Els epítets de la Ilíada - La mort

3/ Altres epítets 

3.2/ La mort

La mort és omnipresent a la Ilíada, i el poema la denota amb epítets diversos. Al llarg de l’obra hi veiem com moren centenars de personatges, i les circumstàncies en què ho fan són descrites mitjançant fórmules variades —i sovint de forma tan detallada que voreja la morbositat. N’examinarem uns quants casos, no pas exhaustivament ni sistemàtica, entre els epítets, les frases formulàries i les descripcions, de vegades brutals, amb què és narrada la mort dels diferents herois.

3.2.1/ Alguns epítets de la mort 

(II:834) μέλανος θανάτοιο : la negra parca de l’òbit (B); del negre traspàs (P); les parques de la mort funesta (A); les parques de la negra mort (R); les negres morts (S); el hado que a la negra muerte los arrastraba (E).

(II:859 / V:22 etc.) κῆρα μέλαιναν : la lúgubre parca (B); la negra mort (P); la negra parca (A, R); la mort / la negra mort (S); la negra muerte (E).

(II:873)  λυγρὸν ὄλεθρον : la llòbrega parca (B); la mort aflictiva (P); la ruïna funesta (A); la funesta mort (R); la mort i el desastre (S); la triste muerte (E).

(IV:396) ἀεικέα πότμον : un destí de vergonya (B); un indigne destí (P); un destí ignominiós (A); una mort deshonrosa (R); una mort i un destí ben indignes (S); ignominiosa muerte (E).

(V:83 / XVI:334 / XX:477) πορφύρεος θάνατος : negra mort / roja mort  (B); la vermellenca mort / la vermella mort (P); la purpúria mort / la mort purpúria (A); la porprada mort (R); la mort de color de porpra (S); la purpúrea muerte (E) (curiós efecte cromàtic, aquest epítet de la mort).

(VI:57/ XIV:506 / XVI:859 etc.) αἰπὺν ὄλεθρον : la mort espadada (B, S); la mort abismosa (P);  una mort espadada / ruïna espadada (R); la mort espadada (S, que a XIV:606 omet nom i epítet); nefanda muerte / una muerte espantosa una muerte horrible (E). Aquest epítet surt molt a l’Odissea (I:11/37 i passim); Riba el tradueix habitualment per “mort espadada” (OR1, OR2); Mira fa servir “mort aspra” (OM) (diccionari, aipús: “alto, escarpado, inaccesible; profundo; total, extremo; arrebatado; duro, arduo”).

(XIII:544) ἀμφὶ δέ οἱ θάνατος χύτο θυμοραϊστής : la mort [...], l’esqueixaànims (B); la mort, segadora de vides (P, A); la mort, que destrueix la vida (R);  la mort que esquinça el cor (S); la muerte destructora (E).

(XIII:602) τὸν δ' ἄγε μοῖρα κακὴ θανάτοιο τέλος : la infausta parca ja el duia al seu terme (B); un cruel destí, la fi de la mort (P); el fatal destí de la mort el menava a la fi  (A); el funest fat l’empenyia al terme de la mort (R); el duia un mal destí a la mort, allà on tot s’acaba (S); el hado funesto le llevaba al fin de su vida (E) (Pisandre, que serà occit per Menelau).

3.2.2/ Algunes fórmules i descripcions de la mort

(III:417): κακὸν οἶτον ὄληαι : moriries amb trist infortuni (B); que amb fat cruel depereixis (P); potser tu moriràs amb un destí cruel (A); i a tu t’empenyi a una fi deplorable (R); i tu moris de mala manera (S); y tú perezcas de mala muerte (E) (Afrodita s’enfada amb Hèlena i l’amenaça).

(VIII:308)  ὣς ἑτέρωσ' ἤμυσε κάρη πήληκι βαρυνθέν : així el pes del casc va colltorçar-li la testa (B); sota el pes del casc  va doblar-se a una banda sa testa (P); així ell va doblegar el cap, afeixugat pel pes del casc (A); així també ell va inclinar el cap, que l’elm afeixugava (R); així va vinclar-se-li el cap, feixuc de l’elm que el cobria (S); de semejante modo inclinó el guerrero la cabeza, que el casco hacía ponderosa (E) (una sageta disparada per Teucre, destinada a Hèctor, es clava al pit de Gorguitió, un dels molts fills de Príam; la forma en què la víctima torça el cap és comparada amb el cascall quan s’inclina pel pes del gra o per la pluja).

(VIII:315) τοῦ δ' αὖθι λύθη ψυχή τε μένος τε : i allí el furor va esvair-se-li i l’ànim (B); ell va perdre allí mateix la vida i el frèndol (P); allí se li va desfer la vida i la fúria (A); allí va perdre l’alè i el vigor (R); mentre que a ell se li van desfer l’alè i el coratge (S); y allí terminaron la vida y el valor del guerrero (E) (Teucre, amb una fletxa, mata ara Arqueptòlem, l’auriga d’Hèctor. Els déus protegeixen la vida l’heroi troià i les sagetes a ell adreçades es desvien per matar els que troben a la vora: mala sort, ja se sap que els amics del protagonista solen morir).

