Cinc versions catalanes de l’Odissea (5/6)

 

Cinc versions catalanes de l’Odissea (5/6)
Noms parlants
 
La majoria dels noms propis grecs, de lloc i de persona, tenen un significat etimològic remot. De fet, tots els noms propis en tenen: entre els d’origen germànic, per exemple, Ramon voldria dir “conseller protector”; Alfons, “noble dispost”; Albert, “noble il·lustre”; Guillem, “protector decidit”; etcètera. Tanmateix, el significat d’alguns noms de personatges mitològics no sempre era obvi, i ja els hel·lenistes antics especulaven amb possibles interpretacions. Així, Èdip voldria dir “peu inflat”; Polifem, “de molt renom”; Hèlena, “torxa resplendent”; Aquil·les, “dolor per a l’exèrcit”; Agamèmnon, “ molt resolut”; Hèctor, “el protector”; Pàtrocle, “la glòria del pare”... El nom mateix d’Ulisses (Odisseu), es creia que volia dir “el que pateix odi” (cf. XIV, 364: “tots els déus de tot cor el detesten”, i XIX, 407-410, on el seu avi Autòlic posa el nom a Odisseu perquè “n’hi ha molts que m’odien”; però Riba fa lligar el nom Ulisses amb el cor “ulcerat” de son avi; i en nota a CR-1 refereix Odisseu al verb odyssomai, ‘jo m’irrito, m’ireixo’); Penèlope, “la teixidora” (però també “ànec silvestre”); Telèmac, “el que lluita lluny”; Circe, “falcó, rapinyaire” o “la que encercla amb anells”; Calipso, “l’ocultadora”; Nausica, “cremanaus”... Ja es comprèn, però, que fora absurd de traduir uns noms propis que ja són universalment coneguts a través del mite, de la literatura o de la història, substituint-los per una traducció etimològica que no els aportaria cap referent identificador; igual que seria incongruent que jo firmés, no pas amb el meu nom propi, sinó amb un sintagma que no denotaria res específic de la meva persona.
 
Així, tots els traductors del grec clàssic al català opten amb encert per transcriure els noms tal com són, simplement adaptant-los a les normes comunament admeses per a cada llengua —que, amb els anys, han anat variant, i per això alguns tradueixen Odisseu i altres Ulisses; i hi ha variants entre Elena, Helena o Hèlena; Nausica o Nausicaa; Pòl·lux o Polideuces; Apol·lo o Apol·ló; Pal·las Atena o Atenea; Dionís o Dionisos; Artemisa o Àrtemis; Ítaca o Itaca, etc. Cap problema.
 
Ara bé, a l’Odissea hi surten també alguns noms de personatges molt secundaris —i esporàdicament, algun nom de lloc— que tenen també un significat que, raonablement, es pot associar a les seves característiques pròpies: es tracta dels “noms parlants”. Un dels exemples més coneguts és el de la llista dels mariners feacis del cant VIII. I aquí hi ha tres opcions: la dels que s’han limitat a transcriure el nom grec adaptat al català; la dels que també ho han fet així, però indicant en una nota el significat del mot (així ho fan Alberich i Mira); i els que, directament, l’han traduït pel seu significat en català, com Sabaté i Riba 1948 (però no 1919) en el cas dels feacis.
 
Pau Sabaté ha optat, com s’ha dit, per transcriure els noms dels personatges rellevants amb el seu nom grec adaptat al català; però ha decidit de traduir alguns dels noms propis que tan sols apareixen de forma ocasional. I ho justifica al final en uns “apunts d’espigolada”, donant exemples dels significats dels noms que no tradueix; jo n’he esmentat uns quants més amunt. Comparem ara com ho fan tots els traductors (i aquí, en comptes de limitar-me als vuit primers cants, n’he afegit alguns exemples també del novè cant en endavant). 

