Carreté - Virolai

Ramon Carreté (1951)
Virolai

Riu, general, Bord de la serra,
que en ta piràmide pervius
regurgitant ta guerra,
sembrant, d’enmig dels morts, zitzània als vius...
Tu pla te’n rius,
amb ulls de pus i una rialla verra:
en terra jeus i embarques qui t’enterra.
Lligat i garbellat vam rebre,
manyacs, de tu, el futur galdós;
ton art no ens pot decebre,
puix s’encomana als teus i als detractors,
i qui el defuig no pot concebre
per què, des de l’oblit, rius orgullós.
Poble que lliura, lliure, per cap preu
somnis i anhels a qui primer l’enganya,
i ufà s’ho creu i hi jeu,
mossegant l’ham de la primera canya,
és digne hereu
de la fetor que exhala el mausoleu
vora el melic d’Espanya.

Ara que finalment l'en han tret, vet ací un poema que vaig dedicar fa vora 30 anys a l'infame estadant principal del Valle de los Caídos. El títol volia ser una ironia: així com Verdaguer va escriure un poema en homenatge a la imatge que regeix el monestir benedictí de Montserrat, jo en feia un altre a la icona més gran d'un altre monestir benedictí de tarannà ben diferent tanmateix. El poema pertany a la secció 'Cromos' del recull 'Epigonals' (1990), i ara forma part del volum 'Vora el pedrís del trull', que aplega una àmplia selecció de la meva obra en vers i en prosa.
Pau, amnistia, autodeterminació, democràcia i llibertat.