(XI: 241-242) ὣς ὃ μὲν αὖθι πεσὼν κοιμήσατο χάλκεον ὕπνον | οἰκτρὸς : ell caigué allí mateix i, trist, dormí un son de bronze (B); l’home allà caigué i s’adormí en son de bronze, planyívol (P); així caigut, ell es va adormir en un somni de bronze, l’infeliç (A); allà, estassat, s’adormí Ifidamant amb un son de bronze, pobre mesquí (R); allí mateix va caure i un son de bronze dormia, el pobre (S); de este modo cayó el desventurado para dormir el sueño de bronce (E) (Agamèmnon, amb l’espasa, mata Ifidamant).

(XII:384-386) θλάσσε δὲ τετράφαλον κυνέην, σὺν δ' ὀστέ' ἄραξε | πάντ' ἄμυδις κεφαλῆς: ὃ δ' ἄρ' ἀρνευτῆρι ἐοικὼς | κάππεσ' ἀφ' ὑψηλοῦ πύργου, λίπε δ' ὀστέα θυμός : l’elm de quatre plomalls xemicà i va rompre-li els ossos | de la testa, tots junts. Com un bus l’altre va caure | de l’alta torre; els seus ossos, va abandonar-los la vida (B); li xafà el casc de quatre relleus i ensems va trencar-li | tots els ossos del cap. Del cim de la torre, a manea | d’un capbussaire, va caure Epicleu. Deixà els ossos sa vida (P); li va aixafar el casc de quatre plomalls i al mateix temps li va rompre tots els ossos del cap. Semblant a un capbusador, va caure des de dalt de la torre, i l’alè va abandonar els seus ossos (A); li destrossà l’elm, que ornaven quatre bollats, i li esclafà tots els ossos del crani. Èpicles caigué de la torre com un cabussador, i la vida abandonà els seus ossos (R); va esclafar-li el casc de quatre cimeres, i els ossos | del cap, va trencar-los-hi tots, i com un que fa tombarelles | va caure de l’alta muralla i la vida marxà dels seus ossos (S); rompióle el casco de cuatro abolladuras y aplastóle los huesos de la cabeza; el teucro cayó de la elevada torre como salta un buzo, y el alma separóse de sus miembros (E) (Èpicles, servent de Sarpèdon, abatut per una pedra cairada molt pesada, que Aiant de Telamó li tira al cap) (diccionari, fálos: “crestón o cima del casco, donde va el penacho”).  

(XIII:435-436)  θέλξας ὄσσε φαεινά, πέδησε δὲ φαίδιμα γυῖα | οὔτε γὰρ ἐξοπίσω φυγέειν δύνατ' οὔτ' ἀλέασθαι : li fetillà els fúlgids ulls i els membres lluents va travar-li. No pogué fer-se escàpol ni recular endarrera (B); sos brillants ulls encisà i li travà els seus membres il·lustres. | L’home ja no pogué fugir enrera o evitar que el colpissin (P); li va encisar els ulls brillants i li travà els membres il·lustres. I és que no va poder fugir cap endarrere ni el va poder esquivar (A); va ofuscar-li els ulls refulgents i li paralitzà els magnífics membres; no pogué fugir cap enrere ni tampoc esquivar-lo (R); embruixant-li els ulls resplendents, i els membres brillants va travar-li, | de manera que no podia ni enrere fugir ni evitar-lo (S); ofuscóle los brillantes ojos y paralizó sus hermosos miembros, y el héroe no pudo huir ni evitar la acometida (E) (Posidó fa que Alcàtous, gendre d’Anquises, no pugui escapar-se de l’escomesa d’Idomeneu, rei de Creta).

(XIII:442-444) δούπησεν δὲ πεσών, δόρυ δ' ἐν κραδίῃ ἐπεπήγει, | ἥ ῥά οἱ ἀσπαίρουσα καὶ οὐρίαχον πελέμιζεν | ἔγχεος: ἔνθα δ' ἔπειτ' ἀφίει μένος ὄβριμος Ἄρης: doncs s’esfondrà sorollós, puix que al cor li pegà aquella llança | el qual va fer-la vibrar. I florejà llavors l’asta | de la pica; després el fort Ares va treure-li el frèndol (B); l’home amb soroll s’aterrà i quedà al cor clavada la pica. | Feren vibrar els batecs del cor l’extrem de la llança | fins a l’instant que el fort Ares en va afluixar l’embranzida (P); va caure a terra sorollosament, i la pica li va quedar clavada al cor, que, en bategar-li, feia vibrar mànec de la llança. I, al cap d’una estona, l’impetuós Ares li va afluixar a poc a poc la fúria (A); va caure amb estrèpit, i la llançava restar-li clavada en el cor, que bategant encara feia vibrar l’extrem de la pica, però ben aviat el fort Ares frenà l’impuls de l’arma (R); va caure amb molt d’enrenou i la llança al cor va clavar-se, | que mentre bategava sacsava el peu de la llança | fins que al final el déu Ares feixuc va aturar-li l’empenta (S); cayó con estrépito; y como la lanza se había clavado en el corazón, movíanla las palpitaciones de éste; pero pronto el arma impetuosa perdió su fuerza (E) (Idomeneu mata Alcàtous).

