Sòfocles - Antígona

Sòfocles (496-406 aC)
Antígona (fragment)

ΚΡέΩΝ

σὲ δή, σὲ τὴν νεύουσαν εἰς πέδον κάρα,

φὴς ἢ καταρνεῖ μὴ δεδρακέναι τάδε·

ἈΝΤΙΓόΝΗ

καὶ φημὶ δρᾶσαι κοὐκ ἀπαρνοῦμαι τὸ μή.

ΚΡέΩΝ

[...] σὺ δ᾽ εἰπέ μοι μὴ μῆκος, ἀλλὰ συντόμως,

ᾔδησθα κηρυχθέντα μὴ πράσσειν τάδε;

ἈΝΤΙΓόΝΗ

ᾔδη· τί δ᾽ οὐκ ἔμελλον; ἐμφανῆ γὰρ ἦν.

ΚΡέΩΝ

καὶ δῆτ᾽ ἐτόλμας τούσδ᾽ ὑπερβαίνειν νόμους;

ἈΝΤΙΓόΝΗ

οὐ γάρ τί μοι Ζεὺς ἦν ὁ κηρύξας τάδε,

οὐδ᾽ ἡ ξύνοικος τῶν κάτω θεῶν Δίκη

τοιούσδ᾽ ἐν ἀνθρώποισιν ὥρισεν νόμους.

οὐδὲ σθένειν τοσοῦτον ᾠόμην τὰ σὰ

κηρύγμαθ᾽, ὥστ᾽ ἄγραπτα κἀσφαλῆ θεῶν

νόμιμα δύνασθαι θνητὸν ὄνθ᾽ ὑπερδραμεῖν.           

οὐ γάρ τι νῦν γε κἀχθές, ἀλλ᾽ ἀεί ποτε

ζῇ ταῦτα, κοὐδεὶς οἶδεν ἐξ ὅτου ᾽φάνη.

τούτων ἐγὼ οὐκ ἔμελλον, ἀνδρὸς οὐδενὸς

φρόνημα δείσασ᾽, ἐν θεοῖσι τὴν δίκην

δώσειν· θανουμένη γὰρ ἐξῄδη, τί δ᾽ οὔ;

κεἰ μὴ σὺ προὐκήρυξας. εἰ δὲ τοῦ χρόνου

πρόσθεν θανοῦμαι, κέρδος αὔτ᾽ ἐγὼ λέγω.

ὅστις γὰρ ἐν πολλοῖσιν ἐς ἐγὼ κακοῖς

ζῇ, πῶς ὅδ᾽ Οὐχὶ κατθανὼν κέρδος φέρει;

οὕτως ἔμοιγε τοῦδε τοῦ μόρου τυχεῖν 

παρ᾽ οὐδὲν ἄλγος· ἀλλ᾽ ἄν, εἰ τὸν ἐξ ἐμῆς

μητρὸς θανόντ᾽ ἄθαπτον ἠνσχόμην νέκυν,

κείνοις ἂν ἤλγουν· τοῖσδε δ᾽ οὐκ ἀλγύνομαι.

σοὶ δ᾽ εἰ δοκῶ νῦν μῶρα δρῶσα τυγχάνειν,

σχεδόν τι μώρῳ μωρίαν ὀφλισκάνω. […]

ΚΡέΩΝ

[…]  αὕτη δ᾽ ὑβρίζειν μὲν τότ᾽ ἐξηπίστατο,

νόμους ὑπερβαίνουσα τοὺς προκειμένους·

ὕβρις δ᾽, ἐπεὶ δέδρακεν, ἥδε δευτέρα,

τούτοις ἐπαυχεῖν καὶ δεδρακυῖαν γελᾶν. […]

ἈΝΤΙΓόΝΗ

θέλεις τι μεῖζον ἢ κατακτεῖναί μ᾽ ἑλών;

ΚΡέΩΝ

ἐγὼ μὲν οὐδέν· τοῦτ᾽ ἔχων ἅπαντ᾽ ἔχω.

ἈΝΤΙΓόΝΗ

τί δῆτα μέλλεις; ὡς ἐμοὶ τῶν σῶν λόγων

ἀρεστὸν οὐδὲν μηδ᾽ ἀρεσθείη ποτέ·

οὕτω δὲ καὶ σοὶ τἄμ᾽ ἀφανδάνοντ᾽ ἔφυ.

καίτοι πόθεν κλέος γ᾽ ἂν εὐκλεέστερον

κατέσχον ἢ τὸν αὐτάδελφον ἐν τάφῳ

τιθεῖσα; τούτοις τοῦτο πᾶσιν ἁνδάνειν

λέγοιτ᾽ ἄν, εἰ μὴ γλῶσσαν ἐγκλῄοι φόβος.     

ἀλλ᾽ ἡ τυραννὶς πολλά τ᾽ ἄλλ᾽ εὐδαιμονεῖ

κἄξεστιν αὐτῇ δρᾶν λέγειν θ᾽ ἃ βούλεται.

