De Viau - Sonnet (Sur son exil)

 

Théophile de Viau (1590-1626)
Sonnet (sur son exil)
 
Sur le mesme subject, faict dans les Landes de Castel-Jaloux
 
Je passe mon exil parmy de tristes lieux
Où rien de plus courtois qu’un loup ne m’avoisine ;
Où des arbres puants formillent d’escurieux.
Où tout le revenu n’est qu’un peu de résine,
     Où les maisons n’ont rien plus froid que la cuisine,
Où le plus fortuné craint de devenir vieux,
Où la stérilité faict mourir la lésine,
Où tous les elemens sont mal-voulus des cieux,
     Où le soleil, contrainct de plaire aux destinées,
Pour estendre mes maux allonge ses journées.
Et me faict plus durer le temps de la moitié.
     Mais il peut bien changer le cours de sa lumière.
Puis que le roy, perdant sa bonté coustumiere,
A destourné pour moy le cours de sa pitié.
 
Œuvres complètes de Théophile, Texte établi par Charles Alleaume de Cugnon, Jannet, 1856, Tome 1 (p. 270).
 
 
Sonet (sobre el seu exili)
         Sobre el mateix tema, fet a les landes de Casteljaloux
 
Jo passo el meu exili enmig de trists redols,
on res de més cortès que un llop se’m fa veí;
on els arbres pudents són poblats d’esquirols,
on l’únic benefici és de resina un bri;
     on les cases no tenen res més fred que la cuina,
on fins al més sortós li fa por d’envellir,
on l’eixorquia duu els mesquins a la ruïna,
on tots els elements el cel sol menystenir;
     on el sol, obligat a complaure el destí,
per allargar els meus mals allarga el seu camí  
i fa que el temps em sembli que dura la meitat;
     que el sol pot fer girar si vol la llum del dia,
igual que el rei, perdent sa habitual bonhomia,
ha girat contra meu la seva pietat.
 
Com que per mor de la rima m’hi he pres algunes llicències, vet ací una versió més literal, també meva, del sonet:
 
Sonet
Sobre el mateix tema, fet a les Landes de Casteljaloux
 
Passo el meu exili entre indrets tristos
on res de més cortès que un llop no m’és veí;
on els arbres pudents formiguegen d’esquirols,
on tot el guany no és més que una mica de resina,
     on les cases no tenen res més fred que la cuina,
on el més afortunat té por d’envellir,
on l’esterilitat fa morir fins i tot l’avarícia,
on tots els elements són mal vistos pels cels;
     on el sol, obligat a complaure els designis del destí,
per allargar els meus mals allarga els seus dies,
i fa que el temps em duri el doble.
     Però ell bé pot canviar el curs de la seva llum,
atès que el rei, perdent la seva bondat acostumada,
ha desviat, pel que fa a mi, el curs de la seva pietat.
 
Aquest sonet és escrit a Castèthgelós a les Landes de Gascunya (Òlt i Garona, Nova Aquitània) entre 1619 i 1621. El rei Lluís XIII havia condemnat el poeta a l’exili el 14 de juny de 1619, acusat de “mals costums, disbauxes contínues, impietats i corrompre la joventut de la Cort”; però també sembla que hi va haver un conflicte polític soterrat, per la rivalitat entre dos nobles, el comte de Candale, protector de De Viau, i el comte de Luynes, contra el qual es van difondre uns pamflets dels quals es va sospitar que el nostre poeta n’era autor. Fos com fos, se’n va haver d’anar, primer al sud de França, i en concret a Castèlgelós, on va escriure aquest poema. Després es va traslladar a Anglaterra. L’exili va durar dos anys, i el devien perdonar, ja que el 1621 el trobem formant part de l’exèrcit que va emprendre la campanya de Rohan contra els protestants, on De Viau va tenir un cert paper diplomàtic al servei del rei. El mateix 1621 és quan va publicar els seus versos (i l’any que va aparèixer el Parnasse Satyrique, recull de poemes satírics i eròtics anònims, però en un dels quals l’editor hi va posar el nom de De Viau), i poc després es va veure jutjat en absència i condemnat a morir a la foguera, cosa que es va fer en efígie perquè estava amagat. Més tard el van enxampar quan intentava fugir a Anglaterra i es va passar dos anys pres a La Conciergerie, abans que en sortís, indultat i novament exiliat, però ja malalt de mort.
 
En aquest poema descriu la tristesa que li produeix el seu primer exili amb imatges desolades: viure allunyat de la Cort, com un llop salvatge, voltat d’arbres pudents, vivint en cases fredes, on fins els més afortunats se senten dissortats i temorencs d’envellir i emmalaltir; el temps se li fa llarg, li sembla que els dies duren el doble, i en culpa amargament al fet d’haver caigut en desgràcia als ulls del rei.
 
Imatge (Wikimedia Commons): Théophile de Viau, gravat del segle XVII.