(XIII:507-508)  ῥῆξε δὲ θώρηκος γύαλον, διὰ δ' ἔντερα χαλκὸς | ἤφυσ': ὃ δ' ἐν κονίῃσι πεσὼν ἕλε γαῖαν ἀγοστῷ : el gruix de l’escut li perforà; les freixures| travessà el bronze; ell, caigut, amb les mans grapejava la terra (B); li foradà la cuirassa, al bombat, i els budells xuclà el bronze. | L’home va caure a la pols i ses mans engraparen la terra (P); li va tallar el bombat de la cuirassa, i el bronze li va fer sortir les entranyes. Va caure a la pols i es va arrapar a la terra amb la palma de la mà (A); li va perforar el bombat de la cuirassa, i el bronze va enfondir-se en les seves entranyes, i Enòmau va caure a terra i va engrapar la pols (R); i la placa de la cuirassa trencà, i va vessar-li les tripes | el bronze, i va caure a la pols, i amb els dits engrapava la terra (S); el bronce rompió la concavidad de la coraza y desgarró las entrañas; el teucro, caído en el polvo, asió el suelo con las manos (E) (Idomeneu clava una llança al ventre d’Enòmau).

(XIII:544) ἀμφὶ δέ οἱ θάνατος χύτο θυμοραϊστής : la mort se li adollà, l’esqueixaànims (B); s’escampà sobre seu la mort, segadora de vides (P); la mort segadora de vides se li escampà al seu voltant (A); la mort, que destrueix la vida, va escampar-se sobre ell (R); la mort que esquinça el cor al seu volt va vessar-se (S); la muerte destructora rodeó al guerrero (E) (Eneas, amb la llança, mata Afareu). 

(XIII:568-575 αἰδοίων τε μεσηγὺ καὶ ὀμφαλοῦ, ἔνθα μάλιστα | γίγνετ' Ἄρης ἀλεγεινὸς ὀϊζυροῖσι βροτοῖσιν [...] τὸν δὲ σκότος ὄσσε κάλυψε : la llança | li clavà entre el melic i l’engonal, on penible | màximament el déu Ares als mortals lamentables resulta, [...] i els ulls li cobrí la tenebra (B); clavant-li | entre les parts i el llombrígol la pica, on Ares es mostra | més que en altre lloc dolorós als mortals miserables [...]. La fosca els ulls va velar-li (P); li va disparar la pica entre les seves parts i el melic, on Ares és especialment dolorós per als miserables mortals [...] i la foscor li va cobrir tots dos ulls (A); amb la llança el ferí entre les parts i el llombrígol, en l’indret on Ares és més punyent per als moridors [...] i la tenebra li va cobrir els ulls (R); va ferir-lo amb la llança | entre les vergonyes i el melic, allà on Ares | és més dolorós per als desgraciats dels homes que moren [...] i la fosca els ulls va cobrir-li (S); arrojóle la lanza, que penetró por entre el ombligo y el pubis, donde son muy peligrosas las heridas que reciben en la guerra los míseros mortales [...] y las tinieblas velaron los ojos del guerrero (E) (Meríones mata Antíloc amb la llança).

