Els epítets de la Ilíada - L'ègida de Zeus

3/ Altres epítets, fórmules i descripcions

3.1/ L’ègida de Zeus 

Ja hem vist (supra, 1.1; 1.4) que tant Zeus com Atena i, algun cop, Apol·lo, porten una ègida que espanta els mortals. L’ègida (la paraula significa “pell de cabra”) de Zeus era una cuirassa de bronze que li cobria el pit; l’havia fabricada Hefest, i estava recoberta per la pell de la cabra Amaltea, que havia alletat Zeus quan era petit. Al mig hi havia el cap de la Gòrgona Medusa, una visió espantosa que aterria tothom qui la veia. Hi ha, però, qui creu que en realitat es tractava d’un escut: en tal cas, Zeus portaria l’ègida al braç esquerre mentre amb el dret brandava el llamp, que projectava sobre els mortals com si fos una llança. Malgrat que l’epítet de Zeus “egidífer, el que porta l’ègida” és molt usual en Homer, de fet, no hi ha iconografia de Zeus revestit amb aquest atribut; i en la poca que hi ha d’Atena, l’ègida és com un mantell que li cobreix el pit; això sí, amb la representació del cap de Medusa, la Gòrgona de cabells de serpents i una mirada que matava (en alguns casos, es diu que no era una representació, sinó l’autèntic cap de Medusa, un cop el va haver tallat Perseu després de fer que el monstre es mirés a si mateix reflectit en un mirall, i morís). 

Aquí es descriu l’ègida de Zeus quan la porta Atena: 

(V:738-742) ἀμφὶ δ' ἄρ' ὤμοισιν βάλετ' αἰγίδα θυσσανόεσσαν | δεινήν, ἣν περὶ μὲν πάντῃ Φόβος ἐστεφάνωται, | ἐν δ' Ἔρις, ἐν δ' Ἀλκή, ἐν δὲ κρυόεσσα Ἰωκή, | ἐν δέ τε Γοργείη κεφαλὴ δεινοῖο πελώρου | δεινή τε σμερδνή τε, Διὸς τέρας αἰγιόχοιο : l’ègida ornada de franges | molt terrible, la qual el pànic té per corona, |i la Discòrdia, el Braó i la terrible Escomesa, | i la testa gorgònia, la d’aquell monstre que espalma, | esglaiosa i atroç, presagi de Zeus egidífer (B); l’ègida [...] franjada i terrible, on, en perfecta corona, es mostraven Desfeta, Baralla, Força, Encalç, el qual deixa el cor glaçat de temença, i l’esglaiós i [sic] cap horrible de Gorgo, monstre terrible,que és el signe admirable de Zeus que l’ègida porta (P); l’ègida orlada i terrible, a tot el voltant de la qual, en forma de corona, hi havia la Fuga, la Discòrdia, la Força, la corglaçadora Persecució i el cap terrible i espantós de la Gòrgona, el monstre esglaiador, portent de Zeus portador de l’ègida (A); la terrible ègida ornada de flocs, amb tota la vora guarnida amb el Terror: en ella hi ha la baralla, en ella l’Ardiment i el gèl¡d Atac, en ella la testa de Gòrgona, monstre espantós, paorosa i tremenda, prodigi de Zeus portador de l’ègida (R); la darga de cabra enflocada | terrible que, al voltant, la Por pertot coronava | i la Discòrdia i la Força, i l’Escomesa que glaça, | i la testa de la Gòrgona, del gran monstre terrible, | que era espantosa, un prodigi de Zeus de la darga de cabra (S); la espantosa égida floqueada que el terror corona; allí están la Discordia, la Fuerza y la Persecución horrenda; allí la cabeza de la Gorgona, monstruo cruel y horripilante, portento de Júpiter, que lleva la égida (E). 

