a ser presa de los dánaos; socórreme, y pierda la vida en vuestra ciudad (E) (paraules de Sarpèdon, ferit, a Hèctor, quan el rei lici ja intueix que no tornarà a la seva pàtria). 

Sembla clar que Sarpèdon demana a Hèctor que el defensi, a fi que el seu cos no caigui en mans dels dànaus, i el portin a Troia, on ja es resigna a morir sense haver pogut tornar a la seva terra ni retrobar-se amb la seva família. Totes les versions coincideixen en això, llevat de la de Sabaté, on sembla que digui “defensa’m, perquè, en cas contrari, moriria aquí a Troia i no podria tornar al meu país i reveure els meus”. És un matís molt petit, i de molt escassa transcendència, que gairebé m’excuso de retreure; només que, en llegir-ho, em va sobtar. 

Repeteixo que la versió de Sabaté la trobo excel·lent. El seu model reïx a traslladar un poema èpic al català modern de manera que conservi el to elevat i que el flux narratiu sigui àgil i entenedor. Em sembla comparable a la no menys destacada versió que de l’Odissea va fer Joan F. Mira (Proa, 2011), versió que, tanmateix, només admet una anacrusi inicial, i també computa, sense manies, en una sola síl·laba força diftongs creixents posttònics (“ràbia” II:239; “desgràcies”, III:113; “pèrspicàcia” III:121, “història” IV:239, etc.), tant si van a final d’hemistiqui, que la cesura ho facilita, com en altres posicions dintre els versos. Ja he dit que aquests falsos diftongs creixents posttònics no engavanyen tant l’oïda i són, per tant, llicències que penso que es poden acceptar.

4.4/ Joan Alberich 

Joan Alberich i Mariné (Reus, 1944) és un hel·lenista, llicenciat en filologia clàssica, membre del consell directiu de la Fundació Bernat Metge; a part de les seves versions homèriques, ha traduït Eurípides, Plató i Marc Aureli, i és autor de les notes a la versió de Montserrat Ros per a la FBM, i també de les notes a la versió anotada de l’Odissea de Carles Riba.  Juntament amb Ros, és autor de La transcripció dels noms propis grecs i llatins —que, òbviament, tots dos apliquen a llurs respectives traduccions—; també a Alberich devem el magnífic Diccionari Grec-Català. D’Homer al segle II dC (2015), que em sap greu de no haver tingut a mà quan feia aquest treball. 

Malgrat que hi havia al mercat les dues versions en hexàmetres de la Ilíada de Balasch (1971 i 1997) i Peix (1978) i de la segona Odissea de Riba (1948), es veia necessària una traducció en prosa que oferís un llenguatge més proper alhora que un repecte rigorós al text homèric. Alberich va assumir aquesta tasca i va publicar les seves versions en prosa de la Ilíada (La Magrana, 1996) i de l’Odissea (La Magrana, 1998), justament celebrades per la crítica i útils per a la docència. 

L’edició de la Ilíada d’Alberich conté una interessant Introducció del mateix traductor, de 33 pàgines, amb referències a la història i a l’arqueologia, amb mapes i dibuixos, i a la “qüestió homèrica”, així com a la mètrica (hexàmetres, peus, cesures), a la dicció formular, la repetició d’escenes i les comparacions, i a la pervivència de la literatura homèrica en la cultura occidental. Hi ha abundoses notes a peu de pàgina, i no hi ha índex de noms. Intercalada en el text entre claudàtors hi ha la numeració dels versos, en grups de 25. 

