Estesícor - Plany de Jocasta

Estesícor (segle VI aC)

[Plany de Jocasta]

οὔτε γὰρ αἰέν ὁμῶς
θεοὶ θέσαν ἀθάνατοι κατ' αἶαν ἱρὰν
νεῖκος ἔμπεδον βροτοῖσιν
οὺδέ γα μὰν φιλότατ', ἐπὶ δ' ἀμέραι ἐν νόον ἄλλον
θεοὶ τιθεῖσι.
μαντοσύνας δέ τεὰς ἄναξ ἑκάεργος Ἀπόλλων
μὴ πάσας τέλεσσαι.
 

αἰ δέ με παίδας ἰδέσθαι ὑπ' ἀλλάλοισ ι δαμέντας
μόρσιμόν ἐστιν, ἐπεκλώσαν δὲ Μοίραι,
αὐτίκα μοι θανάτου τέλος στυγεροῖο γένοιτο
πρίν ποκα ταῦτ' ἐσιδεῖνἄλγεσι πολύστονα δακρυόεντα
παίδας ἐνὶ μεγάροις
θανόντας ἢ πόλιν ἁλοίσαν.
 

ἀλλ' ἄγε, παίδες, ἐμοῖς μύθοις, φίλα [τέκνα, πίθεσθε,
τᾴιδε γὰρ ὑμὶν ἐγὼν τέλος προφα[ίνω,
τὸν μὲν ἔχοντα δόμους ναίειν πα[ρὰ νάμασι Δίρκας,
τὸν δ' ἀπίμεν κτεάνη
καί χρυσὸν ἔχοντα φίλου σύμπαντα [ πατρός,
κλαροπαληδὸν ὅς ἂν
πρᾱτος λάχηι ἕκατι Μοιρᾱν.

τοῦτο γὰρ ἂν δοκέω
λυτήριον ὔμμι κακοῦ γένοιτα πότμου
μάντιος φραδαῖσι θείου,ἄι γ' ἐτεὸν Κρονίδας γένος τε καὶ ἄστυ φυλάξει
Κάδμου ἄνακτος,ἀμβάλλων κακότατα πολὺν χρόνον ἃ βασιλείαι
πέπρωται γενέθλαι.

                                       * * *  

[èpode]

No per sempre, no per a tothom,

han els deus immortals establert en la terra sagrada

que hi hagi guerra eterna entre els homes;

tampoc amor etern, sinó que el pensament canviï

d’un dia per altre: és el voler dels deus.

Per tant, els teus oracles, Apol·lo que fereixes de lluny,

potser no tots han de complir-se.

[estrofa]

Però si veure morir els meus dos fills, a les mans l’un de l’altre,  

és el meu fat, i així les Moires ho filaven,

tant de bo que l’ominosa mort m’arribi de seguida,

abans d’haver de suportar

una pena tan greu, un destí tan terrible:

veure morts els meus fills

a palau, i la ciutat captiva.   

[antístrofa]

Però fills meus, escolteu el que us dic i deixeu-vos convèncer,

car us puc avançar com pot acabar això bé:

que de vosaltres, l’un resti al palau, vora la font de Dirce,

i l’altre es quedi l’or

i tots els bens del pare, i en gaudeixi a l’exili,

i qui ha de ser, que ho decideixi el Fat,

per mitjà d’un sorteig.

[èpode]

D’aquesta manera, crec jo,

podríeu defugir el vostre destí funest,

dictat pel diví oracle.  

Car si és cert el que es diu, que la ciutat de Cadme i descendents

són protegits pel fill de Cronos,

que se n’allunyi el mal per molt de temps

si així és fixat, i que així sigui.

Estesícor va ser un poeta arcaic, nascut pel que sembla a Hímera, al nord de Sicília, però amb vincles amb Metaure, a Calàbria (sud d’Itàlia), on també hi ha qui creu que va néixer. En tot cas, va ser un innovador de la lírica coral i de l’èpica arcaica. Se sap que va deixar escrits almenys 26 obres de tema èpic i de certa llargada: sobre la guerra de Troia, sobre Helena de Troia (de qui va dir que no era un personatge real, sinó un fantasma), sobre el cavall de Troia, sobre el retorn dels herois, sobre les gestes d’Hèrcules, sobre el gegant Gerió, sobre Orestes, sobre el rapte d’Europa, sobre els funerals de Pèlies, sobre el gos Cèrber i sobre el setge dels “Set contra Tebes”, com veurem. Per dissort, cap de les seves obres ens ha arribat sencera, ans trossejada en fragments breus.  