I aquí es descriu l’ègida quan la porta Apol·lo: 

(XV: 307-310)  Φοῖβος Ἀπόλλων | εἱμένος ὤμοιιν νεφέλην, ἔχε δ' αἰγίδα θοῦριν | δεινὴν ἀμφιδάσειαν ἀριπρεπέ', ἣν ἄρα χαλκεὺς | Ἥφαιστος Διὶ δῶκε φορήμεναι ἐς φόβον ἀνδρῶν :  Febus Apol·lo [...] l’ègida duia furiosa, | vionada, terrible, esclatant, que l’artífex bronzista, | Hefest, a Zeus la donà per dur-la i fer pànic als homes (B); Febos Apol·lo que l’ègida duia, | impetuosa, terrible, peluda, esplendent, per Hefest, el fargaire, | dada a Zeus perquè  fes, en portar-la, als homes paüra (P); Febos Apol·lo [...] tenia a la mà l’ègida impetuosa, terrible, peluda a una banda i l’altra, resplendent, la qual el bronzer Hefest havia donat a Zeus per provocar la fuga dels homes (A); Febos Apol·lo [...] sostenia la impetuosa ègida, esfereïdora, hirsuta en la faç i en el dors, tota esplendorosa, que el bronzista Hefest havia donat a Zeus perquè portant-la sembrés el pànic entre els guerrers (R); Febos Apol·lo [...] portant la darga de cabra | temible, peluda i esplèndida, que Hefest que el bronze treballa | havia donat a Zeus per dur-la i que els homes fugissin (S); Febo [...] con la ègida impetuosa, terrible, hirsuta, magnífica, que Vulcano, el broncista, diera a Júpiter para que llevándola amedrentara a los hombres (E). 

Per comparar, resumeixo com es descriuen els escuts d’Agamèmnon, Aquil·leu i Aiant Telamoni. 

(XI:32-40) descriu l’escut d’Agamèmnon: era un escut gran que el cobria tot sencer, amb deu cercles de bronze i vint relleus en forma de melic, fetes de plom i de plata (P) o d’estany blanc (B, A, R, S, E). Al centre, un esmalt blau fosc. L’escut el coronava el cap de la Gòrgona de mirada ferotge; al voltant, la Por i la Fuga . La corretja era de plata. Al damunt s’hi enrotllava la figura en esmalt d’un drac (P, E) o una serp (B, A, R, S) de tres caps, de color blau fosc (R) o blau (B) o “cerúleo” (E), que sortien d’un únic coll. 

L’escut d’Aquil·leu —que sempre em fa pensar en el poema del mateix nom de W. H. Auden— és descrit sumptuosament al cant XVIII (478-607); segles després, Virgili l’imitarà, també magistralment, a l’Eneida. És un escut gros i feixuc, de bronze, i també amb estany, or i argent. Hefest hi representa gairebé un món sencer: s’hi veu el cel, el mar, la terra, el sol, la lluna i les constel·lacions, i dues ciutats. L’una és alegre i feliç, amb un casament, música i danses pels carrers; i fins i tot una baralla entre dos ciutadans, rodejats de gent partidària de l’un i de l’altre, i uns jutges que escoltaven el cas abans de decidir. L’altra ciutat estava assetjada per dos exèrcits, defensada per dones, vells i nens des de les muralles, mentre els homes surten a atacar els assetjadors, i s’hi veu la batalla, presidida per la Discòrdia, el Tumult i la Mort. I s’hi veia un camp que els pagesos llauraven; i el camp del rei, que uns jornalers segaven; i una vinya amb joves veremant, i un ramat de bous d’or i estany, i dos lleons lluitant contra un toro i atacats per uns gossos; i una prada amb ovelles pasturant, i una plaça de poble amb nois i noies que hi dansaven, ara en cercle, adés fent rengles, i alguns fent cabrioles, mentre el poble s’ho mirava. I al voltant de tot plegat, el riu Oceà, que envolta la terra. 

L’escut d’Aiant Telamoni és descrit a VII:219-224. Si Aiant és gairebé un gegant, el seu escut és també de grans dimensions: “alt com una torre”. És fet de bronze, recobert amb set capes de cuiro de pell de toros ben criats, fetes per Tiqui, “el millor dels adobadors”. Jaume Pòrtulas a la seva excel·lent Introducció a la Ilíada, i també J. Alberich i M. Ros en sengles notes a les respectives edicions, expliquen que escuts així es troben representats en objectes d'època micènica (segles XVI-XV aC). 

Imatges (Wikimedia Commons): a) Atena Lèmnia portant l’ègida al pit, escultura de Fídies en marbre (c.430 aC) reconstruida al segle XVIII, Albertinum Staatliche Museum, Dresden; b) Atena, amb l’ègida sobre el pit, obliga la Pitó a regurgitar Jasó; ceràmica estrusca de figures vermelles (c. 480 aC), Museus Vaticans; c) la Gòrgona al temple d’Àrtemis a Corfú (c. 580 aC), Museu Arqueològic de Corfú.