[Ἀντιγόνη, 441-507]

Sébastien Norblin

Antígona (fragment)

CREONT

I tu, dic tu, que inclines cap a terra el front,

¿confirmes o bé negues que hagis fet això?

ANTÍGONA

I tant, confirmo que ho he fet, no nego res.

CREONT

[…] Respon-me sense allargs, en mots cenyits:

¿sabies que un edicte prohibia això?

ANTÍGONA

Sí, era públic, com ho havia d’ignorar?

CREONT

I amb tot, ¿gosaves transgredir aquestes lleis? 

ANTÍGONA

Sí, car no era Zeus qui m’ha dictat això,

ni Dike, la que habita prop dels déus de baix,

mai entre els homes no ha fixat aquestes lleis;

ni tanta força creia que tingués un teu

pregó, que, lleis escrites, fermes, dels eterns,

un dels qui moren hi pogués passar damunt.

Car no és d’ara ni d'ahir, és de tostemps

que viuen elles i ningú no sap de quan.

Jo no entenia, pel terror del que pensés

cap home, haver-ne de pagâ el redreçament

als déus: sabia prou que he de morir –¿com no?–

fins sense el teu edicte. I si abans de temps

em ve que moro, un guany això proclamo que és.

Car un, com jo, que en molta desventura viu,

¿com vols que de morir-se no reporti un guany? 

Així, per mi, trobar-me amb el destí que dius

no és cap pena; en canvi, si hagués permès

que el fill de la meva mare mort no fos colgat,

sí, me’n doldria: d’això altre no me’n dolc.

Si encara et sembla bogeria fê el que faig,

quasi és el jutge que em declara boja el boig. […]

CREONT

 […] Aquesta, que insultava, ho ha sabut bé prou,

llavors que transgredia ordres públiques;

i quan ho ha fet, encara aquest segon insult,

de gloriar-se’n i de riure havent-ho fet. […]

ANTÍGONA

¿Vols res, a més d’occir-me, havent-me detingut?

CREONT

Res: tinc la teva vida i amb això ho tinc tot.

ANTÍGONA

Doncs bé, ¿què trigues? Car a mi, no hi ha un sol mot

dels teus que em plagui –i mai no sigui que emplagués!

I a tu també els meus actes poc que et donen gust.

Amb tot, ¿en què un glòria hauria jo pogut

guanyar més pura, que poant el meu germà

dins una tomba? A tots aquests això els és grat,

i t’bho dirien, si la por no els encastés

la llengua, Però en tantes coses que és feliç

la tirania, i té que pot fê i dî el que vol.

[Versió de Carles Riba]

Lytras Nikiforos

Com és sabut, després de la guerra civil de Tebes que va enfrontar els dos fuills d’Èdip, Etèocles i Polinices, davant els murs de la ciutat, i on tots dos van morir l’un a mans de l’altre, la corona va passar a llur oncle Creont, que havia atiat el conflicte des de l’ombra. Aquest va manar que el cos d’Etèocles fos enterrat amb honors d’heroi, però que el cos de Polinices, considerat rebel i traïdor, restés a la intempèrie, insepult, contravenit així el costum ancestral, que els tebans consideraven una llei divina, ja que creien que l’ànima d’un cos no sepultat o incinerat no gaudiria mai de repòs. Antígona, germana de tots dos i promesa del seu cosí Hèmon, fill de Creont, moguda per la pietat envers Polinices i adduint que seguia el voler dels déus per damunt de les lleis injustes dels homes, va sortir i va cobrir lleugerament de terra el cos del germà mort. Detinguda, Creont la condemnà a mort: va ser enterrada viva en un sepulcre, on va morir d’inanició. 

Aquesta tragèdia, estrenada l’any 442 abans de Crist, ha donat peu a moltes interpretacions teatrals modernes: jo he llegit les de Salvador Espriu (1939), Jean Anouilh (1944), Bertolt Brecht (1947) i Josep M. Muñoz Pujol (1965); no conec les de José M. Pemán(1945), Leopoldo Marechal (1951), María Zambrano (1964), ni  Griselda Gambaro (1986).

Frederic Leighton

Imatges (Wikimedia Commons):

Efígie de Sòfocles. Tondo (1777), únic element decoratiu conservat de l’antic Teatre Nacional de Mannheim, destruït durant la Segona Guerra Mundial. Reiss-Engelhorn-Museen, Mannheim.

Sebastien Norblin: Antigone donnant la sépulture à Polynice. Oli sobre tela (1826). École Nationale Supèrieure de Beaux-Arts, París.

Lytras Nikiforos: Antigona i Polinices. Oli sobre tela (1865). Galeria Nacional, Atenes.

Frederic Leighton: Antigone. Oli sobre tela (1882). Col·lecció privada. 

Valentí Gubianes: Llibertat! 

Llibertat per als empresonats, per als exiliats, per als processats i suport i coratge per a les víctimes de la calúmnia i de l’odi. Per la pau, perquè la via pacífica és l’única en què creiem per fer front als violents. I en defensa de la llengua, la cultura i l’escola catalana, com sempre en el punt de mira.