Els mariners feacis 

Començaré amb la llista dels joves atletes feacis, de noms vinculats amb el mar:
 
VIII, 111-117: Van aixecar-se Puntadenau, Corremars i Vogaire,
i Navier, i Poper, Costaner i encara Remaire,
i Mariner i Proer, Correonades i Pujacobertes,
i Illenc, que era fill de Patró, que l’havia tingut Mestredaixa,
i amb ells, Euríal Marample, igual que el déu Ares matahomes,
un fill de Nàubol, en Botanaus, el de més bona planta
de tots els feacis, després de Laodamant sense tara.  (PS)
 
/ S’hi presentà Arconeu, i també Elatreu i Ocíal,
i al seu costat Nauteu, i Primneu, Eretmeu i Anquíal,
Toont i Anabesineu, i Ponte i Proreu, i darrere
Amfíal també, que era fill del gran Polineu, mestre d’aixa.
S’hi presentà Euríal, un fill de Naubolos, que era
com Ares el déu homicida, el primer en aspecte i bellesa
entre els feacis, després de Laodamant, l’impecable.
[Nota: Tots els noms d’aquests joves fan al·lusió a la mar i a la navegació: “el vogador”, “el de la proa”, “el de la popa”, “el mariner”, el de moltes naus”, etc. Una al·lusió, fins i tot massa clara, a la condició nàutica dels feacis.] (JFM)
 
/ S’aixecà Acroneu, Ocíal i Elatreu, Nauteu i Primneu, Anquíal i Eretmeu, Ponteu i Proreu, Toont, Anabasineu i Amfíal, fill del Tectònida Polineu; es va aixecar Euríal, semblant a Ares funest per als mortals, Naubòlides, el qui era més distingit per l’aspecte i el físic d’entre tots els feacis juntament amb l’irreprotxable Laodamant.
[Nota: Els noms propis dels feacis, llevat del d’Alcínous i el d’Arete, són noms que estan relacionats etimològicament amb les activitats nàutiques i marineres; Acroneu significa “cim de la nau”; Ocíal, “ràpid a la mar”; Elatreu, “vogador”; Nauteu, “navegant”; Primneu, “el de la popa”; Anquíal, “veí de la mar”; Eretmeu, “remer”; Ponteu “mariner”; Proureu, “proer”; Toont, “lleuger”; Anabasineu, “el qui s’embarca a la nau”; Amfíal, “el doble mar”; Tectònida, “mestre d’aixa”; Polineu, “el de moltes naus”; i Naubòlides, “fill del qui posa les naus a la mar”.] (JA)
 
/ S’aixecà Cimdenau i Promptenmar i Lavoga,
Nauxerà i De la Popa, Del Rem i amb ell De la Riba,
D’Altamar i Proé’ i Corredor, fill d’Embarcanavilis,
i Doblemar, el fill de Moltdelleny-Mestredaixa,
i així mateix Euríal, que el lúgubre Ares semblava,
i era, aquest fill de Nàubol, pel rostre i per la figura,
el primer dels feacis després del valent Laodamas. (CR-2);
 
/ S’alçà Acroneu i Oquíal així mateix, i Elatreu,
i Nanteu i Primneu i Anquíal i Eretmeu i Ponteu
i també Proreu i Toó i Anabesíneu, i Amfíal,
fill de Polineu Tectònida, i va aixecar-se
Euríal, semblant a Ares homeier, fill de Nàubolos,
que era el primer, pel que feia a bellesa i al cos,
de tos els Feacis, després de Laodamas sense tara. (CR-1);
 
/ ὦρτο μὲν Ἀκρόνεώς τε καὶ Ὠκύαλος καὶ Ἐλατρεὺς
Ναυτεύς τε Πρυμνεύς τε καὶ Ἀγχίαλος καὶ Ἐρετμεὺς
Ποντεύς τε Πρῳρεύς τε, Θόων Ἀναβησίνεώς τε
Ἀμφίαλός θ', υἱὸς Πολυνήου Τεκτονίδαο·
ἂν δὲ καὶ Εὐρύαλος, βροτολοιγῷ ἶσος Ἄρηϊ,
Ναυβολίδης, ὃς ἄριστος ἔην εἶδός τε δέμας τε
πάντων Φαιήκων μετ' ἀμύμονα Λαοδάμαντα. 

