Romani / Donizetti - Udite, o rustici

 

Felice Romani / Gaetano Donizetti
Udite, o rustici
 
DULCAMARA: Udite, udite, o rustici,
attenti, non fiatate.
Io già suppongo e immagino
che al par di me sappiate
ch'io sono quel gran medico,
dottore enciclopedico
chiamato Dulcamara,
la cui virtù preclara
e i portenti infiniti
son noti in tutto il mondo... e in altri siti.
Benefattor degli uomini,
riparator dei mali,
in pochi giorni io sgombero
io spazzo gli ospedali,
e la salute a vendere
per tutto il mondo io vo.
Compratela, compratela,
per poco io ve la do.
È questo l'odontalgico
mirabile liquore,
dei topi e delle cimici
possente distruttore,
i cui certificati
autentici, bollati
toccar vedere e leggere
a ciaschedun farò.
Per questo mio specifico,
simpatico mirifico,
un uom, settuagenario
e valetudinario,
nonno di dieci bamboli
ancora diventò.
Per questo Tocca e sana
in breve settimana
più d'un afflitta vedova
di piangere cessò.
O voi, matrone rigide,
ringiovanir bramate?
Le vostre rughe incomode
con esso cancellate.
Volete voi, donzelle,
ben liscia aver la pelle?
Voi, giovani galanti,
per sempre avere amanti?
Comprate il mio specifico,
per poco io ve lo do.
Ei move i paralitici,
spedisce gli apoplettici,
gli asmatici, gli asfittici,
gl'isterici, i diabetici,
guarisce timpanitidi,
e scrofole e rachitidi,
e fino il mal di fegato,
che in moda diventò.
Comprate il mio specifico,
per poco io ve lo do.
L'ho portato per la posta
da lontano mille miglia
mi direte: quanto costa?
quanto vale la bottiglia?
Cento scudi?... Trenta?... Venti?
No... nessuno si sgomenti.
Per provarvi il mio contento
di sì amico accoglimento,
io vi voglio, o buona gente,
uno scudo regalar. [...]
Ecco qua: così stupendo,
sì balsamico elisire
tutta Europa sa ch'io vendo
niente men di dieci lire:
ma siccome è pur palese
ch'io son nato nel paese,
per tre lire a voi lo cedo,
sol tre lire a voi richiedo:
così chiaro è come il sole,
che a ciascuno, che lo vuole,
uno scudo bello e netto
in saccoccia io faccio entrar.
Ah! di patria il dolce affetto
gran miracoli può far.
[...] Ei corregge ogni difetto
ogni vizio di natura.
Ei fornisce di belletto
la più brutta creatura:
camminar ei fa le rozze,
schiaccia gobbe, appiana bozze,
ogni incomodo tumore
copre sì che più non è...
Egli è un'offa seducente
pei guardiani scrupolosi:
è un sonnifero eccellente
per le vecchie, per gelosi:
dà coraggio alle figliuole
che han paura a dormir sole;
svegliarino è per l'amore
più potente del caffè.
Prediletti dalle stelle,
io vi lascio un gran tesoro.
Tutto è in lui; salute e belle,
allegria, fortuna ed oro,
Rinverdite, rifiorite,
impinguate ed arricchite:
dell'amico Dulcamara
ei vi faccia ricordar.
 
CORO: Viva il grande Dulcamara,
la Fenice dei dottori:
con salute, con tesori
possa presto a noi tornar.
 
         [L’elisir d’amore, 1832]
 
Escolteu, pagesos 
 
Escolteu, escolteu, pagesos,
atents, no us distragueu.
Ja suposo i imagino
que, igual com jo, sabeu
que soc aquell gran metge,
doctor enciclopèdic,
anomenat Dulcamara,
de qui la virtut preclara
i els prodigis infinits  
són coneguts arreu del món... i en altres llocs.
Benefactor dels homes,
reparador dels mals,
en pocs dies jo escombro
i netejo els hospitals,
i vaig per tot el món  
venent la salut.
Compreu el meu xarop,
que us el deixo per ben poc.
Aquest és l’odontològic
admirable licor,
de ratolins i cuques  
poderós destructor,
del qual els certificats  
autèntics, embotellats,  
tocar, veure i llegir
a cadascú deixaré.  
Amb aquest meu específic,
simpàtic i mirífic,
un home septuagenari 
i valetudinari,
avi de deu petits  
encara es va tornar.
Amb aquest Toca i Cura,
en una breu setmana  
més d’una trista viuda
va parar de plorar.  
Vosaltres, bones dones,
rejovenir voleu?  
Les molestes arrugues
amb això les perdreu.
Vosaltres, les donzelles,  
voleu la pell ben llisa?
Vosaltres, nois galants,
voleu tenir amants?
Compreu el meu xarop,  
que us el deixo per ben poc.  
Ell mou els paralítics,
guareix els apoplèctics,  
asfixiats, asmàtics,  
histèrics i diabètics;
refà les timpanitis,  
els tísics i els raquítics,  
i fins el mal de fetge
que tan de moda està.  
Compreu el meu xarop,  
que us el deixo per ben poc.  
L'he portat per correu
de lluny, més de mil milles,
i “quant costa” em direu?
“quant val una ampolla?”
Cent escuts? Trenta? Vint?
No! Que ningú s’espanti!  
Per mostrar agraïment  
per tan bon acolliment,  
tan sols per un escut
us el deixo, bona gent! [...]
Vet aquí aquest estupend  
tan balsàmic elixir: 
tota Europa sap que el venc
per no menys de deu lires:  
però com que és ben conegut
que en aquest país he nascut,
per tres lires us el deixo,
sols tres lires us demano:
i així és clar com el sol  
que a tothom, si comprar el vol,
un escut net i sencer   
estalviar li permetré.   
Ah! Que l’amor per la pàtria  
quins grans miracles pot fer! [...]
Corregeix tots els defectes, 
tot vici de la natura, 
i fa que es torni formosa
la més lletja criatura;
fa caminar els coixos, 
xafa golls, aplana geps;  
malestars de tota mena 
elimina com si res.
És un suborn seductor 
pels guardians escrupolosos;
es un excel·lent somnífer 
per a velles i gelosos;
dona empenta a les noietes 
que els fa por dormir soletes;
un excitant per a l’amor,
més potent que no el cafè.
Preferits per les estrelles,
aquí us deixo un gran tresor, 
que ho té tot: salut, bellesa, 
fortuna, alegria i or.
Reverdiu-vos i floriu,
engreixeu-vos i enriquiu-vos, 
i que l’amic Dulcamara
sempre us plagui recordar.
 
