Wagner - Der fliegende Holländer

 

Richard Wagner (1813-1883)
Steuermann! Laß die Wacht!

Steuermann! Laß die Wacht!
Steuermann! her zu uns!
Ho! He! Je! Ha!
Hißt die Segel auf! Anker fest!
Steuermann, her!
Fürchten weder Wind noch bösen Strand,
wollen heute mal recht lustig sein!
Jeder hat sein Mädel auf dem Land,
herrlichen Tabak und guten Branntwein.
Hussassahe!
Klipp' und Sturm' draus - Jollohohe!
lachen wir aus! - Hussassahe!
Segel ein! Anker fest!
Klipp' und Sturm lachen wir aus!
Steuermann, laß die Wacht!
Steuermann, her zu uns!
Ho! He! Je! Ha!
Steuermann, her trink mit uns!
Ho! He! Je! Ha!
Klipp' und Sturm' He! sind vorbei, he!
Hussahe! Hallohe! Hussahe!
Steuermann, Ho!
Her, komm und trink mit uns!
 
         [Der fliegende Holländer, act III]
 
Timoner, deixa la guàrdia
 
Timoner, deixa la guàrdia!
Timoner, vine amb nosaltres!
Ho, he, ie, ha!
Hisseu les veles! Ancoreu ràpid!
Vine, timoner!
No ens fan por el vent ni la malvada costa,
avui toca divertir-se!
Cadascú té en terra la seva noia,
excel·lent tabac i aiguardent del bo.
Hussassahe! Fora esculls i tempestes!
Jollohohe! Ens en fotem!
Hussassahe! Veles amunt! Fermeu l’àncora!
Tant se’ns en foten esculls i tempestes!
Timoner, deixa la guàrdia!
Timoner, vine amb nosaltres!
Ho, he, ie, ha!
Timoner, vine! Beu amb nosaltres!
Ho, he, ie, ha!
Esculls i tempestes, he!,
ja són ben lluny, he!
Hussahe! Hallahe! Hussahe!
Timoner, ho, ho! Vine a beure amb nosaltres!
 
         [L’holandès errant, acte III]

Versió lliure meva de la coneguda cançó dels mariners noruecs al començament del tercer acte de L’holandès errant, a la qual s’afegiran els cants de les noies del poble i —després de ser insistentment convidats a participar a la festa— els mariners morts del vaixell fantasma, preludi de la tragèdia final.
 
Wagner coneixia el mite de l’holandès errant, que el poeta Heinrich Heine havia desenvolupat en una de les seves narracions l’any 1832, i ja pensava en fer-ne una òpera. De fet, sobre aquesta llegenda ja hi havia dues obres de teatre angleses: The Flying Dutchman (1826), d’Edward Fitzball, i The Phantom Ship (El vaixell fantasma, 1837), de Frederick Marryat; aquesta darrera va ser després adaptada a l’holandès per  un clergue neerlandès, un tal A. H. C. Römer. En aquestes, el compositor, que es trobava a Riga sense feina i carregat de deutes, va decidir traslladar-se a Londres amb la seva dona, Minna, en un vaixell mercant, de nom Tetis. Era l’estiu de 1839.   
 
Navegant pel Bàltic, en passar l’estret d’Skagerrak, el Tetis es va trobar enmig d’una violenta tempesta, durant la qual Wagner va veure passar a prop d’ells un altre vaixell mig a la deriva, imatge que li va suggerir la mítica nau de l’Holandès. Per protegir-se del temporal, el Tetis es va veure obligat a fondejar en un fiord noruec. Mentre atracaven, la tripulació cantava una mena de cançó rítmica, que li va servir d’inspiració per al cor dels mariners. Arribats al fiord, va sentir que a una noia del poble l’anomenaven “djenta” —mot que, en noruec, vol dir simplement “noia”— i ja va tenir el nom de la protagonista, Senta. El viatge a Anglaterra va prosseguir, no sense patir un altre temporal encara més espantós.
 
De Londres, Wagner es va traslladar a París, on va malviure carregat de deutes, i on l’estiu del 1841, en tan sols set setmanes, va escriure la partitura de L’holandès errant; però a París ningú no la va voler representar. Com que va aconseguir que li estrenessin Rienzi, la seva creació anterior, a Dresden aquell any, va tornar a Alemanya per dirigir-la. Va oferir L’holandès a l’òpera de Munic, que tampoc no la va voler. Finalment, el 1842 la va poder estrenar a Berlín, amb gran èxit, i l’any següent, a Dresden. Per fi el compositor va adquirir renom i va aconseguir una feina estable com a mestre de capella de la cort de Saxònia. Després vindrien els èxits esclatants de les seves altres grans òperes posteriors, però a L’holandès li va costar d’imposar-se: hom la menystenia com una “obra de joventut”. Avui ocupa el lloc que es mereix entre la vasta obra wagneriana.
 
A Barcelona, al Liceu, no es va estrenar fins al 1885; però després l’han posada en escena 93 vegades; del meu record, el 1983 (muntatge de Werner Michael Esser, amb un memorable Simon Estes fent d’Holandès); el 1988 (muntatge de Jean-Claude Riber); el 1993 (Willy Decker); el 2007 (Àlex Rigola); el 2012 (versió de concert); i el 2017 (Philipp Stölzl).
 
Ara és el torn de la Fundació Òpera Catalunya, que l’ha estrenada a Sabadell del 28 de novembre al 2 de desembre, i ahir a Reus; i que la posaran en escena també a Vic, dimarts vinent dia 9, i aquest diumenge, 7 de desembre, al Palau de la Música Catalana de Barcelona, on ja fa dies que tinc les entrades, perquè, ai las, a Manresa no vindran.
 
La producció compta amb un gran repartiment: José Antonio López (Holandès), Maribel Ortega (Senta), Sava Vemić (Daland), José Ansaldi (Erik), Elisabeth Gillming (Mary), Jorge Juan Morata (Timoner); i amb l’Orquestra Simfònica del Vallès, dirigida per  Josep Planells Schiaffino; el Cor dels Amics de l’Òpera de Sabadell i el Cor Bruckner de Barcelona. Direcció d’escena, Emilio López, assistit per Carles Ortiz; disseny d’escenografia, Jordi Galobart; disseny de vestuari, Ester Martín; i il·luminació, Sergio Gracia. Vaja, que em fa molta il·lusió: i essent testimoni de la qualitat de tantes i tantes òperes amb què ens ha obsequiat sempre la FOC, segur que aquesta no serà una excepció. Gràcies per la magnífica feina que feu.
 
Podeu veure informació d’aquesta producció —i de tot el programa de la temporada— al web de la Fundació Òpera Catalunya.
 
A YouTube hi trobareu diverses versions de l’opera sencera; jo en recomano aquesta, que és una pel·lícula de Václav Kaslík de 1975 (fa cinquanta anys, com passa el temps!), amb Donald McIntyre. I de l’escena en concret del començament del tercer acte amb el cant dels mariners noruecs, aquesta d’una producció que no tinc controlada; o bé aquesta altra, muntatge de Joachim Herz, a l’Òpera de Leipzig el 1964.
 
Imatges (Wikimedia Commons): a) Cäsar Willich, Retrat de Richard Wagner. Oli sobre tela (c. 1862), Reiss-Engelhorn Museums, Mannheim. b) David Henry Friston, escena final de The Flying Dutchman, al Lyceum Theatre de Londres. Gravat publicat a Illustrated Sporting and Dramatic News, 14-10-1876.