No hi ha cap indicació del criteri seguit per a la traducció: no cal, si entenem que el criteri és la precisió d’ajustar-se al text original, juntament amb l’ús d’un llenguatge planer. El fet de no patir constriccions mètriques fa que pugui desenvolupar els epítets compostos en sintagmes o oracions subordinades, i donar així al conjunt un to literari que no difereix del de la novel·la moderna, si fem abstracció dels continguts i de les característiques del gènere èpìc original, que el traductor segueix amb tota fidelitat. Hi ha, per tant, repeticions i fórmules on n’hi ha d’haver, i en general les repeticions s’ajusten al text, sense haver d’innovar buscant sinònims, paràfrasis o hipèrbatons per adaptar-se a la mètrica, com sí que havien de fer els traductors en vers; però en alguns moments, el traductor recorre a variants no motivades pel metre. Per exemple, hem vist (1.1) com Alberich empra l’epítet, compost com a l’original, “Zeus aplegallamps”, quan Ros tradueix “Zeus que els llampecs aplega” (XVI:298). Alberich no ho fa per necessitats rítmiques, sinó perquè s’avé a traduir un compost amb un altre compost. 

En posaré un únic exemple: la repetició formular dels versos XIII:389-391 i XVI:482-484, que en l’original són idèntics i Alberich, Peix i Segalà tradueixen amb matisos diferents: 

(XIII:389-391) = (XVI:482-484) ἤριπε δ' ὡς ὅτε τις δρῦς ἤριπεν ἢ ἀχερωὶ̈ς | ἠὲ πίτυς βλωθρή, τήν τ' οὔρεσι τέκτονες ἄνδρες | ἐξέταμον πελέκεσσι νεήκεσι νήϊον εἶναι : (XIII:389-391) Va caure com quan és abatut un roure o un pollancre o un pi esvelt, que uns fusters han tallat a les muntanyes amb destrals de fa poc per fer-ne una nau (A, cant XIII); ell va caure com cau una alzina o un àlber o un pi espès, que tallen uns fusters a les muntanyes amb destrals esmolades de nou perquè esdevinguin una nau (A, cant XVI); S’aterrà l’home com cau un roure, un pi esvelt o un pollancre, | que uns fusters han tallat amb noves destrals a muntanya | amb el designi de fer-ne una nau (P, cant XIII); l’home va caure com cauen el roure, | l’àlber i l’alt pi, que tallen fusters a muntanya per fer-ne | fusta de nau amb llurs picasses de fresc esmolades (P, cant XVI); cayó el teucro como en el monte la encina, el álamo, o el elevado pino que unos artífices cortan  con afiladas hachas para convertirlo en mástil de navío (E, cant XIII); cayó el héroe como la encina, el álamo o el elevado pino que en el monte cortyan con afiladas hachas los artífices para hacer un mástil de navío (E, cant XVI).

En canvi, Balasch i Sabaté tradueixen igual els dos fragments originalment idèntics, igual com fa Ros (amb un canvi en un verb: talen/tallen):  

I s’esfondrà com un roure s’esfondra o bé com un àlber | o com un poll, un arbràs tallat en un munt per arífexs | amb tot just esmolades destrals per a fer-ne un navili (B); va caure com cau una alzina o com cau un pollancre, o un pi gegantí que amb les destrals recentment esmolades talen [tallen] dalt de la serra uns homes fusters per construir la quilla de l’embarcació (R); ell va caure, com quan cau un roure o un àlber | o un pi molt alt que us fusters a les muntanyes el talen, | per fer-ne el tauló d’una nau, amb destrals de fresc esmolades (S).  

Vegem tan sols, per acabar, un fragment de la versió d’Alberich per veure com “sona” i el compararem després amb la versió de Ros. Escullo, entre moltes possibilitats, la quíntuple comparació que precedeix al catàleg de les naus, i que descriu l’arribada dels vaixells a la costa troiana i el desembarcament de la tropa aquea (II:455-483):

Com un foc devastador consumeix un bosc immens en els cims d’una muntanya i de lluny es veu la flama, així la lluïssor del bronze divinal dels qui avançaven arribava al cel a través de l’èter.

Tal com nombroses bandades d’aus alades, d’ànec o de grues o de cignes de coll llargarut, a la prada Àsia, a un costat i l’altre de les aigües del Caïstre, volen d’ací i d’allà, orgulloses de les seves ales, i, en aturar-se fent una gran xerradissa, la praderia ressona, d’aquesta manera nombrosos escamots d’aqueus s’escampaven des de les naus i des de les tendes cap a la plana de l’Escamandre. I la terra, per sota, retrunyia terriblement al pas dels soldats i dels cavalls. A la prada florida de l’Escamandre s’aturaren milers de guerrers, tants com fulles i flors suren a la primavera.   

