Tennyson - Ring out, wild bells

 

Alfred Tennyson (1809-1892)
Ring out, wild bells
 
Ring out, wild bells, to the wild sky,
   The flying cloud, the frosty light:
   The year is dying in the night;
Ring out, wild bells, and let him die.
 
Ring out the old, ring in the new,
   Ring, happy bells, across the snow:
   The year is going, let him go;
Ring out the false, ring in the true.
 
Ring out the grief that saps the mind
   For those that here we see no more;
   Ring out the feud of rich and poor,
Ring in redress to all mankind.
 
Ring out a slowly dying cause,
   And ancient forms of party strife;
   Ring in the nobler modes of life,
With sweeter manners, purer laws.
 
Ring out the want, the care, the sin,
   The faithless coldness of the times;
   Ring out, ring out my mournful rhymes
But ring the fuller minstrel in.
 
Ring out false pride in place and blood,
   The civic slander and the spite;
   Ring in the love of truth and right,
Ring in the common love of good.
 
Ring out old shapes of foul disease;
   Ring out the narrowing lust of gold;
   Ring out the thousand wars of old,
Ring in the thousand years of peace.
 
Ring in the valiant man and free,
   The larger heart, the kindlier hand;
   Ring out the darkness of the land,
Ring in the Christ that is to be.
 
Repiqueu, campanes salvatges
 
Repiqueu, campanes salvatges, cap al salvatge cel,
al núvol volador, la llum de gel!
L'any vell s’està morint aquesta nit:
repiqueu, campanes, deixeu-lo morir.
 
Feu fora el que és vell i el que és nou rebeu,
dringant alegres per damunt la neu:
L'any vell se'n va, deixeu-lo fer;
feu fora el que és fals, rebeu el que és ver.
 
Feu fora el dol que esgota la ment
per tots aquells que ja no hi són;
feu fora la disputa entre rics i pobres,
soneu pel bé de la gent d’aquest món.
 
Feu fora els mals que a poc a poc es fonen,
els vells models de partidista lluita;
acolliu les formes de vida més nobles,
amb maneres més dolces, amb lleis més pures.
 
Feu fora l’afany, la preocupació, el pecat;
del temps feu fora la infidel fredor;
feu fora les meves tristes rimes,
però acolliu el millor trobador.
 
Feu fora el fals orgull en el lloc i la sang,
la calúmnia civil i el rancor;
acolliu la veritat i la justícia,
i per al bé comú canteu l'amor.
 
Fora les velles xacres de cruel malaltia,
i fora la luxúria de l'or i dels afanys;
fora per sempre les guerres antigues  
i que arribi la pau i que duri mil anys.
 
Repiqueu per l'home valent i lliure,
pel cor més gran, per la benigna mà;
feu fora la foscor damunt la terra,
repiqueu per l’Infant que avui naixerà.  

 

Versió molt lliure meva d’un conegut poema de Lord Tennyson, publicat el 1850 formant part de la secció 106 de l’extens llibre In Memoriam A.H.H., dedicat al difunt amic del poeta, Arthur Henry Hallam. El poema ha estat musicat, entre altres, al segle XIX per Charles Villiers Stanford, amb un arranjament per a coral; i ja al segle XX per Crawford Gates, que n’ha fet un himne força conegut; i també, entre altres, per William Walton (versió coral breu), Bob Chilcott (adaptació coral contemporània), Stephen Paulus (peça coral amb llenguatge modern), Mack Wilberg (arranjament coral molt interpretat als EUA) i John Rutter (fragments o adaptacions dins programes corals nadalencs). Per a la data de publicació del poema, per al nom dels compositors que l’han musicat o adaptat i per corroborar algun detall del pensament de Tennyson, m’ha estat útil l’ajuda de ChatGPT.
 
El poema original el formen vuit estrofes de tetràmetres iàmbics —els nostres octosíl·labs— amb rima consonant ABBA; jo hi he fet el que bonament he pogut, versos de llargada irregular amb assonàncies quan era possible sense alterar-ne gaire el contingut. A més, a cada estrofa de l’original hi ha el contrast entre els verbs sing out i sing in (literalment, ‘repiqueu enfora, repiqueu endins’), que he traduït, el primer per "feu fora" i el segon per "acolliu" o "rebeu" i, de vegades, només per “repiqueu”. Es veu que a l’Anglaterra rural victoriana moltes esglésies acomiadaven l’any vell amb un toc de campanes més greu i apagat, que a mitjanit canviaven per un repic alegre i sorollós; la idea del poeta era contrastar aquests tocs de campanes amb el desig de fer fora les coses dolentes, associades a l’any que agonitza, i donar la benvinguda a un futur més esperançador.

 

Amb tot, alguns tics conservadors de l’època hi treuen el nas. Tennyson era un aristòcrata, políticament moderat i conservador liberal, moralment reformista però no pas radical, i aquí el veiem preocupat per la desintegració moral, el conflicte social i la pèrdua de valors espirituals en l’època industrial; li desagraden les discòrdies entre rics i pobres —sense adonar-se que el mal rau justament en el fet d’haver-hi pobresa— i les lluites partidistes, advocant simplement per un hipotètic i eteri futur amb “lleis més pures” que es puguin debatre educadament, amb “maneres més dolces”. Vaja, que en comptes de mostrar-se sensible a la injustícia dels desequilibris econòmics i socials —que en el seu temps eren encara molt més greus que els que avui continuen havent-hi—, clarament li desplaïen les “formes” dialèctiques dels que s’oposaven a aquell statu quo i lluitaven per reformes socials més concretes i tangibles que no pas les que el poeta propugnava de manera genèrica i abstracta.

 

En aquest poema Tennyson lamenta les lluites entre rics i pobres, els conflictes partidistes, la violència, la mentida i el cinisme públic; però no es planteja analitzar les causes estructurals que provoquen la desigualtat social, ni proposa canvis polítics concrets ni es mostra explícitament partidari de la democràcia. La seva esperança en el futur és més aviat moral i espiritual, basada en una suposada renovació ètica dels individus i de la nació, i amb una confiança molt victoriana en el progrés moral gradual de la humanitat —sense que calguin reformes gaire radicals per contrarestar les desigualtats: li desagrada la lluita de classes, però no proposa res per mitigar els desequilibris socials que ha provocat el capitalisme. En resum: Tennyson es manifesta en contra del mal i la foscor generals i a favor del bé comú i dels homes valents i lliures de bon cor, però sense qüestionar els fonaments de l’ordre social existent. Crida a una concòrdia i reconciliació teòriques, però no les vincula a cap transformació social profunda.

 
Fos com fos, aquí us deixo el poema, amb els meus millors desitjos que passeu unes bones festes nadalenques i que l’any que ve sigui per a tothom raonablement bo.

 
Imatges (Wikimedia Commons): a) Alfred, Lord Tennyson, fotografia d’Elliott & Fry de cap a finals de la dècada de 1860, National Portrait Gallery, Londres; b, c, d, e) Nadales de l'època victoriana.