Cinc versions catalanes de l’Odissea (2/5)

2. Els epítets
 
És prou coneguda una de les característiques de l’èpica homèrica: l’ús d’epítets formularis, repetitius, associats al nom d’un déu o d’un heroi, i també a un objecte o un esdeveniment per caracteritzar-los, i que s’ajusten a l’estructura mètrica del vers de forma que constitueixen una ajuda mnemotècnica per als rapsodes.
 
De vegades l’epítet, ja en grec, és un mot compost que combina un verb amb un nom, adjectiu o adverbi, i sovint el traductor, per adaptar-lo a la mètrica, també ha de recórrer a la creativitat. Com que es repeteixen molt sovint al llarg del text, no és estrany tampoc que, segons l’estructura de cada vers concret, un mateix traductor resolgui un mateix epítet d’una manera o altra.
 
Per posar-ne un sol exemple, als Himnes Homèrics, Maragall anomenava Apol·lo “el lluny-feridor” i “el qui fereix de lluny”, Balasch li diu “que darda al lluny”, “qui al lluny darda” i “que al lluny fereixes”; i Llabrés “que dispares de lluny”; mentre que a la Ilíada, el mateix Balasch li deia “llunydarder”. Val a dir que mossèn Balasch va destacar per la seva creativitat en la composició de mots; em remeto al meu estudi de 2020, on n’esmento un bell esplet.
 
Vet ací una breu mostra d’epítets recollida gairebé a l’atzar, i citats una sola vegada entre moltes que hi podrien aparèixer. Hi veiem també alguna vegada el recurs a la invenció del nom compost: amunteganúvols (Mira) i apleganúvols (Alberich), portaègida (Mira), Sacsaterres (Sabaté), trenabonica (Riba), matahomes (Sabaté), però en la majoria de casos l’epítet s presenta en forma de sintagma o d’oració sencera.
 
Trobo curiosa la disparitat en un mateix epítet adreçat a Hefest, que és anomenat “garrell” (Sabaté) i “coix de tots dos peus” (Alberich), alhora que “ambidextre” (Mira) i “traçut dels dos braços” (Riba). I tots tenen raó, ja que el mot grec és ambigu i pot significar totes dues coses, i ambdues són aplicables a Hefest, que era coix dels peus i molt hàbil amb les mans (va forjar el llamp de Zeus, el trident de Posidó, les fletxes d’Apol·lo, les armes d’Aquil·les i la xarxa metàl·lica que empresona Afrodita als braços d’Ares).
 
També varien els epítets de Nèstor (com a la Ilíada): cavaller, auriga i mestre de carros de Gerenos o Gerènia. I també aquí tothom l’encerta, ja que el mot grec significa tot això.
 
Trobo curiós el nom de nodrissó aplicat a Menelau per Alberich i Riba (IV, 156), però també a Odisseu per Sabaté (VIII, 3), ja que ‘nodrissó’ vol dir un infant molt petit, que encara mama, i penso que fa de mal aplicar aquest nom a herois adults i poderosos. Per indicar que són descendents de Zeus semblaria millor “raça de Zeus” (Mira) o “que de Zeus tens criança” (Sabaté), o simplement “fill de Zeus”; i si pel metre calia un mot de tres síl·labes, amb “nissaga de Zeus” (CR-1 a VIII, 3) ens en sortiríem.
 
Interessant de veure com totes les versions tradueixen “cara de gossa” l’epítet amb què Helena es refereix a si mateixa, amb una connotació clarament pejorativa. Recordem que a la Ilíada ella també s’autoanomenava així (III, 180), però que Hefest ho deia d’Hera (XVIII, 396). I a l’Odissea mateix, és també Hefest qui ho diu d’Afrodita (VIII, 319).
 
Igual com va fer a la seva versió de la Ilíada, Sabaté fa servir aquí l’expressió “darga de cabra” per a l’escut de Zeus, que tots els altres traductors anomenen “ègida”. L’ègida del déu era, en efecte, un escut fet amb la pell de la cabra Amaltea; però avui el mot “darga”, tot i perfectament adequat, no és gaire corrent.

