Théophile de Viau - Epigramme

Théophile de Viau (1590-1626)
Epigramme
 
Mon frère, je me porte bien,
La Muse n’a soucy de rien ;
J’ay perdu ceste humeur prophane ;
On me souffre au coucher du roy,
Et Phœbus tous les jours chez moy
A des manteaux doublez de pane.

Mon ame incague les destins !
Je fay tous les jours des festins ;
On me va tapisser ma chambre ;
Tous mes jours sont des mardy-gras,
El je ne bois point d’hypocras
S’il n’est faict avecques de l’ambre.
 
[Œuvres complètes de Théophile. Texte établi par Charles Alleaume de Cugnon. Janet, 1856, tome I, pàg. 282-283.]
 
Epigrama

Oh germà meu, jo faig molta bondat;
no em té la Musa cap necessitat;
aquell humor profà, ja l’he perdut;
del rei gaudeixo gran intimitat,
i a casa Febus cada dia em duu
mantells folrats de delicat vellut.
 
Mon ànima s’hi caga, en els destins!
Faig cada dia grans festins;
ara em vindran a tapissar la cambra;
cada dia és per mi com Dijous Gras,
i ja ni em ve de gust beure hipocràs
si no me’l porten endolcit amb ambre.
 
Versió meva molt lliure d’aquest epigrama, publicat en el primer volum de Les Œuvres du sieur Théophile (1621), abans de caure en desgràcia amb el judici en què el pare Garasse el va acusar de blasfem, ateu, llibertí i sodomita fins aconseguir una sentència de mort contra ell. Abans, però, gaudia d’una vida acomodada, famós i amb diners. En aquest epigrama, però, jo crec que De Viau no parla pas d’ell mateix (potser una mica sí, quan proclama que la seva Musa no necessita res), sinó que fa una sàtira d’alguns membres de l’alta noblesa, especialment els més propers a la casa reial, els que tenien prou rang com per acompanyar el monarca (Enric IV o Lluís XIII) fins al dormitori, i que vivien envoltats de luxe i comoditats, entre banquets, tapissos i deliciosos beuratges a l’abast de ben pocs privilegiats.
 
L’hipocràs era un vi dolç barrejat amb espècies, molt popular des de l’edat mitjana fins al segle XVII. Es preparava amb canyella, gingebre, clau d’espècia, sucre i de vegades mel, tot colat amb un filtre anomenat “mànega d’Hipòcrates” . L’ambre gris —ambre de balena, no pas ambre mineral— era una substància aromàtica raríssima i molt cara, usada en perfums i també, de manera excepcional, per aromatitzar vins i confitures. Tenia reputació d’afrodisíac i d’essència “reial”. Per tant, els dos últims versos són una hipèrbole, una exageració del refinament dels personatges satiritzats en el poema.
 
El jesuïta pare Garasse, en la seva Doctrine curieuse des beaux esprits de ce temps, ou prétendus tels, contenant plusieurs maximes pernicieuses à la Religion, à l’Éstat et aux bonnes mœurs... (més de mil pàgines, disponible en línia), a la pàg. 873, comenta aquest epigrama, dient que De Viau “vomita impietats i blasfèmies contra el Cel, la Terra, els destins i la natura, com es veu en la molt abominable sàtira que ha publicat sobre el seu mal de Nàpols (la sífilis; es refereix al sonet Phylis, tout est foutu..., que hem vist en una entrada anterior, fent veure que creu que era el poeta qui patia la malaltia del protagonista del poema i que parlava de si mateix) [...] i en les obres particulars, pàgina CIII, quan diu, si jo gosés transcriure les paraules deshonestes”... i en efecte, tot seguit transcriu la segona estrofa de l’epigrama, només substituint el mot “incague” per uns punts suspensius. Com podeu apreciar, els fonaments de les acusacions del jesuïta eren agafats pels pèls (per a un creient, el destí és determinat per Déu, i per tant, aquell simple vers seria com una gran blasfèmia); però el tribunal es va empassar acríticament tots els hams que contenien les febles tesis de l’acusador. Nihil novum sub sole...
 
Imatge (Wikimedia Commons): Théophile de Viau, gravat del segle XVII.