Trobo admirable la manera de resoldre aquest enfilall de noms adequant-los a llur significat i ordenant-los per tal de mantenir el ritme de l’hexàmetre: Riba 1948 i Sabaté hi ha reeixit de ple. També Mira i Riba 1919, amb els noms grecs, n’han sortit airosos pel que fa al metre, Mira indicant en nota el significat dels noms. I Alberich, en prosa i també explicant l’etimologia en una nota, ha estat precís i satisfactori. Entre els que han optat per mantenir el nom grec, no trobo gens important el fet que hi hagi alguna transcripció dubtosa; per exemple, Arconeu (Mira) per Acroneu (CR-1, que és el que diu l’original); o Nanteu (R-1) per Nauteu (Mira, que és el que diu l’original, si més no en el text que faig servir). Novament, chapeau per a tothom.

 
Més noms parlants 

A continuació, una mostra d’altres noms parlants, de persona o de lloc.
 
I, 71: La nimfa Rabent va parir-lo (I, 71) [a Polifem];
/ ell nasqué de la nimfa Toosa (JFM);
/ El va infantar la nimfa Toosa (JA);
/ i és Toosa qui va infantar-lo, una nimfa (CR-2);
/ I l’infantà la nimfa Toosa (CR-1);
/  Θόωσα δέ μιν τέκε νύμφη
 
V, 123 (i XV, 404): fins que Àrtemis de tron d’or a Ortígia, l’illa de Guatlles | el va matar assagetant-lo amb les seves fletxes amables [es refereix a Orió] (PS);
/ va matar-lo | [...] a l’illa d’Ortígia (JFM);
/ el va matar a Ortígia (JA) [en nota explica que el nom vol dir ‘illa de les guatlles’];
/ a Ortígia | l’atuí (CR-2);
/ a Ortígia | [...] el va atuir (CR-1);
/ ἕως μιν ἐν Ὀρτυγίῃ χρυσόθρονος Ἄρτεμις ἁγνὴ | οἷσ' ἀγανοῖσι βέλεσσιν ἐποιχομένη κατέπεφνεν
[Ortígia és esmentada també a XV, 404; igual que aquí, només Sabaté l’anomena “Ortígia, l’illa de Guatlles”.]
 
X, 82: a Portallunya, al país dels lestrígons (PS);
/ Telèpil, la de Lestrigònia (JFM);
/ Telèpil, de Lestrigònia [Nota: Telèpil és una localitat fabulosa que etimològicament significa “de portes llunyanes”] (JA);
/ Telèpil de Lestrigònia (CR-2);
/ a Telèpil de Lestrigònia (CR-1);
/ Τηλέπυλον Λαιστρυγονίην
[El nom de “Portallunya” reapareix, en la versió de Sabaté, a XXIII, 318; els altres traductors hi posen “Telèpil”.]
 
XII, 61: en diuen les Roques Errants, els déus que viuen feliços (PS);
/ Roques Errants en diuen, els déus benaurats, d’aquests cingles (JFM);
/ Dels déus benaurats les anomenen Roques Erràtiques [En nota diu que també s’anomenen Simplègades, i parla de quan Jàson i els argonautes les van passar feliçment] (JA);
/ les Roques del Ràfec [...] | Planktes és el nom amb què els déus benaurats les coneixen (CR-2);
/ les penyes Errívoles [a XXIII, 327; al meu exemplar de CR-1 hi falta la pàgina corresponent a XII, 61.]
/ πέτραι ἐπηρεφέες,  [...] Πλαγκτὰς δή τοι τάς γε θεοὶ μάκαρες καλέουσι. [πέτραι ἐπηρεφέες: ‘roques abruptes’; πλᾰγκτός  ή  όν : ‘errant, inestable’.]
[A XXIII, 327 reapareixen les “Roques Errants” en la versió de Sabaté i també en la de Mira; “roques Erràtiques” en diu Alberich,  aquí amb la “r” minúscula; curiosament, Riba 1948 hi posa aquí “els Esculls Errants”, sens dubte per raons mètriques (CR-2); mentre que, com ja he dit, CR-1 hi posava “les penyes Errívoles”.]
 