(XIII:614-618)  ἤτοι ὃ μὲν κόρυθος φάλον ἤλασεν ἱπποδασείης | ἄκρον ὑπὸ λόφον αὐτόν, ὃ δὲ προσιόντα μέτωπον | ῥινὸς ὕπερ πυμάτης: λάκε δ' ὀστέα, τὼ δέ οἱ ὄσσε | πὰρ ποσὶν αἱματόεντα χαμαὶ πέσον ἐν κονίῃσιν, | ἰδνώθη δὲ πεσών : Pisandre l’elm percudí de cavallina crinera | dalt mateix del plomall; Menelau el front va colpir-li | en l’aürt d’ell, on el nas comença: va rompre-li els ossos. Xops de sang, en la pols a terra els ulls li van caure | als peus. Enclí es desplomà (B); l’un la cimera del casc de crins de cavall colpí a l’altre | sota el seu plomall. L’Atrida, a son torn, el visatge | de l’agressor arran del nas. Hi cruixiren els ossos | i li caigueren a terra, a la pols, els ulls sangonosos | prop dels peus. Es plegà i caigué l’home (P); l’un va tocar la cimera del casc de crins de cavall, al capdamunt, sota el plomall. A Pisandre, que atacava, l’Atrida el va atènyer al front, just damunt del nas. Li cruixiren els ossos, i els ulls sangonosos li caigueren a terra, arran dels peus, damunt la pols. Es va doblegar i va caure (A);  Pisandre colpí Menelau a la cresta del casc d’espessa crinera, sota l’alt plomall, i Menelau malferí Pisandre en el front, a l’arrel del nas; els osos li cruixiren, i els ulls li saltaren, sanguinolents, ran mateix dels seus peus, al mig de la pols; i revinclant-se va caure a terra (R); un li va travessar la cima del casc amb crinera | a la punta, sota el plomall, i l’altre, quan ell atacava, | el front, just per sobre del pont del nas, i els ossos cruixiren | i els ulls ensagnats entre els peus, a terra, a la pols li van caure | i es regirà en desplomar-se (S); Pisandro dio un golpe a Menelao en la cimera del yelmo, adornado con crines de caballo, debajo del penacho; y Menelao hundió su espada en la frente del teucro, encima de la nariz; crujieron los huesos, y los ojos, ensangrentados, cayeron en el polvo, a los pies del guerrero, que se encorvó y vino a tierra (E) (Pisandre és mort per l’espasa de Menelau).

(XIII:650-655) Μηριόνης δ' ἀπιόντος ἵει χαλκήρε' ὀϊστόν, | καί ῥ' ἔβαλε γλουτὸν κάτα δεξιόν: αὐτὰρ ὀϊστὸς | ἀντικρὺ κατὰ κύστιν ὑπ' ὀστέον ἐξεπέρησεν. | ἑζόμενος δὲ κατ' αὖθι φίλων ἐν χερσὶν ἑταίρων | θυμὸν ἀποπνείων, ὥς τε σκώληξ ἐπὶ γαίῃ |  κεῖτο ταθείς: ἐκ δ' αἷμα μέλαν ῥέε, δεῦε δὲ γαῖαν : quan fugia, una fletxa engegà Meríones bronzínia | que en una natja el ferí, la dreta, i encara la fletxa | el transficà fins a l’os, que hi ha damunt la veixiga. | I allí mateix es va asseure, en mans dels volguts camarades | mentre exhalava l’alè, i com un cuc sobre el terra | jagué estassat; xopava el sòl, car li rajava sang fosca (B); li gità un tret de bronze Meríones, quan se n’anava, | i li atenyé la natja dreta. Passà la sageta | sota l’os, de dret, travessant la veixiga. | L’home als braços dels seus amics lla mateix va aterrar-se | ja moribund. S’ajagué i s’estirà com un cuc sobre terra, | mentre el sòl s’amarava de negra sang que li eixia (P); la fletxa va penetrar per davant fins a la veixiga per sota l’os. Allí mateix es va plegar als braços dels seus volguts companys i va exhalar l’alè, com jeu estès a terra un cuc. La negra sang li rajava i amarava la terra (A); Meríones, quan ell ja s’allunyava, va etzibar-li una fletxa de punta de bronze i el colpí a la natja dreta; i la fletxa, per sota de l’os, penetrà fins al fons de la seva veixiga. Harpalió caigué allí mateix en els braços dels seus companys d’armes exhalant l’últim sospir, i quedà estès com un cuc sobre terra, mentre la sang negrosa que del seu cos fluïa amarava la terra (R); Meríones, quan se n’anava, amb el dard de punta de bronze | va ferir-lo a la natja dreta, i la punta rabent de la llança | va passar per sota l’os i li va travessar la bufeta. | Va caure assegut i mentre els companys el tenien en braços | treia l’últim alè, i com un cuc damunt de la terra | jeia estirat, i en rajava sang negra, i xopava la terra (S); Meríones le asestó el arco, y la broncínea saeta se hundió en la nalga derecha del teucro, atravesó la vejiga por debajo del hueso y salió al otro lado. Y Harpalión, cayendo allí en brazos de sus amigos, dio el alma y quedó tendido en el suelo como un gusano; de su cuerpo fluía negra sangre que mojaba la tierra (E) (Meríones mata Harpalió amb una fletxa).

(XIV:455) αὐτῷ σκηπτόμενον κατίμεν δόμον Ἄϊδος εἴσω : que li farà de bastó per baixar a la casa de l’Hades (B); recolzat damunt d’ella | davallarà, m’imagino, dins l’habitacle de l’Hades (P); i em penso que, tot recolzant-s’hi, baixarà a la mansió de l’Hades (A); i m’imagino que se’n servirà per a recalcar-s’hi en el camí que ha d’emprendre cap a l’estatge de l’Hades (R); el farà servir de bastó per baixar a la casa de l’Hades (S); y me figuro que le servirá de báculo para apoyarse en ella y descender a la morada de Plutón (E) (el troià Polidamant mata Protoènor, i se’n burla, dient que la llança amb què l’ha mort li servirà de bastó per anar a l’infern).