Aquest fragment (procedent d’un papir descobert a la Universitat de Lille el 1976) no fou d’entrada atribuït a Estesícor, però estudis com de Francisco Rodríguez Adrados i altres van establir que li pertanyia amb certesa i avui així és considerat. Correspon a una obra de tall èpic, però amb un to intimista i sentimental no gens homèric, i amb una mètrica més moderna, a cavall entre l’hexàmetre clàssic i el metre variat que es faria servir després en la tragèdia. L’obra seria protagonitzada per Erífila, esposa del rei Adrast d’Argos, que hauria estat la incitadora de la guerra coneguda com dels “Set contra Tebes”, que un segle després posaria en escena Ésquil.

Aquí, la qui parla és Jocasta, la reina de Tebes, esposa —i mare, sense saber-ho cap dels dos— d’Èdip. Un oracle del déu Apol·lo, transmès per l’omnipresent endeví tebà Tirèsies, ha fet saber a la reina que el destí dels seus dos fills barons, Etèocles i Polinices, és de combatre a mort l’un contra a l’altre per la corona de Tebes; i llur mare, intentant debades d’evitar l’oracle diví, cerca una possible solució: els proposa que, per sorteig, un dels dos regni a la ciutat i l’altre se’n vagi amb totes les riqueses.

Com és sabut, l’acord entre els germans no va anar així: van decidir que regnarien un any cada un. Va començar regnant Etèocles, però en acabat l’any es va negar a cedir el tron al seu germà Polinices; aquest va haver de fugir de la ciutat i va trobar refugi a la cort d’Argos, on va subornar la reina Erífila, la qual va convèncer el seu marit, Adrast, perquè defensés el dret del tebà destronat. Adrast va aplegar un gran exèrcit amb set cabdills (ell mateix el primer, i el setè, Polinices) que va assetjar Tebes. Els tebans van trobar també set cabdills per lluitar en set combats singulars davant cada una de les set portes de la ciutat; naturalment, Etèocles va lluitar contra Polinices, i els dos germans es van matar mútuament, tan com l’oracle havia predit. La ciutat es va salvar, i el nou rei, Creont, germà de Jocasta, va manar que es donés sepultura al cos d’Etèocles, però no al de Polinices, i això va motivar un altre episodi mític del cicle tebà: la desobediència de la germana dels dos prínceps morts, Antígona, posada en escdena per Sòfocles (i molt després, per Anouilh, Espriu i molts altres).

El mite va continuar amb un segon atac, els dels Epígons, set cabdills fills dels set que havien fracassat (i, la majoria, mort) a les portes tebanes, els quals van tornar a assetjar la ciutat anys després i finalment la van conquerir. Adrados creu que Estesícor havia inclòs també aquest segon setge a la seva obra, ja que, segons el mite, Erífila, ja vídua d’Adrast, hauria instigat el seu fill a reprendre l’acció del seu pare, aquest cop victoriosament. En fi, els mites donaven per a molt llavors, i nosaltres tenim la fortuna de poder gaudir de la petita part que ens ha arribat de tota la producció literària i artística que van generar.

La versió que presento és meva, molt lliure, feta a partir d’una versió anglesa de David Campbell en vers (també lliure) i la castellana d’Adrados en prosa (molt més literal); l’edició bilingüe dels lírics grecs traduïts al castellà en vers per Joan Ferraté, lamentablement, no inclou aquest fragment com a propi d’Estesícor. El text grec és el fixat per M. W. Haslam (1978, transcrit a la Wikipedia, s.v. ‘Lille Stesichorus’).  A l’estil maragallià, he intentat aproximar-me a un possible ritme accentual lliure sense emmotllar-me a cap esquema mètric preconcebut: me’n disculpo d’entrada.

Imatges: a) Bust modern d’Estesícor, als jardins Bellini de Catània.

b) Jocasta. Miniatura (segle XV) al llibre De mulieribus claris, de Bocaccio, foli 
     21v, Bibliothèque Nationale de France, París.

c) Polinices subornant Erífila amb el collar d’Harmonia. Cratera de figures 
    vermelles, grega, c. 450 aC. Musée du Louvre, París.

d) Etèocles i Polinices. Cratera de figures vermelles, Itàlia, segle IV aC. Museu 
    Nacional do Brasil, Rio de Janeiro.

d) Gianni Battista Tiepolo: Etèocles i Polinices, c. 1730

e) Giovanni Silvagni: Etèocles i Polinices, c. 1800