Alomar - Estrofa al vent

Gabriel Alomar (1873-1941)

Estrofa al vent

Jo escric al vent aqueixa estrofa alada
per a que el vent la porti cel enllà;
jo vull seguir-la amb ma candent mirada,
plorós de no poder-la acompanyar. 

Entre els hiverns, quan vibri la ventada,
el meu vers per l'espai ressonarà,
i sobre els homes sa brunzent tonada
durà el so d'un incògnit oceà. 

I cantarà en la lira de les branques
i de la lluna en les crineres blanques
o en l'arquet de silenci de la nit. 

I eternalment la maternal Natura
l'espargirà per la infinita altura
quan el meu nom, obscur, serà extingit. 

                                         [De La columna de foc, 1911]

Poeta, prosista, assagista, periodista i polític mallorquí, catalanista d’esquerres i anticlerical, Gabriel Alomar va ser un dels fundadors del diari El Poble Català. Després de ser membre del Bloc Republicà Autonomista i del Partit Republicà Català, va fundar i presidir la Unió Socialista de Catalunya (USC). Durant la República va ser diputat al Congrés espanyol amb la coalició ERC-USC per Barcelona i amb el Partit Radical Socialista per Mallorca. Va propugnar, sense èxit, que les Illes Balears es poguessin confederar amb la Catalunya autònoma. Va ser un dels signants del Manifest d’adhesió dels intel·lectuals mallorquins a la cultura catalana i del Manifest dels intel·lectuals catalans a favor de la República. Diplomàtic, durant la República va ser ambaixador espanyol a Itàlia (1932-34), però va renunciar quan la CEDA va arribar al poder. Durant la guerra va ser ambaixador espanyol a El Caire, on es va quedar exiliat, ajudant altres republicans a l’exili, fins que hi va morir. El 1977 les seves restes van ser traslladades a Mallorca.

Catedràtic en un institut de Palma, va ser mestre de Bartomeu Rosselló-Pórcel i de Llorenç Vilallonga. Com a poeta, va publicar La columna de foc (1911). El 1920 va publicar un recull de poesies, i el 1924 Tomàs Garcés li va editar una antologia a la col·lecció «Els poetes d’ara». Alomar també va publicar diversos estudis d’estètica i poètica: El futurisme i L’estètica arbitrària (1906), De poetització (1906); i articles periodístics de pensament polític i social: Un poble que es mor. Tot passant (1904), Catalanisme socialista i L’evolució del catalanisme (1910), així com diverses obres en castellà. Com a curiositat, diré que Alomar va ser també l’autor dels rodolins que acompanyen les il·lustracions de Ramon Casas encapçalant cada un dels capítols de la novel·la L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol (1907).

  

El seu estil poètic barreja idees modernistes, com la relació de l’home amb la Natura o el paper del poeta com a guia de la societat, amb postulats estètics i formals noucentistes —tot i que el Noucentisme «oficial» el rebutjava per les seves idees massa radicals—, i es mostra influït pels Parnassians francesos, així com pels italians D’Annunzio i Carducci i per l’escocès Carlyle, en considerar la Bellesa com l’única religió que ha d’inspirar la poesia. 

El retrat d’Alomar és de Ramon Casas. Tant la imatge com el text són de domini lliure. Vegeu més informació sobre Alomar en aquest enllaç: http://www.escriptors.cat/autors/alomarg/index.php