(XIV:465-468) είατον ἀστράγαλον, ἀπὸ δ' ἄμφω κέρσε τένοντε | τοῦ δὲ πολὺ προτέρη κεφαλὴ στόμα τε ῥῖνές τε | οὔδεϊ πλῆντ' ἤ περ κνῆμαι καὶ γοῦνα πεσόντος : el tocà en la juntura que uneix el coll i la testa | i, al capdamunt de l’astràgal, els dos tendons va tallar-li. | S’aproparen al sòl la testa, el nas i la boca |molt abans que els panxells i els genolls del qui sucumbia (B); l’arma va colpir-lo entre el coll i la testa, on es troba | l’última vèrtebra i va trencar els dos tendons. Quan va caure | l’home la terra atenyé amb el cap, el nas i la boca, | molt abans que no ho fes amb els seus genolls i ses cames (P); el va tocar en la unió del coll amb el cap, a la darrera vèrtebra, i li va tallar els dos tendons. En caure el guerrer, el cap i la boca i el nas van tocar a terra abns que les cames i els genolls (A); va encertar-lo entre cap i coll, en l’última vèrtebra, i li segà els dos tendons. I en caure va topar a terra amb el cap, amb la boca i el nas, abans que ho fes amb les cames i amb els genolls (R); va tocar-lo al lloc on hi ha del cap i el coll la juntura, | a l’os més alt del coll, i els dos tendons va tallar-li; | i quan Arquèloc va caure, el cap, el nas i la boca | van tocar terra molt abans que els genolls i les cames (S); la lanza se clavó en la unión de la cabeza con el cuello, en la primera vértebra, y cortó ambos ligamentos; cayó el guerrero, y la cabeza, boca y narices llegaron al suelo antes que las piernas y las rodillas (E) (Aiant Telamoni tira la llança per matar Polidamant, però aquest s’aparta i qui rep és el troià Antènor). 

(XIV:493-499)  δόρυ δ' ὀφθαλμοῖο διὰ πρὸ | καὶ διὰ ἰνίου ἦλθεν, ὃ δ' ἕζετο χεῖρε πετάσσας | ἄμφω: Πηνέλεως δὲ ἐρυσσάμενος ξίφος ὀξὺαὐχένα μέσσον ἔλασσεν, ἀπήραξεν δὲ χαμᾶζε | αὐτῇ σὺν πήληκι κάρη: ἔτι δ' ὄβριμον ἔγχος | ἦεν ἐν ὀφθαλμῷ: ὃ δὲ φὴ κώδειαν ἀνασχὼν |πέφραδέ τε Τρώεσσι καὶ εὐχόμενος ἔπος ηὔδα: sota la cella el ferí, on el nostre ull se’ns assenta, | i la nina arrencà; ultrà l’ull totalment la llançada | i per la nuca sortí. Va estendre les mans i es va asseure. | Peneleu aleshores va treure l’espasa puntuda, | la hi clavà al mig del coll i féu rodar per la terra | el cap de l’elm. I llavors encara era, la llança feixuga, | clavada a l’ull. Peneleu com un cascall va aixecar-la, | i tot vanant-se’n va dir aquesta paraula als de Troia (B); sota la cella, arran de l’ull, el colpí Penèleu, la nina | li arrabassà i s’enfonsà la llança dins l’ull i l’occípit.| Ilioneu va estendre els dos braços i va desplomar-se. | Desembeinà Penèleu son glavi punxut aleshores | i li enfonsà al mig del coll, cap i casc fent-li caure per terra. | Va quedar-se clavada dins l’ull la pica robusta. | Junt amb el cap, com si fos un cascall, va aixecar-la Penèleu, | va alçar la veu i amb ufana parlà als troians (P); sota la cella, arran de la base de l’ull, el va ferir Penèleu i li va treure la nineta. La llança li va passar a través de l’ull cap endavant i a través de la nuca, i ell va caure assegut amb els dos braços estirats. Penèleu es tragué la punxeguda espasa, la hi clavà al mig del coll i li va fer caure a terra el cap juntament amb el casc. I encara la robusta pica era dins l’ull. Ell va aixecar amb la pica la seva testa com una flor de cascall i la va mostrar als troians (A); Penèleos va ferir-lo sota la cella, a la conca de l’ull, i la hi va buidar; la llança li traspassà l’ull i també la nuca, i Ilioneu caigué d’anques a terra amb els braços estesos. I Penèleos llavors es tragué de la beina l’afilada espasa i va segar-li el coll, i li féu saltar a terra la testa, que l’elm li cobria. La robusta pica restava encara clavada dins l’ull, i Penèleos va alçar-la amb la testa a la punta, com un botó de rosella, i mostrant-la als troians va exclamar triomfant... (R); aquest, davall de les celles, a l’arrel de l’ull va ferir-lo | i va fer-ne saltar la nineta, i tot l’ull va passar-li la llança | i el tendó del clatell, i va caure estirant els dos braços. | Penèleos tragué de la beina tot d’una l’espasa esmolada | i va tallar-li el coll i, del cop, a terra va caure | el cap amb el casc i tot, que encara tenia la llança | clavada a l’ull, i com si fos un cascall va aixecar-lo | i el va mostrar als troians (S); la lanza, penetrando por debajo de una ceja, le arrancó la pupila, le atravesó el ojo y salió por la nuca, y el guerrero vino al suelo con los brazos abiertos. Peneleo, desnudando la aguda espada, le cercenó la cabeza, que cayó a tierra con el casco; y como la fornida lanza seguía clavada en el ojo, cogióla, levantó la cabeza cual si fuese una flor de adormidera, la mostró a los teucros y blasonando del triunfo, dijo... (E) (Penèleu, rei dels beocis, mata el troià Ilioneu i després en fa burla).  