Així com eixams atapeïts de mosques no paren de volar en un corral d’ovelles a l’època primaveral, quan els pots de la llet estan plens a vessar, en un nombre semblant els aqueus de testa cabelluda estaven formats a la plana desitjosos de batre’s contra els troians.

Com els mossos pastors fàcilment separen els grans ramats de cabres quan es barregen a la pastura, així també els cabdills ordenaven els aqueus, uns aquí, els altres allà, per anar al combat. I entre ells el poderós Agamèmnon, semblant a Zeus en la mirada i en el  cap, a Ares en la cintura, i a Posidó en el pit. 

Com al mig del ramat el més destacat és el brau, perquè sobresurt enmig de les vaques aplegades, d’aquesta manera aquell dia Zeus va posar l’Atrida sobresortint entre la multitud i destacat entre els herois.

Ja ho veieu: una traducció magnífica en prosa, que en català no vam tenir fins a les acaballes del segle XX. Les aportacions de Balasch i de Peix, en vers, van omplir un espai buit que feia molta falta a la nostra cultura; però la bona feina d’Alberich va posar al dia aquella magna labor amb una nova versió, literal i en prosa, que fos pràctica per a ensenyament i per a la difusió general de l’obra homèrica (Ilíada i Odissea) entre els lectors catalans. Convenia, i li ho hem d’agrair.

4.5/ Montserrat Ros 

Montserrat Ros i Ribas (Barcelona, 1943-2018) va ser una hel·lenista, llicenciada en filologia clàssica i membre de l’Institut d’Estudis Hel·lènic; era filla del també traductor Joan Ros Artigues i deixebla de Miquel Dolç i Josep Vergés. Va ser correctora, i després membre del consell directiu, de la Fundació Bernat Metge, on va traduir les Faules d’Isop i els dotze primers cants de la Ilíada, publicats amb notes de Joan Alberich, i coautora, amb Alberich, del Diccionari Grec-Català (2005).  Pòstumament s’ha publicat la seva traducció íntegra de la Ilíada —que revisa la seva versió de la FBM i la completa— (Adesiara, 2019,  que és la que he emprat. 

L’edició d’Adesiara és magnífica. D’entrada, hi aporta (com la de FBM) el text grec. Hi ha un estudi introductori de Jaume Pòrtulas, de 17 pàgines, sobre les traduccions d’Homer al català —interessant, però sense punt de comparació amb la seva Introducció a l’edició de la FBM, que ocupa tot un volum d’aquella col·lecció, i que ha estat editada a part (Alpha, 2009): un llibre que recomano vivament—; i hi ha una introducció molt completa de Francesc J. Cuartero, de 49 pàgines. L’obra es completa amb un formidable aparat de notes a cura de Joan Alberich, i amb un índex de noms, també d’Alberich, que tanmateix no indica el lloc del text on s’esmenten. 

L’estudi de Pòrtulas esmenta el domini de la llengua que Ros acredita. Explica que ella solia citar una frase de Josep Vergés: “la substitució, de vegades el simple desplaçament, d’un mot pot canviar tota la frase. Grinyolava, no acabava de semblar català, i té, ja no grinyola”. Ros s’esforça a trobar sempre la paraula que traduís amb més precisió el text grec, i també a cercar un equilibri rítmic i eufònic mitjançant l’ordenació de les paraules dintre de la frase. Com en Alberich, el fet de no haver d’ajustar-se a les restriccions del metre li permet desenvolupar les frases amb complements i subordinades quan cal, i a més, aquesta sensibilitat per la cadència de la frase fan que el seu text “soni” a l’orella com una simfonia lingüística.

Un sol exemple de com la prosa permet buscar paràfrasis extenses allà on la mètrica exigeix la brevetat d’un compost que ja trobem en l’original. Hem vist (1.3) com Diomedes titlla Apol·lo de παρθενοπῖπα (XI:385), i Balasch i Alberich ho tradueixen per “sotjadonzelles, Peix per “sotjanoies” i Sabaté per “enganyadonzelles”, tots ells amb un compost; mentre que Ros tradueix amb la paràfrasi “que sempre en les dones tens posats els ulls” (i Segalà per “mirón de doncellas”).