 
Vegem tot seguit una tria d’epítets:
 
I, 63: Zeus, que els núvols aplega (PS);
/ Zeus, l’amunteganúvols (JFM);
/ Zeus apleganúvols (JA);
/ Zeus, que els núvols aplega (CR-2);
/ Zeus que les nuvolades gombola (CR-1);
/ νεφεληγερέτα Ζεύς
 
I, 178: Atena, d’ull de xibeca (PS);
/ la deessa d’ulls grisos, Atena (JFM);
/ Atena, la dea d’ulls d’òliba (JA);
/ la deessa d’ulls clars, Atenea (CR-2);
/ la dea dels ulls lluents, Atena (CR-1);
/ θεὰ γλαυκῶπις Ἀθήνη  [γλαυκóς: ‘brillant, clar, resplendent, glauc]
 
II, 409: el braó sagrat de Telèmac (PS);
/ ple d’energia sagrada [...], Telèmac (JFM);
/ la força sagrada de Telèmac (JA);
/ la Sagrada Vigor de Telèmac (CR-2);
/ la sagrada vigor de Telèmac (CR-1);
/ ἱερὴ ἲς Τηλεμάχοιο 
 
III, 55: Posidó, que sacses la terra (PS),
/ tu, el que abraces la terra (JFM);
/ Posidó, senyor de la terra (JA);
/ Posidó que la terra tens (CR-2);
/ Posidó que enrondes la terra (CR-1);
/ Ποσείδαον γαιήοχε  [γαιήοχε: ‘abraçador de la terra’]
 
III, 68, 102, 210: Nèstor, el cavaller de Gerenos (PS);
/ Nèstor, el cavaller de Gerenos (JFM);
/ Nèstor, l’auriga gereni (JA);
/ Nèstor, mestre dels carros (CR-2);
/ el cavaller de Gerènia, Nèstor (CR-1)
/ Γερήνιος ἱππότα Νέστωρ  [ἱππότα: ‘cavaller, genet, auriga, conductor de carros]
 
III, 378: Tritogenia gloriosa [Atena] (PS)
/ Tritogènia, la saquejadora (JFM);
/ la gloriosíssima Tritogenia (JA);
/ l’altíssima Tritogenea (CR-2);
/ la que mena el botí, Tritogènia (CR-1);  
/ ἀγελείη Τριτογένεια  [ἀγελείη: ’saquejadora’, epítet d’Atena, Tritogènia: epítet d’Atena, nascuda prop de la riera de Tritó, segons una interpretació]
 
IV, 145: la cara de gossa [Helena, s’ho diu ella mateixa] (PS);
/ la de cara de gossa (JFM);
/ cara de gossa (JA);
/ la cara de gossa (CR-2);
/ cara de gossa (CR-1);
/ κυνώπιδος  [κυνώπιδος: ‘de mirada de gos, impúdic]
 
IV, 156: Menelau fill d’Atreu, que de Zeus tens criança, cabdill de les tropes  (PS);
/ raça de Zeus, Menelau l’Atrida, pastor del teu poble (JFM);
/ Atrida Menelau, nodrissó de Zeus, capdavanter de guerrers (JA);
/ fill d’Atreu, Menelaos, de Zeus nodrissó, capitost (CR-2);
/ Atrida Menelau, nodrissó de Zeus, cabdill de la host (CR-1);
/ Ἀτρεΐδη Μενέλαε διοτρεφές, ὄρχαμε λαῶν  
 
IV, 184: Helena d’Argos, que de Zeus era filla (PS);
/la nascuda de Zeus, Helena l’argiva (JFM);
/ l’argiva Hèlena, engendrada per Zeus (JA);
/ Helena l’argiva, de Zeus engendrada (CR);
/ l’Argiva Helena, de Zeus engendrada (CR-1);
/ Ἀργείη Ἑλένη, Διὸς ἐκγεγαυῖα
 
IV, 219: Helena, nascuda de Zeus (PS),
/ Helena, nascuda de Zeus (JFM);
/ Hèlena, engendrada per Zeus (JA);
/ Helena, de Zeus engendrada (CR-2);
/ Helena, de Zeus engendrada (CR-1);
/ Ἑλένη Διὸς ἐκγεγαυῖα
 