(XIV: 520-522)  va ferí’ en un maluc; els budells va vessar-li amb el bronze | i l’occí. L’esperit per aquell forat de la nafra |s’esbargí encontinent, i els ulls li cobrí la foscúria (B); va colpir l’Atrida, a son torn, el flanc d’Hiperènor, | [...] i el bronze rompé i xuclà ses entranyes. | L’ànima va afuar-se, rabent, a través de la plaga. | Va cobrir la fosca llavors la vista de l’home (P); va ferir Hiperènor [...] en el costat, i el bronze li buidà les entranyes en esquinçar-les. La seva ànima li fugí de pressa per la ferida oberta, i la foscor li va cobrir els ulls (A); el va colpir al flanc, i el bronze li trossejà el ventre i va buidar-li la sang del budellam; i, a través de la fresca ferida la vida cuità a abandonar-lo, mentre la tenebra li cobria els ulls (R); i el bronze va vessar-li les tripes | després d’obrir-lo, i l’alè per la ferida badada | se li escapava, apressat, i la fosca els dos ulls va cobrir-li (S); hirió en el ijar a Hiperénor [...]; el bronce atravesó los intestinos, el arma salió presurosa por la herida, y la obscuridad cubrió los ojos del guerrero (E) (Menelau mata Hiperènor).

(XVI:344-350) ἤριπε δ' ἐξ ὀχέων, κατὰ δ' ὀφθαλμῶν κέχυτ' ἀχλύς. | Ἰδομενεὺς δ' Ἐρύμαντα κατὰ στόμα νηλέϊ χαλκῷ | νύξε: τὸ δ' ἀντικρὺ δόρυ χάλκεον ἐξεπέρησε | νέρθεν ὑπ' ἐγκεφάλοιο, κέασσε δ' ἄρ' ὀστέα λευκά: | ἐκ δ' ἐτίναχθεν ὀδόντες, ἐνέπλησθεν δέ οἱ ἄμφω | αἵματος ὀφθαλμοί: τὸ δ' ἀνὰ στόμα καὶ κατὰ ῥῖνας | πρῆσε χανών: θανάτου δὲ μέλαν νέφος ἀμφεκάλυψεν : doncs del carro caigué; per sos ulls s’esbargí la calitja. | D’Erimant Idomeneu la boca amb el bronze implacable | percudí; rectament adreçant-se la pica de bronze | cap a l’encèfal amunt, trencant l’ossada blanquina. | Somogudes les dents, llavors sos ulls van omplir-se | tots de sang; bocaobert per les narius i la boca | sanguejava, i el fosc núvol de mort va cobrir-lo (B); l’home del carro caigué i s’embolcaren sos ulls de calitja. | Idomeneu la boca a Erimant burxà amb el seu bronze | despietat. La llança del dret el cervell per dessota | va travessar i els ossos blancs li rompé. Va somoure’s | la dentadura i els seus dos ulls de sang van omplir-se, | car la sang li estava rajant pel nas i la boca | tota badada. El núvol negrós de la mort va embolcar-lo (P); va caure del carro i la boira se li va abocar als ulls. Idomeneu va colpir Erimant a la boca amb el bronze implacable. La pica de bronze va traspassar de dret per sota el cervell i li va rompre els ossosblancs. Li van saltar les dents, i els ulls se li ompliren de sang. La sang li rajava per la boca i el nas, i el va cobrir el negre núvol de la mort (A); va caure del carro, i sobre els seus ulls s’espargí la tenebra. Idomeneu va ferir Erimant a la boca amb l’implacable bronze, i la llança va obrir-se camí per sota el cervell i li rompé els blancs ossos; les dents li saltaren a fora, i els ulls se li ompliren de sang; i la sang li fluïa a borbolls pel nas i la boca tota badada; i un negre núvol de mort va embolcar-lo (R); i ell tot seguit en va caure, i pels ulls va vessar-se-li boira. | Idomeneu va ferir Erimant a la boca amb el bronze | despietat i la llança li va passar a l’altra banda | just per davall del cervell, i els ossos blancs va esberlar-li. | Li van saltar les dents i els ulls de sang van omplir-se, | de sang que va treure pel nas i per la boca badada, | i aleshores el núvol negre de la mort va cobrir-lo (S); a Erimante metióle Idomeneo el cruel bronce por la boca; la lanza atravesó la cabeza por debajo del cerebro, rompió los blancos huesos y conmovió los dientes; los ojos llenáronse con la sangre que fluía de las narices y de la boca abierta, y la muerte, cual si fuese oscura nube, envolvió al guerrero (E ) (Idomeneu, rei de Creta, mata el troià Erimant). 