En les pàgines anteriors hem pogut anar veient com Alberich i Ros (i Segalà, en castellà) tradueixen en bella prosa els rigorosos hexàmetres de Balasch, Peix i Sabaté. Vegem-ne ara, per acabar, la versió de Ros de les mateixes comparacions que hem vist abans, prèvies al catàleg de les naus:

Així com es veu brillar des de lluny un foc devastador que pe runa immensa boscúria es propaga dalt la cima d’una serra, així fins al cel pujava, a través de l’èter, la fulgent resplendor del portentós bronze mentre els guerrers marxaven.

Tal com els ocells, dotats d’ales, oque o grues o cignes de coll llarg, es posen clacant en la prada d’Àsia, a les vores del corrent del Caïstre, i en copioses bandades revolen d’ací d’allà, ufanosos de les seves ales, i tot la prada retruny, així tan nombroses eren les bandades dels qui eixint de les naus i les tendes afluïen a la plana de l’Escamandre, i la terra feia un ressò espantable sota el trepig dels guerrers i els cavalls. I van deturar-se en la florida prada escamàndria tan nombrosos com les flors i les fulles que neixen a la primavera.

Com els incomptables eixams d’atapeïdes mosques que dins el corral d’un pastor voletegen en temps de primavera, quan les gerres són plenes de llet a vessar, en igual nombre els aqueus de llargs cabells s’apostaren davant els troians a la plana, delerosos d’anihilar-los.

I així com els cabrers destrien sense esforç les seves ramades de cabres si en la pastura s’han barrejat amb altres que no els pertanyen, així els cabdills arrengaven, aquí i allà, els seus homes per dur-los a la batalla; i al mig d’ells hi anava el poderós Agamèmnon, semblant en la mirada i en la testa a Zeus, que en el llamp es delecta, a Ares en la cintura i a Posidó en el pit.

1I com el toro, que sobresurt al mig de la vacada i es distingeix, així Zeus va fer que aquell dia es destaqués l’Atrida enmig dels guerrers i excel·lís sobre tants herois. 

4.6/ Lluís Segalà 

Lluís Segalà i Estalella (Barcelona 1873-1938) va ser un doctor en filosfia i lletres i en dret, i va obtenir el 1899 la càtedra de grec a la Universitat de Sevilla. El 1906 va substituir el seu mestre, Josep Balari i Jovany, en la càtedra de grec a la Universitat de Barcelona, on va ser mestre de lluís Nicolau d’Olwer, Pere Bosch i Gimpera, Agustí Calvet “Gaziel” i el mateix Carles Riba. Va dirigir la Biblioteca de autores griegos y latinos i va traduir al castellà, en prosa, a més d’Hesíode i els Himnes homèrics, la Ilíada (1908) i l’Odissea (1910), versions que han estat reeditades durant molt anys —de fet, són les versions amb què jo, de jove, vaig conèixer ambdós textos. També va escriure gramàtiques de grec i de llatí, i fins algun vocabulari de sànscrit. El 1929 va traduir al català el primer cant de la Ilíada, i n’estava preparant una traducció completa per a la FBM; però el 1938 va morir en un bombardeig de l’aviació italiana a Barcelona que va enderrocar la casa on vivia, amb ell a dintre —i possiblement la seva traducció, fins on hagués arribat. Un final tràgic per a un gran hel·lenista, i que ens va deixar sense. 