XII, 124-125: tu fes que remin tan fort com puguin i crida Forçuda,
la mare d’Escil·la, que l’ha parit per desgràcia dels homes (PS);
/ Voga tan ràpid com pugues, invoca Crateis en veu alta, | mare d’Escil·la, engendrada per ella i desgràcia dels homes (JFM);
/ Procura, doncs, que la nau passi de pressa remant i invoca Cratais, la mare d’Escil·la, que infantà aquesta calamitat per als mortals (JA);
/ No, tu passa vogant a tot puny i crida Crataïs, | mare d’Escil·la, que aquest flagell infantà per als homes (CR-2);
/ [Al meu exemplar hi falten aquestes pàgines de CR-1]
/ ἀλλὰ μάλα σφοδρῶς ἐλάαν, βωστρεῖν δὲ Κράταιϊν, | μητέρα τῆς Σκύλλης, ἥ μιν τέκε πῆμα βροτοῖσιν
 
XII, 132-133: les nimfes de rínxols bonics Lluminosa i Claror, que són filles / de la divina Neera i el Sol, ell fill de l’altura (PS);
/ unes nimfes de rissos bonics, Faetusa i Lampècia, | que la divina Neera engendrà per al Sol Hiperíon [Nota: Com a filles del Sol, Faetusa és “la que fa llum” i Lampècia “la brillant” o “l’encesa”. Hiperíon vol dir “el de les altures”] (JFM); 
/ les nimfes de belles trenes Faetusa i Lampècia, que la divinal Neera infantà d’Hèlios Hiperiònida [Nota: Faetusa i Lampècia són dos noms parlants, molt adients per a les filles d’Hèlios, ja que respectivament signifiquen “la que crema” i “la resplendent”] (JA);
/ dues nimfes rullades, que són Faetusa i Lampètia, | filles que al Sol de l’Altura donà la divina Neera (CR-2);
/ [Al meu exemplar hi falten aquestes pàgines de CR-1]
/ νύμφαι ἐϋπλόκαμοι, Φαέθουσά τε Λαμπετίη τε, | ἃς τέκεν Ἠελίῳ Ὑπερίονι δῖα Νέαιρα
[Lampècia o Lampètia o Claror apareix també a XII, 374: cada traductor amb el nom que li ha donat.]
 
XIII, 408: vora la Roca del Corb i a tocar de la font Aretusa (PS);
/ prop de la Roca del Corb, al costat de la font Aretusa (JFM);
/ pels voltants de la roca del Corb, prop de la font Aretusa (JA);
/ vora la Pedra del Corb, damunt la font d’Aretusa (CR-2);
/ vora la roca del Corb i tocant la font d’Aretusa (CR-1);
/ πὰρ Κόρακος πέτρῃ ἐπί τε κρήνῃ Ἀρεθούσῃ
[Aquest no és pròpiament un nom parlant; l’original ja diu textualment ‘la roca (o pedra) del corb’.]
 
XV, 295: Van vorejar les Deus i Ferrera d’aigües boniques (PS);
/ Van passar prop de Crunos i Calcis, de bells corrents d’aigua (JFM);
/ I passaren per Crunos i Calcis de bells corrents (JA);
/ I va passar per Crunos i Calcis del riu que enamora (CR-2);
/ i passà per vora de Crunos, i Calcis dels bells correntims (CR-1);
/ βὰν δὲ παρὰ Κρουνοὺς καὶ Χαλκίδα καλλιρέεθρον. [Κρουνός: ‘font, deu; raig, doll’; Χαλκεύς: ‘forjador, ferrer, orfebre’.]
 