(XVI: 485-486) ὣς ὃ πρόσθ' ἵππων καὶ δίφρου κεῖτο τανυσθεὶς | βεβρυχὼς κόνιος δεδραγμένος αἱματοέσσης : estassat caigué doncs davant del cavall i del carro | i va mugir engrapant allí la pols sangonosa (B); estenallat davant carro i cavalls  com ells jeis Sarpèdon, | tot gemegós, tenint engrapada la pols sangonosa (P); va quedar estès Sarpèdon, bramant i arrapant-se a la pols sangonosa (A); així jeia estassat, al davant dels cavalls i del carro, i amb profunds gemecs engrapava la pols ensagnada (R); ell jeia així, estirat al davant dels cavalls i del carro, | bramant de dolor i engrapant la pols sangonosa (S); así yacía aquél, tendido delante de los corceles y del carro, rechinándole los dientes y cogiendo con las manos el polvo ensangrentado (E) (Pàtrocle, amb la llança d’Aquil·leu, abat Sarpèdon, el rei dels licis).

(XVI:491) κτεινόμενος μενέαινε : fou mort [...] s’esforçava (B); ja moribund s’enfuria (P); panteixava rabiós (A); encara es debatia, malferit [...] i cridava (R ); es desesmava morint (S); herido de muerte [...], se enfurecía (E) (Sarpèdon, moribund, abatut per Pàtrocle, s’esforça per adreçar uns mots finals a Glauc).

(XVI:502-503) τέλος θανάτοιο κάλυψεν | ὀφθαλμοὺς ῥῖνάς : encontinent el terme de mort va cobrir-li | nas i ulls (B); la fi de la mort els ulls i narius va velar-li (P); la fi de la mort li va cobrir els ulls i els narius (A); el terme de la mort va embolcallar-li els ulls i els narius (R); La fi de la mort va cobrir-li els ulls i el nas (S); el velo de la muerte se extendió por sus ojos y su rostro (E) (mort de Sarpèdon).

(XVI:503-505) ὃ δὲ λὰξ ἐν στήθεσι βαίνων | ἐκ χροὸς ἕλκε δόρυ, προτὶ δὲ φρένες αὐτῷ ἕποντο: |τοῖο δ' ἅμα ψυχήν τε καὶ ἔγχεος ἐξέρυσ' αἰχμήν : doncs dempeus Patrocle al pit va pujar-li, | de sa pell estrebà la llança, seguint les freixures, | de la llança amb la punta  la vida ensems va llevar-li (B); i va estirar-li | l’arma del cos i amb ella seguí el peticardi . Patrocle | va arrancar-li ensems l’esperit i la punta de l’arma (P); va estirar-li la pica del cos, i al seu darrere li van sortir les entranyes. Pàtrocle li va arrencar alhora la vida i la punta de la pica (A); va estirar-li la llança de dins la ferida, i rere la llança seguí el pericardi, i arrencant-li la punta de l’arma li arrencà també la vida (R); va estirar-li | la llança de la carn, i la van seguir les freixures, | i li va arrencar al mateix temps l’alè i la punta de l’arma (S); le arrancó el asta; con ella siguió el corazón, y salieron a la vez la punta de la lanza y el alma del guerrero (E) (continua la descripció de la mort de Sarpèdon).   

(XVI:607) τὸν βάλ' ὑπὸ γναθμοῖο καὶ οὔατος: ὦκα δὲ θυμὸς | ᾤχετ' ἀπὸ μελέων, στυγερὸς δ' ἄρα μιν σκότος εἷλεν : entre maixella i orella tocat, dels membres sa vida | prest s’escapà, i els seus ulls va cobrir la tenebra odiosa (B); sota la barra i l’orella el tocà. Dels seus membres la vida | tot seguit s’escapà i l’envaí l’horrible tenebra (P); el va atènyer sota la mandíbula i l’orella. Immediatament la vida va fugir dels seus membres, i el va envair la foscor abominable (A); va colpir-lo sota la maixella, arran de l’orella, i aviat la vida abandonà els seus membres, i d’ell va fer presa l’odiosa tenebra (R); la vida / va marxar-li de pressa del cos i la fosca odiosa el va prendre (S); hirióle debajo de la quijada y de la oreja, la vida huyó de los miembros del guerrero y la obscuridad horrible lo envolvió (E) (Meríones mata el troià Laògon). 