La seva versió en prosa castellana té també —com en català vèiem en Balasch i Peix— una pàtina d’antiguitat solemne, un pèl encarcarada, amb pronoms enclítics units als verbs (“condolióse, envasóle la lanza, detúvose, acercósele”) i amb un lèxic sovint arcaitzant (los solípedos caballos, las ebúrneas riendas, próceres troyanos, cándidas ovejas, por cima de, antemural, boyunos cueros, abolengo, veneranda madre...; però pensem que la seva traducció es del 1908). Fa servir els noms llatins dels déus: Júpiter, Juno, Minerva, Diana, Febo, Plutón..., i alguns adjectius que s’hi refereixen sobten una mica, com quan per dir “de Júpiter” diu “jovial”, que avui entendríem com a sinònim d’”alegre”. Això sí, la seva traducció és molt polida i fidel al text original i, en general, fa servir una única forma per a cada una de les diferents repeticions que abunden en el text (però ja hem vist a l’apartat 4-e/ que en algun cas també hi admet lleugeres variants sense estar-hi obligat per la mètrica.

Jo faig servir l’onzena edició (1968) de la “Colección Austral” d’Espasa-Calpe (1a. Edició, 1954). No hi ha introducció, ni notes, ni índex de noms. Els versos estan numerats al començament de cada paràgraf, suficient per poder localitzar còmodament qualsevol cerca (també ho estan en la seva versió catalana del cant I).

No era el meu objectiu analitzar la seva versió, només l’he fet servir per comparar-la amb les difernts versions catalanes examinades. Però li he d’expressar el meu respecte, perquè és gràcies a ell que em vaig introduir en l’èpica homèrica, primer a través de la seva Odissea i després amb la seva Ilíada

4.7/ Altres

Segurament, entre les edicions “modernes”, bé que incompletes, de la Ilíada en català, hauria d’haver comentat la traducció dels quinze primers cants, feta pel canonge Josep Maria Llovera i Tomàs (1874-1949), que van ser publicats el 1975. Tanmateix, ho van ser en una edició no venal, difícil de trobar, i jo no la tinc. Tan sols en conec el primer cant, que he fet servir (amb la sigla JL) per comparar algun vers concret. Aquest cant ha estat publicat al blog “de Troia a Ítaca”, un blog ben interessant, d’on he tret també els fragments dels altres traductors “antics” de què m’he servit (vegeu la introducció d’aquest estudi). He de dir que la versió de Llovera, en hexàmetres ben amidats a l’estil ribià, em sembla molt digna i “moderna”. Vegem-ne un única mostra, el mateix fragment de les comparacions del cant II que hem vist més amunt:

Com un foc devorant encén tota una immensa boscúria
dalt d’un cim de muntanya, i, lluny, les flames relluen,
igualment, amb el caminar llur, del bronze incomptable
la resplendô espurnejant, fins al cel, s’aixecava en l’aire.

I, talment com d’ocells voladors estols abundosos,
d’oques o de grues, o bé de coll-llargues cigonyes,
d’Àsios en la prada, al volt dels corrents del Caïstre,
van, d’ací d’allà, volant, de llurs ales joiosos,
i, grallant, es posen, i tota la prada en ressona;
igualment llurs nombrosos estols, de les naus i les tendes,
de l’Escamandre a la plana, s’anaven vessant, i la terra
feia un ressò paorós sota els peus dels cavalls i dels homes.
I de l’Escamandre en la plana florida es pararen
a milers, tants com fulles i flors en temps vernal brosten.

Igualment que els estols de les mosques, nombroses i espesses,
que, d’ací d’allà, d’un pastô en la barraca revolen,
quan, al temps vernal, de llet vessen plenes les gerres;
contra els troians, els aqueus cabelluts tants en nombre
a la plana es pararen, de mort i d’estrall delerosos.

I així com els cabrers les ramades de cabres disperses
trien fàcilment, barrejades durant la pastura,
semblantment els cabdills els posaven arreu per rengleres,
per a dur-los a lluita; i, entre ells el potent Agamèmnon,
al fulmini Zeus semblant pels ulls i la testa,
per la cintura a Ares, í al vell Posídon pel tòrax.

Com el bou, que, en l’arment, tots els altres de molt sobrepuja,
és el brau; car en mig sobresurt de les vaques plegades;
de semblant faísó va fer Zeus que aquell dia l’Atreida
fos, entremig de l’estol dels guerrers senyalat i egregi.