XV, 299: D’allà va girar la proa cap a les illes punxenques (PS);
/ des d’on Telèmac la va dirigir a les Illes Agudes (JFM);
/ Des d’allí es dirigí cap a les illes punxegudes (JA);
/ I des d’allí va posar proa a les Illes Agudes (CR-2);
/ I des d’allí avià devés les Illes Agudes (CR-1);
/ νθεν δ' αὖ νήσοισιν ἐπιπροέηκε θοῇσιν  [θοός: ‘ràpid, veloç, àgil; però a Vox, també ‘punxegudes’, remetent explícitament a aquest vers.]
 
XXIX, 11-13: Plegats, van anar pels corrents d’Oceà i la Roca Blancosa | i van passar les portes del Sol i la terra dels somnis | fins que sense tardar van fer cap al prat de porrasses (PS);
/ Van travessar els corrents de l’Ocèan, passaren la Roca | Blanca i les portes del Sol, van passar per la Terra dels Somnis | i poc després arribaren tot d’una al camp dels asfòdels (JFM);
/ Vorejaren els corrents de l’Ocèan i la roca Lèucada, prop de les portes d’Hèlios i del País dels Somnis. De sobte, arribaren al camp dels asfòdels (JA);
/ Van vorejar els corrents d’Oceà, i la Roca Blanquina, | van travessar els portals del Sol i el poble dels Somnis | i des d’allí tot d’una arribaren al Prat de l’Asfòdel (CR-2);
/ Passaren els corrents d’Oceà, i la Roca Blanquissa, | passaren les portes del Sol, i la contrada dels Somnis, | i arribaren tot d’una al prat d’asfòdels (CR-1);
/ πὰρ δ' ἴσαν Ὠκεανοῦ τε ῥοὰς καὶ Λευκάδα πέτρην, | ἠδὲ παρ' Ἠελίοιο πύλας καὶ δῆμον Ὀνείρων | ἤϊσαν· αἶψα δ' ἵκοντο κατ' ἀσφοδελὸν λειμῶνα
 
Resumint: que tothom tradueix “Roques Errants” i la “roca del Corb”, i també les “Illes Agudes” (“punxegudes” o “punxenques” i amb minúscula, per a Alberich i Sabaté, que no les prenen com a noms propis); tan sols Sabaté tradueix “l’illa de Guatlles”, i els noms de les nimfes “Lluminosa i Claror” (però Alberich n’esmenta el significat en nota); mentre que Sabaté és l’únic que tradueix els noms parlants de “les Deus i Ferrera”, de la nimfa “Rabent” i de “Forçuda”, la mare d’Escil·la. Contràriament, en la geografia mítica del camí cap a l’Hades, els país dels morts, on Hermes guia els esperits (els “alens” o “bufs”) dels pretendents massacrats, hi ha coincidència a tractar coma nom propi la Roca Blanca amb totes les seves variants; mentre que Sabaté tot sol posa en minúscula “la terra dels somnis”, i al seu torn Riba 1948 és l’únic a posar amb majúscula el “Prat de l’Asfòdel”, que ell mateix i els altres posen en plural “asfòdels”, però amb  minúscula (com fa també la transcripció del text grec, altrament), alhora que Sabaté sorprèn traduint aquest nom grec —diria que amb un cert pedigrí literari, gràcia a Espriu— pel seu equivalent català de “porrasses” (porrassa: Asphodelus cerasiferus), una planta liliàcia de boniques flors blanques que els grecs posaven a les tombes. També se’n diu albó, calamuixa o caramuixa i gamó.

 
Mesauli, l’esclau d’un esclau 
 
XIV, 449-452: El pa els el servia Mesauli, en Corraler, que l’havia
comprat el porquerol després que marxés el seu amo
sense dir-ho ni a la mestressa ni al jaio Laertes,
i amb els seus propis bens va comprar-lo, i van vendre-l’hi uns tafis. (PS);
 
/ Els repartia el pa un esclau del porquer, dit Mesauli,
que ell havia adquirit pel seu compte en absència de l’amo,
sense saber-ho Laertes el vell ni l’ama i senyora:
ell el comprà, amb els propis recursos, a uns homes de Tafos. (JFM);
 
/ Mesauli va repartir el pa que el mateix porquerol havia comprat, tot i ser absent el seu amo, sense saber-ho la mestressa ni el vell Laertes. L’havia comprat als tafis amb els seus diners. (JA);
 