COR: Visca, visca Dulcamara,
és el gran Fènix dels doctors;
que amb salut i els seus tresors
pugui sempre retornar!

 
En aquests temps de fake news, de mentiders i cínics a escala universal que ens fan beure a galet dia sí i dia també, i encara els votem!, vet aquí la presentació que un xarlatà simpàtic, el Dottore Dulcamara, fa del seu suposat elixir multiusos en la seva primera aparició al primer acte, i que aquí ajunto amb el comiat final. És una versió lliure meva, amb poca traça, de dos fragments de ‘L’elisir d’amore’, l’agraïda òpera de Donizetti.
 
És un melodrama jocós belcantista, estrenat el 1832 a Milà i el 1833 a Barcelona al teatre de la Santa Creu (després dit Principal), quan encara regnava Ferran VII, imagineu-vos; i el 1848 al Liceu, on s’ha representat 103 vegades. Les darreres, el 2012 i el 2018. La producció de Mario Gas la va idear per al Teatre Grec l’any 1983 i aquell mateix any es va muntar al Festival de Peralada; i el 1998 la va comprar el Liceu, que des d’aleshores l’ha passejada amb èxit arreu del món. Al Liceu, aquesta producció, doncs, s’ha pogut veure el 1998 (amb Josep Bros fent de Nemorino); el 2005 (ja amb Simon Orfila fent de Dulcamara); el 2012 (ja amb Javier Camarena  fent de Nemorino, juntament amb Rolando Villazón, que ja hi va ser també el 2005; i amb Ambrogio Maestri fent de Dulcamara);  i la darrera, el 2018, amb Jessica Pratt fent d’Adina.
 
La principal característica del muntatge de Gas és que trasllada l’acció des del segle XIX a la Itàlia del temps de Mussolini. L’argument, però, es centra en l’innocent Nemorino, que sospira per l’amor d’Adina, la qual sembla més decantada per la fatxenderia de l’oficial Belcore; Nemorino, crèdul i ingenu, fa mans i mànigues per aconseguir el miraculós elixir que ofereix Dulcamara, que pensa que li obrirà el cor de la seva estimada. Finalment, després de múltiples i divertides peripècies, Adina i Nemorino comprenen que els valors de la bondat i la sinceritat són l’autèntica màgia de l’amor.
 
El muntatge ja el conec i puc dir que fa l’efecte desitjat. Aquesta vegada els principals intèrprets són Javier Camarena, Michael Spyres i Filipe Manu (Nemorino); Serena Sáenz, Pretty Yende i Marina Monzó (Adina); el navassenc Carles Pachón, amb Hugh Montague Rendall i Jan Antem (Belcore); Ambrogio Maestri, Fabio Capitanucci i Simon Orfila (Dulcamara); i Anna Farrés i Núria Vilà (Giannetta), entre altres. L’Orquestra Simfònica del Liceu és dirigida per Diego Matheuz; i el Cor del Liceu, pel seu titular, Pablo Assante. L’escenografia i vestuari són de Marcelo Grande. Es va posar en escena el dia 22 de novembre i hi serà fins al 15 de desembre: no us la perdeu!  

A YouTube hi podeu trobar diverses versions de l’òpera sencera, per exemple aquesta de l’Òpera de Viena de 2005, amb Rolando Villazón, Anna Netrebko, Ildebrando d’Arcangelo i Leo Nucci, però no amb el muntatge de Mario Gas:
https://www.youtube.com/watch?v=qIfsi3lLiMo ; i també de l’ària de Dulcamara en concret; per exemple, vegeu-ne aquesta, en la veu d’Alfredo Mariotti: https://www.youtube.com/watch?v=X7z0lCdO3Aw
  

Imatges (Wikimedia Commons): Dulcamara i Adina, dibuix de George Augustus Sala al segle XIX (Yale Center of Brithis Art); Javier Camarena fent de Nemorino al Liceu l’any 2012.