(XVI:743)  λίπε δ' ὀστέα θυμός : deixada pels ossos la vida (B); la vida partí dels seus ossos (P); i l’alè li va fugir dels ossos (A); i la vida abandonà els seus ossos (R); i la vida marxà dels seus ossos (S); la vida huyó de sus miembros (E) (Pàtrocle mata Cebríones tirant-li una “pedra cantelluda i salvatge” que li esberla el cap i li fa caure els ulls a terra mentre l’auriga cau del carro fent una tombarella; després, Pàtrocle se’n mofa).

(XVI:785) ἔνθ' ἄρα τοι Πάτροκλε φάνη βιότοιο τελευτή : es va veure el final de la teva vida, oh Patrocle (B); se t’aixecà, Patrocle, aleshores, la fi de la vida (P); aleshores se’t va aparèixer, Pàtrocle, el final de la teva vida (A); llavors va presentar-se’t, oh Pàtrocle, el terme de la teva vida (R); aleshores, Pàtrocle, et va arribar el final de la vida (S); vióse claramente que ya llegabas al término de tu vida (E) (és un d’aquells moments, especialment emotius, en què la veu narradora s’adreça directament al personatge).

(XVI:836) σὲ δέ τ' ἐνθάδε γῦπες ἔδονται : Ara, els voltors de tu en faran un tiberi (B); tu esdevindràs ací mateix dels voltors la pastura (P); a tu, en canvi, els voltors se’t cruspiran aquí (A); mes a tu els voltors se t’han de menjar aquí (R); i ara a tu vindran els voltors a menjar-se’t (S); mientras que a ti te comerán los buitres (E) (Hèctor a Pàtrocle).

(XVI:856 / XXII:362)  ὣς ἄρα μιν εἰπόντα τέλος θανάτοιο κάλυψε | ψυχὴ δ' ἐκ ῥεθέων πταμένη Ἄϊδος δὲ βεβήκει | ὃν πότμον γοόωσα λιποῦσ' ἀνδροτῆτα καὶ ἥβην : i el terme de mort va cobrir-lo; | l’ànima a l’Hades baixà, que s’envolà dels seus membres | amb lament pel seu fat, que homenia deixava i jovença (B); quan la fi de la mort va embolcar-lo. L’ànima, eixint dels seus membres, va anar-se’n volant cap a l’Hades | bo i plorant son destí, abandonant vigor i jovenesa / i la fi de la mort va cobrir-lo. Va prendre | l’ànima el vol i, eixint dels seus membres, partí cap a l’Hades | bo i planyent son destí, deixant vigor i jovenesa (P); el final de la mort el va cobrir. L’ànima, sortint volant dels seus membres, se’n va anar cap a l’Hades, lamentant el seu destí i abandonant el seu vigor i la seva joventut / el final de la mort el va cobrir. La seva ànima, volant des dels seus membres, se’n va anar cap a l’Hades lamentant el seu destí i abandonant el seu vigor i la seva joventut (A); va embolcar-lo el terme de la mort: l’alè de vida volà dels seus membres per posar-se en camí cap a l’Hades tot deplorant la seva dissort, puix que abandonava la força viril i la joventut / va embolcallar-lo el terme de la mort: l’ànima volà dels seus membres i es dirigí cap a l’Hades deplorant el seu fat, puix que abandonava la força viril i la jovenesa (R); l’alè es va envolar de la boca i va davallar cap a l’Hades, | plorant el seu destí, deixant joventut i homenia (S); la muerte le cubrió con su manto: el alma voló de los miembros y descendió al Orco, llorando su suerte porque dejaba un cuerpo vigoroso y joven (E) (en el primer cas, es descriu la mort de Pàtrocle; en el segon, amb els mateixos termes, la d’Hèctor). 

Imatges (Wikimedia Commons): a) Jacques-Louis David, ‘Les combats de Diomèdes’, llapis i tinta sobre paper (1796), Albertina Museum, Viena; b) Antoine Wiertz: ‘Grecs i troians disputant-se el cos de Pàtrocle’, oli sobre tela, mitjans segle XIX, Koninklijk Museum voor Schone Kunsten, Antwerpen; c) escena del llibre V de la ‘Ilias Picta’ o Ilíada de la Biblioteca Ambrosiana de Milà (còdex il·lustrat del segle V dC).