/ I va servir-los el pa Mesauli, un home que havia
adquirit per a ell el porquer, en l’absència de l’amo,
sense saber-ne res la mestressa ni el vell Laertes,
i va comprar-lo a uns tafis, pagant del seu propi peculi. (CR-2);
 
/ I va repartir-los el pa Mesauli, que el porcater
havia adquirit ell mateix en tant que l’amo era fora,
sense saber-ho la reina ni el vell Laertes tampoc;
i va comprar-lo a uns Tafis, dels seus mateixos cabals. (CR-1);
 
/  σῖτον δέ σφιν ἔνειμε Μεσαύλιος, ὅν ῥα συβώτης
αὐτὸς κτήσατο οἶος ἀποιχομένοιο ἄνακτος,
νόσφιν δεσποίνης καὶ Λαέρταο γέροντος·
πὰρ δ' ἄρα μιν Ταφίων πρίατο κτεάτεσσιν ἑοῖσιν.
 
La traducció literal dels dos primers hexàmetres seria així: “I va servir-los el pa Mesauli, que el mateix porquer va comprar pel seu compte mentre el seu amo era absent”.
 
És a dir: que Eumeu, el porcater, havia comprat Mesauli pel seu comte a uns tafis, mentre Odisseu era absent, i sense que ho sabessin ni Penèlope ni Laertes. El pronom “ὅν”, acusatiu singular masculí de “ὅς” té com a antecedent immediat “Mesauli”. Em sembla molt inversemblant que l’antecedent fos “σῖτον” (‘pa, blat, gra, aliment’), molt lluny del pronom en la frase, tot i que no fora del tot impossible, ja que “σῖτος” és també masculí. Però no tindria lògica que en una illa on es conrea el blat calgués comprar el pa a uns mariners forans, ni tindria sentit que es digués que Eumeu el va comprar a càrrec seu sense informar-ne els seus sobirans. Per això em sorprèn la traducció d’Alberich que així ho dona a entendre, posant el relatiu “que” immediatament després de l’antecedent “pa”.
 
Que a Ítaca es conreaven cereals ho diu a XIII, 241-246: “s’hi fa un munt de blat, [...] tant que ni un déu no ho diria, i vi també, i hi ha pluja quan toca i molta rosada [...] i els abeuradors tot l’any ragen aigua” (Atena descrivint Ítaca a Odisseu). També s’hi fa ordi, ja que el fan servir en libacions als déus i Telèmac se n’emporta per al seu viatge. Seria, doncs, impensable que calgués anar a comprar pa a uns mercaders vinguts de l’estranger.
 
Tots els altres traductors entenen clarament que era Mesauli, i no pas el pa, l’objecte de la compra. Per tant, Mesauli era un esclau d’Eumeu; el text grec no diu explícitament aquest mot, però se sobreentén amb certesa del fet que fos comprat. Mira, apartant-se de l’estricta versió, ho deixa clar: Mesauli era “un esclau del porquer [...] que ell havia adquirit”; Riba 1948 hi posa “un home que havia adquirit per a ell”, on el relatiu que és l’objecte directe del verb adquirir; i Riba 1919 i Sabaté tradueixen d’acord amb l’original, tan sols amb el pronom relatiu, referit a Mesauli (Sabaté hi afegeix el pronom el: “que l’havia adquirit”, que ho rebla).
 
És significativa la història d’Eumeu, que conta a XV, 403-484: era un príncep que, de ben petit, va ser segrestat per uns fenicis, que el van vendre a Laertes, pare d’Ulisses. Per tant, Eumeu era un esclau de Laertes, qui, tanmateix, el va criar a palau juntament amb Ctimene, germana d'Ulisses; després el van destinar a les propietats rurals del rei, on té casa i ramats propis, i prou recursos com per comprar-se, al seu torn, un esclau ell mateix. I aspira que, quan Ulisses torni, li donarà la llibertat, i una casa pròpia, un tros de terra i una dona (XIV, 61-68).
 
