Gai
Valeri Catul (84-54 aC)
Poema VIII - Miser Catulle
Miser Catulle, desinas ineptire,
et quod vides perisse perditum ducas.
fulsere quondam candidi tibi soles,
cum ventitabas quo puella dulcebat
amata nobis, quantum amabitur nulla.
ibi illa multa tum iocosa fiebant,
quae tu volebas nec puella nolebat,
fulsere vere candidi tibi soles.
numc iam illa non vult: tu quoque, inpotens, noli,
nec, quae fugit, sectare, nec miser vive,
sed obstinata mente perfer, obdura.
vale, puella, iam Catullus obdurat,
nec te requiret nec rogabit invitam.
at tu dolebis, cum rogaberis nulla.
scelesta, vae te! quae tibi manet vita?
quis nunc te adibit? cui videberis bella?
quem nunc amabis? cuius esse diceris?
quem basiabis? cui labella mordebis?
at tu, Catulle, destinatus obdura.
* * *
Pobre Catul
Ai, dissortat Catul, no facis bestieses
i dona per perdut allò que veus que és
mort;
antany varen brillar per a tu sols
llampants,
quan et deixaves conduir per una noia
que has estimat com no l’estimarà ningú.
Llavors, allí tot era jugar a uns jocs
volguts per tu i no refusats per ella;
ben cert, varen brillar per a tu sols
llampants.
Ara, ella ja no ho vol; no hi pots fer
res, oblida-te’n;
Si fuig, no la segueixis, ni visquis
afligit,
ans amb voluntat ferma aguanta, resisteix.
Adeu, noia! Catul ja ho té ben assumit,
i ja no et cercarà ni et farà més
requestes.
Llavors et sabrà greu, no veure’t
desitjada,
ai, mísera de tu, quin mal viure t’espera!
Ara, qui et rondarà? Qui et trobarà bonica?
I tu, qui estimaràs? Amb qui diran que
vas?
Qui besaràs? De qui mossegaràs els llavis?
Tu rai, Catul: aguanta ferm i resisteix.
Versió meva lliure en alexandrins i
dodecasíl·labs (en català n’hi ha de molt millors: la de Joan Petit i Josep Vergés,
la de Josep Vergés i Antoni Seva, la d’Antoni Seva, la de Josep Ignasi Ciruelo
i Jaume Juan, i la de Jaume Medina, almenys) d’aquest poema en què Catul, dolgut per
haver partit peres amb la seva estimada Lèsbia, li retreu —en un to que avui
trobem masclista i desafortunat— que ja no la voldrà ningú, cosa altrament ben
incerta. Està bé el desdoblament de parlar amb si mateix i aconsellar-se, i no
tan bé després adreçar-se a Lèsbia, tanmateix absent, per fer-li retrets.
Imatges (Wikimedia Commons): a) bust de Catul a Sirmione (segle XX); b) Lawrence
Alma-Tadema: ‘Catul a casa de Lèsbia’, oli sobre tela (1865).
Amnistia, Llibertat, Estat.


L'important en aquesta vida és estimar, no que t'estimin. Aquest "aguanta ferm i resisteix" hauria de ser per continuar estimant, no per despit amb ella.
ResponEliminaFa poc m'han dit que W.H. Auden explicava que el millor és un amor d'igual a igual, però que si això no pot ser preferia ser ell el que estima més.
Que bé que ja rebo les teves entrades! Continuaré comentant-te de mica en mica!
L'amor sempre ha estat el motor principal de la literatura. Aquí, rere les seves invectives despitades, s'hi reflecteix el dolor del poeta, de veure's rebutjat per la dona que estima. Per molt que es vanti d'aguantar i resistir, el que ens deixa entendre el poema és que l'home està fet caldo, perquè, com Auden, estimava més. Si no és que tot és un mer exercici literari, que no se sap mai...
Elimina