Al blog esmentat hi podeu trobar els textos dels altres traductors catalans de la Ilíada: Joan Montserrat i Archs, Magí Verdaguer i Callís, Conrad Roure i Bofill (publicada completa, en prosa), Miquel Victorià Amer i Omar, Artur Masriera i Colomer (en quintets) i Antoni Bulbena i Tosell; en algun punt del present estudi, he comparat algun vers de tots ells per comparar-lo amb les versions “modernes”. Crec que, al marge dels encerts o possibles errors de cadascú, la llengua catalana els deu un reconeixement de gratitud a tots.

  

4.8/ Disculpes finals 

I fins aquí el meu modest estudi. Com ja s’ha dit al principi, no l’he fet amb intenció de perjudicar els legítims drets de ningú, al contrari: he volgut destacar els valors de cada una de les traduccions catalanes de la Ilíada —comparades entre si i amb una de castellana— a fi d’intentar despertar, entre els escassos lectors que hauran seguit aquestes pàgines, un interès per (re)llegir aquest monument de la literatura universal. 

És una sort per a la llengua catalana de comptar amb cinc versions modernes completes (sis en total, comptant la de Conrad Roure, i més si comptem les edicions incompletes, com la de J. M. Llovera i altres). Cada una amb les seves virtuts i peculiaritats, totes em semblen excel·lents i així he volgut destacar-ho. Els lectors catalans no tenim excusa per no llegir la Ilíada. La mateixa sort que poder comptar amb quatre versions de l’Odissea (les dues de Carles Riba i la de Joan F. Mira en vers, i la de Joan Alberich en prosa); o les dels tràgics grecs (per Carles Riba, Carles Miralles, Joan Castellanos, Josep Alsina, Joan Alberich, M. Rosa Llabrés i altres); o les tres versions de la Divina Comèdia de Dant (la medieval d’Andreu Febrer i les modernes de Josep M. de Sagarra i de Joan F. Mira); les del Decameró (l’anònima medieval, de sant Cugat, del segle XV, i la moderna de Francesc Vallverdú); les versions del teatre se Shakesperare de Sagarra i de Salvador Oliva; les dels Sonets shakespearians (Magí Morera, Carme Montoriol, Joan Triadú, Garard Vergés, Marià Villangómez, Salvador Oliva); les de l’Alícia de Carroll (amb la de Carles Riba al davant); la del Pickwick de Dickens per Josep Carner (sempre recordo la frase del meu mestre, Jordi Llovet, afirmant que “el Pickwick de Dickens és una magnífica traducció del Pickwick de Carner”), i per Miquel Casacuberta; les versions de The Waste Land de Rosa Leveroni, Agustí Bartra, Joan Ferraté i Alfred Sargatal; i tantes altres que em deixo al tinter. Llegim —i comprem llibres— per alimentar el nostre esperit i per mantenir viva la flama de la nostra cultura i de la nostra llengua.

Permeteu-me acabar amb el vers de la Ilíada que més m’agrada —ja citat supra, 2.2—, aquell que resumeix el pensament d’Hèctor, defensor de Troia contra la invasió dels que la volien destruir fins als fonaments:  

(XII:243) εἷς οἰωνὸς ἄριστος ἀμύνεσθαι περὶ πάτρης : un és l’oracle suprem: que defensem nostra pàtria! (B); sols un presagi és bo del tot: lluitar per sa terra (P); el millor presagi només és un: lluitar en defensa de la pàtria (A); l’únic auguri segur és aquest: lluitar per defensar la pàtria (R); un sol auguri és el bo: defensar la terra dels pares (S); el mejor agüero es éste: combatir por la patria (E).

Gràcies per la vostra paciència.

Imatge (Wikimedia Commons): Aquil·les amb el cos d’Hèctor. Ceràmica grega de figures vermelles (cap a 490-480 aC). Musée du Louvre, París.- Portades de diferents edicions de la Ilíada (Balasch. Selecta i Proa; Peix, Alpha; Sabaté, Bernat Metge Universal; Alberich, La Magrana; Ros, Fundació Bernat Metge, Adesiara; Pòrtulas, Alpha; Segalà, Espasa-Calpe; Conrad Roure.