Però a tot això, a més, Sabaté hi afegeix una innovació important: entén que Mesauli és un nom parlant (vindria de “μέσσαυλος”: ‘estable, corral’) i per això posa “en Corraler”, amb l’article personal, al costat de la transcripció del nom propi grec. Cap altre traductor no ho havia vist així.

 
Arneu el captaire i els poltres de l'Aurora

Segur que en el text hi ha altres noms parlants. N’esmentaré encara un parell: primer, el del captaire d’Ítaca, Arneu, a qui per burla anomenen “Iros”:
 
XVIII, 6-7: però aquells joves li deien Iros, fent broma, | perquè, com Iris, portava missatges si algú li ho manava (PS);
/ tots els joves d’allí el coneixien com “Iros”, | ja que sempre que algú ho demanava els portava missatges (JFM);
/ Tots els joves, però, l’anomenaven “Iros”, perquè portava corrents missatges quan algú els hi encarregava (JA);
/ però pels joves es deia | Iros, car els portava missatges quan li ho manessin (CR-2);
/ però els jovençans li deien tots Irus, | per tal com solia portar-los missatges quan l’hi manessin (CR-1);
/ Ἶρον δὲ νέοι κίκλησκον ἅπαντες, | οὕνεκ' ἀπαγγέλλεσκε κιών, ὅτε πού τις ἀνώγοι.
 
Mira i Alberich, en nota, expliquen que “Iros” és la masculinització burlesca del nom de la deessa Iris, la missatgera dels déus. Com que el mateix text ja ho explica, el nom parlant és diàfan i no necessita altra traducció. Després, a XVIII, 73, els pretendents, fent un joc de paraules, li diuen: “Iros no serà Iros” (PS); “Iros, No-iros” (JFM); “Iros Airos” (JA; en nota explica que el nom, precedit de l’alfa negativa, es pot traduir per “que ja no és Iros”, o bé per “dissortat”); “Iros, la pobra Iris” (CR-2); “Irus des-Irusat” (CR-1); en grec, Ἶρος Ἄϊρος.

I encara esmentaré un segon nom parlant que tan sols Sabaté ha traduït: el dels poltres que porten el carro de l’Aurora (XXIII, 246), que ell tradueix per “Clar i Lluminós” (PS); mentre que els altres hi deixen “Faetont i Lampos” (JFM, que en canvia l’ordre per necessitat mètrica); “Lampos i Faetont” (JA, CR-2, CR-1); com a l’original, Λάμπον καὶ Φαέθονθ'. En aquest cas, el significat dels noms no és esmentat ni en nota per cap dels altres traductors.
 
Però curiosament hi ha algun cas en què és Riba, i no pas els altres, qui tradueix un nom parlant; per exemple, aquest:
 
XIX, 188-189: el coval d’Ilitia, | que és molt mal port (PS);
/ on té una caverna Ilitia, | un port difícil (JFM);
/ on hi ha la cova d’Ilitia, en un port difícil (JA);
/ on hi ha el coval d’Ilitia, | en els Ports Perillosos (CR-2);
/ on hi ha l’espluga d’Ilitia, | a uns ports revessos (CR-1);
/ ὅθι τε σπέος Εἰλειθυίης, | ἐν λιμέσιν χαλεποῖσι [χᾰλεπός: ‘ardu, difícil, aspre, incòmode, penós, dur, inaccessible, cruel, ferotge’. Res no sembla indicar que sigui un nom propi, però el Riba de 1948 així ho va interpretar.]
  
Imatges (Wikimedia Commons): a) Ulisses eixorbant Polifem, cílix de ceràmica de figures negres, c. 480-470 aC; b) Ulisses escapant de la cova de Polifem sota d’un marrà, estamne de ceràmica de figures vermelles, s. V aC, Museum of Fine Arts, Boston; c) Ulisses i Circe, terracota, c. 440 aC, Metropolitan Museum of Art, Nova York; d) El retorn d’Ulisses, terracota, c. 460-450 aC, Metropolitan Museum of Art, Nova York.