IV, 349: el Vell del mar, que no s’equivoca [Proteu] (PS);
/ el vell de la mar, que és verídic (JFM);
/ el verídic ancià de la mar (JA);
/ un dels Vells de la Mar, que quan parla no s’erra (CR-2) [a IV, 384; Riba no tradueix el vers 349];
/ el vell de la mar que quan parla no s’erra (CR-1);
/ γέρων ἅλιος νημερτής  [ἁλίος: ‘del mar’; νημερτής: ‘infal·lible, que no erra’]
 
IV, 365: la filla de Proteu, el Vell del mar ple de força (PS);
/ filla del fort Proteu, que és el vell de la mar (JFM);
/ la filla del vigorós Proteu, el vell del mar (JA);
/ la filla de Proteu poderós, un dels Vells del Salobre (CR-2);
/ la filla de Proteu poderós, del vell de la mar (CR-1);  
/ Πρωτέος ἰφθίμου θυγάτηρ ἁλίοιο γέροντος  [ἰφθίμος: ‘fort, poderós’]
 
IV, 752 (i cf. 762): Atena, la filla de Zeus de la darga de cabra (PS),
/ la filla de Zeus portaègida (JFM);
/ Atena, filla de Zeus que porta l’ègida (JA);
/ Atenea, del Zeus que porta l’ègida filla (CR-2);
/ Atenea, filla de Zeus que porta la ègida (CR-1);  
/ Ἀθηναίῃ κούρῃ Διὸς αἰγιόχοιο  [l’ègida, escut (o darga) fet de la pell de la cabra Amaltea, era un dels principals atributs de Zeus. Com que l’epítet apareix molt sovint aplicat a Atena com a filla de Zeus, de vegades hom creu que l’ègida la portava ella, però era el seu pare.]
 
V, 103: Zeus de la darga de cabra (PS);
/ Zeus portaègida (JFM);
/ Zeus que porta l’ègida (JA);
/ Zeus, el que l’ègida porta (CR);
/ Zeus que porta la ègida (CR-1);
/ Διὸς νόον αἰγιόχοιο
 
V, 282: el fort Sacsaterres [Posidó] (PS);
/ el poderós Posidó, que sacseja la terra (JFM);
/ el poderós Posidó, el que sacseja la terra (JA);
/ l’August que sorolla la terra (CR-2);
/  el poderós que sorolla | la terra (CR-1);
/ ἀνιὼν κρείων ἐνοσίχθων
 
V, 463: va estirar-se | sota un llentiscle i besà la terra que dona l’espelta (PS);
/ es deixà caure entre els joncs i besà aquella terra fecunda (JFM);
/ s’ajagué al peu d’una jonquera, besà la terra fecunda (JA);
/ bocaterrós al joncar, besà la gleva espeltera (CR-2);
/ va abocar-se | a la jonqueda, i besà el terròs que lleva l’espelta (CR-1)  
/ σχοίνῳ ὑπεκλίνθη, κύσε δὲ ζείδωρον ἄρουραν [ζείδωρον: ‘que produeix gra, fèrtil, fecund; ἄρουραν: ‘terra de llaurar, gleva, camp]
 
VI, 8: lluny dels homes que mengen farina (PS);
/ lluny d’altres gents laborioses (JFM);
/ lluny dels homes feinadors (JA);
/ allunyats dels humans fariners (CR-2);
/ lluny dels homes que viuen de pa (CR-1);
/ ἑκὰς ἀνδρῶν ἀλφηστάων  [ἀλφηστής: ‘’treballador, industriós; menjador de pa; ἀλφιτον: ‘farina d’ordi’]
 
VII, 137: al bon talaier Argifontes [Hermes] (PS);
/ Argifontes, d’aguda mirada (JFM);
/ al bon vigilant Argifontes (JA);
/ pel bon talaier Argifontes (CR-2);
/ pel déu de l’ull viu, Argifont (CR-1);  
/ ἐϋσκόπῳ Ἀργεϊφόντῃ  [ἐϋσκόπός: ‘de bona vista, bon vigia’]
 
