Théophile de Viau - Si j'estois dans un bois

Théophile de Viau (1590-1626)
Sonnet (Si j’estois dans un bois)
 
Si j’estois dans un bois poursuivy d’un lion,
Si j’estois à la mer au fort de la tempeste,
Si les Dieux irritez vouloient presser ma teste
Du faix du mont Olympe et du mont Pelion ;
     Si je voyois le jour que vid Deucalion
Où la mort ne cuida laisser homme ny beste,
Si pour me devorer je voyois toute preste
La rage des flambeaux qui brusloient Ilion,
     Je verrois ces dangers avecques moins d’ennuy
Que les maux violents que je souffre aujourd’huy
Pour un mauvais regard que m’a donné mon ange.
     Je voy desjà sur moy mille foudres pleuvoir :
De la mort de son fils Dieu contre moy se venge
Depuis que ma Phillis se fasche de me voir.
  
[Œuvres complètes de Théophile, Texte établi par Charles Alleaume de Cugnon. Jannet, 1856, Tome 1, pàg. 264]
 
Sonet (Si em trobés en un bosc)
 
Si em trobés en un bosc perseguit d’un lleó,
si em trobés a alta mar enmig d’una tempesta,
si un déu irat volgués esclafar-me la testa  
amb el pes de l’Olimp o del mont Pelió;
     si veiés el diluvi com feu Deucalió,
on no planyé la mort humà o bèstia feresta,
o si per devorar-me contemplés com s’apresta
la ràbia de les flames que van cremar Ilió;
     amb menys por aquests perills podria resistir,
que no els terribles mals que avui he de sofrir
quan el meu àngel dolç son esguard m’ha girat.
     Veig caure damunt meu llamps del cel sense fi:
per la mort del seu fill Déu es venja de mi,
ja que la meva Filis de veure’m s’ha cansat.
 
Versió molt lliure meva —per mor de mantenir una rima m’hi he pres excessives, innecessàries llibertats— d’un dels sonets de Théophile de Viau publicats en vida. És una acumulació d’exageracions hiperbòliques: descriu el seu disgust perquè la seva estimada Filis l’ha mirat malament, i ho fa comparant la pena que sent amb un reguitzell de situacions límit que li semblarien millors, com ara trobar-se atacat per un lleó, o enmig del mar en plena tempesta, o víctima d’un déu enfadat que el volgués anorrear, o engolit pel diluvi.
 
Per fer-ho, fa servir al·lusions a personatges o fets mitològics: Deucalió i Pirra van ser, en la mitologia grega, els únics supervivents a un diluvi universal provocat per Zeus per extingir la humanitat, segons ell, pervertida; Ilió (o Ílion) és el nom clàssic de Troia; el Pelió (o Pèlion) és la muntanya on va tenir lloc la batalla entre els centaures i els làpides —i el fastuós casament de Príam amb Tetis, que no tot eren desgràcies—; i el cim de l’Olimp, com és sabut, era la residència oficial dels déus hel·lènics.
 
La comparació final del malestar del poeta amb una venjança divina per la mort de Jesucrist no resulta pas menys exagerada; i per a dissort seva, reforçava els arguments del pare Garasse per acusar De Viau d’ateu i de blasfem, a més de sodomita. Tot i així, no he sabut trobar en la ‘Doctrine curieuse des beaux esprits de ce temps, ou prétendus tels, contenant plusieurs maximes pernicieuses à la Religion, à l’Éstat et aux bonnes mœurs’ del jesuïta la citació d’aquest vers concret; però com que l’esmentat volum té més de mil pàgines, confesso que no me l’he pas mirat de cap a peus. En tot cas, com sabeu, De Viau va ser condemnat a mort, i va ser executat en efígie, ja que s’havia amagat i no el van trobar. Sí que el van detenir després, quan intentava fugir cap a Anglaterra, i —tot i que li van commutar la pena capital per la d’exili— va estar empresonat en pèssimes condicions durant més de dos anys. Finalment indultat, però ja molt malalt, va morir al cap de pocs mesos de recobrar la llibertat.
 
Imatge (Wikimedia Commons): De Viau segons un gravat de l’època.