 
VII, 164: a Zeus, que en el llamp s’adelita (PS);
/ a Zeus, el que troba | joia en el llamp (JFM);  
/ a Zeus, que es complau amb el llamp (JA);
/ a Zeus, que en el llamp es delecta (CR-2);
/ a Zeus que en el llamp s’adelita (CR-1);
/ Διὶ τερπικεραύνῳ
 
VII, 240: Odisseu de moltes astúcies (PS);
/ Ulisses, ple sempre d’idees (JFM);
/ el molt enginyós Odisseu (JA);
/ l’enginyós Ulisses (CR-2);
/ l’enginyós Ulisses (CR-1);
/ πολύμητις Ὀδυσσεύς   [πολύμητις: ‘molt prudent, molt sagaç; astut’]
 
VII, 245-246: Calipso enganyosa, | deessa terrible de rínxols bonics (PS);
/ Calipso, | l’enganyadora, la ben arrissada, deessa temible (JFM);
/ la tramposa Calipso, la de belles trenes, dea terrible (JA);
/ l’astuta Calipso, | ben rutllada, terrible deessa (CR-2);
/ l’astuta Calipso, | dea trenabonica, terrible (CR-1);  
/ δολόεσσα Καλυψώ, | ναίει ἐϋπλόκαμος, δεινὴ θεός  [δολόεσσα: ‘enganyosa, fal·laç, insidiosa, astuta’; ἐϋπλόκαμος: ‘de cabells ben arrissats, de rínxols bonics’; δεινὴ: temuda, respectable, venerable; terrible, espantosa, funesta]
 
VIII, 3: el diví Odisseu que viles captura (PS);
/ el destructor de ciutats, Ulisses, de raça divina (JFM);
/ Odisseu, el nodrissó de Zeus, destructor de ciutats (JA);
/ el nét de déus [...], el destructor de viles, Ulisses (CR-2);
/ Ulisses, nissaga de Zeus, | barrejador de ciutats (CR-1);  
/ διογενὴς ὦρτο πτολίπορθος Ὀδυσσεύς
 
VIII, 49: a la riba del mar que no lleva collites (PS);
/ a la vora de l’aigua infecunda (JFM);
/ a la vora de la mar estèril (JA);
/ a l’areny de la mar infecunda (CR-2);
/ al vorell del salobre que no lleva collita (CR-1);  
/ ἐπὶ θῖν' ἁλὸς ἀτρυγέτοιο  [θῖν θῖνός: ‘riba, platja; areny; ἀλς  ἁλὸς: ‘mar’; ἀτρυγέτος: ‘estèril’]
 
VIII, 96: als feacis, que els rems els agraden (PS);
/ als feacis, que estimen els rems (JFM);
/ als feacis, amants dels rems (JA);
/ als feacis [...], aquella gent tan remera (CR-2);
/ els Feacis, del rem tan amics (CR-1);
/ Φαιήκεσσι φιληρέτμοισι
 
VIII, 115. igual que el déu Ares matahomes (PS);
/ que era | com Ares, el déu homicida (JFS);
/ semblant a Ares, funest per als mortals (JA);
/ que el lúgubre Ares semblava (CR-2);
/ semblant a Ares homeier (CR-1);
/ βροτολοιγῷ ἶσος Ἄρηϊ  [βροτολοιγός: ‘funest, ruïnós per als homes, epítet d’Ares]
 
VIII, 300: El garrell famós (PS);
/ l’Ambidextre, de fama gloriosa (JFM);
/ l’il·lustre coix de tots dos peus (JA);
/ el gloriós Traçut dels dos Braços (CR-2);
/ el famós traçut dels dos braços (CR-1);  
/ περικλυτὸς ἀμφιγυήεις  [ἀμφιγυήεις: ‘coix dels dos peus, epítet d’Hefest (Vox); ambigu: ‘coix dels dos peus, fort dels dos braços (Wiktionary)]
 
Imatges (Wikimedia Commons): a) John Williams Waterhouse, Ulisses i les sirenes, oli sobre tela (1891), National Gallery of Victoria, Melbourne. b) Giovanni Battista Trotti, Circe torna la forma humana als companys d’Ulisses, fresc (c. 1610), Palau Ducal de Parma.